Cleòpatra (1963), de Joseph L. Mankiewicz

Publicat el per
11

cleopatra

FITXA TÈCNICA

Nom original: Cleopatra

Directors: Joseph L. Mankiewicz

Guionistes: Ranald MacDougall, Joseph L. Mankiewicz, Sidney Buchman

Any d’estrena: 02/12/1963

Durada: 192 min.

Repartiment: Elizabeth Taylor, Richard Burton, Rex Harrison, Pamela Brown, George Cole, Hume Cronyn, Cesare Danova, Kenneth Haigh, Andrew Keir, Martin Landau

País d’origen: Regne Unit, Suissa i Estats Units

Idioma original: Anglés

Gènere: Drama, Romanç, Històrica, Biogràfica

ARGUMENT

Richard Burton, Rex Harrison i Elizabeth Taylor protagonitzen una de les pel·lícules més espectaculars de tots els temps. És la història de la reina del Nil i els seus amors amb Juli  Cèsar i Marc Antoni.

La pel·lícula es distingeix per les fabuloses interpretacions de Burton i Harrison (Nominat per un Oscar), encara que tota la pel·lícula gira al voltant d’Elizabeth Taylor, que desenvolupa un dels més glamourosos papers de la seva carrera. La pel·lícula va guanyar els Oscars a la Millor Fotografia, Millors Decorats i Millors Efectes Especials.

El Cèsar estimat i victoriós es veu obligat a visitar Egipte amb el fi d’evitar la guerra civil provocada per la falta d’entesa entre Cleòpatra i el seu germà, ambdós monarques de l’Imperi.  Molt aviat Cèsar quedarà captivat per la intel·ligència i bellesa de la jove, fent-la reina indiscutible d’Egipte i, després del naixement del seu fill Cesarió, la seva esposa legítima.

TRÀILER

CRÍTICA

“Espectacular superproducció amb diversos muntatges que van repercutir negativament en la seva qualitat. Liz Taylor està impressionant” (Fernando Morales: Diari El País)

El cinema va haver  d’esperar fins als anys seixanta, perquè arribés el retrat definitiu de la  dama egípcia. Un controvertit film dirigit per Joseph L. Mankiewicz i protagonitzada per la millor Cleòpatra possible, Elizabeth Taylor. Estrenada el 1963, amb crítiques desiguals, els diversos retalls a càrrec de la productora van influir en la qualitat final d’un film que hauria d’haver durat més de quatre hores. Una obra amb una infinitat de contratemps que van afectar la visió dels productors.

Cleopatra és un magnífic relat de l’apassionant vida d’una dona admirable, que va lluitar per la seva nació per sobre de qualsevol cosa. Taylor va fer d’aquest personatge una cosa seva, i es conservarà en els annals del setè art per sempre. Amb aquest film, icona del cinema modern i de gran pressupost, el personatge de Cleòpatra s’alçà i  a partir d’aquí ens arriben adaptacions televisives, cintes d’animació, etc.

Tot i ser destrossada per la crítica, en realitat la pel·lícula va ser un èxit : va ser la de major recaptació de 1963 (5,7 milions de dòlars). Però no va ser considerada com una pel·lícula exitosa, ja que va necessitar un any sencer per recuperar els 44 milions invertits en realitzar-la.

Crec que és una pel·lícula fantàstica, mereixedora d’un lloc d’honor a La cinta de Νίκη, tot i que ja tenim un parell d’entrades al nostre bloc d’aula, obert a la col·laboració, Aracne fila i fila: Cleopatra de Mankiewicz i Cleopatra, selecció d’escenes; a més dels diferents apunts (La mort de Cleòpatra, Com era Cleòpatra i Cleopatra, pulchra Aegypti regina) i comentaris que tracten d’esbrinar com era aquesta gran dona.

Irina Balart

1r Batx. C Llatí i Grec.

La Via Augusta, de Sònia Sánchez

Publicat el per
6

La via augusta

 

FITXA TÈCNICA

 

ARGUMENT

Aquesta història comença l’any 24 aC, quan ja fa quasi dos segles que les primeres legions romanes han arribat a les terres que actualment anomenem Catalunya. En concret, els romans havien desembarcat a Empúries l’any 218 aC i ben aviat van instal·lar la seva base principal a Tàrraco.

