La major part dels ritus que feien els romans a l’hora d’acomiadar-se dels seus morts, es continuen fent avui; per tant, és obvi que  la major part del lèxic català relacionat amb la mort derivi del llatí, tot i que alguns siguin hel·lenismes (tomba, pompa, sarcòfag…). Cal tenir present que, al final de l’Imperi, el cristianisme fou la religió oficial.

La paraula mort deriva del llatí  mors, mortis (f.) que volia dir “trapàs” i, per extensió, “mort”. Metonímicament, s’utilitzava també com a cadàver; ja hem vist que cadàver prové de caro data uernibus “carn donada als cucs”, tot i que també deriva de cado “sucumbir, caure en batalla”.

El mot difunt prové del llatí defunctus participi del verb defungor que vol dir “pagar un deute, acomplir”.

Els romans primer incineraven (in ”en” i cinis, cineris “cendra”) els cadàvers, però a a final de l’Imperi sobretot els inhumaven. Inhumar deriva de la preposició llatina in “cap a dins” i humus “terra”. En sentit contrari, parlaríem d’exhumar un cadàver, és a dir, desenterrar-lo. El mot enterrament també prové del llatí terra “terra” així com sepeli del llatí sepelire “enterrar”.

Exèquies prové del llatí exsequiae derivat d’exsequor en el sentit de seguir un enterrament.

Els funerals, en època romana, consistien en un seguici fúnebre en què una comitiva acompanyava les despulles fins al cementiri. Funus, -eris  volia dir “seguici fúnebre, cerimònia mortuòria”. Avui emprem el mot funerals per referir-nos al conjunt de ritus que tenen lloc amb motiu de la mort d’una persona.

Els creients catòlics s’acomiaden del difunt amb una missa a la qual assisteixen familiars i coneguts. Missa significa, de fet, “comiat” i deriva del verb mitto “enviar”. Els romans l’utilitzaven, al final de la sessió,  per acomiadar els participants d’una reunió o oients d’un tribunal. El capellà al final de la missa en llatí  deia: Ite, missa est “Aneu-vos-en, és el comiat”.

Columbari conjunt de nínxols on col·locaven les urnes cineràries, relacionat amb columba i columbarium colomer.

Ossari prové del mot ossarium lloc per als ossos. 

Una vegada enterrat el cadàver, es tancava la tomba amb una làpida, en la qual es gravava un epitafi. Làpida deriva del mot llatí lapis, -idis que significa “pedra”.

lapidacristiana.jpg

En les làpides i en les esqueles encara avui apareix una sigla llatina:  RIP abreviatura de Requiescat in pace “que descansi en pau”.

En les làpides de persones creients, de vegades hi ha la imatge de Jesús crucificat amb la sigla INRI, inicials de la inscripció llatina Iessus Nazarenus Rex Iudaeorum  que vol dir Jesús Natzarè, rei dels jueus, posada per ordre de Pilat al capdamunt de la creu de Jesús.

inri2.jpg

Relacionades amb la mort també hi ha unes quantes expressions llatines que encara s’usen i són prescrites per les PAU de llatí:

  • in articulo mortis “en el moment de la mort” 
  • consumatum est “s’ha acabat”
  • post mortem “després de la mort”
  • in memoriam “en memòria d’una persona morta”
  • rigor mortis “rigidesa de la mort, cadàver”
  • corpore insepulto “amb el cos no enterrat” (quan se celebra el funeral amb el cos del difunt present)

  • requiem del llatí requies “repòs” és la pregària o missa de difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine “Doneu-los, Senyor, el repòs etern”.

Download Title

Per acabar, us mano un petit exercici de traducció:

  1. Omnia mors poscit.  Lex est, non poena, perire.

  2. Omnia mors aequat.

  3. Pallida mors aequo pulsat pede pauperum tabernas regumque turres.

  4. Tota philosophorum uita commentatio mortis est.

  5. De mortuis nihil nisi bonum.

  6. In perpetuum, frater, aue atque uale.

  7. Sit tibi terra leuis.

  8. Non obiit, abiit.

  9. Multis ille bonis flebilis occidit.

  10. Mors certa, hora incerta.

El El llatí i el lèxic de la mort per El Fil de les Clàssiques, a no ser que s'indiqui el contrari, està sota una Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 2.5 Spain Llicència.