Enrere queden aquells anys en què al nostre institut celebràvem la castanyada i un bon record n’és l’exposició Festes de difunts, festes d’alegria d’ara fa deu anys.
Enguany a l’aula hem celebrat la mort i hem recordat els difunts romans amb la lectura de Perennia (Godall edicions, 2015) de Mònica Miró, els alumnes de 4t, vestits de negre, han llegit en llatí i en català, tot tenint encara un bell record de l’última lectura amb la presència de la Mònica i de la seva estimada editora la Matilde, al Museu Romà de Premià amb els alumnes de Normalització lingüística i les seves professores, l’Anna Roig i Núria Saavedra:
#Perennia continua el seu recorregut en mans de persones molt diferents i tanmateix molt semblants. Bellesa i humanitat. Valors que no caduquen…
Gràcies, @AracneFil, per la complicitat i l’entusiasme, per creure en les paraules de pedra erigides contra l’oblit i la mort. pic.twitter.com/fYuWUQbu3v
A Grec de 1r de Batxillerat “La Filosa” d’Erinna de Telos i epigrames de l’Antologia Palatina relacionats amb la mort dins Poetes gregues antigues (PAM). Havíem de llegir la baixada als morts de l’Odissea d’Homer, però ho hem deixat per un altre dia, perquè els alumnes de grec han portat textos seleccionats per ells i han llegit el mite de Pandora com a mite etiològic de per què ens morim i un fragment de la Carta de Meneceu d’Epicur en què aconsella als joves no témer la mort perquè no és res per a l’home, perquè la mort priva de les sensacions i allà és on es troba el bé i el mal. Això fa que no tinguem enyorança per morir, és a dir, que no vulguem morir el més aviat possible. Segons el text, aquell qui tem a la mort és estúpid perquè pateix preveient-la, ja que la mort no existeix mentre som vius, i quan no hi som, ella hi és present. És per aquest motiu que la mort no ens ha d’afectar… també textos de Harry Potter i les Relíquies de la mort, “Orfeu fa un sol” dins Percy Jackson i els herois grecs de Rick Riordan, entre d’altres…
I a última hora del matí amb els alumnes de Grec 2 hem llegit la tragèdia grega Alcestis d’Eurípides en traducció de Carles Riba.
Viuite felices!
N.B.: i mentre llegíem hem tingut l’agradable visita sorpresa de dos exalumnes: la Mireia Sánchez editora del blog El dret romà i el llatí en l’àmbit jurídic actual i l’Imad Tmara del blog Metamorfosejats, molts contents els dos que el seu treball continuï actualitzant-se, sobretot aquests dies amb referents clàssics de Licàon, l’home llop! Non omnis moriar!
Acaba de sortir el número de tardor de la revista Akela, dels amics i escoltes del Masnou A la secció Fem el cim!, aquest cop us proposo l’ascensió al mont Olimp, seu dels déus olímpics.
El llibre XIV de l’Antologia Palatina conté epigrames amb enigmes matemàtics.
Alumnes de Grec de segon, podríeu traduir aquest epigrama per tal que els alumnes de Cultura Clàssica de l’ESO, a punt de llegir La còlera d’Aquil·les (ed. Teide), puguim esbrinar, si cal, amb l’inestimable ajut del professor de matemàtiques jubilat Bernat Ancochea, quants guerrers aqueus varen lluitar a la guerra de Troia.
Si heu vist la pel·lícula Troiade Wolfgang Peterson (2004) podeu deduir que foren molts, però quants segons aquest epigrama homèric de l’Antologia Palatina?
[youtube]https://youtu.be/RisxaECRzc0[/youtube]
Segons el catàleg de les naus del cant II, 480-760 de la Ilíada d’Homer s’enumeren vint-i-nou contingents atacants considerats una unitat geogràfica i política. El nombre total de naus és de mil cent vuitanta-sis (1.186), procedents de cent setanta-vuit (178) punts geogràfics. Aristarc, al segle II aC, calculà que el nombre d’aqueus participants devia ser, atenint-se a aquest catàleg, superior als cent vint mil (120.000).
Quants foren exactament segons l’epigrama de l’Antologia Palatina?
Vicenç Llorca ha publicat a Columna la seva segona novel·la, Aquell antic missatge de l’amor. El 2011 va publicar Tot el soroll del món, la seva primera novel·la. També ha escrit narrativa curta En absència de l’àngel(2000), així com biografia i assaig. També és autor de traduccions literàries, professor i gestor cultural,… però fins ara ha estat molt conegut com a poeta. De fet, es defineix com un humanista del segle XXI: “una persona que intenta fer de la paraula literària i l’amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món”.
La narració d’Aquell antic missatge de l’amor s’ubica a Barcelona i al Baix Maresme (Alella, El Masnou, Teià) i en algunes ciutats i paisatges dels Estats Units. L’acció comença el novembre del 2011 i acaba l’abril de l’any següent. Està protagonitzada per Xavier Rius, un economista humanista català format a Nova York, que perd en el marc de la crisi financera la dona, la Patrícia i la feina (ha de tancar el despatx). Tanmateix, la irrupció d’una antiga companya d’estudis, la Mary, provoca un huracà de sentiments amorosos a la recerca de la felicitat. Alhora, l’aparició d’un llibre estrany a la biblioteca familiar l’introduirà en els secrets de la fundació de Barcelona, amb els seus mites i llegendes. En Xavier viurà el doble repte d’haver de descobrir el sentit dels enigmes de la Barcelona fundacional i els misteris del seu cor. Una història d’amor, de voluptuositat i de misteri d’aparença senzilla, però amb grans dosis d’erudicció (reflexió sobre la literatura i referències a autors literaris com Xenofont, Whitman, Proust, Shakespeare, Lovecraft, Sant Joan de la Creu, Ramon Llull, Paul Auster, Viviane Forrester, Fabià Estapé, Ernest Lluch, Lluís Boada, Salvador Espriu…; pintors com Pollock, Rubens, Hopper o William Louis Sonntagla… i pel·lícules com Viaggio in Italia o l’esment que fa de Woody Allen) i molts referents clàssics (mitologia, etimologia, arqueologia…). Grècia hi és present amb l’etimologia i sobretot amb els referents mitològics (centaures, unicorns…) i Roma pel que fa als orígens fundacionals de Bàrcino.
“…els mites no van ser, sinó que són amb nosaltres, que som nosaltres perquè ens ajuden a comprendre i a expressar el que sentim, el que anhelem, el que enyorem. No desapareixen, es transformen en el nostre interior i, per això, els relats són metamorfosis i els poemes, metàfores. La paraula potser no salva del dolor i de la mort, però crea un àmbit de salvació on tot és possible. I la possibilitat és en si mateixa un valor d’estabilitat enmig d’un món que viu en la consciència de l’efímer i l’evanescent, un impuls personal que ajuda a créixer“. (Aquell antic missatge de l’amor pàgs. 379-380)
I si no n’hi ha prou amb l’excel·lent prosa de Vicenç Llorca us confesso un secret: és un plaer anar submergir-se en la seva novel·la tot escoltant la música, molt diversa, però majoritàriament d’arrel anglo-saxona que acompanya el personatge de Xavier Rius, amb totes les connotacions emocionals que cada record li evoca: Oh Shenandoah, Freedom Cry, California Dreamin’, Stay, A Message, No Too Late, Back to Manhattan, December, Loving Ways, I May Want a Man, The Miracle, Come Here o Cançó de l’albada, entre altres.
Hi he trobat molts referents clàssics! Tanmateix, no us els desvetllaré. Llegiu la novel·la de Vicenç Llorca! Us emocionarà!
Referents clàssics a “Aquell antic missatge de l’amor”, de Vicenç Llorca
P.D.: Finalment en Vicenç Llorca ha fet pública la banda sonora de la seva última novel·la a Spotify!
Per iniciativa del Consell d’Europa a Estrasburg, el Dia Europeu de les Llengües se celebra, des de 2001, el 26 de setembre de cada any.
Els 47 estats membres del Consell d’Europa animen més de 800 milions d’europeus a aprendre més llengües a qualsevol edat, dins i fora de l’escola. Convençuts que la diversitat lingüística és una eina per a aconseguir una major comprensió intercultural i un element clau en la rica herència cultural del nostre continent, el Consell d’Europa promou el plurilingüisme a tot Europa.
A l’aula de clàssiques de l’institut Premià de Mar, hem celebrat un any més el Dia Europeu de les Llengües tot demostrant que el grec i el llatí són unes grans aliades per aprendre llengües.
Què tenen en comú una ampolla d’oli d’oliva de les Borges, una altra de vi d’Alella, una Pepsi, la paraula telèfon, una moneda d’euro i el cotxe Seat Tarraco?
Oli d’oliva de Borges
Una moneda
Seat Tarraco
Què enteneu per cultura i civilització clàssica?
Quina fou la porta d’entrada de la cultura clàssica a la península ibèrica?
Per quin motiu arribaren els grecs a la península ibèrica? i els romans? Situem més o menys l’arribada d’uns i d’altres.
En quins aspectes de la vida moderna encara és patent la petjada de la civilització clàssica a casa nostra?
Heu vist mai alguna resta arqueològica grega? Quina? On?
Heu vist mai restes d’època romana? Quines? On?
Heu visitat algun museu? Quins?
Heu vist alguna pel·lícula de grecs o de romans? Quines? De què tracten?
Quina petjada tenen les llengües clàssiques en les nostres llengües?
Coneixeu alguna cançó amb referències clàssiques?
Per què heu triat Cultura Clàssica? Què n’espereu?…
És possible fer una ruta literària pel pati del nostre institut? Hi podem trobar referents clàssics? Llatí, literatura i mitologia en els arbres? Dones i arbres?…
A Cultura Clàssica de 4t, a Llatí de 4t i al CM de Jardineria i Floristeria hem treballat el nom dels arbres, les seves característiques (vid.Aula Jardí, el seu origen mitològic en una ruta botànica i literària amb explicacions per part dels alumnes de Jardineria del professor Sergi Viader i amb lectura dels mites ovidians a partir de Narracions de mites clàssics.
Sota l’ombra de l’olivera de l’IPM. Alumnes de CFM Jardineria de Sergi Viader i alumnes de llatí de 4t de Margalida Capellà
Tres alumnes de 4t, en Joel, en Ferran i en Leo n’han volgut fer el seu Projecte de recerca de 4t i ens ofereixen una ruta poètica en femení: Dones i arbres.
El jardí de l’IPM ofereix diferents lectures, diferents rutes literàries i això només és un tastet!
El 1881 l’escultor francès Auguste Rodin (1840-1917) va visitar Londres per primera vegada, mai no va visitar Grècia. En un viatge al Museu Britànic, va veure les escultures del Partenó i va quedar instantàniament captivat per la bellesa d’aquestes obres mestres de l’escultor Fídias que lord Elgin se’n va emportar de Grècia i que encara no han tornat.
Més de quinze vegades Rodin va visitar el Bristish Museum en la seva admiració per l’obra de Fídias, tot i que 2.320 anys separen els dos artistes.
«Cap artista mai no podrà superar Fídias. El més gran dels escultors, que va aparèixer en el moment en què tot el somni humà pogués contenir en el frontó d’un temple, mai no serà igualat.». Rodin, 1911
Rodin i Fídias. Retrat de Rodin. La pintura de Fídias és de ‘L’apoteosi d’Homer’ d’Ingres, Museu d’Art de San Diego.
L’admiració de Rodin per a Fídias en la postura d’una figura del Bloc XLVII (figs. 132–136) en la cavalcada del fris nord del Partenó i l'”Edat del Bronze” (1877) de Rodin.
«Pal·las Atena camb el Partenó» (1896), de Rodin (Museu Rodin de París)
Les escultures del Partenó havien estat trencades i degradades durant segles, però Rodin es va inspirar en la potent expressió que transmetien només pel cos. Fins i tot va treure els caps i les extremitats de les seves pròpies figures per fer-les més properes a les escultures del Partenó. En fer-ho, va crear un nou gènere d’art contemporani: el tors sense cap.
Cent anys després de la seva mort, Rodin and the art of ancient Greece és una selecció dels treballs de Rodin amb exemples originals de guix, bronze i marbre de moltes de les escultures del Musée Rodin de París. Tot i que el 2013 ja hi va haver una exposició a Paris, Rodin, la lumière de l’Antique, que mostrava la connexió de Rodin amb els clàssics i també fa poc hem pogut veure a La Fundació Mapfre de Barcelona la Porta de l’infern de Rodin i la seva relació amb la Divina Comèdia de Dante Alighieri i Les flors del mal de Baudelaire, ara per primera vegada es poden veure les seves obres al costat d’algunes de les escultures del Partenó que l’artista tant va admirar, així com objectes seleccionats de la seva pròpia col·lecció d’antiguitats.
A l’esquerra, «Iris», figura N del frontó oest del Partenó. A la dreta, «Iris, missatgera dels déus» (1895), de Rodin
A l’esquerra “Ariadna” de Rodin i a la dreta “Déu del riu Ilissos”, figura A del frontó oest del Partenó.
Figures L i M de deesses en draperia diàfana del frontó oriental del Partenó i “El Petó” de guix (després del 1898) d’Auguste Rodin (1840-1917)
Rodin és únic en la història de l’art per la seva intensa determinació de superar la bretxa entre el passat i el present, i en fer de la fredor del marbre el cos calent que batega de “El petó”. Aquest poder expressiu del cos és tota una herència clàssica que trobà en les obres de Fídias.
“El Petó” de Rodin, de marbre i de guix, a l’exposició del British Museum
Des de molt petita, m’han educat en el respecte envers les oliveres mil·lenàries dels oliverars de la serra de Tramuntana de Mallorca, disforges, feres llegendàries de tons grisos i formes ben sinuoses i esquerdades, turmentades per la manca d’humitat; d’adolescent, em vaig emocionar en veure-les a tocar de les platges gregues de l’illa d’Ítaca, pàtria d’Odisseu, o les oliveres de Calamata, prop d’Esparta al Peloponnès, de gran capçada i d’exquisit fruit (són ben delicioses les olives de Kalamata!), i amb el temps he venerat les vetustes oliveres de la Sènia que contrasten amb el jove exemplar de l’olivera d’Atena que ara farà un any vaig veure en el recinte de l’acròpoli d’Atenes vora a tocar l’Erectèon, on segons la llegenda, Atena la va fer sorgir tot enfonsant la seva llança en la roca sagrada…
Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Guanya Atena en oferir l’olivera. Museu de l’Acròpoli d’Atenes
Però, per què hic et nunc reivindico l’olivera?, com cada any faig a classe el 21 de març, el Dia Internacional de l’Arbre que se celebra des del 1971 com a recordatori de la importància de protegir les superfícies arbrades perquè ens donen aire per respirar i el purifiquen? Per què he vist fa poc El olivo (2016) d’Icíar Bollaín?…
Tot hi ha contribuït, fins i tot l’enyor; però sobretot les esfereïdores notícies que denuncien l’espoli legal de les oliveres mil·lenàries a l’espera d’una llei catalana que les protegeixi. Són el nostre patrimoni natural i cultural, dipositàries del nostre passat i esperança del futur dels nostres descendents. Costa i Llobera ja ho va dir en Lo pi de Formentor: “Res no hi ha més vell que l’olivera”.
S’estima que actualment hi ha uns 800 milions d’oliveres arreu del món i continuen encisant poetes, pintors, músics, cineastes… El grup de folk tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries amb el fandango inclòs a l’àlbum No es pot viure! (DiscMedi, 2004) “Pregunteu-li a l’olivera”, ho han definit molt bé. Escolteu-la abans de fer avinent, com a clam reivinticatiu contra l’espoli de l’olivera, la relació de grecs i romans amb aquest arbre que tant ens uneix a ells.
L’olivera, amb els seus troncs recargolats, símbol de la seva longevitat, que contrasta amb la seva fragilitat davant el clima, i les seves fulles coriàcies, de color verd fosc per l’anvers i platejades pel revers, és tot un emblema del paisatge mediterrani i alhora un símbol de la nostra cultura i civilització. És originària de l’Àsia Menor i es conrea des de l’antiguitat a tota la conca mediterrània. La transformació de l’olivera borda o ullastre (en castellà “acebuche” és oleaster en llatí) en varietat conreada (Olea europaea) és obra dels pobles de Síria. Els grecs la plantaren i n’obtenien olives i oli força nutritiu, així com oli per als llums de les cases i per netejar els cossos. Els romans la van plantar per tota la Mediterrània i els escriptors llatins (Columel·la, Varró, Lucreci, Virgili…) en donaren consells de plantació i de conservació fins al punt que les nostres oliveres mil·lenàries són d’època romana, com és el cas de l’olivera d’Ulldecona, preservada a les Fargues de l’Aríon (30 ha.), després d’haver-se pogut certificar que va ser plantada durant el regnat de l’emperador romà Constantí I (306-337 dC) amb més de 1.700 anys de vida. De fet, a Ulldecona, a la comarca tarragonina del Montsià, es troba (i es pot visitar) la major concentració coneguda d’Oliveres Mil·lenàries de tot el Món, amb uns 400 exemplars inventariats i, dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya.
A la Farga d’Aríon hi ha l’arbre més vell de Catalunya i de l’estat espanyol i un dels més vells del món
L’olivera és ben present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura. L’arbre de l’olivera va ser anomenat or líquid per Homer a l‘Odissea. L’olivera juga un paper principal en la narració del retorn d’Odisseu (Ulisses, en llatí) a casa. D’olivera és l’estaca que clava contra l’ull del ciclop Polifem; sota una olivera silvestre es refugia quan naufraga al país dels feacis i d’olivera és el llit on, finalment, pot descansar quan arriba a Ítaca.
Una branca d’olivera també està associada amb Irene, la deessa de la pau. La branca d’olivera és arreu el símbol de la pau (el colom de la pau amb una branca d’olivera, les branques d’olivera de l’edifici de l’ONU…)
Segons la mitologia grega, l’olivera (Olea europaea) té un origen diví. Va ser la deessa Atena (en llatí, Minerva) qui va crear l’arbre per a la ciutat d’Atenes i va guanyar en la disputa pel lideratge a Posidó. Aquest és el motiu pel qual la ciutat duu el seu nom i pel qual les dones gregues no podien votar.
Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atena, s’inclogueren al dracma atenès i de retruc en l’euro grec.
A Apol·lo es va consagrar l’olivera borda i es plantava davant dels seus temples on s’hi penjaven les ofrenes i les armes. Quan Orestes, fill d’Agamèmnon i de Clitemnestra, per ordre d’Apol·lo matà la seva mare i el seu amant, Egist, suplicà al déu Apol·lo l’expiació dels seus crims amb un ram d’olivera.
També era de fusta d’ullastre la clava d’Hèracles (Hèrcules, en llatí) i els ceptres dels reis.
Teseu va poder sortir sa i estalvi del laberint després de matar el Minotaure solament seguint el cordill, que li havia donat donat Ariadna, i que havia amarrat a una branca d’olivera.
Sagrada esdevingué l’olivera sota la qual Plató ensenyava al jardí de l’Acadèmia, restes localitzades el 1931 i que formen part del patrimoni grec.
Recollida de les olives per adolescents. Àmfora àtica d’Antímenes, 520 aC, Vulci, Itàlia.
El legislador Soló va legislar lleis per primera vegada a favor de la protecció de les oliveres, una de les quals prohibeix qualsevol tipus d’exportació procedent de la Àtica amb l’excepció de l’oli d’ oliva que era molt apreciat i n’ afavoreix el seu comerç.
A l’Antiga Grècia, no només l’olivera era un arbre sagrat sinó que també era considerat sagrat l’oli d’oliva i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d’abundància, glòria i pau i s’utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres. En els primers jocs olímpics ja s’oferí als guanyadors una branqueta d’olivera com a reconeixement del seu triomf. En les festes Panatenees se’ls feia ofrenes d’una àmfora d’oli d’oliva.
Helladonice lliura branques de palmera, cintes i corona d’olivera al vencedor
Amb les branques d’olivera sagrada callistéphanos “el de belles garlandes” es teixien les corones (κότινος) que s’atorgaven als vencedors olímpics abans que aquestes fossin de llorer.
A Roma, el poeta Horaci, en fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta a la que qualifica de molt simple: “Per a mi, olives, escarola, i malva.”.
Me pascunt olivae, me cichorea levesque malvae. Horaci, Odes 1.31.15
El mot olivera o el castellà “olivo” prové del llatí olīvum, préstec del grec ἔλαιον que en neutre designava l’oliva i en masculí l’olivera borda mentre que la forma femenina ἔλαια designava tant l’arbre de cultiu com el fruit.
També era símbol de castedat. A Roma els esposos novells portaven garlandes o corones d’olivera. També coronaven amb elles els morts. Consideraven de mal averany, pèrdua de la pau, una olivera esquerdada per un raig. Virgili representa el pacífic rei Numa Pompili amb una branca d’olivera a la mà i recomana al pagès el seu fàcil conreu a les Geògiques: Cultiva, pues ¡oh labrador!, el olivo, que es grato a la paz’. També indica la pau en les medalles dels emperadors romans. En molts monuments, Minerva Pacífera porta una branca d’olivera.
Obrint Pas. “Al país de l’olivera”.
Joan Manuel Serrat. “L’olivera” (1968):
Mentre quedin oliveres aquí seguirem… Mar antiguo de El último de la fila:
Pocs organismes de la Terra poden restar immòbils milers d’anys i veure passar el temps. Els arbres són éssers vius que senten i registren els canvis que es produeixen al seu entorn i no es mouen del lloc. Deixeu les oliveres, no les toqueu. No les compreu.
Part posterior d’un camió carregat d’oliveres monumentals sortint de la partida del Mas del Rector dUlldecona. Anna Ferràs (ACN)
Oliveres mil·lenàries en venda
N.B.: Divendres vam fer una sortida pel jardí del nostre institut amb els alumnes de CFM de Jardineria i floristeria de l’IPM i a ells, futurs jardiners, els dedico aquesta entrada del blog per tal que tinguin cura de les oliveres i no contribuexin a aquest espoli, tot i que encara sigui legal és el nostre patrimoni natural i cultural.
Sota l’ombra de l’olivera de l’IPM (Premià de Mar). Alumnes de CFM Jardineria de Sergi Viader i alumnes de llatí de 4t de Margalida Capellà 18 de maig de 2018
