Hèrcules de Brett Ratner (2014)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Hèrcules, com tots els herois grecs, és un semidéu. Després de realitzar els terribles dotze treballs que li van ser imposats i després de perdre la seva família, decideix girar l’esquena als déus i trobar consol en la recerca d’aventures. Gràcies a les seves aventures, ha trobat homes afins que s’han unit a ell, ja que comparteixen el seu amor pel combat i no tenen por de la presència constant de la mort en les seves vides. El rei de Tràcia pretén que aquests homes formin un exèrcit invencible.

TRÀILER

CRÍTICA

La pel·lícula comença recordant la llegendària història d’Hèrcules, des del seu naixement com el fill del déu Zeus i la mortal Alcmena fins a la realització dels dotze treballs, que no s’expliquen bé, com per exemple el treball de L’hidra de Lerna, es veu una seqüència en què ell la mata però no surt ni que de cada cap tallat en surtin dos més, ni com la mata realment.

Però en el film després de la mort de la seva dona i els seus fills el nostre heroi viu turmentat i viatja per les terres de Grècia oferint els seus serveis al millor postor. Pel camí ha reclutat una banda de lleials i ferotges mercenaris (Autolico d’Esparta, Tideo de Tebas(la ciutat dels morts), Atalanta d’Escitia, Ancialao d’Argos famós vident, Oleu d’Atenes) cadascun especialitzat en l’ús d’unes armes determinades. La fama d’heroi del poble que té Hèrcules atraurà l’atenció del rei de Tràcia, que per mitjà de la seva atractiva filla sol·licitarà l’ajuda de l’heroi per posar fi a la guerra que viu el seu país i vèncer el malvat Rhesus. ¿La recompensa? El seu pes en or.

A partir d’aquest moment la pel·lícula es desenvolupa pels trets característics del gènere al qual pertany, surten batalles èpiques, alguna derrota, entrenament de l’exèrcit, presentació dels personatges, i flash-backs explicatius (mort de la seva família).

Aspectes que m’han sorprès bastant i majoritàriament de forma positiva, primer de tot la quantitat de personatges famosos en la nostra actualitat que surten en el film, com la mateixa dona d’Hèrcules la famosa model Irina Shayk, una altra model bastant coneguda com Barbara Palvin, i també la quantitat d’actors famosos com Joseph Finnes, el mateix Hèrcules que és el famós actor Dwayne Johnson més conegut com “La Roca”, Ian McShane, John hurt conegut a part de per la seva gran trajectòria cinematogràfica pel seu paper com a Ollivander a la saga Harry Potter. Opino que tot aquest repertori és només una estratègia publicitària per a primer donar més bon catxe a la pel·lícula, i fer-ne més publicitat d’aquesta.

Un altre aspecte que m’ha sorprès és el gir que el director dóna a la pel·lícula que en comptes de centrar-s he en els dotze treballs que tot i així no els deixa de banda, se centra més en el després d’aquests i sobretot en el turment que continua sentint l’heroi pel seu assassinat.

També, com al llarg de la pel·lícula es dóna la imatge que Hèrcules és realment un mercenari (i per això s’enfronta l’aventura que ens relata el film), la seva banda el ven al poble grec com un heroi immortal incapaç de ser vençut per ningú, sobretot el seu cosí qui narra a la gent els dotze treballs que va haver de portar a terme. Fins i tot el mateix heroi en un moment de la pel·lícula ho diu: “Solo soy un simple mercenario que lucha a cambio de oro.”

Cal destacar un llenguatge bastant senzill i informal que consta de paraules en diàlegs entre els personatges, com tio, mi niño, etc.” 

Per últim dir que la pel·lícula ha superat les meves expectatives, ja que penso que aquest enfocament diferent dóna uns aires nous a la història d’aquest heroi, no obstant això, no la recomano a la gent que vulgui saber realment els treballs que va dur a terme, ja que com he dit abans aquest film no se centra en això.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Què en sabeu dels 12 treballs que va haver de fer Hèrcules?
  • Per què se’l considera un semidéu? Quina característica física té?
  • Què sabeu de l’exèrcit grec?
  • Creieu que realment era un mercenari?

Alexia Álvarez Pàmies

Primer de Batxillerat  Humanístic

Gorgona: La llegenda de Vandorf

La_leyenda_de_Vandorf-341436826-large

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom originalThe Gorgon
  • Director i guionistes: Terence Fisher i John Gilling
  • Any d’estrena: 1964
  • Durada: 83 min.
  • Repartiment: Peter Cushing, Christopher Lee, Richard Pasco, Barbara Shelley, Michael Goodliffe, Patrick Troughton, Jack Watson i Joseph O’Conor.
  • País d’origen: Regne Unit.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror i fantàstic.

ARGUMENT

Al poble de Vandorf estan succeint uns insòlits assassinats on els quals les víctimes es converteixen en pedra. Quan la filla de l’amo del bar mor d’aquesta manera, la gent no triga a atribuir els efectes a algun element diabòlic.

TRÀILER

 

CRÍTICA

Molt bona pel·lícula realitzada durant l’esplendor de la “Hammer” i dirigida pel magnífic Terence Fisher amb tota la seva elegància.

Trasllada la mitologia hel·lènica als ambients romàntics típics del terror britànic de l’època, en un notable guió de John Gilling.

Genial com sempre la fotografia i música, però sobretot, la brillant interpretació de Barbara Shelley.

Un clàssic d’una era justament mítica.

 

Bé, ara arriben les clàssiques preguntes! Esteu preparats?:

1- Quin mític monstre surt en escena?

2- Com s’ho feia per convertir en pedra a les seves víctimes?

3-En quines altres pel·lícules el trobem?

Sara Bernad

1r d’Educació Infantil (Grau Superior)

El segon origen de Carles Porta (2015)

Cartel de Segundo origen (Segundo origen)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Segon origen (Segundo origen)
  • Director i guionistes: Carles Porta. Marcel Barrena, Carmen Chaves, Bigas Luna, Carles Porta, David Victori (Novel·la: El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo)
  • Any d’estrena: 2015
  • Durada: 102 minuts
  • Repartiment:  Rachel Hurd-WoodAndrés BatistaSergi LópezIbrahim ManéPhilip Hurd-Wood, Marieta Orozco, Albert Prat, Andro Crespo
  • País d’origen: Espanya
  • Idioma original: Espanyol i Anglès
  • Gènere: Ciència ficció. Terror. Aventures| Futur postapocalíptic. Supervivència

ARGUMENT

L’Alba és una noia de 20 anys que viu amb el seu pare (d’origen anglès). Després de la mort de la seva mare a causa d’un càncer, el seu pare pren la decisió de traslladar-se a viure a una masia prop de Lleida, el lloc d’origen de la seva dona. Aquí, l’Alba fa classes d’anglès a en Dídac, un nen de 10 anys a qui li encanta el futbol i els tractors. Un dia, quan l’Alba torna a casa amb moto, veu com tres nois tiren en Dídac al llac, sense pensar-s’ho, es capbussa a salvar-lo. Quan els dos pugen a la superfície, tot ha quedat en ruïnes. S’adonen que ells són els dos únics supervivents. Junts hauran de començar de zero per reconstruir les seves vides, i preservar la cultura humana, fet que implica procrear.

TRÀILER

CRÍTICA

M’agradaria destacar dos aspectes fonamentals de la pel·lícula: Un, la fotografia, veure ciutats com Barcelona o Lleida destruïdes i en la misèria no és fàcil, i en el meu parer aquests espais catastròfics són molt creïbles. I dos, la banda sonora que li dóna un toc perfecte en els moments més dramàtics de la pel·lícula, aquest tipus de banda sonora són dels que et fa posar els pèls de punta.

Un altre tema molt encertat en la pel·lícula són les parts on apareix la veu en off de la protagonista, donen una informació important en pocs segons, en transporta en una altra dimensió.

D’altra banda, la interpretació de la protagonista, Rachel Hurd- Wood, no és del tot convincent pel que fa a la parla, hi ha vegades que no se l’entén massa bé. Tot i així, la seva interpretació és bona, sap transmetre a l’espectador el seu patiment. No convenç del tot el personatge de Dídac, interpretat per Ibrahim Mané, però cal esmentar que és la seva primera aparició al cinema i ho hem de tenir en compte. Però també dir que “Segon origen” ha estat una pel·lícula esperada per molts espectadors ja que va ser lectura obligatòria en molts instituts i es podria haver buscat un altre protagonista amb més experiència.

La part negativa de la pel·lícula, com he dit al principi, és que la segona meitat de la pel·lícula el guió no es basa en la novel·la, això en part és una decepció per a l’espectador que ha llegit el llibre, per al que no l’ha llegit és un final més intrigant. Finalment, afegir que de vegades alguna seqüència es fa lenta, amb plànols de càmera massa llargs per al meu gust.

 En conclusió, “Segon origen” podria haver estat una gran pel·lícula i es quedarà en una pel·lícula bona i recomanable que cal anar a veure al cinema. Potser la sobtada mort de Bigas Llunes, qui havia de dirigir el film, va afectar a això. Us recomano, als que no heu fet, un cop vist la pel·lícula llegir la novel·la. Veureu que com sempre (o gairebé sempre), la novel·la supera la pel·lícula.

Per cert, podem establir alguna relació amb Deucalió (el Noè grec) i Pirra? Quina?

Alexia Àlvarez

1r Batxillerat Humanístic

Imago mortis, d’Stefano Bessoni (2009)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

En el segle XVII, abans de la invenció de la fotografia, Girolamo Fumagalli, un científic obsessionat amb la idea de reproduir imatges, descobreix que assassinant una persona i arrancant-li els ulls, és possible reproduir en un paper la última imatge impresa en la retina. Aquesta tècnica s’anomena “ tanatografia”, i en la actualitat, aquest terrible ritual comença a practicar-se en una escola de cine. ( Co producció italo-hispànica escrita per un dels guionistes de REC.)

TRÀILER

CRÍTICA

La capacitat per crear imatges que té aquest director que també és il·lustrador, és bastant dolenta, ja que la història no atrapa ni la por se sent.

Dividida la pel·lícula en dos capítols invisibles que cobren el títol de l’exercici que encarrega el professor en cada lliçó, la trama es va desplegant amb algunes troballes curioses, però amb un pobre desenvolupament global i una gran lentitud. És possible que la col·laboració hagi portat a discussions, doncs en general s’aprecia que la escriptura podria haver tingut un millor resultat. No és, tanmateix, l’única relliscada, per exemple un dels girs finals ( spòiler): el personatge encarnat per Leticia Dolera, tan present en tota la cinta, però sense una funció o relació amb les protagonistes concreta, està confessant des del principi que ella és la culpable, doncs una altra explicació no pot donar-se a la seva presència.

