Avui és l’aniversari de Luciano Berio (Oneglia, Itàlia, 24 d’octubre de 1925- 27 de maig de 2003), hauria fet 85 anys. Fou un dels principals compositors representants de l’avantguarda musical europea, sobretot pels seus treballs en la música experimental i la música electrònica.

Com a compositor, cal destacar la sèrie d’obres per a instruments solistes que va titular Sequenza. En cada una d’elles experimenta amb tots els recursos que ofereix cada instrument i el resultat són un conjunt d’obres d’un gran virtuosisme. Aquest és el cas de la Sequenza III en la que investiga totes les possibilitats d’emissió de la veu humana entre les quals, a més de cantar,  utilitza crits, gemeces, estossecs, xiuxiuegs, rialles… és a dir tot allò que es pot fer amb la veu humana i que habitualment no havia estat inclòs en una partitura fins el moment en que Berio ho va fer.

George Gershwin va néixer a Nova York, el 26 de setembre de 1898 i va morir a Califòrnia l’11 de juliol de 1937. Fill d’emigrants russos d’orígen jueu, és un dels millors músics estadounidencs del segle XX. D’entre totes les seves composicions cal destacar Rhapsody in blue (per piano i banda de jazz), l’òpera Porgy and Bess (ambientada en una comunitat negra a l’estat de Carolina del Sud a principis dels anys 30) i la música per a la pel·lícula Un americà a París (que va escriure després del seu viatge a París i que descriu totes les impressions d’un americà mentre camina per la ciutat, sent el soroll dels carrers i les botzines dels cotxes)

L’estil de Gershwin està profundament influenciat per la música de jazz i pels músicals de Broadway que en aquell moment estaven en plena efervescència.

El protagonista d’Un americà a París és el fantàstic ballarí Gene Kelly. Un petit tast amb aquest vídeo.

Ah!!! Sabeu qui és el músic que s’amaga entre les peces d’aquest puzzle?????!!!!!!!! (el requadre de colo blau que apareix el podeu arrossegar i amagar)

Avui és un dia especial per la nostra pàgina d’aniversaris, ja que és l’aniversari d’una de les poques dones compositores que han aconseguit tenir un lloc d’honor juntament amb els homes compositors: Clara Wieck.

Nascuda a Leipzig (Alemanya) un 13 de setembre de 1819 i morta l’agost de 1896) Clara Wieck també és coneguda com a Clara Schimann per haver-se casat amb el també compositor i pianista alemany Robert Schumann (1810-1856).

Clara era filla d’un professor de piano que també tenia un negoci de venda de pianos i partitures i d’una cantant i pianista, la qual cosa va facilitar la seva formació musical des de ben petita. El seu talent i la seva acurada formació la van portar a tocar professionalment des de molt jove.

Robert Schumann va aparèixer a la seva vida quan Clara tenia onze anys perquè es convertí en alumne de Friedrick Wiek, el seu pare (Robert tenia 9 anys més que ella). Quan Clara va complir els divuit anys, Robert va demanar al seu mestre que els deixés casar, però ell s’hi va negar. Van haver d’esperar que ella complís els vint-i-un anys perquè, amb la majoria d’edat, no calia el consentiment patern.

Tot el seu talent, la carrera com a concertista de Clara va quedar en un segon pla, ja fos per la seva dedicació a la família formada amb Robert o pels convencionalismes de l’època, que no afavorien que les dones es dediquessin professionalment a un ofici quan havien arribat a l’edat adulta perquè es considerava que la seva professionalització faria que descuidessin “les seves obligacions familiars”. Però quan Robert es va lesionar la mà i no va poder tocar més, Clara va ser qui va estrenar i difondre les composicions de Robert, fins i tot després que ell morís prematurament (Font: Musicarts).

Aquí teniu un dels seus lieder per soprano i piano Die stille Lotosblume (La callada Flor de Lotus) escrit l’any 1843. LIED