Tag Archives: Mort

Celebrem la castanyada llegint a l’aula de clàssiques

Enrere queden aquells anys en què al nostre institut celebràvem la castanyada i un bon record n’és l’exposició Festes de difunts, festes d’alegria d’ara fa deu anys.

Festes de difunts, festes d’alegria from El Fil de les Clàssiques on Vimeo.

Imatge de previsualització de YouTube

Enguany a l’aula hem celebrat la mort i hem recordat els difunts romans amb la lectura de Perennia (Godall edicions, 2015) de Mònica Miró, els alumnes de 4t, vestits de negre, han llegit en llatí i en català, tot tenint encara un bell record de l’última lectura amb la presència de la Mònica i de la seva estimada editora la Matilde, al Museu Romà de Premià amb els alumnes de Normalització lingüística i les seves professores, l’Anna Roig i Núria Saavedra:

Imatge de previsualització de YouTube

A Llatí, a més de treballar el lèxic de la mort, hem llegit Licàon, Aracne, Les filles de Mínias del llibre de lectura Narracions de mites clàssics (adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi)…

A tercer de Cultura Clàssica hem llegit històries de por a partir del llibre de Fernando Lillo El aprendiz de brujo y otros cuentos de Grecia y Roma (Editorial Merial):

“La muerta viviente” (a partir de Fregó de Trales, Sobre els prodigis, 1)

“Sueños fantasmales” (a partir de Ciceró, Sobre l’art d’endevinar I, 27)

“El boxeador y el fantasma” (a partir de Pausànias, Descripció de Grècia VI, 6)

“La casa encantada” (a partir de Plini el Jove, Cartes VII 27, 5-11)

Tabé Orfeu i Eurídice de Mites grecs de Maria Angelidou (ed. Vicens Vives)

i la Història de Sòcrates de l’Ase d’or d’Apuleu…

A Grec de 1r de Batxillerat “La Filosa” d’Erinna de Telos i epigrames de l’Antologia Palatina relacionats amb la mort dins Poetes gregues antigues (PAM). Havíem de llegir la baixada als morts de l’Odissea d’Homer, però ho hem deixat per un altre dia, perquè els alumnes de grec han portat textos seleccionats per ells i han llegit el mite de Pandora com a mite etiològic de per què ens morim i un fragment de la Carta de Meneceu d’Epicur en què aconsella als joves no témer la mort perquè no és res per a l’home, perquè la mort priva de les sensacions i allà és on es troba el bé i el mal. Això fa que no tinguem enyorança per morir, és a dir, que no vulguem morir el més aviat possible. Segons el text, aquell qui tem a la mort és estúpid perquè pateix preveient-la, ja que la mort no existeix mentre som vius, i quan no hi som, ella hi és present. És per aquest motiu que la mort no ens ha d’afectar… també textos de Harry Potter i les Relíquies de la mort, “Orfeu fa un sol” dins Percy Jackson i els herois grecs de Rick Riordan, entre d’altres…

I a última hora del matí amb els alumnes de Grec 2 hem llegit la tragèdia grega Alcestis d’Eurípides en traducció de Carles Riba.

Viuite felices!

N.B.: i mentre llegíem hem tingut l’agradable visita sorpresa de dos exalumnes: la Mireia Sánchez editora del blog El dret romà i el llatí en l’àmbit jurídic actual i l’Imad Tmara del blog Metamorfosejats, molts contents els dos que el seu treball continuï actualitzant-se, sobretot aquests dies amb referents clàssics de Licàon, l’home llop! Non omnis moriar!

Recital bilingüe de poesia epigràfica llatina amb Mònica Miró al Museu Romà de Premià

Els romans eren molt supersticiosos, protegien els seus morts i no volien ser oblidats. Al nostre institut, fa anys que no celebrem la castanyada, però per aquestes dates, a l’àrea de clàssiques, tractem la mort d’una manera o altra. Algun any ha estat una celebració ben sonada, com quan vàrem fer Festes de difunts, festes d’alegria, una exposició a l’edifici Cristòfol Ferrer. La celebració d’enguany crec que  també passarà als annals del nostre centre: Donem veu a les pedres!

Perennia 2015

Quan, fa sols uns mesos, Mònica Miró Vinaixa va publicar Perennia, poc m’imaginava que s’avindria, no un dia sinó dos, a guiar-nos en aquesta aventura compartida amb l’Anna Roig i la Núria Saavedra de les oficines de català de Premià de Mar i Premià de Dalt del Centre de Normalització Lingüística del Maresme, ni que el Museu Romà de Premià, gràcies a l’entusiasme de Ramon Coll, ens obrís les portes per tal de fer in situ  un recital bilingüe de poesia epigràfica llatina. Tampoc m’imaginava que els alumnes i sobretot els de 4t (optativa 1) volguessin aprendre llatí, tot recitant en veu alta, ni estudiar l’epigrafia romana i el tema de la mort, reproduint també  el seu epitafi:

Carla me fecit

No sé què diran de nosaltres quan jo no formem part del món dels vius, però tots tenim els nostres morts i la mort és la cloenda de la nostra existència. Quin sentit tindria la vida? La nostra societat que ja ha superat el tabú del sexe encara, a diferència de la romana, no ho ha fet respecte a la mort, i avui morim sense deixar rastre. Se’ns redueix, com diu la Mònica a la introducció de Perennia, a unes inicials i a una data, se’ns plora de pressa i se’ns fa el comiat en un parell de dies…

Admiro la Mònica Miró i també l’editora, Matilde Martínez, de Godall  edicions i filla de la llatinista Francesca Sallés Verdaguer (S.T.T.L.), i no sols per publicar el març de 2015 un text bilingüe de poesia epigràfica llatina com és Perennia  (que ja va per la segona edició!) sinó també  per donar veu als morts romans en aquesta gira vertiginosa per tot Catalunya. La Mònica, talment una cantant o una companyia teatral, va donant vida a les pedres, perquè les pedres tenen veu, i donen suport als mots que ens uneixen a vides passades, però també ens ensenyen llatí, cultura romana, dret romà, història de Roma, pensament antic, emocions ben sentides, sentiments a flor de pell, les vides i les misèries de romans i romanes que les van fer gravar quan encara eren de carn i os, que ens han precedit, que ja no hi són i que a través de la paraula encara viuen entre nosaltres i ens mostren les diferents morts i la recerca de la immortalitat per mitjà de la memòria i, a la vegada, ens fan reflexionar sobre la nostra caducitat i ens animem a aprofitar bé la vida.  Carpe diem!

 

IMG_0680

Amb aquesta lectura compartida i en veu alta, a Premià de Mar ens hem volgut afegir a la seva cadena de solidaritat i empatia que ens uneix al passat i ens arrela en el present. Donem veu, amb la Mònica, a les pedres, recordem els romans i les romanes finats i deixem que continuïn ben vius en aquesta nova vida que els concedim mitjançant la paraula. Som agosarats ja que tot just hem après a llegir llatí i ja pretenem recitar epígrafs funeraris en llatí i no a l’aula sinó al Museu Romà de Premià, on encara se sent el brogit de vides passades i on s’han trobat inhumacions adultes i també infantils. Audentes Fortuna iuvat!

En el trànsit de la vida, dilluns i divendres vinent tindrem l’oportunitat de compartir una bella i emotiva estona amb la Mònica. Alumnes de llatí, rapsodes adults de català, llegiu ben alt, doneu vida a qui ja fa força estona que no hi és.  Donem veu a les pedres! Llegim plegats, joves i adults, els epitafis en llatí i en català!

Moltes gràcies a tothom que ho ha fet i ho farà possible!

Celebritas uirorum ac mulierum…

Un epitafi (del llatí epitaphius “oració fúnebre” a partir del grec ἐπιτάφιος “relatiu a la sepultura; funeral”: ἐπί “sobre” + τάφος “tomba”) és una inscripció sepulcral. N’hi ha de molt coneguts, sobretot dels personatges cèlebres; deixant de banda els tristos, n’hi ha de poètics i d’altres de molt de divertits, sarcàstics o venjatius.