I per últim cal destacar un vestuari campestre i esgarrapat.

Què vol dir el títol de la pel·lícula? Quina llengua és? Per què l’utilitza?

Quins ètims grecs té el mot tanatografia?

 Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

Alien, el vuitè passatger

FITXA TÈCNICA:

ARGUMENT:

La nau espacial de transport comercial USCSS Nostramo torna a la Terra provinent del planeta fictici Thedus. Els set membres de la seva tripulació estan en un estat de son criogènic. En rebre una transmissió d’origen desconegut, provinent d’un planetoide proper, l’ordinador central de la nau, «Mare», desperta a la tripulació. Al principi creuen que estan en les proximitats de la terra, fins que s’adonen que en realitat es troben en una regió fora del Sistema Solar. El capità Dallas va canviar el rumb de la nau per acudir a una transmissió d’origen desconegut rebuda cada dotze segons, i que Mare identifica com un senyal d’auxili. Dallas assumeix la responsabilitat d’investigar aquesta transmissió i, amb l’ajuda de l’oficial científic Ash, persuadeix la resta de l’equip perquè col·labori. Gràcies a càlculs de trajectòria realitzats per la nau, descobreixen que estan en el sistema extra solar Zeta II Reticuli, en els límits coneguts d’aeronavegació pels humans i amb rumb desconegut. Finalment, el nostramo arriba a la lluna d’un planeta gegant gasós i desconegut. En ell, la tripulació desenganxa el nostramo del remolc i descendeix al planetoide, d’on prové la transmissió; en el seu aterratge, la nau sofreix alguns danys. El capità Dallas, l’oficial executiu Kane i la navegant Lambert surten a la superfície del planetoide a investigar l’origen del senyal, mentre que el sotsoficial Ellen RipleyAsh, i els enginyers Brett i Parker es queden a la nau per fer reparacions.

Dallas, Kane i Lambert descobreixen que el senyal ve d’una nau espacial alienígena encallada des de fa temps. Dins troben les restes fossilitzades d’un gran alienígena assegut a la cadira del pilot, amb un esvoranc en el seu abdomen perforat de dins cap a fora. Mentrestant, Ripley ordena a Mare que realitzi una minuciosa descodificació binària de la transmissió, per la seva correcta reinterpretació i, durant l’activitat, s’adona que és un senyal d’advertència. Dins de la nau abandonada, Kane descobreix una enorme càmera plena de nombrosos ous, un dels quals allibera una criatura que s’adhereix al seu casc, trencant el seu visor i deixant-ho inconscient. Dallas i Lambert el porten al nostramo, on Ash els permet entrar, tot i el protocol de quarantena proposat per Ripley. Un cop a l’interior de la nau, intenten arrencar a la feristela de la cara de Kane, però descobreixen que la seva sang és extremadament corrosiva. Finalment, la criatura es desprèn per si sola i cau morta. Amb la nau reparada, la tripulació desenganxa, acobla el remolc i reprèn el viatge cap a la Terra.

Kane desperta aparentment il·lès, però durant un dinar abans d’entrar en hipersons comença a asfixiar-se convulsament fins que un ésser emergeix violentament del seu pit, matant-ho i ocultant-se en la nau. La tripulació decideix no fer servir armes convencionals, ja que la sang  de la criatura podria corroir el casc de la nau, per això la tripulació intenta capturar al monstre amb sensors de moviment i llançaflames. Brett segueix al gat de la tripulació, «Jones», fins a una sala en la qual troba al monstre ja desenvolupat, que l’ataca abans de desaparèixer pels conductes de ventilació de la nau. Dallas el segueix amb la intenció de forçar a l’alienígena a entrar en una resclosa on pugui ser expulsat a l’espai, però l’ésser li tendeix una emboscada i el mata. Lambert implora a la tripulació restant que escapin en una llançadora, però Ripley, següent al comandament, es nega al·legant que la llançadora no podria donar suport vital a quatre persones. Després d’accedir a l’ordinador de la nau, Ripley descobreix que Ash va rebre ordres de portar la nau fins a la seva corporació propietària amb l’alienígena dins, a costa del que li pogués ocórrer a la tripulació. Ash l’ataca, però Parker intervé i li colpeja amb un extintor el que el decapita i revela a la tripulació que és un androide. Abans de ser incinerat, Ash notifica que els tripulants restants no sobreviuran. Més tard, aquests ideen un pla per activar el sistema d’autodestrucció de la Nostromo i escapar a la llançadora, però Lambert i Parker són assassinats per la criatura mentre van a per els subministraments necessaris per a la fugida.

Ripley inicia la seqüència d’autodestrucció i es dirigeix ​​a la nau amb Jones, però l’Alien bloqueja el seu camí. Sense èxit, el sotsoficial intenta avortar l’autodestrucció, i torna a la comporta de la llançadora. Per a la seu alleugeriment, l’ésser ja no es troba aquí i aquesta aconsegueix escapar en la càpsula abans que la Nostromo exploti. Mentre es prepara per entrar a l’hipersò, Ripley descobreix que el monstre es troba amb ella en la llançadora. Després posar-se un vestit espacial, Ripley despressuritza la nau en obrir l’escotilla amb la intenció d’expulsar al ser a l’espai. Després llança un ganxo contra la criatura, manant fora. El cable del mateix embussa la porta i l’alienígena es manté subjecte a ell tractant d’introduir-se en la nau per un dels motors. Ripley activa el motor i l’impulsor envia a l’alienígena a l’espai, amb el que finalment es desfà del xenomorf. En les escenes finals se la veu entrant en un hipersò juntament amb el gat abans de la seva tornada a la Terra.

TRÀILER:

CRÍTICA:

Alien va tenir un gran èxit de taquilla i va rebre una gran acollida per la crítica. És una pel·lícula de terror situada en un futur de ciència-ficció molt realista gràcies a les tècniques que utilitzen. Algunes escenes són veritablement tenebres, tenses i angoixants. Aquesta pel·lícula té una relació amb Prometeu  (Προμηθεύς) “el creador de l’home”.

Amb quin ètim grecollatí relacioneu el nom de la pel·lícula? Quins altres referents clàssics hi trobeu? Què n’opineu?

Rebeca Barroso i Ana Mª Falcón

2n de Batxillerat Llatí

La llegenda del Minotaure (2006)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Minotaur ( La llegenda del Minotaure)
  • Director i guionistes:  Jonathan English,  Nick Green, Stephen McDool
  • Any d’estrena:  2006
  • Durada: 93 min.
  • Repartiment:  Tom Hardy, Michelle Van Der Water, Tony Todd, Lex Shrapnel, Jonathan Readwin,Rutger Hauer, Maimie McCoy, Lucy Brown, James Bradshaw, Fiona Maclaine, Claire Murphy
  • País d’origen:  Regne Unit
  • Idioma original:  Angles
  • Gènere: Terror, Monstres i  Mitologia

ARGUMENT

Cada cinc anys, el petit poble coster en el que habita Theo, s’enfronta a la tragèdia del segrest de nou joves que són joves regalats al Minotaure, deu al que veneren els despiadats soldats del rei Deucalió, i que habita en els ciments de un palau llunya. Theo, valent i audaç , aconsegueix introduir-se en el vaixell que transporta la nova remesa de màrtirs per rescatar a la jove que estima, quedant abandonat a la seva sort, junt amb els seus companys, en el laberint que custodia el Minotaure…

TRÀILER

[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/jpP7wSw9nww[/youtube]

CRÍTICA

La pel·lícula no és dolenta, només té algunes coses que es podrien millorar, com la seva duració, massa curta per explicar una història tan bona com la del Minotaure, i l’altra cosa, és que l’han intentat fer-la com semblant a un film de terror. La pel·lícula consta de dues claríssimes parts, la primera explica el mite del Minotaure, que per cert encara que sigui d’un temps curt ho explica molt bé, i la segona és la barreja entre terror i aventura quan els nois ja estan a dins del laberint enfrontant-se a allò desconegut. El monstre en els plans llargs apareix molt malament digitalitzat i en els plans curts és substituït per un remei de cuir artesanal de mobilitat ortopèdica. En els personatges i l’ambientació de les escenes podem apreciar que el físic i la mentalitat no encaixen amb l’època que volen representar.

El mite del Minotaure encara espera aquella pel·lícula a gran escala que ens apropi a la seva història, i ens endinsi en aquesta.

Alexia Álvarez Pàmies

4t B d’ESO (Opt. llatí)

Hannibal: L’origen del mal (2007)

  FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Hannibal: L’origen del mal
  • Director i guionistes: Peter Webbe i Thomas Harris
  • Any d’estrena: 16 de març del 2007
  • Durada: 117 minuts
  • Repartiment: Aaran Thomas, Gaspard Ulliel, Gong Li, Helena-Lia Tachovská,Richard Leaf, Dominic West, Rhys Ifans, Michele Wade, Richard Brake, Martin Hub.
  • País d’origen: França
  • Idioma original: Anglès
  • GènereDrama, Thriller, Terror

ARGUMENT

La història de Lecter comença a Europa de l’Est, a la fi de la Segona Guerra Mundial. Hannibal, encara un nen, és testimoni de l’assassinat dels seus pares; però, aquesta serà la menor de les terribles brutalitats que presenciarà i que el canviaran per sempre. Completament sol i sense cap tipus de suport, Hannibal ha de sobreviure en un orfenat soviètic. Passat el temps, es trasllada a París a la recerca d’un familiar, per descobrir que també ha mort. La seva vídua, Lady Musaraki, una bella i misteriosa dama japonesa, l’acollirà a casa seva. Però ni tan sols la tendresa ni l’amor de Lady Musaraki podran esborrar els malsons i els pesars que el turmenten. Gràcies a les seves sorprenents aptituds per a la ciència, Lecter ingressa a la facultat de medicina. Allà desenvoluparà les seves aptituds i aconseguirà les eines necessàries en la seva recerca de venjança contra aquells criminals de guerra que van acabar amb la seva infància i, a més a més, el record encara el turmenta dia i nit. Aquesta recerca encendrà una luxúria ansiosa i despertarà un assassí en sèrie a l’interior d’Hannibal Lecter. L’assassí no va néixer, sinó que va ser creat.

TRÀILER

                   

CRÍTICA

D’aquesta pel·lícula hi ha hagut una segona adaptació de l’obra titulada “El silencio de los corderos”, de Jonathan Demme. 

Principalment, el personatge Hannibal Lecter està inspirat en diversos assassins de sèrie reals de la antiguetat clàssica, i fins i tot respecte a la seva infància hi ha alguna cosa de real en la història.

Personalment, m’ha sorprès molt la pel·lícula ja que ha estat una elecció fortuïta. La trama està ben elaborada, els personatges convencen i Hannibal manté durant tot la pel·lícula la mateixa mirada freda que no deixa indiferent. En aquesta sèrie no hi ha les inoblidables converses de Foster amb Hopkins però sí que hi ha un romanticisme necròfil i poètic més acusat. S’insisteix també en l’humor negre i s’aconsegueixen un nou personatge d’allò més saborós (el milionari canibalitzat per Lecter que es consumeix dia a dia en la seva set de venjança). Finalment, haig de dir que és una pel·lícula més complexa del que em pensava, diferent també, més rica i arriscada, potser pitjor, però per aquests èxits la fan volar en un angoixant cel molt alt.

L’estructura del guió és fantàstica, la pel·lícula aconsegueix endinsar-te en el seu món. El personatge que més ens atrapa pel seu caràcter, la seva complexitat, i la seva peculiaritat del misteriós personatge Hanníbal Lecter. Segons va avançant el film,  les teves emocions respecte aquest personatge aniran canviant, ja que al principi sents por,  i més tard acabes entrant en la seva ment perversa del personatge.

  • Aquesta pel·lícula va obtenir el seu primer premi al mateix any que la van estrenar.
  • 2007: Premis Razzie: 2 nominacions, incloent pitjor seqüela

Quins referents clàssics hi trobeu? Com és l’origen del mal? De quin personatge històric rep el nom el protagonista d’aquesta pel·lícula? Amb quin monstre mitològic el relacionaríeu?…

  Boutaina Anzaui 4t. Eso B (Optativa de llatí)

El exorcista, de William Friedkin

FITXA TÈCNICA:

Nom original: The Exorcist

Director i guionistes: William Friedkin

Any d’estrena: 1973

Durada: 122 min.

Repartiment: Linda Blair, Ellen Burstyn, Jason Miller, Max Von Sydow, Lee J. Cobb, Kitty Winn, Barton Heyman i Jack McGowran.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Terror i Drama Psicològic

 ARGUMENT:

La pel·lícula comença amb unes excavacions arqueològiques a Al-Hadar, a prop de Nínive, Irak. El pare Lankester Merrin (Max Von Sydow) visita un lloc on una petita pedra s’assembla a una ganyota; es troba la criatura bestial. Merrin viatja cap endavant per trobar l’estranya estàtua de Pazuzu, que té un cap similar al que havia trobat. Mentrestant, el pare Damien Karras (Jason Miller), un jove sacerdot de la Universitat de Georgetown, a Washington D.C., comença a dubtar de la seva fe, mentre que fa front a una malaltia terminal de la seva mare.

Chris MacNeil (Ellen Burstyn), una actriu en Georgetown, nota canvis dramàtics i perillosos de la seva filla de 12 anys, Regan MacNeil (Linda Blair). La seva mare creu al principi que aquests canvis estan relacionats amb la pubertat, però els metges sospiten que es pot tractar d’una lesió cerebral. Regan suporta una sèrie de desagradables proves mèdiques. Quan uns raigs X no mostren res fora del normal, un metge informa que la noia ha de ser enviada a un psiquiatre. Els fets paranormals continuen, incloent el llit de la noia agitant-se violentament, sorolls estranys i diversos moviments inexplicables. Regan maldiu en una veu masculina demoníaca. Quan totes les explicacions mèdiques s’han esgotat, un metge li recomana un exorcisme, el que suggereix que si presenten símptomes de Regan són el resultat psicosomàtic d’una creença en la possessió demoníaca, llavors potser un exorcisme tindria l’efecte d’acabar amb ells. En la seva desesperació, Chris consulta el pare Karras, ja que és a la vegada sacerdot i psiquiatre. Durant un període en què el pare Karras observa Regan, que es refereix a sí mateixa com al dimoni, Karras pensa inicialment que pateix psicosi, fins que la registra parlant en un idioma estrany, que resulta ser anglès parlat al revés. Tot i que té dubtes, el pare demana el permís de l’Església per portar a terme un exorcisme.

El pare Merrin, que era un exorcista amb experiència, és enviat a demanar a Washigton per ajudar. Ell i Karras intenten expulsar l’esperit del cos de la noia. El dimoni es burla dels sacerdots, els amenaça i els agredeix, tant física com verbalment (incloent el dimoni imitant la veu de la mare de Karras) fins que Merrin pateix un atac de cor. Karras intenta realitzar la reanimació cardiopulmonar sense èxit, mentre que la noia riu diabòlicament. Després d’això i amb incontrolable fúria, Karras es llença sobre ella, reptant el dimoni a sortir del cos de Regan i entrar en el de ell. El dimoni ho fa, provocant que el sacerdot es llenci per la finestra del dormitori de Regan. Amb el pare Karras agonitzant al terra, un devastat pare Dyer (William O’Malley), administra els últims sacraments. Regan es recupera i no sembla recordar-se de la seva experiència. Chris i Regan se’n van de Georgetown, deixant enrere el terrible trauma.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0iS59iV2Ffs[/youtube]

CRÍTICA:

L’Exorcista ha estat una de les poques pel·lícules del cinema de terror en aconseguir excel·lent acollida de crítica i de públic, fins l’extrem de convertir-se en un clàssic de la cinematografia mundial i en un fenomen cultural. El seu èxit se li va atribuir a l’austeritat i al realisme de la història. La cinta va plantejar una dicotomia entre ciència i laïcisme contemporani per una banda, i formes de creença i religiositat aparentment superades en el segle XX. En paraules del director:  «Es una parábola del cristianismo, de la eterna lucha entre el bien y el mal». La cadena de ràdio espanyola Radio Nacional de Espanya (RNE) va presentar el 30 de juny de 2010 una adaptació radiofònica de l’Exorcista, protagonitzada per Fernando Huesca com el pare Karras, Max Von Sydow com a Merrin, Linda Blair com a Regan MacNeil i Lourdes Guerras com Chris MacNeil.

El 1977 es va entrenar Exorcista II: El Hereje sota la direcció de John Boorman, Richard Burton encarnant el pare Lamont, qui investiga els traumes psicològics de l’ara adolescent Regan després de l’exorcisme que va portar a terme en la primera part de la saga. Tanmateix no va aconseguir l’èxit esperat  per allunyar-se del terror absolut del primer lliuramenent i pel seu confús guió.

El 1990 va aparèixer El Exorcista III, dirigida per l’escriptor William Peter Blatty, basant-se en la seva novel·la Legión. La trama explicava la història del pare Dyer i el tinent Kinderman, i el seu retrobament amb qui creien mort: el pare Karras. En el 2004 es va estrenar Exorcista: El Comienzo, dirigida per Renny Harlin. Aquesta pel·lícula se situa a l’Àfrica, narrant el retrobament que el pare Merrin va tenir amb el mal després de descobrir unes restes d’una Església bizantina a Kenia.

El 2000, la Warner Bros Pictures va reestrenar la pel·lícula sota la moda de realitzar nous muntatges amb escenes no afegides en la versió original. En aquest cas, les escenes no aportaven canvis significatius al desenvolupament del film, la reestrena del qual es va publicitar com l’edició del realitzador: El Exorcista: con escenas nunca vistas. Les noves escenes contenien les primeres visites de la nena a l’hospital, una famosa escena en la que Regan baixa les escales de casa seva caminant a quatre cames amb l’espatlla girada (coneguda com “escena de l’aranya”). Una altra en què els sacerdots Karras i Merrin conversen en las escales de la família MacNeil, i una que canvia el final amb una espècie d’epíleg en què Kinderman i el pare Dyer conversen sobre la dualitat del bé i del mal.

Tota pel·lícula té un “costat obscur”, i aquesta no era una excepció, ja que van haver-hi una sèrie d’estranys esdeveniments durant el rodatge del film:

1- Es va incendiar un dels sets de producció, que va provocar el retard de la filmació durant sis setmanes.

2- Es van velar rotllos sense cap raó aparent i una sèrie d’accidents laborals van involucrar a diferents tècnics del rodatge.

3- Tant abans com poc temps després de l’estrena de la pel·lícula, van morir diferents familiars dels actors i també l’actor irlandès Jack MacGowran després de filmar la mort del seu personatge.

4- El director Friedkin va cridar fins i tot a un sacerdot perquè donés la seva bendició a tot l’equip de producció del film.

5- Gent afinadament a cercles satànics van pressionar al realitzador perquè abandonés el projecte i què fins i tot l’Església Catòlica va reprovar alguns passatges del guió pel seu to blasfem.

6- En l’estrena, nombrosos espectadors van patir atacs de nervis i els propietaris de les sales d’exhibició van decidir, com a reclam publicitari, apostar en les portes d’ambulàncies amb llits i metges perquè atenguessin els eventuals espectadors desmaiats.

S’està planejant fer un remake; però és poc probable que tiri endavant perquè cap pel·lícula posterior supera a l’original.

En la versió original, el tinent Kinderman li diu al pare Karras, en el seu primer retrobament, que li recorda a John Garfield. En canvi, en la versió espanyola, això s’ha doblat com: “¿Sabe que me recuerda a Marlon Brando en La ley del silencio?”.

En el lloc Rotten Tomatoes, la pel·lícula original aconsegueix el 85% d’aprovació, basat en 47 comentaris, mentre que la versió reestrenada en el 2000 aconsegueix el 88% d’aprovació sobre 81 comentaris.

En Metacritic, la seva aprovació és de 82%, amb 24 comentaris. Rober Ebert, del Chicago Sun Times, va qualificar a la pel·lícula amb quatre estrelles (la seva màxima puntuació) i va expressar: “El Exorcista es una de las mejores películas de su tipo jamás hechas, no sólo transciende el género de terror, de horror y de lo sobrenatural, sino que los transciende con esfuerzos serios y ambiciosos, en la misma direcció que Rosemary’s Baby de Roman Polanski”.

L’any 2008, la pel·lícula va ser seleccionada per la revista Empire com una de les 500 pel·lícules més grans del cinema mai filmades.

Tot i que William Friedkin li va encarregar el soundtrack de la pel·lícula a Lalo Schifrin, el director el va rebutjar per les seves exigències. En el seu lloc, Friedkin utilitza composicions de Krzysztof Penderecki com Polymorphia, String Quarter i Kanon for orchestra and tape. També un fragment del Tubular Bells de Mike Oldfield, una composició de George Crumb anomenada Night of the electric insects i algunes modificacions musicals de Jack Nietzsche i Steve Boeddeker.

Aquesta pel·lícula va guanyar gran quantitat de premis, entre d’altres, van ser aquests:

Premis Oscar:

1973– Millor Guió Adaptat de William Peter Blatty. Guanyador.

1973– Millor Só de Robert Knudson i Chris Newman. Guanyador.

Globos d’Or:

1974– Millor Pel·lícula-Drama. Guanyadora.

1974– Millor Director per William Friedkin. Guanyador.

1974– Millor Actriu de Repartiment per Linda Blair. Guanyadora.

1974– Millor Guió per William Peter Blatty. Guanyador.

Saturn:

1974– Millor Pel·lícula de Terror. Guanyadora.

De tot plegat, vull destacar sobretot l’habilitat lingüística que demostra la protagonista en cert punt de la pel·lícula parlant llengües mortes, entre d’altres. Per situar-vos, us faré cinc cèntims. En aquesta escena, el pare Karras manté una conversació amb la noia, concretament amb el dimoni. En certa part, la protagonista comença a parlar gran quantitat d’idiomes, demostrant el seu gran coneixement.

Aquí us deixo i desitjo que passeu uns quants minuts de terror en estat pur! Per cert, per què el diable sempre parla en llatí a les pel·lícules?

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec

El silencio de los corderos, de Jonathan Demme

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Silence of the Lambs.
  • Director: Jonathan Demme.
  • Guionistes: Ted Tally (Novela: Thomas Harris)
  • Any d’estrena: 1991.
  • Durada: 118 minuts.
  • Repartiment: Jodie Foster, Anthony Hopkins, Scott Glenn i Ted Levine.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror, suspense.

 

ARGUMENT

Clarice Starling és una jove brillant, que estudia per ser agent de l’FBI. Llicenciada en psicologia i criminologia serà escollida per entrevistar els homicides sistemàtics sota custòdia per establir un perfil psicològic, ja que creuen que això podria fer servei per enxampar altres assassins en sèrie. Més concretament, estan interessants en Buffalo Bill, l’assassí que està actuant al mitjà oest americà.

Ella serà l’encarregada d’interrogar el psiquiatre Hanníbal Lecter, més conegut com Hanníbal el Caníbal, empresonat des de fa 8 anys en una cel·la de molt alta seguretat de l’hospital psiquiàtric de Baltimore. Allí es donarà l’inici de nombroses converses entre ells i d’un joc psicològic que la Clarice haurà d’anar desvetllant poc a poc per poder esbrinar algunes coses de Buffalo Bill. Descobriran que Hanníbal sap la identitat de l’assassí i a partir d’aquí s’anirà desenvolupant la investigació, trobaran la crisàlide d’un borinot, més conegut popularment com a borinot de la mort i la investigació es veurà incentivada pel segrest de la filla de la senadora.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=mDKn4VL8o10[/youtube]


CRÍTICA

La pel·lícula és l’adaptació de la segona obra d’una tetralogia escrita per Thomas Harris, en la que el personatge principal i que més hi destaca és Hanníbal Lecter, un psiquiatre brillant que és també un perillós assassí caníbal. Serà interpretat magistralment per Anthony Hopkins, qui, segons molts crítics realitza la millor interpretació de la seva carrera. Un psicòpata sense escrúpols però educat, brutal però culte, caníbal però intel·ligent. Potser aquestes siguin algunes de les principals característiques d’un dels millors personatges que el cinema ens ha deixat. Gràcies a aquest paper, Hopkins es va emportar l’Oscar al millor actor.

També trobem en el paper principal femení a una espectacular i jove Jodie Foster, encarnant a Clarice Starling, una aspirant a agent de l’FBI que haurà d’enfrontar-se a una dura proba psicològica per resoldre una cadena d’assassinats.

L’estructura del guió és magnífica, la pel·lícula aconsegueix atrapar-te absolutament. En un principi són els assassinats els que t’intriguen però, més tard t’adones que el que realment et té atrapat és la complexitat, l’extravagància i peculiaritat del misteriós personatge Hanníbal Lecter. En el transcurs del film, van canviant les teves emocions respecte aquest personatge; al començament sents por, després respecte i més tard, sense adonar-te, acabes entrant en la seva ment perversa.

Un malvat culte i educat que va causar pànic, terror però també fascinació, i fins i tot admiració, una gran interpretació d’Anthony Hopkins!

En el film, la trama tracta bàsicament d’enxampar Buffalo Bill, un assassí en sèrie que assetja noies joves amb un perfil característic. Primer les rapta i més tard apareixen mortes, a totes els hi arrenca un tros delimitat de pell.

En una autòpsia a una de les víctimes, Clarice troba crisàlide a la gola de la noia. Quan analitzen la mostra, descobreixen que la crisàlide pertany a la papallona Acherontia atropos, més coneguda amb el nom de “el borinot de la mort”. Era estrany trobar aquest insecte en aquell clima, allò volia dir que havien sigut encarregades expressament.

Clarice explicarà aquesta troballa al doctor Hanníbal Lecter, qui farà una interessant interpretació d’aquest aspecte tan peculiar de l’assassí i antic pacient seu. Lecter explicarà a l’agent Starling que el símbol, el significat de les papallones, de les crisàlides és la metamorfosi, el canvi que es produeix en el cos de l’insecte. Buffalo Bill volia canviar, volia experimentar una metamorfosi. Li aconsella que busqui en clíniques sol·licituds de canvis de sexe.

El paral·lelisme clàssic que he trobat en aquesta pel·lícula és clarament la voluntat de metamorfosar-se de l’assassí. Si heu llegit les metamorfosis d’Ovidi, encara que sigui en adaptació, em sabríeu dir quina seria la que s’assembla més al cas de la pel·lícula? Quina de les històries és la que us agrada més i per què?

Si mireu el tràiler, a part d’esperonar-vos a mirar la pel·lícula, hi trobareu una expressió llatina. De quina expressió es tracta? Sabeu què vol dir i quan s’utilitza?

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec

Els Ocells d’Alfred Hitchcock

Els ocells

FITXA TÈCNICA

  • Títol original: The Birds
  • Director: Alfred Hitchcock
  • Guionista: Evan Hunter
  • Any d’estrena: 1963
  • Durada: 119 min.
  • Repartiment: Tippi Hedren, Rod Taylor, Jessica Tandy, Suzanne Pleshette, Veronica Cartwright
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma d’origen: Anglès
  • Gènere: Suspens, terror

 

ARGUMENT

Melanie, una jove rica i snob de l’alta societat de San Francisco, coneix casualment en una ocelleria l’advocat Mitch Brenner, que ha anat a comprar un regal d’aniversari per a la seva germana Kathy. Mitch, quan coneix per la premsa l’esbojarrada vida de la Melanie, la tracta amb indiferència i se’n va de la botiga. Ella, que no està acostumada que la tractin així, encarrega uns periquitos i es presenta a casa de la mare de Mitch, a Bodega Bay, amb el pretext de regalar els periquitos a Kathy. Així que arriba, els ocells, embogits, comencen a atacar salvatgement els habitants del lloc. La situació s’agreuja a mesura que avancen les hores.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=R7J6WFVYU8Y[/youtube]

 

CRÍTICA

The Birds va rebre el Premi de Globus d’Or de 1964 per a la millor actriu (Tippi Hedren) i Premi DVD Exclusive Awards del 2000 al millor documental retrospectiu (All About ‘The Birds’ de Laurent Bouzereau). També va ser nominada als Premis Òscar de 1964 pels millors efectes especials, als Premis Edgar del mateix any com a millor pel·lícula i el Premi Satellite de 2005 com a millor DVD de clàssics del cinema.

No és gens estranya aquesta gran admiració cap  Els Ocells del gran mestre Hitchcock, tant ahir com avui. La pel·lícula, encara que aquest any commemori els seus cinquanta anys, no deixa de ser actual, no ens deixa d’impressionar cada cop que la veiem i encara que coneixem què passarà, ens mantenim en tensió durant els 119 minuts de duració. Davant d’aquesta obra d’art, les comèdies nord-americanes de famílies “felices” que fan barbacoes els diumenges haurien de treure’s el barret. El cinema de veritat és aquell que per un moment ens fa oblidar que estem veient una pel·lícula i el fet que els ocells persegueixin i matin els personatges del film ens fa dubtar sobre si la trama és ficció o realitat, realment els ocells ens poden treure la vida d’una manera tan cruel? Hitchcock afavoreix aquest clima de tensió i d’incertesa tot deixant un final obert, fent entendre explícitament que els ocells mai no deixaran en pau els protagonistes. Si ens fixem en la caràtula que podem veure en aquest apunt, el propi director assegura que es tracta de la pel·lícula més terrorífica que havia fet fins aquell moment, a la part inferior podem llegir: “recorda el proper crit que sentis pot ser el teu”. Amb aquesta presentació, Hitchcock ja ens fa tremolar i a la vegada ens captiva.

Melanie

La protagonista, Melanie (Tippi Hedren), sent assetjada i atacada pels ocells, escena de la pel·lícula.

 

Aquesta inquietant història ens recorda a diversos episodis mitològics:

– En primer lloc, hi ha un clar paral·lelisme entre els ocells de Hitchcock i les Sirenes de l’Odissea d’Homer. En aquesta obra homèrica, el valent i astut Odisseu i els seus tripulants han de superar una perillosa prova durant el seu viatge: unes dones alades que es fan dir “Sirenes” encisen els homes amb els seus cants i una vegada cauen entre els seus braços, elles els maten.

– En segon lloc, ho podem comparar amb les Harpies de Les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes. Les Harpies eren monstres alats amb cap de dona i urpes de fera salvatge, molt sovint confoses amb les Sirenes. El mite més conegut on prenen part és el de l’endeví cec Fineu, a qui les Harpies robaven el menjar o bé l’hi embrutaven amb els seus excrements quan anava a menjar-se’l. Quan els argonautes visiten Fineu, s’encarreguen d’allunyar-les per sempre, alliberant-lo d’aquest turment.

– En tercer lloc, també poden recordar els ocells del llac Estímfal amb els que es va haver d’enfrontar Hèrcules. Aquests ocells estaven consagrats al déu Ares i causaven grans danys als humans: els mataven, feien malbé les seves collites i per tant impedien que els animals s’alimentessin i morissin. El sisè treball d’Hèrcules fou expulsar aquestes bèsties, però com que eren tantes no les podia fer fora. Així doncs la deessa Atena el va ajudar donant-lo un cascavell de bronze que feia un soroll tan molest que tots els ocells van abandonar l’Estímfal i les terres del voltant.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec