Boyhood de Richard Linklater

FITXA TÈCNICA:

  • Nom originalBoyhood
  • Director i guionista: Richard Linklater
  • Any d’estrena: 2014
  • Durada: 166 minuts
  • Repartiment: Andrew Villarreal (Randy), Bonnie Cross (Professora), Ellar Coltrane (Mason), Ethan Hawke (Pare), Jamie Howard (Mindy), Libby Villari (Àvia), Lorelei Linklater (Samantha), Marco Perella (Professor Bill Welbrock), Patricia Arquette (Mare), Ryan Power (Paul), Steven Chester Prince (Ted)
  • País d’origen: USA
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama

ARGUMENT:

A Boyhood Richard Linklater resumeix la vida del nen Mason dels 6 als 18 anys amb les seves anades i vingudes per diferents escoles, els diferents trasllats, les estrictes parelles de la seva mare, la nova parella del pare, el despertar sexual, les seves pors, les seves passions i les seves relacions amb la família i els amics fins que arriba a la universitat.

TRÀILER:

CRÍTICA:

Boyhood permet veure com un nen es transforma en un jove adult, com el seu rostre es defineix i la seva personalitat es consolida. Mason és un nen que es comença a fer preguntes, que observa l’entorn amb molta curiositat en una llar desestructurada. Viu amb la seva germana Samantha -Lorelei Linklater, filla del director-  i la seva mare Olívia -una Patricia Arquette amb una evolució física notable en pantalla. El pare -Ethan Hawke, actor fetitxe del director- els va abandonar fa uns anys per anar-se’n a Alaska, però quan la mare se’n va a viure a Huston per continuar estudiant fa un intent de recuperar el temps perdut amb els seus fills volent ser un col·lega i un conseller.

Boyhood és una pel·lícula experimental de  Richard Linklater que comença amb un bell pla de Mason estirat damunt la gespa mirant el cel amb ulls somiadors. L’elecció d’Ellar Coltrane com a Mason, el protagonista de Boyhood, va ser clau. Linklater ha explicat a les entrevistes que en Coltrane va veure alguna cosa especial, una capacitat per a la introspecció que no tenien altres nens. Però també els pares de Coltrane, dos artistes d’Austin, van superar el càsting del director: per Linklater era important que els pares del seu actor principal tinguessin fe en el projecte i no abandonessin la nau a meitat de trajecte. Però la naturalesa de Boyhood és tal que Coltrane no és només el protagonista del film, sinó un dels seus creadors. Linklater no imposa els personatges als actors ni intenta dominar el flux de la vida, sinó que es deixa portar. Quan Ellar Coltrane va desenvolupar una afició a la fotografia, el director va incorporar-ho al Mason. Si s’hagués aficionat als esports, admetia Linklater, Boyhood seria una pel·lícula diferent.

Richard Linklater va necessitar 12 anys al llarg dels quals va reunir l’equip de tècnics i els mateixos actors només tres o quatre jornades cada any: 39 dies de rodatge. El pas del temps és el motor del relat, el veritable cor de la pel·lícula. L’objectiu de Boyhood no és capturar les sensacions de la infància, de la pèrdua de la innocència o del lligam entre un nen i un pare sovint absent -tot i que aquests temes desfilen per la pantalla-, sinó retratar el pes invisible dels anys en el cos, la mirada i les relacions, atrapar la vida en una imatge en moviment.

A Boyhood pren més força que mai el concepte de Carpe Diem des que Robin Williams aconsellés els seus alumnes a aprofita el moment a El club dels poetes morts. A mesura que avança la pel·lícula en Mason creix i amb ell  la seva família s’envelleix. L’espectador no envelleix amb el protagonista com a Harry Potter sinó que és una sensació estranya en què assimila amb familiaritat el pas del temps, immers en un procés de transformació en imatges de nen a adolescent, tal com si recordéssim la nostra infància en un viatge al passat per tal de prendre consciència de saber valorar els petits moments viscuts i que ja no tornaran.

Patricia Arquette, una dona  desafortunada en l’amor, que intenta oferir el millor als seus fills, tot i que sovint s’equivoqui,  que aconsegueix  reinventar-se a si mateixa a través dels estudis, que aguanta situacions molt dures i, en canvi, s’ensorra quan el seu fill se’n va de casa per anar a la universitat i seguir el seu camí.

La banda sonora juntament amb els canvis físics dels protagonistes tenen un paper fonamental en les el·lipsis  i ajuda a fer més suaus les transicions, tot oferint píndoles de felicitat. El pas del temps es fa evident des dels primers acords de ‘Yellow’ de Coldplay, però també sonen Gotye o Arcade Fire, a més de fer referència als Beatles o a Bob Dylan. Samantha comença de nena imitant a Britney Spears, una amiga seva canta una cançó de High School Musical i acaba sent fan de Lady Gaga. El pas del temps en la televisió i el cinema es veu des l’evolució del Manga a l’eufòria de Harry Potter, la saga Crepúsculo o les preqüeles de Star Wars. En el terreny de la política, la contextualització històrica es percep des dels diàlegs sobre la guerra d’Iraq durant el mandat de Bush a l’esperança que va despertar Barack Obama. L’avenç tecnològic és patent a través dels jocs (de la GameBoy a la Wii), de les xarxes socials i l’ús de smartphones.

Al final de la pel·lícula, en un moment de revelació psicotròpica, Mason gira la truita del mantra del carpe diem i afirma que no es tracta de viure el moment, sinó que el moment et visqui a tu. Boyhood fa certament el mateix: en lloc de fixar l’essència del pas del temps, es deixa posseir per aquesta essència. I és això el que fa que sigui el film definitiu sobre el pas de la infància a l’edat adulta. Tanmateix Linklater no estableix cap mirada nostàlgica sobre l’esdevenir, sobre la infància que hem deixat enrere. Tot i que en general evita dramatitzar les situacions i esbossar-les a través del detall, tendeix a subratllar algunes idees, especialment pel que fa al retrat dels padrastres del Mason. No cau en el melodramatisme ni tampoc fa una apologia del carpe diem, de la importància d’atrapar el present. El cineasta ens recorda que la vida és sobretot un trànsit continuat en què es prenen decisions improvisades, per la qual cosa allò important és la sensibilitat, la capacitat per poder intuir i superar els nombrosos obstacles de la existència.

És una pel·lícula que ha tingut molt bona crítica, ha rebut molts premis i, tot i les seves imperfeccions, s’ha de veure. Carpe diem!

Valèria Cuní

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *