Tag Archives: Antologia Palatina

Epigrames matemàtics I: Quants guerrers aqueus varen lluitar a la guerra de Troia?

El llibre XIV de l’Antologia Palatina conté epigrames amb enigmes matemàtics.

Alumnes de Grec de segon, podríeu traduir aquest epigrama per tal que els alumnes de Cultura Clàssica de l’ESO, a punt de llegir La còlera d’Aquil·les (ed. Teide), puguim esbrinar, si cal, amb l’inestimable ajut del professor de matemàtiques jubilat Bernat Ancochea, quants guerrers aqueus varen lluitar a la guerra de Troia.

Ὅμηρος Ἡσιόδῳ ἐρωτήσαντιπόσον τὸ τῶν
Ἑλλήνων πλῆθος τὸ κατὰ τῆς Ἰλίου στρατεῦσαν

ἑπτὰ ἔσαν μαλεροῦ πυρὸς ἐσχάραι· ἐν δὲ ἑκάστῃ
πεντήκοντ᾽ ὀβελοίπερὶ δὲ κρέα πεντήκοντα·
τρὶς δὲ τριηκόσιοι περὶ ἓν κρέας ἦσαν Ἀχαιοί.
Anth. Gr. XIV 147

Si heu vist la pel·lícula Troia de Wolfgang Peterson (2004) podeu deduir que foren molts, però quants segons aquest epigrama homèric de l’Antologia Palatina?

Imatge de previsualització de YouTube

Segons el catàleg de les naus del cant II, 480-760 de la Ilíada d’Homer s’enumeren vint-i-nou contingents atacants considerats una unitat geogràfica i política. El nombre total de naus és de mil cent vuitanta-sis (1.186), procedents de cent setanta-vuit (178) punts geogràfics. Aristarc, al segle II aC, calculà que el nombre d’aqueus participants devia ser, atenint-se a aquest catàleg, superior als cent vint mil (120.000).

Quants foren exactament segons l’epigrama de l’Antologia Palatina?

Pàtria dels herois homèrics, grecs i troians.

Els oficis femenins en els epigrames de l’Antologia Palatina

“Els oficis femenins en els epigrames de l’Antologia Palatina” dins el Curs d’actualització sobre «Els oficis en el món greco-romà», 7 de juliol de 2016 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, tot seguint el fil de la recerca del món de les dones en els epigrames grecs i en fer-ne una traducció al català.

Les edats de la dona en la poesia grega

Per celebrar el Dia Internacional de la Dona, enguany també em plau compartir hic et nunc la presentació que va acompanyar la conferència Les edats de la dona en la poesia grega, concretament en l’Antologia Palatina, dins del curs d’actualització organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Clàssics de l’IEC: Les edats del món, les edats dels homes… Els epigrames funeraris hel·lenístics de l’Antologia Palatina, recopilats per A.S.F. Gow i D.L.Page, esdevenen, tot i la ficció literària, testimonis interessants pel que fa a les dones gregues ja que faciliten dades sobre el nom de la finada, la família, la ciutat, les causes de la mort, qualitats ideals i també l’edat (nenes, joves donzelles, casades i velles), ara bé dels 286 epitafis sols 68 van destinats a dones i malauradament a diferència dels masculins els femenins són menys explícits. Quan pensem en l’esperança de vida de la dona grega, cal tenir en compte que aleshores com ara les dones vivien més que els homes però sobretot vivien molt menys: l’esperança de vida femenina a l’època hel·lenística era de 36 anys per a les dones i un any més per als homes, sols menys d’un 1% de la població arribava als 80 anys.

Tot i la meva recerca, en l’Antologia Palatina, no hi ha cap epigrama a l’estil de “A la edad de las mujeres” de Quevedo que ens parli de totes les edats de la dona amb uns quants versos, per això a tall de conclusió vaig demanar a la Pepita Castellví que ens fes un poema:

LES TEVES EDATS

Sols fa un moment que has obert els ulls,
sols un moment que encara eres somni.
Els dies s’enfilen un darrere l’altre
i passa el temps: un, dos, cinc anys…
Infància esplendorosa plena de jocs.

Bella i jove, a l’hora blava
del matrimoni, bella i dolça.
I ara, ja has complert el teu destí.
Entre els teus braços, gronxant-lo
tendrament, dorm el teu petit nadó.

Ara ja no hi ha converses de noietes.
La llar, els fills, s’emporten les xerrades,
els jocs, cap a uns altres horitzonts.

I un dia, sense avisar, t’arriba la vellesa
mentre el sol envermelleix els núvols,
i pinta la teva vida amb colors d’or i aram.

PEPITA CASTELLVÍ

Ai, raïm!

 

«Sobre un epigrama de la poetessa Mero de Bizanci»

Epigrama

A l’àuria clastra penges d’Afrodita,

penjoll atapeït del suc de Dionís.

Ja la teva mare, la vinya, no t’abraçarà amb l’amable

sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.

Variació

Orfe de columna, com de l’om la vinya,

capitell de pàmpols, nèctar de raïm,

No envegis les fulles més tendres que et volten.

És que Dionís podrà protegir-les

del fred de desembre, dels llargs dits del vent?

L’hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte

en la teva llarga, daurada tardor.

Maria Àngels Anglada, Poesia completa (Sam Abrams, 2009)

Maria Àngels Anglada ja havia inclòs aquest epigrama votiu  (Anth. Pal. VI 119) de la poeta hel·lenística Mero de Bizanci a Les germanes de Safo (Edhasa, 1983) amb el títol “Ofrena d’un penjoll de raïm” amb la diferència que acabava el segon vers amb un punt i coma i que anava acompanyat del text grec:

κεῖσαι δὴ χρυσέαν ὑπὸ παστάδα τὰν Ἀφροδίτας,
βότρυ, Διωνύσου πληθόμενος σταγόνι∙
οὐδ’ ἔτι τοι μάτηρ ἐρατὸν περὶ κλῆμα βαλοῦσα
φύσει ὑπὲρ κρατὸς νεκτάρεον πέταλον.

En aquest epigrama de Mero de Bizanci (vid. Poetes gregues antigues), s’ofrena un brot de raïm en el pòrtic del temple d’Afrodita, dea de l’amor. Presenta punts comuns amb els epigrames de dedicacions de les poetes gregues Ànite de Tègea i Nossis de Lòcrida. El llenguatge és metafòric: el penjoll, ple de suc, és el fill de la vinya i productor de nèctar, és a dir, de vi, atribuït a Dionís, el déu del vi i de la vinya, de la saó del raïm. Segurament l’ofrena no era d’un penjoll real sinó més aviat pintat o esculpit en pedra. Desconeixem qui s’adreça al raïm; però, ben segur, que és l’oferent que recorda al penjoll de raïm que, en el temple de la deessa Afrodita, la seva mare, és a dir la vinya, ja no tornarà a abraçar-lo amorosament amb els seus sarments ni a fer-li créixer pàmpols sobre el cap. En definitiva, doncs, Mero descriu la immobilitat perenne del brot de raïm, símbol de fecunditat, de forma elaborada, d’adjectivació plàstica i molt sensual.

Sembla ser que “el capitell de pàmpols” que es troba “orfe de columna” en la Variació de Maria Àngels Anglada és un capitell que pertany a l’església de Sant Domènec de Girona i que surt en una fotografia de Jordi S. Carrera. Podríem establir, doncs, el següent paral·lelisme amb l’epigrama de Mero de l’epígraf: el pòrtic del temple d’Afrodita (que recorda el de les les dones del mimiamb IV d’Herodes, que la poeta de l’Empordà va incloure en els seus Retalls de la vida a Grècia i Roma, 1997) correspondria a l’església cristiana de Sant Domènec de Girona; el brot de raïm-epigrama correspondria al capitell-brot de raïm,  mancat de columna, en la paret de l’església gironina. El raïm-fill és un brot de raïm capitell. Així com el raïm-fill estava separat de la mare, la vinya, el raïm-capitell està separat de la columna (v. 5).  Hi ha una clara exhortació a no envejar les fulles verdes de la vinya (v. 7); les fulles que queden, després de la verema, ni Dionís podrà salvar-les  ja que queden exposades a les inclemències de l’hivern (v. 8-9). Aleshores, més val ser raïm esculpit en el capitell, és a dir pedra, que fulles que el vent glaçat de l’hivern farà caure i portarà inevitablement a la mort (v. 10-11).  Els versos de la variació, inèdits fins a la publicació de l’obra completa, ens presenten com se sent la poeta sense Afrodita, com es veu a si mateixa en la seva tardor.