Seduït pel bon clima, la proximitat del mar i, sobretot, seduït per la idea de tenir la seva dona, Lívia, ben lluny, el cèsar Octavi August en persona fa més de sis mesos que està instal·lat a la ciutat amb l’excusa de dirigir personalment les campanyes bèl·liques contra els últims reductes àsturs i càntabres a l’oest de la Península Ibèrica. Tàrraco es converteix així en el centre de l’univers, és a dir, en la capital d’un imperi que domina milions de persones.

August era un home que temia el caos, els oracles i, sobretot, la malaltia.

En començar aquesta història i en ple atac d’hipocondria, ordena que el seu antic metge personal, un tal Pompeu, viatgi de Roma a Tàrraco per atendre’l d’uns desordres intestinals terribles que el tenen cargolat de dolor.

Pompeu acata les ordres i s’hi trasllada amb la família en dos vaixells. En un hi van els amos: la dona i les filles del metge, els cunyats amb els seus dos fills barons i la terrible sogra, que controla el clan; en l’altre, els esclaus. Però aquest vaixell no arriba mai a port. I és que els esclaus, influïts pel record del gran Espàrtac, han decidit fugir en busca de la llibertat.

Un lot de 8 ibers bruts i vestits amb pedaços arriben a la vil·la i, amb ells, alguns problemes, sobretot per part del bel·licós Mandoni, un home gens procliu a deixar-se humiliar, de la seva esposa Numància, que atreu les mirades del metge amb la seva bellesa, i del petit Arinsal, un xicot de 13 anys que es mou com una fura i es defensa més bé que un lleó.

Per si encara no hi hagués prou problemes d’adaptació, el cèsar està molt amoïnat pels seus mals i també per la corrupció dels que l’envolten; especialment dels constructors del seu projecte més ambiciós: la carretera que ha d’unir Gades (Cadis) amb Roma, la Via Augusta.

Les intrigues polítiques, les lluites entre amos i esclaus, els amors, els desitjos, els assassinats i la vida llicenciosa comencen ràpidament a formar part de la rutina de Pompeu i els seus.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=2Dv4PHMchQ4[/youtube]

CRÍTICA

Aquesta sèrie té més aspectes positius del que es pensa aparentment. Per una banda, ens parla d’un fet no gaire conegut dins de Catalunya i tot i representar-lo de manera fictícia, ens el dóna a conèixer: l’estada d’Octavi August a Tàrraco. De fet els motius que porten a August a instal·lar-se a Tàrraco a la sèrie són els motius reals. La sèrie és arriscada, s’atreveix  a ambientar-se a un temps del qual no està molt documentat, cal veure com actualment les sèries que no estan basades en l’actualitat, sinó en l’antiguitat, es basen com a màxim a la guerra i/o postguerra. Així doncs, Sònia Sánchez s’atreveix a ambientar-la en l’antiga Roma i per més inri amb algunes dades reals.

La sèrie ens ajuda a conèixer els costums de l’antiga Roma: veiem la relació de les famílies amb els esclaus (tot i que per donar joc a la trama hi ha fragments molt passionals que dubtem que poguessin passar en l’època), com estàven organitzades les domus (de fet, ens tracten la domus amb molta naturalitat, com si fós una casa de qualsevol sèrie), podem veure què mengen i com mengen estirats,  com reben els missatges dels soldats, com es banyaven, els remeis medicinals del moment…

Podem dir, doncs, que La Via Augusta és tot un mestre de cultura clàssica. Ens situa a la Tàrraco de l’any 24 aC i ens mostren un dia a dia; l’espectador, inconcientment, s’acaba habitualitzant a aquest ambient i al acabar la sèrie és tot un expert en els costums i hàbits que ha anat coneixent i vénen ganes de visitar les restes arqueològiques de Tàrraco a la recerca de la petja d’August.

Us recomanem la sèrie! Són 12 capítols de 50 minuts aprox. cada un, no és gaire temps i només que en veieu un ja us en podeu fer una idea del que us hem anat explicant! També us recomanem com a complement de “La Via Augusta”, “A la romana” un espai divulgatiu dirigit per Joaquim Oristrell i presentat per Enric Calpena, amb la col·laboració d’Alexandra Palomo i Oriol Grau, que tv3 va emetre després de cada capítol de la sèrie com a complement a la ficció: la religió a la romana, el sexe a la romana, l’educació a la romana, el treball a la romana, el matrimoni a la romana, la salut a la romana, l’esport a la romana, la cuina a la romana, la casa a la romana i el poder a la romana.

Per tant, queda demostrat que si que és possible aprendre la història de Roma amb el cinema, almenys despertar l’interès dels espectadors per la història i, en concret, per l’època romana a Catalunya!

Laura Luna, Patrícia Ortiz i Rocío Molina. 2n batxillerat C. Llatí.

Ágora, d’Alejandro Amenábar

Publicat el per
16

FITXA TÈCNICA

  • Director: Alejandro Amenábar.
  • Guionistes: Alejandro Amenábar, Mateo Gil.
  • Any d’estrena: 2009.
  • Durada: 126 minuts.
  • Repartiment: Rachel Weisz, Max Minghella, Oscar Isaac, Ashraf Barhom, Michael Lonsdale.
  • País d’origen: Espanya i Malta.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Drama històric.

ARGUMENT

Ágora es desenvolupa a la ciutat d’Alexandria, actual Egipte que aleshores era Roma, l’any 391 dC. La pel·lícula es centra en la figura d’Hipàtia, una jove dona que ensenya matemàtiques, astronomia i filosofia als fills de les famílies importants d’Alexandria. Dins del recinte on Hipàtia imparteix les seves classes, també es troba la llegendària biblioteca d’Alexandria, que guardava tota mena de papirs i tauletes des dels principis de la humanitat.

Paral·lelament, al carrer cada cop hi havia més gent que es burlava i ofenia al déu greco-egipci Serapis perquè el consideraven “un déu pagà”. Onze anys enrere, l’any 380 l’emperador romà Teodosi va decretar l’Edicte de Tessalònica, el qual proclamava el Cristianisme com a religió oficial de l’imperi romà. Així doncs després de segles de persecussió cap els cristians, ara els perseguits serien els romans que no acceptessin a Déu. Per una altra banda els cristians van saber guanyar-se la confiança dels romans més pobres i els hi van donar un motiu per a seguir vivint, un somni pel que lluitar. Era clar l’enfrontament entre els partidaris del Cristianisme i els del politeisme. Un clima de violència no va trigar en estendre’s per la ciutat.

La biblioteca que fins llavors havia sigut exclusiva pels mestres i els seus alumnes, va passar a ser per a tots, inclosa pels cristians. Hipàtia, el seu pare (Teó d’Alexandria, l’últim director de la biblioteca), els seus alumnes i esclaus no van poder evitar que els cristians entressin i ho destruissin tot, com a acte de venjança pels anys de patiment i humiliació. Afortunadament Hipàtia va poder salvar alguns papirs amb l’ajuda del seu fidel esclau Davo.

Els cristians cada cop són més poderosos fins que la ciutat d’Alexandria sota la seva influència. A més a més Davo decideix unir-se als cristians i deixar a Hipàtia: és la seva oportunitat si vol ser lliure.

Hipàtia es troba sola i no és acceptada per la major part de la població que ja és cristiana. Hipàtia és una dona soltera i lliure, astrònoma i matemàtica encara admirada per alguns dels seus antics alumnes o altres savis. Però va ser el fet de no acceptar el Cristianisme com a religió el que va portar al bisbe Ciril d’Alexandria a ordenar la seva lapidació, és a dir morir apedregada. Davo, ja cristià però commogut per l’infortuni d’Hipàtia, decideix acabar amb la seva vida i així acabar amb el seu patiment.

Escena de la pel·lícula Ágora en què Hipàtia descobreix el moviment el·líptic de la Terra:

TRÀILER

CRÍTICA

Segons les crítiques de diaris i d’especialistes en cinema exposo les meves conclusions.

Per una banda és una pel·lícula força fidel als fets i personatges reals i la història i és fàcil de seguir. Ágora ens mostra diversos aspectes: la situació històrica-social que Alexandria està vivint i la situació científica a finals del segle IV centrant-se en la figura d’Hipàtia. A més a més de la saviesa d’Hipàtia, també se’n parla de la condició de dona i dels seus sentiments més íntims i humans. Crec que aquest drama històric ens apropa al personatge d’Hipàtia, màrtir de la ciència i feminista, i ens mostra amb força èxit què va passar a Alexandria a partir de la proclamació de l’Edicte de Tessalònica i la més que aparent decadència de l’imperi romà.

La biblioteca d’Alexandria va ser fundada el segle III aC per l’emperador Ptolomeu I (governador d’Egipte després de la mort d’Alexandre el Gran que després fundaria la seva pròpia dinastia). Es tracta de la biblioteca més gran de tots els temps i es calcula que hi conservava uns 900.000 manuscrits. Ptolomeu II, fill de Ptolomeu I, va nomenar bibliotecari a Zenòdot d’Efes qui tenia la funció d’ordenar i catalogar tots els manuscrits de la biblioteca i els nous volums que anaven arribant d’altres indrets. Dins la biblioteca hi havia filòlegs i filòsofs que es dedicaven a estudiar i corregir les obres. Els filòlegs s’encarregaven dels àmbits humanístics i els filòsofs dels àmbits científics.

Hipàtia fou filòsofa i mestra d’astronomia i matemàtiques a la biblioteca d’Alexandria, a Egipte. Va néixer cap el 355 dC a Alexandria i hi va morir el 415-416. Era filla de Teó d’Alexandria, també mestre a la biblioteca d’Alexandria. Hipàtia va viure l’Edicte de Tessalònica (decretat el 380 dC) en que l’emperador Teodosi va proclamar l’oficialitat de la religió cristiana a l’imperi romà. Cal recordar que el 313 l’emperador Constantí I va acceptar el Cristianisme com a religió, juntament amb la religió romana politeista. Però una vegada el Cristianisme fos la religió oficial de l’imperi romà, els déus olímpics van entrar en decadència.

Però per una altra banda, els crítics opinen que la pel·lícula amb prou feines commou al públic per la seva trama massa lineal i regular i que les les escenes més emotives d’Ágora són les més íntimes que alhora són les menys rellevants en l’argument.

Per últim haig d’afegir que el director ha narrat els fets amb massa subjectivitat tractant-se d’un drama històric i que culpa un sector de la societat de l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, de la mort d’Hipàtia i el declivi de Roma. Crec que els personatges històrics no es poden dividir en “bons” i “dolents” perquè sovint les persones ens equivoquem, però això no vol dir que fem altres coses bé. No podem culpar a un bàndol en exclusivitat perquè estic segura que l’altre també haurà comés errors. La història s’ha de tractar amb objectivitat. Tot i així Ágora va guanyar set premis Goya i va ser la segona pel·lícula més premiada de la quatorzena edició dels Premios Goya.

Estic d’acord que els millors moments de la pel·lícula són els més íntims que també són els més irrellevants i el més provable és que tampoc siguin verídics, sinó fruit de la imaginació dels guionistes. Però haig de dir que Ágora m’agrada molt i crec que un bon drama històric ha de tenir aquest tipus d’escenes per guanyar-se al públic, sense tampoc excedir d’elles perquè deixaria de ser històric. En conclusió, crec que es tracta d’una pel·lícula de bona qualitat i que algunes crítiques són injustes amb ella.

A partir d’ara reflexioneu sobre l’incendi de la biblioteca d’Alexandria i la pèrdua de milers d’obres úniques abans de cremar els vostres llibres el dia de la revetlla de Sant Joan!

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí

 

Spartacus: Blood and Sand

Publicat el per
11

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Spartacus: Blood and Sand.
  • Directors: Michael Hurst, Rick Jacobson i Jesse Warn.
  • Guionistes: Aaron Helbing, Todd Helbing, Miranda Kwok, Steven S. DeKnight, Brent Fletcher, Tracy Bellomo, Andrew Chambliss i Daniel Knauf.
  • Any d’estrena: 22 de gener del 2010.
  • Durada dels capítols: 53 minuts.
  • Repartiment: Andy Whitfield, John Hannah, Manu Bennett, Peter Mensah
    Viva Bianca, Erin Cummings, Nick E. Tarabay, Katrina Law i Lucy Lawless.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Històrica i drama.

 

ARGUMENT

Spartacus, blood and sand és una sèrie de televisió que presenta de manera novel·lada la vida del  famós gladiador Espàrtac. La sèrie es va rodar a Nova Zelanda i destaca per la nombrosa aparició d’efectes digitals molt similars als vistos a la pel·lícul·la 300.  El temps d’ambientació de la sèrie és del segle I a.C a Roma, en un ludus.