Per què creieu que ens han arribat tants epitafis romans? Què pretenien? Què és la Celebritas? …

Els nombrosos epitafis funeraris romans han posat noms i cognoms a ciutadans de fa dos mil anys. Us proposo un any més de buscar-los a la xarxa, en els llibres, en les vies sepulcrals, en els museus, … i torneu a la vida, tot comentant o publicant a la xarxa els seus epígrafs funeraris, a personatges cèlebres, però també a homes, dones i infants que van voler perpetuar-se en el temps.

De ben segur, els romans avui publicarien els seus epitafis a la xarxa amb elegància i amb amor. És també aquesta una herència clàssica? Llegiu aquestes esqueles i ja m’ho comentareu! Recordeu els epitafis que es van dedicar a Steve Jobs? (Vid. recordeu el seu discurs Memento mori!)…Per a nosaltres el sexe ja no és tabú, i la mort?

Pregunta a la historia – Epitafios funerarios en Roma – 31/05/12Escuchar audioPregunta a la historia - Epitafios funerarios en Roma - 31/05/12

Us atreviu ara a fer-ne un? El vols inscriure en pedra? No us oblideu de compartir-lo:

Les dones gregues i el culte als morts

Per què creieu que per als grecs era tan important casar-se i tenir fills? Per què les dones tenien un paper cabdal en el culte als morts?

Per als grecs enterrar els morts i retre’ls culte post mortem era un deure ineludible ja que creien que les ànimes dels finats sense sepultura ni ritus funeraris estaven condemnats a vagar eternament i a empaitar els vius. En restaven, tanmateix, exclosos com a càstig, els lladres de temples, els suïcides i els delinqüents.

El culte als morts era la cerimònia més important per a la família ja que els seus progenitors eren els seus déus. Les dones de la casa n’eren les principals encarregades.

Els parents més pròxims, principalment les dones, rentaven, ungien amb oli i vestien el cadàver amb una mortalla, generalment roba de color blanc, li cenyien benes, cintes, joies  i garlandes de flors fresques al cap descobert.

També en algunes èpoques li posaven una moneda a la boca, un òbol (ὀβελός), la de menys valor, que servia per pagar al barquer Caront que transportava les ànimes per la llacuna Estígia a l’Hades. Al costat s’hi dipositava un pastís fet amb mel per enllepolir Cèrber, el gos tricèfal que custodiava l’entrada al món infernal.

Caront en un fresc de Luca Giordano en el Palau Medici-Riccardi, Florència.

Durant un dia s’exposava el finat (próthesis, en grec πρόθεσις)  en el vestíbul de la casa en un llit mortuori amb els peus cap a la porta. A la porta s’indicava el dol amb una branca de xiprer i aigua lustral en un vas  per purificar-se tant a l’entrada com a la sortida.  Els familiars i amics retien  l’últim adéu al difunt. Al seu voltant, els ploracossos amb vestits negres feien els planys fúnebres: les dones de la casa (i de vegades ploraneres llogades) es laceraven les galtes, es colpejaven el pit i el cap, es podien tallar els cabells i cobrir de pols i entonaven cants fúnebres. També apartaven les mosques del cadàver.

Pínax d’Exèquias amb escena funerària de próthesis; Ceràmic (540-530 a. C.)

“Quan es mor algun familiar, primer de tot li posen un òbol a la boca perquè li serveixi per a pagar al barquer el pas de la llacuna… Després de rentar el cadàver, d’untar-lo amb bàlsam perfumat quan està a punt de fer mala olor, i de coronar-lo amb flors del temps, l’exposen a la vista de tothom, amortallat amb els millors vestits perquè no tingui fred ni el gos Cèrber el vegi nu.

I mentre fan tot això, no tenen aturador els plors i els gemecs de les dones, les llàgrimes de tots plegats, els cops al pit, els embulls i les esgarrapades a les galtes. De vegades, fins i tot, s’estripen la roba i es tiren pols al cap, i els qui encara viuen estan pitjor que el difunt, perquè tot sovint es rebolquen per terra i s’hi colpegen la testa.”

LLUCIÀ, Sobre el dol 11-12.

L’endemà abans de l’alba, el cadàver en el mateix llit fúnebre era portat en seguici (ἐκφορά) a la necròpoli (νεκρόπολις) o cementiri als afores de la ciutat sobre les espatlles dels parents o dels esclaus o bé en un carro, tirat per cavalls o mules. Una dona amb un vas per a les libacions als déus encapçalava el seguici. En segon lloc, hi anaven els homes, seguits de les dones, i després els músics que tocaven l’oboè.  Assistir a un enterrament era una de les poques ocasions en què una dona atenesa podia sortir fora de casa seva.

En el cementiri, el cos podia ser inhumat o cremat. De ser cremat en una pira, les cendres eren recollides per un fill o familiar  i dipositades en una urna o en una caixa. Si el cos era inhumat, era dipositat en un sarcòfag de fang o de fusta, o bé colgat en un llit de fulles. Al costat del cadàver, es deixava un bon aixovar, armes, joguines i peces de ceràmica, com lècitos blancs amb perfums, amb la idea de seguir gaudint de la vida més enllà de la mort.


Tot seguit les dones  feien libacions, vessaven líquids (vi, oli, mel i de vegades sang dels animals)  sobre la terra. Damunt la tomba, recoberta per un túmul de terra, hi col·locaven un vas (un lutròfor en les tombes de les dones mortes solteres), una columna o una estela funerària, una làpida decorada amb una inscripció o epitafi, i una representació escultòrica en relleu i elements arquitectònics, com columnes, pilastres, frontons, etc. que simbolitzaven la casa o la tomba del mort.

Tombes del Ceràmic, Atenes

A la tornada del cementiri, els familiars se purificaven rentant-se tot el cos (ὰπόνιμμα)  i l’endemà netejaven la casa amb aigua del mar. Celebraven un banquet fúnebre en honor del difunt. Els àpats i els sacrificis es repetien el tercer, el novè i el trentè dia després del funeral i, cada any, el dia de l’aniversari de la mort (γενέσια). Els familiars aleshores portaven a la tomba del finat ofrenes de tota mena: cintes, garlandes i flors; objectes d’ús quotidià com miralls, ventalls, armes, joguines etc; pastissos i fruites: libacions de mel, d’aigua, de llet, de vi…

També hi havia rituals públics. Eren diades considerades impures i gens aptes per a fer negocis. A Atenes, se celebrava la festa principal de tots els morts a la primavera, el tercer dia de les Antestèries (Ἀνθεστήρια), quan es creia que els esperits dels difunts tornaven al món dels vius. Aleshores per tal de deslliurar-se dels esperits invisibles que pul·lulaven arreu, mastegaven espí, untaven amb pega les juntures de les portes,… i celebraven la festa de l’olla (Χύτροι). Hermes Psicopompos, conductor de les ànimes dels morts, rebia les ofrenes. La cerimònia hydrophoria (ὐδροφορία) consistia en oferir als morts libacions d’aigua i aplacar-los. Procuraven tenir-los contents perquè creien que d’ells depenien les bones collites, una descendència fecunda, etc. Les famílies portaven ofrenes i flors als seus morts, tal com avui es fa per Tots Sants.

Una dona orna amb garlandes una tomba. Lècitos de fons blanc, ca. 420-410 aC.

Ara és la vostra!:

  • Per què creieu que la dona grega tenia un pes tan important en el culte als morts i, en canvi, era menystinguda en general?
  • Per què creieu que per als grecs era tan important casar-se i tenir fills?
  • Quines semblances i diferències hi ha en el concepte de la vida més enllà de la mort entre els antics grecs i nosaltres?
  • Quines semblances i diferències hi ha entre l’últim adéu a l’antiga Grècia i a casa nostra?
  • Quines ofrenes heu fet als vostres difunts? S’assemblen a les que feien els grecs als seus?
  • I nosaltres, som més grecs o romans pel que fa al culte als morts? Vid. Tot passejant entre sepulcres i els enllaços recomanats.
  • Com t’imagines Hermes psicopompos?
  • Busca imatges de sepultures, aixovar funerari, ceràmica amb escenes de culte als morts, enllaça-les i comenteu-les.
  • Coneixes algun epitafi grec? T’atreveixes a escriure’n un tot imitant els conservats?