El discurs del rei de Tom Hooper

Discurs rei cartell.jpg

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

Jorge VI (1936-1952), duc de York, està afectat d’una severa tartamudesa, tracta de superar-la per poder exercir el lideratge del seu país, (després de l’abdicació del seu germà gran, Eduard VIII) amb ajuda de l’expert logopeda Lionel Logue, que va intentar eliminar-la emprant una sèrie de tècniques poc ortodoxes, mentre els esdeveniments el porten al tronc del Regne Unit i s’acosta la Segona Guerra Mundial.

TRÀILER

CRÍTICA

“El discurs del Rei” narra una petita anècdota històrica succeïda en un moment especialment rellevant de la història recent. La veu d’un rei, com la de qualsevol figura política, és la seva millor arma per comunicar, convèncer i liderar el seu poble. Un rei que tartamudeja pot semblar un líder feble, una figura feble.

Al meu entendre, la gran troballa de la pel·lícula és mostrar que aquest defecte de la parla que en una altra persona i / o en un altre moment hagués resultat irrellevant, resultava de gran importància per al Rei d’Anglaterra, amb la Segona guerra Mundial a la cantonada i en un moment en què la imatge pública del rei arriba als seus súbdits a través dels mitjans audiovisuals.

Una trama basada, per fer una comparació, en la relació professor-alumne, és una cosa molt vist. Caure en el tòpic és molt, però que molt fàcil. Perquè hi ha elements que inevitablement es repeteixen, ja sigui el xoc de caràcters, la no comprensió del que el professor pretén, el no-respecte per les capacitats de l’alumne, etcètera. Però Seidler i Hooper es fan per sortejar una i altra vegada aquestes dificultats ascendint a cotes de brillantor excepcionals. Un element d’originalitat l’introdueix, òbviament, el fet que un pertanyi a la reialesa i l’altre sigui un plebeu, i que aquest, per aplicar amb èxit el seu mètode, exigeixi una relació d’igualtat, i fins i tot d’amistat. Però la raó que aquesta pel·lícula sigui gairebé un miracle no rau només en això, ja que hi ha mil i un detalls, perfectament cuidats, que contribueixen a reforçar el que s’explica.

Així  podem entendre d’on ve la inseguretat d’Albert i la confiança de Lionel, aprenem a conèixer i contrastar els respectius entorns familiars i les seves diferents responsabilitats. I hi ha escenes redondísimas, que produeixen emocions genuïnes: no voldríem fer el llistat de les mateixes, però val la pena destacar la de la primera consulta d’Albert, la que té lloc a Westminster quan assagen la coronació i, per descomptat, la del climàtic discurs després de la declaració de guerra.

És molt intel·ligent i adient la partitura musical, tant els temes originals d’Alexandre Desplat, com l’ús de música clàssica, Beethoven i la seva setena simfonia en un moment clau. I la fotografia, amb lents curtes, i el recurs a picats i contrapicats, resulta molt apropiada per ressaltar la solitud de la funció real, tot i que, paradoxalment, un es trobi en bona companyia.

  • L’heu vista, si ho heu fet, digueu què us ha semblat?
  • Us preguntareu-ho que té a veure això amb cap assignatura de clàssiques, doncs té a veure amb un famós orador de Grècia que també patia de tartamudesa, sabríeu esbrinar qui va ser i que va fer aquest orador cada dia per superar aquest problema?

  • Podeu comentar aquest fragment de la pel·lícula:

    [youtube]https://youtu.be/oKdtkcdeVSA[/youtube]

Alexia Àlvarez

Primer de batxillerat Humanístic

Fedra de Jules Dassin

Pòster de la pel·lícula. Extret de Wikipedia [Enllaç]

FITXA TÈCNICA

  • Nom originalPhaedra.
  • Director i guionistes: Dirigida i escrita per Jules Dassin.
  • Any d’estrena: 1962
  • Durada: 115 minuts
  • Repartiment: Melina Merkuri (Fedra), Anthony Perkins (Alexis), Raf Vallone (Thanos), Olympia Papadouka (Anna) i Élisabeth Ercy (Ercy).
  • País d’origen: Grècia, Estats Units i França.
  • Idioma original: Grec i anglès.
  • Gènere: Drama

Deixo l’enllaç de la pel·lícula amb subtítols en castellà.

ARGUMENT

La pel·lícula és una adaptació de la tragèdia Hipòlit d’Eurípides. En aquesta versió, Fedra està casada amb Thanos, un ric armador grec. Aquest anteriorment ja s’havia casat i havia tingut un fill, Alexis, el qual estava estudiant a Londres. Quan Thanos s’assabenta que el seu fill esta estudiant art, envia Fedra a buscar-lo i li diu que el porti a París, on ell els esperarà. Fedra coneix Alexis al British Museum de Londres i des d’aquell instant els dos mantenen un bona relació. Alexis canvia totalment la visió que tenia de Fedra. Els dos viatgen a París i es troben amb Thanos, però de seguida ell se’n va per negocis. Aleshores, en el moment que se’n va, els dos admeten els seus vertaders sentiments l’un per l’altre: Fedra havia caigut enamorada del jove Alexis, i ell sentia una gran atracció per la seva bella madrastra. Passen uns dies a Paris, sols, tancats a casa fent l’amor, fins que Thanos truca per saber si el seu fill havia tornat a Londres; això trenca la màgia i els torna a la realitat. Alexis agafa un avió cap a Londres i Fedra torna a Grècia. Quan Thanos ve de Nova York intenta fer somriure la seva dona, però Fedra el refusa i intenta ignorar-lo. Alexis viatja cap a l’illa d’Hidra (Grècia), on el seu pare el rebrà amb els braços oberts i amb el cotxe que ell sempre havia volgut. El jove es comportarà amb normalitat davant el seu pare, però quan Fedra s’acosti, ell intentarà allunyar-la al més possible. Fedra se sentirà trista i desesperada, té el seu estimat molt a prop seu però no pot acostar-s’hi perquè ell l’allunya. Les coses començaran a complicar-se quan en una festa, Ercy, la germana petita de Fedra, conegui Alexis i aquesta caigui enamorada de l’encant del noi. Aleshores, Thanos i el pare de Fedra arribaran a un acord per casar els dos joves. Fedra se sentirà gelosa i intentarà aturar aquest casament. Llavors, el mateix dia que un dels vaixells de Thanos s’enfonsa i perd moltíssima gent, Fedra confesa al seu marit la seva aventura amb Alexis. Thanos deixara Fedra, però donarà una pallissa al seu fill. Finalment Alexis mor tirant-se per un penya-segat amb el cotxe en contra direcció i Fedra se suïcida amb unes pastilles.

TRAILER

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=vB4kmEZaOQ4[/youtube]

CRÍTICA

Melina Merkuri  ens torna a sorprendre amb aquesta adaptació de la tragèdia d’Eurípides. Deixant enrere la prostituta lliure del Pireu de Mai en diumenge, es posa en la pell de Fedra, una dona casada i feliç que ho té tot però que la seva perfecta vida comença a enfonsar-se quan coneix el seu fillastre Alexis. Un gran canvi de personatge, ja que Fedra és una dona molt apassionada i sensible, però Melina demostra el seu gran talent per interpretar qualsevol personatge; sens dubte va ser una gran actiu. Encara que tot el protagonisme sigui per Merkuri, Anthony Perkins també ha estat esplendit en la pel·lícula, sobretot en l’escena final on hi possa molta més força al tornar-se boig.

La pel·lícula en si m’ha agradat. La adaptació de la tragèdia també m’ha semblat molt correcta; es manté l’argument original encara que amb alguns elements canviats o adaptats a l’època dels 60. La personalitat dels personatges també és una cosa que es manté i, igual que en Mai en diumenge ,són personatges realistes. Els diàlegs també estan ben escrits i, com a tota pel·lícula de Jules Dassin, la música està molt ben escollida, és un element important.

En la tragèdia original d’Eurípides, Fedra esta casada amb Teseu i el seu fillastre es diu Hipòlit. El jove Hipòlit és un noi que dedica la seva vida a caçar i l’única deessa que venera és Àrtemis, deessa de la caça i dels boscos, i menysprea Afrodita. Aleshores Afrodita, morta de gelosia, condemna Fedra a enamorar-se d’Hipòlit. El noi rebutjarà Fedra i això la portara al suïcidi, tot deixant una nota acusant el noi de violar-la. Quan Teseu torni i llegeixi la nota, matarà el seu fill. Finalment Àrtemis apareix i tots acaben sabent la veritat de la tragèdia; Hipòlit serà venerat en moltes ciutats.

En la pel·lícula el personatge de Fedra segueix sent el mateix. En canvi Teseu passa a ser Thanos, un magnat dels vaixells, Hipòlit passa a ser Alexis, un noi obsessionat per els cotxes (igual que Hipòlit ho és amb els cavalls) i una mica picaflor, l’esclava de la tragèdia és Anna, la serventa fidel de Fedra la qual sembla enamorada d’ella. Ercy, la germana petita de Fedra, i els seus pares són personatges que no existeixen en la tragèdia però que Dassin va crear per a la pel·lícula.

En la tragèdia l’enamorament de Fedra passa quan Teseu és fora en alguna aventura; aquest enamorament en la pel·lícula també passa quan Thanos és a l’estranger i Fedra va a buscar Alexis a Londres, encara que el consum d’aquest amor no passa quan els dos són a París i Thanos ha tornat a marxar. També s’ha de dir que en l’obra això passa a causa del gels d’Afrodita. En el film veiem el giny mitològic quan Fedra i Alexis es paren davant d’una estàtua de la deessa i, seguidament, la càmera la enfoca. Una de les grans diferencies entre l’obra d’Eurípides i el film de Jules Dassin és que Alexis sí que sent una mica d’afecte i atracció física per Fedra, en canvi, Hipòlit, repudia totalment a Fedra (i a les altres dones) tot i venerar i estimar una deessa. Hipòlit quan s’assabenta de l’enamorament de Fedra li dedica unes paraules de repuig que fereixen el cor de la pobra Fedra; quan la Fedra dels 60 admet a Alexis que l’estima, ell no s’ho pensa dos cops i decideix encendre encara més l’espurna de luxúria que havia aparegut entre els dos.

Fotograma de la pel·lícula. [Font]

L’esclava de Fedra intenta ajudar-la i que se centri en el que és bo i normal. Anna, la bona serventa de Fedra, també fa les mateixes funcions que aquesta esclava, però crec que intervé més i que, analitzant les seves accions, sembla enamorada de Fedra -cosa que em sorprèn si estem parlant d’una pel·lícula dels 60.

Les trobades de passió entre Fedra i Alexis només passen durant l’estada a París. Quan cadascun torna a la seva realitat i es veuen una altra vegada, setmanes després a Grècia, Alexis ignorarà Fedra i serà al més fred possible amb ella, mentre que la pobra dona, embruixada per la passió, intentarà acostar-s’hi. Això s’anirà allargant en tota la pel·lícula fins arribar al punt on Fedra no pugui més i admeti al seu marit que està enamorada del seu fill. En la tragèdia, l’enamorament de la protagonista, el descobriment d’Hipòlit i el seu rebuig, el suïcidi de Fedra i l’assassinat d’Hipòlit passaran durant tot un dia.

En el final també hi ha alguns canvis. En l’obra, Fedra se suïcida amb una corda al coll i, a més, deixa una nota acusant Hipòlit d’haver-la violat com a motiu del seu acte. Hipòlit va morir mort esquinçat per dos cavalls per ordre del seu pare. En el film, el mateix dia en que el vaixell “Fedra” pateix un accident i mor molta gent, Fedra admet a Thanos haver tingut una aventura amb el seu fill, aquest no la perdona però la deixa marxar; Alexis és qui rep. Thanos li dóna una pallissa que el deixa amb diverses ferides. El jove culpa Fedra de tots els seus mals, agafa el seu cotxe i se’n va. En el viatge, Alexis va cantant a l’hora que plora i condueix en zig-zag, això el portarà a caure per un penya-segat per anar en contra direcció, on morirà; igual que Hipòlit va morir per culpa dels seus cavalls, Alexis mor a causa de conduir malament el cotxe. Fedra s’acaba suïcidant en el seu llit mitjançant unes pastilles que la deixen com si estigués adormida.

  • Has vist la pel·lícula? Si és així, què et va semblar?
  • Què opines del conflicte que planteja el mite? És possible l’amor entre una dona madura i un noi jove?
  • És un tema que s’ha plantejat sovint en el cinema. Se t’acudeixen d’altres exemples de relacions d’aquesta mena?

Marina Ruíz

2n batxillerat Institut Isaac Albéniz de Badalona

Imago mortis, d’Stefano Bessoni (2009)

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT

En el segle XVII, abans de la invenció de la fotografia, Girolamo Fumagalli, un científic obsessionat amb la idea de reproduir imatges, descobreix que assassinant una persona i arrancant-li els ulls, és possible reproduir en un paper la última imatge impresa en la retina. Aquesta tècnica s’anomena “ tanatografia”, i en la actualitat, aquest terrible ritual comença a practicar-se en una escola de cine. ( Co producció italo-hispànica escrita per un dels guionistes de REC.)

TRÀILER

CRÍTICA

La capacitat per crear imatges que té aquest director que també és il·lustrador, és bastant dolenta, ja que la història no atrapa ni la por se sent.

Dividida la pel·lícula en dos capítols invisibles que cobren el títol de l’exercici que encarrega el professor en cada lliçó, la trama es va desplegant amb algunes troballes curioses, però amb un pobre desenvolupament global i una gran lentitud. És possible que la col·laboració hagi portat a discussions, doncs en general s’aprecia que la escriptura podria haver tingut un millor resultat. No és, tanmateix, l’única relliscada, per exemple un dels girs finals ( spòiler): el personatge encarnat per Leticia Dolera, tan present en tota la cinta, però sense una funció o relació amb les protagonistes concreta, està confessant des del principi que ella és la culpable, doncs una altra explicació no pot donar-se a la seva presència.

I per últim cal destacar un vestuari campestre i esgarrapat.

Què vol dir el títol de la pel·lícula? Quina llengua és? Per què l’utilitza?

Quins ètims grecs té el mot tanatografia?

 Alexia Álvarez Pàmies

1t Batxillerat Grec

Hècuba, un somni de passió

 

FITXA TÈCNICA

Títol original

Hècuba, un somni de passió

Any

2006

Durada

82 min.

País

Espanya 

Director

José Luis López-Linares, Arantxa Aguirre

Guió

Arantxa Aguirre

Fotografia

Teodoro Delgado, Miguel Sales

Repartiment 

Documentary

Productora

López-Li Films S.L. / Fundació AISGE

Gènere

Documental | Teatre. Documental sobre cinema

Premis 2006: Premi Goya: Nominada a millor documental

SINOPSI

El que solem identificar amb la professió d’actor té molt poc a veure amb el que és realment aquesta professió. Trenta-sis actors espanyols reflexionen sobre el seu treball i contraposen les seves experiències. Com a fil conductor, el contrast entre les veus dels veterans i les imatges dels joves estudiants de teatre, per als que tot és possible encara. Entre els nombrosos actors entrevistats es troben Javier Bardem, Antonio Banderas, Victoria Abril, Carmen Maura, Fernando Fernán Gómez, José Luis López Vázquez, José Coronado, Emma Suárez, Alberto San Juan, Ariadna Gil, Ana Belén, Pilar López de Ayala i moltíssims altres.

TRÀILER

[youtube width=”550″ height=”450″]

Hécuba, un sueño de pasión from Sergio Deustua Jochamowitz on Vimeo.

[/youtube]

CRÍTICA i OPINIÓ

Concha Velasco ha interpretat d’Hècuba fins a fer-se una amb la reina troiana convertida en esclava pels vencedors de la guerra. Hècuba concentra el seu immens sofriment per la mort dels seus fills en la crueltat de la seva venjança, i l’actriu vallisoletana està esplèndida en el paper d’aquesta anciana assenyada, intel·ligent i digna a la qual les últimes urpades del seu cruel destí inunda d’una còlera res irracional que la converteix en una Nèmesi justiciera sense ni una mica de pietat.

L’impressionant final, en què els crits d’Hècuba, negada de dolor i penediment, es confonen amb l’udol de la gossa en què la van convertir els déus segons la versió mitològica ovidiana.

Imad Tmara i Sergio Fernández

2n Batxillerat C

También la lluvia

FITXA TÈCNICA

ARGUMENT:

El director de cinema Sebastián  i el productor Costa arriben amb el seu equip a CochabambaBolivia, on volen filmar una pel·lícula sobre el primer viatge de Colom al Nou Món, la imposició sobre els nadius i la rebel·lió que això va provocar. Limitat pel pressupost, en Costa decideix filmar a Bolívia, el país més pobre de Sud-amèrica, on troben treballadors locals encantats de guanyar dos dòlars al dia com a extres a la pel·lícula i disposats, a més, a ajudar en el muntatge dels sets. Costa s’estalvia milers de dòlars contractant extres perquè facin tasques que haurien de fer treballadors especialitzats.

Sebastián contracta Daniel pel paper de Hatuey, el cabdill Taíno que va encapçalar la rebel·lió contra els espanyols, i a la seva filla Belén també en un paper destacat. En la primera trobada Costa desconfia d’en Daniel i s’oposa a contractar-lo. Sebastián no sap que el Daniel lidera les manifestacions contra la privatització de l’aigua a Bolívia. La filmació comença amb bon peu, tot i els problemes que causa l’alcoholisme de l’actor Antón, (Karra Elejalde) que fa el paper de Colom, però Costa s’intranquil·litza quan s’adona de la implicació del Daniel en la revolució. Aquest fa creure a en Costa que obeirà les seves insistents peticions perquè deixi de manifestar-se, però continua participant-hi fins que és ferit i empresonat. El director, Sebastián, pateix un conflicte moral i comença a dubtar que la filmació es pugui acabar, però el productor, que ha subornat la policia per alliberar Daniel temporalment fins que hagin filmat una escena clau, el tranquil·litza. En acabar de filmar l’escena la policia arriba a la jungla boliviana per detenir de nou Daniel, però els extres assetgen els agents i Daniel aconsegueix d’escapar.

Aquella nit els actors principals, Juan i Alberto, veuen les notícies sobre la violència a Cochabamba i s’espanten fins al punt d’exigir fugir de Colòmbia. Sebastián els prega que s’hi quedin i ells, encara que no ben convençuts, accepten. L’endemà, mentre els actors i l’equip es preparen per anar a filmar, la dona d’en Daniel, Teresa, es presenta davant Costa i li prega desesperadament que l’ajudi a trobar la seva filla Belén, de qui ha perdut el rastre en les protestes i de qui li han dit que ha estat ferida i necessita tractament en un hospital. La insistència de la Teresa apel·la a la consciència d’en Costa, qui tot i les crides d’en Sebastián perquè marxin a l’aeroport amb la resta de l’equip i els actors decideix ajudar-la. Després de conduir amb la Teresa a través dels obstacles d’una Cochabamba en plena revolució aconsegueixen salvar la vida de la Belén encara que queda ferida d’una cama. Mentrestant, la resta de l’equip de filmació es troba un bloqueig militar i tots excepte Antón abandonen Sebastián i tornen a casa. Poc després la companyia multinacional de l’aigua marxa de Colòmbia i s’acaba la revolució, però Cochabamba queda en ruïnes després del conflicte. Costa mostra esperança que la pel·lícula es podrà acabar i en Daniel, ple d’emoció, li dóna un flascó amb aigua boliviana en agraïment dels seus esforços salvadors.

TRÀILER:

[youtube width=”550″ height=”450″]https://youtu.be/FaiuQX1epts[/youtube]

CRÍTICA:

También la lluvia” va ser ben rebuda per part de la crítica, ja que la majoria de crítiques que van rebre van ser positives. És bona i complexa pel·lícula, ja que és un gran assoliment enfilar diverses pel·lícules en una sola, amb un resultat de construcció estructural gairebé perfecte. Icíar Bollaín potser ha realitzat una de les seves millors pel·lícules en la seva carrera.

Sabríeu dir-me quin referent clàssic trobem en aquesta pel·lícula?

Rebeca Barroso i Ana Mª Falcón

2n de Batxillerat

Llatí

La llegenda del Minotaure (2006)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Minotaur ( La llegenda del Minotaure)
  • Director i guionistes:  Jonathan English,  Nick Green, Stephen McDool
  • Any d’estrena:  2006
  • Durada: 93 min.
  • Repartiment:  Tom Hardy, Michelle Van Der Water, Tony Todd, Lex Shrapnel, Jonathan Readwin,Rutger Hauer, Maimie McCoy, Lucy Brown, James Bradshaw, Fiona Maclaine, Claire Murphy
  • País d’origen:  Regne Unit
  • Idioma original:  Angles
  • Gènere: Terror, Monstres i  Mitologia

ARGUMENT

Cada cinc anys, el petit poble coster en el que habita Theo, s’enfronta a la tragèdia del segrest de nou joves que són joves regalats al Minotaure, deu al que veneren els despiadats soldats del rei Deucalió, i que habita en els ciments de un palau llunya. Theo, valent i audaç , aconsegueix introduir-se en el vaixell que transporta la nova remesa de màrtirs per rescatar a la jove que estima, quedant abandonat a la seva sort, junt amb els seus companys, en el laberint que custodia el Minotaure…

TRÀILER

[youtube width=”650″ height=”550″]https://youtu.be/jpP7wSw9nww[/youtube]

CRÍTICA

La pel·lícula no és dolenta, només té algunes coses que es podrien millorar, com la seva duració, massa curta per explicar una història tan bona com la del Minotaure, i l’altra cosa, és que l’han intentat fer-la com semblant a un film de terror. La pel·lícula consta de dues claríssimes parts, la primera explica el mite del Minotaure, que per cert encara que sigui d’un temps curt ho explica molt bé, i la segona és la barreja entre terror i aventura quan els nois ja estan a dins del laberint enfrontant-se a allò desconegut. El monstre en els plans llargs apareix molt malament digitalitzat i en els plans curts és substituït per un remei de cuir artesanal de mobilitat ortopèdica. En els personatges i l’ambientació de les escenes podem apreciar que el físic i la mentalitat no encaixen amb l’època que volen representar.

El mite del Minotaure encara espera aquella pel·lícula a gran escala que ens apropi a la seva història, i ens endinsi en aquesta.

Alexia Álvarez Pàmies

4t B d’ESO (Opt. llatí)

La fuente de las mujeres

FITXA TÈCNICA

Títol original: La source des femmes

Any: 2011

Duració: 136 min.

País:  Francia 

Director: Radu Mihaileanu

Guió: Radu Mihaileanu, Alain-Michel Blanc

Música: Armand Amar

Fotografia: Glynn Speeckaert

Repartiment: Hafsia Herzi, Leïla Bekhti, Zinedine Soualem, Sabrina Ouazani, Malek Akhmiss, Saad Tsouli

Productora: Coproducció  Bélgica-Francia-Italia; Elzévir Films / Europa Corp. / Indigo Film

ARGUMENT

 En un petit poble d’Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a buscar aigua, sota un sol ardent, a la font que neix a la part alta d’una muntanya. Leila, una jove casada, proposa a les altres dones una vaga de sexe: no mantindran relacions sexuals fins que els homes col·laborin amb elles en el transport de l’aigua fins al llogaret.

TRÀILER

CRÍTIQUES

OPINIÓ PERSONAL

La font de les dones és una pel·lícula que explica una història d’entre dones amb la complicitat d’alguns homes.

Aquesta pel·lícula ens mostra la capacitat de la dona per transformar la realitat, la seva fortalesa per afrontar els conflictes, la seva passió per la vida, la seva audàcia per resoldre les dificultats, la seva alegria, la seva capacitat d’aguant i sofriment també ens mostra l’autoritat de les tradicions i de l’ordre patriarcal que reprimeix i esclavitza a moltes dones.

La lluita diària entre marits i esposes. L’exotisme del lloc, l’Atles Marroquí, les gents amb la seva manera de vida real, les friccions diàries en un lloc remot però que també succeeix a la nostra ciutat o poble, ens fan seguir sense pausa el curiós i senzill guió. Recomanada per a feministes, admiradors del Magrib, cinèfils que estiguin farts del cinema tòpic, i altres variades persones que desitgin gaudir d’un drama molt bé ambientat mes a baix de Ceuta.

Imad Tmara i Sergio Fernàndez

2n Batxillerat Humanístic

Selma

FITXA TÈCNICA:

ARGUMENT:

Aquesta crònica sobre la lluita del polític i activista Martin Luther King Jr. en defensa dels drets civils se centra en la marxa des de Selma a Montgomery, Alabama, en 1965, que va portar al president Lyndon B. Johnson a aprovar la llei sobre el dret al vot dels ciutadans negres.

TRÀILER:

[youtube]https://youtu.be/x6t7vVTxaic[/youtube]

CRÍTICA:

En aquesta pel·lícula hi trobem un cas d’Antígona en tota regla. Martin Luther King convoca una marxa el 1965 a favor del dret de vot i la igualtat contra la injustícia racial que és present arreu del país. Tot i les conseqüències que preveuen, els ciutadans negres decideixen reivindicar-se contra els que es neguen als seus drets com a ciutadans nord-americans. Aquests que es mostren valents, lluitadors i plens de coratge actuen en contra de les lleis de la ciutat, per tal de seguir les lleis morals, com Antígona. Creont es pot relacionar amb les forces de seguretat, que en aquest cas actuen encontra dels ciutadans negres, els quals els ataquen inclús arriben a matar. Al contrari d’Antígona, però, tot i les repercussions viscudes, els ciutadans negres surten victoriosos i aconsegueixen el seu propòsit.

Altres pel·lícules que prenen pervivèndia d’Antígona són El jardiner fidel, Juana de Arco, IspansiKatyń, La voz dormida, Αντιγόνη, Las 13 rosasLa conspiració, etc.

Camila Arigón
2n Batx. Humanístic
Cartellera de teatre clàssic

¿Y ahora adónde vamos?

FITXA TÈCNICA:

Títol original
Et maintenant, on va où? (Where Do We Go Now?)
Any
2011
Duració
100 min.
País
Líban 
Director
Nadine Labaki
Guió
Thomas Bidegain, Rodney El Haddad, Jihad Hojeily, Nadine Labaki, Bassam Nessim
Música
Khaled Mouzannar
Fotografia
Christophe Offenstein
Repartiment
Nadine Labaki, Kevin Abboud, Claude Baz Moussawbaa, Julian Farhat, Ali Haidar, Layla Hakim, Yvonne Maalouf, Antoinette Noufaily, Kevin Abboud, Petra Saghbini, Mostafa Al Sakka, Sasseen Kawzally, Caroline Labaki
Productora
Coproducció Líban-Francia; Les Films des Tournelles / Pathé / Les Films de Beyrouth
Gènere
Drama. Comèdia. Musical. Comèdia dramàtica. 
Premis:
2011: Festival de Toronto: Millor pel·lícula (Premi del Públic)
2011: Festival de Cannes: Secció oficial a concurs (secció “Un certain regard”)
2011: Critics Choice Awards: Nominada a millor pel·lícula estrangera

ARGUMENT:

Una comitiva de dones vestides de negre es dirigeixen al cementiri, sota un sol abrasador, estrenyent contra el seu cos fotos dels seus esposos, pares o fills. Totes comparteixen el mateix dolor, conseqüència d’una guerra funesta i inútil. En arribar a l’entrada del cementiri, la processó es divideix en dos grups: un musulmà i un altre cristià. En un país destrossat per la guerra, aquestes dones mostren la infrangible determinació de protegir les seves famílies de tota classe d’amenaça exterior. Amb enginy, inventant estratagemes esperpèntiques, intentaran distreure l’atenció dels homes perquè oblidin el rancor.

TRÀILER:

CRÍTICA

Labaki ens acosta una senzilla història, però efectiva, que aconsegueix entretenir, però alhora fa pensar  l’espectador. Aquesta pel·lícula és un gaudi de principi a fi.

La història que ens presenta és el d’unes dones de poble que estan cansades de perdre homes, és a dir, avis, pares, fills i néts, i tots ells a causa d’una de les invencions més grandioses o estúpides, com és la religió. En un poble on viuen cristians i islamistes, la tensió es palpa en l’ambient.

Labaki porta un guió senzill, amb una història lineal, mantenint sempre al centre les dones, el seu dolor i el seu sofriment en una lluita unida, tant islamistes com cristianes, perquè no es desbordin els esdeveniments, i tot això envoltat de dosi còmiques, romàntiques i dramàtiques, donant a l’espectador aquestes gotes necessàries perquè no s’avorreixi i romangui amatent del desenllaç.

En fi, una història de persones senzilles, sense ostentacions cinematogràfics, destinat a persones que gaudeixen del cinema original, on el guió és el més important.

OPINIÓ

Ens ha agradat molt el principi de la pel·lícula i l’estranya coreografia així com el seu missatge de convivència i de pau entre diferents religions.

Aquesta pel·lícula és una comèdia quotidiana en un poble rural on es conviu amb diferents ideologies molt conflictives al llarg de la història com és la religió cristiana amb la musulmana, això implica un conflicte entre els uns i els altres, i la solució és contractar unes prostitutes perquè el conflicte estava arribant molt lluny. Trobem que és una comèdia molt entretinguda, divertida i curiosa. És curiós com un fet pot canviar la convivència d’un poble, amb el to pacífic de la dona. Però avui dia objectivament trobem que si ho apliquéssim a la vida real, seria  impensable  ja que la mentalitat còmica de la pel·lícula no es podria aplicar per exemple amb el Yihad, ja que la mentalitat que ells tenen és una altra.

Per cert, és ben clara la influència de la Lisístrata. Quin pes hi té la vaga sexual? Com queda diluït? En aquesta Lisístrata libanesa, com definiríeu els homes? i les dones? Què n’opineu?

Imad i Sergio

2n Batx. Humanístic

Aníbal, el pitjor malson de Roma (2006)

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Aníbal ( Aníbal: el pitjor malson de Roma)
  • Director i guionistes:  Edward Bazalgette,Matthew Faulk, Mark Skeet
  • Any d’estrena:  2006
  • Durada: 89 min.
  • Repartiment:  Alexander Siddig, Emilio Doorgasingh, Mido Hamada, Hristo Mitzkov, Shaun Dingwall, Tristan Gemmill, Ben Cross, Valentin Ganev, Bashar Rahal, Rob Dixon
  • País d’origen: Regne Unit
  • Idioma original:  Angles
  • Gènere: Acció, Drama, Biogràfic, Històric.

ARGUMENT

Aníbal, el pitjor malson de Roma, explora la vida d’un dels majors estrategues de la història.  Aníbal va aconseguir  frenar l’avanç de l’Imperi romà, portar a les seves tropes a través dels Pirineus i els Alps, davant les mateixes portes de Roma, tot desafiant  l’enemic de la seva pròpia terra. Aquesta fabulosa superproducció anglesa de la BBC (British Broadcasting Corporation)  combina per a tots els públics el drama de la història amb les últimes investigacions històriques i  l’art de les animacions digitals.

TRÀILER

CRÍTICA

Aníbal va ser un dels majors conductors d’homes que mai ha existit, i també un dels pocs grans líders militars. Aquesta modesta producció televisiva és una bona manera d’apropar-nos a la seva figura. Té alguns errors de ambientació que no són adients, i algunes llicències històriques, però en general és bastant respectuosa, la reconstrucció de la Batalla de Cannas, és la major  obra d’Aníbal, ja que és magnífica!
Aníbal Barca es probablement l’únic o un dels pocs grans conquistadors amb una intel·ligència superlativa i  amb capacitat de superació, (vencedor dels Alps i gran estratega de Cartago) que ens ha arribat en exclusiva per les fonts dels seus enemics romans, que el van odiar com a la pesta, encara i així, no deixaven de respectar-lo, i en no pocs casos, admirar-lo. A  més Corneli Nepote el va batejar com el més gran general que havia existit.

Alexander Siddig encapçala aquest repartiment d’un producte digne, però  que li  falta pressupost per establir unes cotes, que el portin a un nivell més elevat, recreant batalles tan apocalíptiques com la de Zama, on bona part del Mediterrani estava en joc.

Dintre del seus límits, aquest apropament a l’enemic a les seves portes, es digne d’elogi, i admirable en les seves pretensions, encara que Aníbal Barca i la seva  època continua esperant aquella pel·lícula o sèrie televisiva a gran escala que ens apropa a aquell futur fenomen terrible i fascinant que va ser la segona guerra Púnica.

Alexia Álvarez Pàmies

4t B d’ESO (Opt. llatí)