La sèrie narra la vida del cèlebre Espàrtac, des de la seua captura a mans dels romans a la regió de Tràcia passant per la seua vida a l’escola de gladiadors de Batiatus, fins la seua rebel·lió i fugida junt als seus companys gladiadors. La història conta totes les peripècies d’Espàrtac dins del ludus, la seua convivència amb la resta de gladiadors, el tracte dels romans als propis gladiadors i les vivències de Batiatus, el lanista, i el seus intents d’ascendir socialment, utilitzant sense escrúpols els gladiadors.

Els principals personatges són:

– Espàrtac (Andy Whitfield)/(Liam McIntyre). És el personatge principal.

– Gannicus (Dustin Clare). Gladiador campió de la Casa de Batiatus, que arribà abans d’Espàrtac i es va convertir en el primer en ser campió de Càpua.

– Léntulo Batiatus (John Hannah). Batiatus dirigeix una decadent escola de gladiadors en la ciutat de Càpua. Batiatus tracta de sobreviure ofegat pels deutes i cada vegada més eclipsat pels seus competidors.

– Lucrècia (Lucy Lawless). Lucrècia és la muller de Batiatus, calculadora i molt llicenciosa.

– Enomao o Doctore (Peter Mensah). En la seua joventut fou un dels millors gladiadors d’origen africà i sobrevisquè a greus ferides. Es convertí en el lleial entrenador dels gladiadors de la casa de Batiatus.

TRÀILER

 

CRÍTICA

Aquesta sèrie és molt coneguda pels seus efectes digitals i per la història que explica. Spartacus ens explicarà la vida d’Espàrtac igual que ho va fer Kubrick però d’una forma totalment diferent, el que la fa al seu torn única i que tingui identitat pròpia. Tothom que vegi un sol capítol trobarà un munt de similituds amb 300 i estarà en el correcte, ja que la majoria dels fons són digitals igual que la sang i està rodada a manera de novel·la gràfica.

Aquesta història està ambientada en el segle I a.C, durant aquesta època Roma conquereix tots els pobles de les ribes del Mediterrani (incloent-hi Egipte) i incrementa el seu poder. Després d’un període de crisi interna que porta a la guerra civil, els romans demanen un poder fort central, que s’encarna en la figura de Juli Cèsar, el qual sotmet els gals i controla les províncies amb governadors reials per després acabar amb les conjuracions internes. Posteriorment al seu assassinat, ascendeix al tron August, qui funda l’Imperi Romà i així inicia una nova època d’esplendor després de vèncer a la batalla d’Àccium.

Per últim m’agradaria que comenteu aquest article, dient a més amb les vostres paraules qui era Espàrtac i quin pes històric i social va tenir; així com si la sèrie reflecteix el que sabem per altres fonts històriques. És possible aprendre història de Roma amb cinema?

 

Cristina Berjano,

2n Batxillerat Llatí

Carthago Nova

Publicat el per
25

Cartell del film Carthago Nova photo dibuix_zps9af364e6.jpg

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Carthago Nova. 
  • Director: Primitivo Pérez, José María Molina Vieites (director d’animació).
  • Guionistes:  Primitivo Pérez.
  • Any d’estrena:  2011.
  • Durada: 65 min.
  • Veus (per ordre d’aparició): Juan Ochoa, Juan Antonio Gálvez, Gabriel Jiménez, Miguel Zúñiga, Ricardo Escobar, María Antonia Rodríguez, Fernando Elegido i Luis Gaspar.
  • País d’origen: Espanya.
  • Idioma original:  Castellà.
  • Gènere: Animació, històrica.

 

ARGUMENT

Es tracta d’un llargmetratge d’animació digital que a través d’una trama i uns personatges de ficció ens transporta al segle I. d.C. i ens permet descobrir una de les ciutats més importants d’Hispània.

A partir de les restes arqueològiques trobades a Cartagena, s’ha reconstruït fidelment, amb les més modernes tecnologies digitals, la ciutat completa de Carthago Nova i la topografia del seu entorn fa 2000 anys. S’han inclòs milers de personatges animats que recreen l’ambientació pròpia d’una ciutat romana.

 

PEL·LíCULA

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=KmZ6HegULhk[/youtube]

 

TASCA

Fes la crítica de la pel·lícula.

Què t’ha semblat la pel·lícula? Què en destacaries?  T’ha agradat? Què és el que més t’ha agradat i sorprès? Creus que hi ha un rerefons històric? Quin?

Raona si es pot aprendre història amb el cinema.

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec