L’olivera, patrimoni natural i cultural

Des de molt petita, m’han educat en el respecte envers les oliveres mil·lenàries dels oliverars de  la serra de Tramuntana de Mallorca, disforges, feres llegendàries de tons grisos i formes ben sinuoses i esquerdades, turmentades per la manca d’humitat; d’adolescent, em vaig emocionar en veure-les a tocar de les platges gregues de l’illa d’Ítaca, pàtria d’Odisseu, o les oliveres de Calamata, prop d’Esparta al Peloponnès, de gran capçada i d’exquisit fruit (són ben delicioses les olives de Kalamata!), i amb el temps he venerat les vetustes oliveres de la Sènia que contrasten amb el jove exemplar de l’olivera d’Atena que ara farà un any vaig veure en el recinte de l’acròpoli d’Atenes vora a tocar l’Erectèon, on segons la llegenda, Atena la va fer sorgir tot enfonsant la seva llança en la roca sagrada…

Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Guanya Atena en oferir l’olivera. Museu de l’Acròpoli d’Atenes

Però, per què hic et nunc reivindico l’olivera?, com cada any faig a classe el 21 de març, el Dia Internacional de l’Arbre que se celebra des del 1971 com a recordatori de la importància de protegir les superfícies arbrades perquè ens donen aire per respirar i el purifiquen? Per què he vist fa poc El olivo (2016) d’Icíar Bollaín?…

Imatge de previsualització de YouTube

Tot hi ha contribuït, fins i tot l’enyor; però sobretot les esfereïdores notícies que denuncien l’espoli legal de les oliveres mil·lenàries a l’espera d’una llei catalana que les protegeixi. Són el nostre patrimoni natural i cultural, dipositàries del nostre passat i esperança del futur dels nostres descendents.  Costa i Llobera  ja ho va dir en Lo pi de Formentor: “Res no hi ha més vell que l’olivera”.

S’estima que actualment hi ha uns 800 milions d’oliveres arreu del món i continuen encisant poetes, pintors, músics, cineastes… El grup de folk tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries amb el fandango inclòs a l’àlbum No es pot viure! (DiscMedi, 2004) “Pregunteu-li a l’olivera”, ho han definit molt bé. Escolteu-la abans de fer avinent, com a clam reivinticatiu contra l’espoli de l’olivera, la relació de grecs i romans amb aquest arbre que tant ens uneix a ells.

L’olivera,  amb els seus troncs recargolats, símbol de la seva longevitat,  que contrasta amb la seva fragilitat davant el clima, i les seves fulles coriàcies, de color verd fosc per l’anvers i platejades pel revers, és tot un emblema del paisatge mediterrani i alhora un símbol de la nostra cultura i civilització. És originària de l’Àsia Menor i es conrea des de l’antiguitat a tota la conca mediterrània. La transformació de l’olivera borda o ullastre (en castellà “acebuche” és oleaster en llatí) en varietat conreada (Olea europaea) és obra dels pobles de Síria. Els grecs la plantaren i n’obtenien olives i oli força nutritiu, així com oli per als llums de les cases i per netejar els cossos. Els romans la van plantar per tota la Mediterrània i els escriptors llatins (Columel·la,  Varró, Lucreci, Virgili…) en donaren consells de plantació i de conservació fins al punt que les nostres oliveres mil·lenàries són d’època romana, com és el cas de  l’olivera d’Ulldecona, preservada a les Fargues de l’Aríon (30 ha.), després d’haver-se pogut certificar que va ser plantada durant el regnat de l’emperador romà Constantí I (306-337 dC) amb més de 1.700 anys de vida. De fet, a Ulldecona, a la comarca tarragonina del Montsià, es troba (i es pot visitar) la major concentració coneguda d’Oliveres Mil·lenàries de tot el Món, amb uns 400 exemplars inventariats i, dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya.

A la Farga d’Aríon hi ha l’arbre més vell de Catalunya i de l’estat espanyol i un dels més vells del món

L’olivera és ben present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura. L’arbre de l’olivera va ser anomenat or líquid per Homer a lOdissea. L’olivera juga un paper principal en la narració del retorn d’Odisseu (Ulisses, en llatí)  a casa. D’olivera és l’estaca que clava contra l’ull del ciclop Polifem; sota una olivera silvestre es refugia quan naufraga al país dels feacis i d’olivera és el llit on, finalment, pot descansar quan arriba a Ítaca.

Una branca d’olivera també està associada amb Irene, la deessa de la pau. La branca d’olivera és arreu el símbol de la pau (el colom de la pau amb una branca d’olivera, les branques d’olivera de l’edifici de l’ONU…)

Segons la mitologia grega, l’olivera (Olea europaea) té un origen diví. Va ser la deessa Atena (en llatí, Minerva) qui va crear l’arbre per a la ciutat d’Atenes i va guanyar en la disputa pel lideratge a Posidó. Aquest és el motiu pel qual la ciutat duu el seu nom i pel qual les dones gregues no podien votar.

Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atena, s’inclogueren al dracma atenès i de retruc en l’euro grec.

Una branca d'olivera i un mussol, dos dels atributs de la deessa Atenes, inclosos en les monedes de l'antiga Grècia.

 

A Apol·lo es va consagrar l’olivera borda i es plantava davant dels seus temples on s’hi penjaven les ofrenes i les armes. Quan Orestes, fill d’Agamèmnon i de Clitemnestra, per ordre d’Apol·lo matà la seva mare i el seu amant, Egist, suplicà al déu Apol·lo l’expiació dels seus crims amb un ram d’olivera.

També era de fusta d’ullastre la clava d’Hèracles (Hèrcules, en llatí) i els ceptres dels reis.

Teseu va poder sortir sa i estalvi del laberint després de matar el Minotaure solament seguint el cordill, que li havia donat donat Ariadna, i que havia amarrat a una branca d’olivera.

Sagrada esdevingué l’olivera sota la qual Plató ensenyava al jardí de l’Acadèmia, restes localitzades el 1931 i que formen part del patrimoni grec.

Recollida de les olives per adolescents. Àmfora àtica d’Antímenes, 520 aC, Vulci, Itàlia.

El legislador Soló va legislar lleis per primera vegada  a favor de la protecció de les oliveres, una de les quals prohibeix qualsevol tipus d’exportació procedent de la Àtica amb l’excepció de l’oli d’ oliva que era molt apreciat i n’ afavoreix el seu comerç.

A l’Antiga Grècia, no només l’olivera era un arbre sagrat sinó que també  era considerat sagrat l’oli d’oliva i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d’abundància, glòria i pau i s’utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres. En els primers jocs olímpics ja s’oferí als guanyadors una branqueta d’olivera com a reconeixement del seu triomf. En les festes Panatenees se’ls feia ofrenes d’una àmfora d’oli d’oliva.

A Roma, el poeta Horaci, en fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta a la que qualifica de molt simple: “Per a mi, olives, escarola, i malva.”.

Me pascunt olivae, me cichorea levesque malvae. Horaci, Odes 1.31.15

El mot olivera o el castellà “olivo” prové del llatí olīvum, préstec del grec ἔλαιον que en neutre designava l’oliva i en masculí l’olivera borda mentre que la forma femenina ἔλαια designava  tant l’arbre de cultiu com el fruit.

També era símbol de castedat. A Roma els esposos novells portaven garlandes o corones d’olivera. També coronaven amb elles els morts. Consideraven de mal averany, pèrdua de la pau, una olivera esquerada per un raig. Virgili representa el pacífic rei Numa Pompili amb una branca d’olivera a la mà i recomana al pagès el seu fàcil conreu a les GeògiquesCultiva, pues ¡oh labrador!, el olivo, que es grato a la paz’. També indica la pau en les medalles dels emperadors romans. En molts monuments, Minerva Pacífera porta una branca d’olivera.

Obrint Pas. “Al país de l’olivera”.

Imatge de previsualització de YouTube

Joan Manuel Serrat. “L’olivera” (1968):

Imatge de previsualització de YouTube

Mentre quedin oliveres aquí seguirem… Mar antiguo de El último de la fila

Imatge de previsualització de YouTube

Pocs organismes de la Terra poden restar immòbils milers d’anys i veure passar el temps. Els arbres són éssers vius que senten i registren els canvis que es produeixen al seu entorn i no es mouen del lloc. Deixeu les oliveres, no les toqueu. No les compreu.

[…]Però que feis?! amb el meu cos?

Per què em treis amb les arrels?[…]

Un arbre ben plantat dins La música de la calma (2007) del grup Oliva trencada

Part posterior d’un camió carregat d’oliveres monumentals sortint de la partida del Mas del Rector dUlldecona. Anna Ferràs (ACN)

Oliveres mil·lenàries en venda

N.B.: Divendres vam fer una sortida pel jardí del nostre institut amb els alumnes de CFM de Jardineria i floristeria de l’IPM  i a ells, futurs jardiners, els dedico aquesta entrada del blog per tal que tinguin cura de les oliveres i no contribuexin a aquest espoli, tot i que encara sigui legal és el nostre patrimoni natural i cultural.

Sota l’ombra de l’olivera de l’IPM (Premià de Mar). Alumnes de CFM Jardineria de Sergi Viader i alumnes de llatí de 4t de Margalida Capellà 18 de maig de 2018

2 thoughts on “L’olivera, patrimoni natural i cultural

  1. Berta Cantó

    Un apunt molt interessant i sobretot important, Margalida. Espero que comparteixis també, amb tots nosaltres, més experiències “botàniques” dels de 4t de llatí 😉

    En l’apartat de l’esport, jo hi afegiria (al final m’acabaré fent experta en el tema T.T) l’àmfora amb oli d’oliva sagrat que donaven com a guardó a les festes de les Panatenees:
    https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80mfora_panatenaica (volia adjuntar fotografies meves d’algunes peces de ceràmica però en ser un comentari no em surt l’opció).

    “Vale”

    Berta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *