FITXA TÈCNICA:
Nom original: The Exorcist
Director i guionistes: William Friedkin
Any d’estrena: 1973
Durada: 122 min.
Repartiment: Linda Blair, Ellen Burstyn, Jason Miller, Max Von Sydow, Lee J. Cobb, Kitty Winn, Barton Heyman i Jack McGowran.
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Terror i Drama Psicològic
ARGUMENT:
La pel·lícula comença amb unes excavacions arqueològiques a Al-Hadar, a prop de Nínive, Irak. El pare Lankester Merrin (Max Von Sydow) visita un lloc on una petita pedra s’assembla a una ganyota; es troba la criatura bestial. Merrin viatja cap endavant per trobar l’estranya estàtua de Pazuzu, que té un cap similar al que havia trobat. Mentrestant, el pare Damien Karras (Jason Miller), un jove sacerdot de la Universitat de Georgetown, a Washington D.C., comença a dubtar de la seva fe, mentre que fa front a una malaltia terminal de la seva mare.
Chris MacNeil (Ellen Burstyn), una actriu en Georgetown, nota canvis dramàtics i perillosos de la seva filla de 12 anys, Regan MacNeil (Linda Blair). La seva mare creu al principi que aquests canvis estan relacionats amb la pubertat, però els metges sospiten que es pot tractar d’una lesió cerebral. Regan suporta una sèrie de desagradables proves mèdiques. Quan uns raigs X no mostren res fora del normal, un metge informa que la noia ha de ser enviada a un psiquiatre. Els fets paranormals continuen, incloent el llit de la noia agitant-se violentament, sorolls estranys i diversos moviments inexplicables. Regan maldiu en una veu masculina demoníaca. Quan totes les explicacions mèdiques s’han esgotat, un metge li recomana un exorcisme, el que suggereix que si presenten símptomes de Regan són el resultat psicosomàtic d’una creença en la possessió demoníaca, llavors potser un exorcisme tindria l’efecte d’acabar amb ells. En la seva desesperació, Chris consulta el pare Karras, ja que és a la vegada sacerdot i psiquiatre. Durant un període en què el pare Karras observa Regan, que es refereix a sí mateixa com al dimoni, Karras pensa inicialment que pateix psicosi, fins que la registra parlant en un idioma estrany, que resulta ser anglès parlat al revés. Tot i que té dubtes, el pare demana el permís de l’Església per portar a terme un exorcisme.
El pare Merrin, que era un exorcista amb experiència, és enviat a demanar a Washigton per ajudar. Ell i Karras intenten expulsar l’esperit del cos de la noia. El dimoni es burla dels sacerdots, els amenaça i els agredeix, tant física com verbalment (incloent el dimoni imitant la veu de la mare de Karras) fins que Merrin pateix un atac de cor. Karras intenta realitzar la reanimació cardiopulmonar sense èxit, mentre que la noia riu diabòlicament. Després d’això i amb incontrolable fúria, Karras es llença sobre ella, reptant el dimoni a sortir del cos de Regan i entrar en el de ell. El dimoni ho fa, provocant que el sacerdot es llenci per la finestra del dormitori de Regan. Amb el pare Karras agonitzant al terra, un devastat pare Dyer (William O’Malley), administra els últims sacraments. Regan es recupera i no sembla recordar-se de la seva experiència. Chris i Regan se’n van de Georgetown, deixant enrere el terrible trauma.
TRÀILER:
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0iS59iV2Ffs[/youtube]
CRÍTICA:
L’Exorcista ha estat una de les poques pel·lícules del cinema de terror en aconseguir excel·lent acollida de crítica i de públic, fins l’extrem de convertir-se en un clàssic de la cinematografia mundial i en un fenomen cultural. El seu èxit se li va atribuir a l’austeritat i al realisme de la història. La cinta va plantejar una dicotomia entre ciència i laïcisme contemporani per una banda, i formes de creença i religiositat aparentment superades en el segle XX. En paraules del director: «Es una parábola del cristianismo, de la eterna lucha entre el bien y el mal». La cadena de ràdio espanyola Radio Nacional de Espanya (RNE) va presentar el 30 de juny de 2010 una adaptació radiofònica de l’Exorcista, protagonitzada per Fernando Huesca com el pare Karras, Max Von Sydow com a Merrin, Linda Blair com a Regan MacNeil i Lourdes Guerras com Chris MacNeil.
El 1977 es va entrenar Exorcista II: El Hereje sota la direcció de John Boorman, Richard Burton encarnant el pare Lamont, qui investiga els traumes psicològics de l’ara adolescent Regan després de l’exorcisme que va portar a terme en la primera part de la saga. Tanmateix no va aconseguir l’èxit esperat per allunyar-se del terror absolut del primer lliuramenent i pel seu confús guió.
El 1990 va aparèixer El Exorcista III, dirigida per l’escriptor William Peter Blatty, basant-se en la seva novel·la Legión. La trama explicava la història del pare Dyer i el tinent Kinderman, i el seu retrobament amb qui creien mort: el pare Karras. En el 2004 es va estrenar Exorcista: El Comienzo, dirigida per Renny Harlin. Aquesta pel·lícula se situa a l’Àfrica, narrant el retrobament que el pare Merrin va tenir amb el mal després de descobrir unes restes d’una Església bizantina a Kenia.
El 2000, la Warner Bros Pictures va reestrenar la pel·lícula sota la moda de realitzar nous muntatges amb escenes no afegides en la versió original. En aquest cas, les escenes no aportaven canvis significatius al desenvolupament del film, la reestrena del qual es va publicitar com l’edició del realitzador: El Exorcista: con escenas nunca vistas. Les noves escenes contenien les primeres visites de la nena a l’hospital, una famosa escena en la que Regan baixa les escales de casa seva caminant a quatre cames amb l’espatlla girada (coneguda com “escena de l’aranya”). Una altra en què els sacerdots Karras i Merrin conversen en las escales de la família MacNeil, i una que canvia el final amb una espècie d’epíleg en què Kinderman i el pare Dyer conversen sobre la dualitat del bé i del mal.
Tota pel·lícula té un “costat obscur”, i aquesta no era una excepció, ja que van haver-hi una sèrie d’estranys esdeveniments durant el rodatge del film:
1- Es va incendiar un dels sets de producció, que va provocar el retard de la filmació durant sis setmanes.
2- Es van velar rotllos sense cap raó aparent i una sèrie d’accidents laborals van involucrar a diferents tècnics del rodatge.
3- Tant abans com poc temps després de l’estrena de la pel·lícula, van morir diferents familiars dels actors i també l’actor irlandès Jack MacGowran després de filmar la mort del seu personatge.
4- El director Friedkin va cridar fins i tot a un sacerdot perquè donés la seva bendició a tot l’equip de producció del film.
5- Gent afinadament a cercles satànics van pressionar al realitzador perquè abandonés el projecte i què fins i tot l’Església Catòlica va reprovar alguns passatges del guió pel seu to blasfem.
6- En l’estrena, nombrosos espectadors van patir atacs de nervis i els propietaris de les sales d’exhibició van decidir, com a reclam publicitari, apostar en les portes d’ambulàncies amb llits i metges perquè atenguessin els eventuals espectadors desmaiats.
S’està planejant fer un remake; però és poc probable que tiri endavant perquè cap pel·lícula posterior supera a l’original.
En la versió original, el tinent Kinderman li diu al pare Karras, en el seu primer retrobament, que li recorda a John Garfield. En canvi, en la versió espanyola, això s’ha doblat com: “¿Sabe que me recuerda a Marlon Brando en La ley del silencio?”.
En el lloc Rotten Tomatoes, la pel·lícula original aconsegueix el 85% d’aprovació, basat en 47 comentaris, mentre que la versió reestrenada en el 2000 aconsegueix el 88% d’aprovació sobre 81 comentaris.
En Metacritic, la seva aprovació és de 82%, amb 24 comentaris. Rober Ebert, del Chicago Sun Times, va qualificar a la pel·lícula amb quatre estrelles (la seva màxima puntuació) i va expressar: “El Exorcista es una de las mejores películas de su tipo jamás hechas, no sólo transciende el género de terror, de horror y de lo sobrenatural, sino que los transciende con esfuerzos serios y ambiciosos, en la misma direcció que Rosemary’s Baby de Roman Polanski”.
L’any 2008, la pel·lícula va ser seleccionada per la revista Empire com una de les 500 pel·lícules més grans del cinema mai filmades.
Tot i que William Friedkin li va encarregar el soundtrack de la pel·lícula a Lalo Schifrin, el director el va rebutjar per les seves exigències. En el seu lloc, Friedkin utilitza composicions de Krzysztof Penderecki com Polymorphia, String Quarter i Kanon for orchestra and tape. També un fragment del Tubular Bells de Mike Oldfield, una composició de George Crumb anomenada Night of the electric insects i algunes modificacions musicals de Jack Nietzsche i Steve Boeddeker.
Aquesta pel·lícula va guanyar gran quantitat de premis, entre d’altres, van ser aquests:
Premis Oscar:
1973– Millor Guió Adaptat de William Peter Blatty. Guanyador.
1973– Millor Só de Robert Knudson i Chris Newman. Guanyador.
Globos d’Or:
1974– Millor Pel·lícula-Drama. Guanyadora.
1974– Millor Director per William Friedkin. Guanyador.
1974– Millor Actriu de Repartiment per Linda Blair. Guanyadora.
1974– Millor Guió per William Peter Blatty. Guanyador.
Saturn:
1974– Millor Pel·lícula de Terror. Guanyadora.
De tot plegat, vull destacar sobretot l’habilitat lingüística que demostra la protagonista en cert punt de la pel·lícula parlant llengües mortes, entre d’altres. Per situar-vos, us faré cinc cèntims. En aquesta escena, el pare Karras manté una conversació amb la noia, concretament amb el dimoni. En certa part, la protagonista comença a parlar gran quantitat d’idiomes, demostrant el seu gran coneixement.
Aquí us deixo i desitjo que passeu uns quants minuts de terror en estat pur! Per cert, per què el diable sempre parla en llatí a les pel·lícules?
Sara Bernad
2n de Batxillerat de Llatí i Grec
