En temps dels romans, les vores dels camins principals eren l’equivalent als nostres cementiris. Us convido a passejar virtualment per un dels camins d’accés a la ciutat de Bàrcino, entre els diferents sepulcres, coneguts com cupae, amb els seus epitafis adreçats als vianants que accedien a les ciutats per tal de perpetuar la memòria del difunt (poc es devien imaginar ells que fins i tot perduressin en la realitat virtual!).
Una vegada fet el passeig pel tram litoral de la Via Augusta que resseguia la via de la Porta Praetoria, hauríem de triar una inscripció sepulcral de Bàrcino, de Bètulo, d’Iluro, de Cabrera de Mar … i retre homenatge als nostres avantpassats romans, ja que ells amb aquests epitafis varen volen deixar constància del seu pas per aquest món, així com el seu paper social i la fidelitat amb els seus parents. D’aquesta manera, la seva dignitat i les seves virtuts quedaven públicament assegurades per sempre i nosaltres sabem encara de les seves vides gràcies a la perdurabilitat d’aquestes inscripcions.
A textos llatins per a Halloween, Fernando Lillo ens ofereix, a partir de la pàg. 4, unes normes molt bàsiques i alhora efectives per llegir aquestes inscripcions sepulcrals dedicades a persones difuntes, de les quals val a recordar hic et nunc les següents:
1) Una invocació als déus mans D(is) M(anibus) S(acrum) (consagrat als déus mans). 2) El nom del finat en nominatiu o en datiu 3) L’edat del decès indicada per AN(norum), també A, ANN i després el número. 4) La fórmula H(ic) S(itus/a) E(st) S(it) T(ibi) T(erra) L(evis) (Aquí està enterrat/da. Et sigui la terra lleu). 5) El nom de la persona o persones que paguen o manen fer la inscripció i sovint el parentiu amb el difunt. 6) Un verb indicant la col·locació o la realització de la inscripció: F(ecit/ecerunt) (va fer/ varen fer), F(aciendum) C(uravit/uraverunt) (va tenir curar de fer-la/varen tenir cura de fer-la), P(osuit/osuerunt) (la col·locà/la col·locaren).
Vid. Festes de difunts, festes d’alegria; el vídeo de l’exposició; Festa de difunts; El llatí i el lèxic de la mort; Els romans i les supersticions envers els morts; Referències clàssiques per Tots Sants…
De les nostres manualitats, quina simula la tomba cristiana?:
No us perdeu aquesta exposició de l’IES San Tomé de Freixeiro de Vigo.
Salve!
Crec que el ritual romà que es feia quan algú moria, és admirable, una costum que s’ha perdut i és una pena. La gent abans celbrava la mort com a una cosa bona en canvi ara veiem la mort com algo doloròs, algo lent i aterridor. Li tenim por per ser desconegut, li tenim por perquè no sabem que ens pot passar, en canvi els romans el veien com un pas a una vida millor, algo, com he dit abans, admirable.
Salve!
La tomba cristiana és la de la dreta, per la creu que hi ha a la part superior.
Sobre el vídeo opino que és molt interessant, ja que mai havia vist a algú parlar tan naturalment de la mort, en aquesta època li tenim respecte a la mort, sobretot per no saber que hi ha darrere i si algú segueix aquí amb nosaltres i ens pot influir, en canvi els romans, els parlant com si res, i això em fa pensar que la principal influència és la televisió, el que ens fa viure amb por a la mort.
Vale!
Salve!
És curios la manera que volien que els recordesim, ja que avui en dia no es fa cap d’aquests homenatge als difunts. Hi ha epitafis curioso i molt macos. M’ha agradat asabentarme d’aquesta tradicio que tenien els romans.
La tomba cristiana és la de la dreta, ja que hi ha el símbol de la creu cristiana.
Respecte el vídeo, m’ha agradat molt, l’he trobat molt curiós i interessant. M’ha sorprés la naturalitat en la que parla sobre la mort ja que avui en dia molts tenim por a la mort, molts prefereixen no pensar-hi i ignorar-la; altres que, prefereixen parlar, i tenen curiositat per saber que els hi espera després de la mort, si la vida és només la sala d’espera a la mort o realment que passarà. Si tornem segles enrerre, a l’época dels romans, ells parlaven de la mort com si parlessin del que farien aquella tarda, era un tema totalment natural per ells.
Salve!!
Jo crec que està bé que els romans tinguessin la mort com una cosa bona.
Salve!!
La tomba cristiana és la de la dreta ja que em sembla veure una creu i a l’esquerra hi ha una calavera i no em sembla que sigui un símbol cristià.
M’ha semblat un video molt bonic, una manera molt diferent de recordar als morts. Ara ho fem en un cementiri i només ho pot veure aquell qui va a visitar-lo, en canvi antigament qualsevol que volgues entrar o sortir de la ciutat passejava pel seu voltant.
Trobo molt interesant el pensament que tenien al dir que algu no es mort fins que tothom l’oblida i que abans tinguessin la mort com una cosa bona i celebresin un ritual pels difunts. Asebentarte d’això d’alguna manera impacta, ja que avui en dia representem al mort com el final de la vida.
Vale
Salvete!!
El ritual romà que es celebrava quan algú moria. Aquest costum, per desgràcia, s’ha perdut. Antigament, la mort d’algú se celebrava com alguna cosa bona, motiu de celebració; avui dia, en canvi, ho tenim com una cosa terrorífica. Tenim por perquè és un tabú i no en sabem res sobre això. Tot i així, una pèrdua és un motiu de dol.
Pingback: Ser mare a l’antiga Roma | Aracne fila i fila
Salve!
La mort era una cosa molt important en la societat romana. Era el pas de la vida terrenal a una nova vida i calia celebrar-ho i plorar- alhora. Si bé era una pèrdua, tampoc es convertia en un cataclisme. De fet ho celebraven amb llargs festejos i banquets que podien durar fins a nou dies.
Del romà més humil al més ric, tots tractaven amb respecte als seus morts, alguns dels quals arribaven a formar part dels Lares, els déus protectors de la llar. Els esclaus, com que no eren considerats persones sinó objectes, eren dipositats en podrimers comuns. Aquesta tradició s’ha perdut. Però, no ho veig tan malament, vull dir, crec que la manera que diguem adéu a una persona ha de ser la que aquella persona li hagués agradat, i actualment la mort és temuda, per això crec que els nostres “rituals” són tan tristos.
Ave!
Els romans tenien consciència de la mort com una cosa molt important, quan algú moria li feien grans rituals, cosa que em sorprèn ja que no sabia que s’ho prenien tant seriosament però a la vegada em sembla molt interessant.
Vale!
Bonum diem!
De les nostres manualitats, quina simula la tomba cristiana?
La tomba cristiana és la de la dreta, perquè té una creu en la part superior.
El vídeo em sembla que és molt interessant, ja que mai havia vist a algú parlar tan naturalment de la mort, ni tan lliurement, o sigui sense que fes mal, aquest tema; avui dia, tenim respecte a la mort, sobretot per no saber que hi ha darrere i si algú segueix aquí amb nosaltres i ens pot influïr, en canvi els romans, els parlant com si res, i això em fa pensar que la principal influència és la televisió, el que ens fa viure amb por a la mort.
Salve!
El punt de vista dels romans sobre la mort no era negatiu com avui en dia sinó algo positiu. Celebraven alegrement el dia en que el difunt moria. Fien cerimònies en honor seu però amb un esperit alegra i de felicitat ja que sabien que aquella persona anava a un lloc millor on seria més feliç i mai mes li faltaria de res. Una eternitat en el paradís.
Crec que actualment no és així perquè hi ha molts ateus. Molta gent creu que després de la mort ja no hi ha res, només desapareixem i ens esfumem desitjant que algú plori per nosaltres i pensant que som persones molt estimades pels altres. Els cristians però tenen un punt de vista més com els romans encara que és cert que molts tenen por també a lo desconegut.
Xaipee!!!
He estat investigant sobre aquest tema i he trobat una pagina per si us interessa: http://www.tarraconensis.com/ritosfunerarios/EL%20MUNDO%20FUNERARIO%20ROMANO.htm
Salve!
Es extrany que sagi perdut aquest ritual ja que conservem moltes coses dels romans ja que en aquell temps es veia com algu bó i ara ho veiem com una cosa dolenta i desconeguda.
Ha estat interesant saber sobre aquesta tradició romana.
Salvete!
Els romans no col•locaven les tombes en un lloc tranquil i solitari, sinó a la vora de les calçades a la sortida de les ciutats, on els transeünts podien contemplar-les i admirar-les. El que enterressin els morts en les ribes dels seus concorregudes calçades, en lloc d’en cementiris tranquils, no era per part dels romans una mostra de falta de respecte cap a aquells. Al contrari, creien que, si els morts no eren degudament enterrats i cures, els seus esperits se’ls apareixerien i els arribarien a causar danys. Era molt important proporcionar al difunt una tomba o un sepulcre, on el seu esperit pogués tenir un estatge. Es pensava també que els esperits dels morts tenien fam i set i per tant calia proporcionar-beguda i menjar. A la tomba es col•locaven amb regularitat ofrenes d’ous, mongetes, llenties i vi. De vegades s’obrien forats a les tombes per poder fer vi dins. Es oferia vi perquè era un substitut apropiat de la sang, la beguda favorita dels morts. No obstant això, durant el funeral i en ocasions especials es sacrificaven animals i es feia una ofrena amb sang.
En definitiva, els romans tractaven als morts com a persones vives tot i que no ho estiguessin, és tota una llastima que avui en dia aquesta visió no es tingui, perque realment una persona es morta si no es recorda.
I per últim dir que la tomba cristiana és la de la dreta per la creu que hi porta.
Salve!
Morir-se a Roma era un acte molt significatiu, fossis pobre o ric, tot i que, lògicament, els rics no escassejaven en dramatisme i despeses. El ritual romà que es feia quan algú moria, per a mi és magnífic, però és una pena que aquest costum s’hagi perdut.
Segons les dues imatges que apareixen en l’article de les tombes, la tomba cristiana és la de la dreta, ja que s’hi pot apreciar una creu, mentre que en l’altra tomba hi ha una calavera.
Doncs, els romans celebraven la mort fent una cerimònia en honor al difunt que era precedida per un banquet. Els tipus de sepultura que tenien els romans, i el que ens podríem trobar en un registre d’aquesta època serien les tombes simples, com per exemple els sarcòfags, la tomba a dues aigües (aquesta última, consisteix a cobrir el cos del difunt amb tègules planes disposades en forma de triangle) o les tombes monumentals, com per exemple les catacumbes (que són enterraments col·lectius paleocristians senzills). S’acostumava a incinerar el cos, i les cendres eren col·locades en una tomba fora de les muralles de la ciutat.
Lamentablement la mort avui en dia, segueix sent encara amagada, però segons el meu punt de vista, realment la mort simplement cal acceptar-la. Vivim en una època hedonista en què morir-se és gairebé un detall de mal gust. No passava el mateix en el XIX, alguns dels epitafis llatins veiem la quotidianitat de la mort a la vida.
En conclusió, la mort era molt important a la societat romana. Era el pas de la vida terrenal a una de nova i calia celebrar-ho. I, de fet, ho celebraven amb llargs festejos i banquets que podien durar fins a nou dies. Ara actualment la mort és un tema tabú; avui en dia parlar de la mort no és un concepte que es pugui parlar amb fluïdesa i tranquil·litat., ja que ens genera por.