Quan neix el cinema sonor? Hi havia música a les pel·lícules de cinema mut? Quina es considera la primera pel·lícula sonora de la història? Aquestes són un conjunt d’activitats que intenten respondre a aquestes preguntes i d’altres relacionades amb la musica en el cinema. També es treballen les diverses funcions de la música en el cinema a partir de l’audició.
La música és un element indispensable en el cinema. Si la imatge i la paraula són objectives perquè representen la realitat, la música és subjectiva i simbòlica perquè representa els sentiments i les emocions.
En relació a les imatges:
1. la música expressa el vertader significat del que es vol comunicar i
2. crea una atmosfera que és la que dóna suport a les imatges.
Amb els alumnes de 4t hem volgut experimentar amb aquesta relació image/so. Hi podeu veure dos tipus de treballs: aquells que han volgut modificar el significat d’una escena preexistent canviant la música, i aquells que a partir de les imatges i la música que ells han triat ens expliquen una història completament nova. Tots valen molt la pena!
Històries noves
Escenes preexistents
Aprofitant que diumenge passat hi va haver el lliurament dels premis Oscar i que hem encetat un fòrum amb al tema de discussió:la música i el cinema, aquesta setmana hem estat veient Les choristes (Els nens del cor), una pel·lícula que va ser nominada l’any 2005 per la millor cançó original amb Voi sur ton chemin.
Aquest film és una font inesgotable de recursos per treballar a la classe de música: els valors, la música com a art, la música com a llenguatge, la cançó… Aquesta és la feina que tenim per fer quan arribem d’aquesta setmaneta que per alguns serà blanca i per altres, la majoria, serà de treball intensa. Imprimiu-vos la partitura i les activitats complementàries per poder-les treballar quan tornem.
Ahir va morir Blake Edwards el director de cinema que va fer la pel·lícula “La pantera rosa” o ” Esmorzar a Tiffany’s”. La música d’ambdues pel·lícules és de Henry Mancini, un músic americà nascut l’any 1924 i compositor de magnífiques bandes sonores
(feu clic a la imatge, hi ha sorpresa!!!)
Gordon Matthew Summonoer, més conegut com Sting, va néixer el 2 d’octubre de l’any 1951, avui fa 59 anys. És un músic britànic, que va començar la seva carrera primer com a baixista i més tard com a cantant i baixista del grup The Police.
Des dels seus inicis professionals, compaginava la seva feina coma professor d’espanyol en un institut amb la d’entrenador de futbol, al mateix temps que per les nits tocava en una orquestra de jazz en un local de la seva ciutat.
El 1977 crea juntament amb Stewart Copeland el grup The Police que aviat es convertirà en un veritable fenòmen, assolint èxits i rècords de vendes amb temés tant coneguts com Roxanne, Every Breath you take, Message in a Botlle, Englishman in New York…
Com a membre de The Police i com a solista, Sting ha venut més de cent milions de discos, ha rebut més de setze Premis
Grammy i també una nominació als premis Òscar.
El 2006, Sting s’endinsa en la música renaixentista amb “Songs from the Labyrinth”. En aquest àlbum canta peces del llaütista, cantant i compositor anglès del segle XVII John Dowland. Dowland fou un dels músics més destacats del Renaixement, turmentat i rebutjat per la seva condició de catòlic a la cort d’Isable I d’Anglaterra, va haver de fugir del seu país i va viatjar per tota Europa. Segons Sting, Dowland la primera estrella del pop que va fer gires musicals.
Per Sting fer aquest viatge al passat va suposar haver d’aprendre a tocar l’arxillaüt, un instrument renaixentista de corda puntejada de la família del llaüt. El problema que va tenir és que l’arxillaüt té 26 cordes i ell ha tocat sempre el baix que només en te 4.
Moltes de les cançons de The Police s’han versionat, però una de les que més m’agraden és la que se’n va fer per la pel·lícula Moulin Rouge. És una versió de Roxanne amb ritme de tango.
Pop, Six, Squish, Uh uh, Cicero, Lipschitz és el nom de les sis presoneres d’aquesta presó de “musical”. Una per una, al compàs d’una música (un tango) i coreogràfies excelents, van explicant quina història de passió amorosa les ha portat ha ser on són.
Aquesta és una de les escenes del musical Chicago que l’any 2002 va tenir 6 Òscars i que entre els seus protagonistes compta amb Catherine Zeta Jones, Renée Zellweger i Richard Gere. Es tracta de l’adaptació al cinema del famós musical de Broadway.
Us deixo la sinopsis de l’argument copiada i enganxada de FilmAffinity: “Chicago narra la historia de dos mujeres del mundo del espectáculo que, tras asesinar a sus respectivas parejas, tratan de que su caso judicial sea el centro de atención tanto de la prensa de Chicago como de un prestigioso y apuesto abogado. La promesa de aventura y oportunidad que ofrece la Ciudad de los Vientos deslumbra a Roxie Hart, una inocente y extrovertida cantante que sueña con cantar y bailar para salir de su vida gris. Su sueño es seguir los pasos de oro de Velma Kelly, cantante de vodevil. Roxie consigue que su deseo se haga realidad cuando algunas actitudes equivocadas las hacen aterrizar a ambas, la estrella y la aspirante, en la prisión, a causa de distintos cargos por asesinato. Bajo el ladino cuidado de la guardiana Morton en la prisión, Roxie se encuentra con el legendario abogado Billy Flynn, quien acuerda hacerse cargo del caso por una suma cuantiosa. La carrera de Roxie explota, para mortificación de su mentor. Pero la inteligente Miss Kelly nos reserva algunas sorpresas para el segundo acto…” (FILMAFFINITY).
Ja em direu que us ha semblat noies i noi!!!! 😆
Com molt bé recordava el Pol (!?! 😯 ) l’altre dia quan parlavem de la pel·lícula: La vida és com una caixa de bombons, no saps què et tocarà. Aquesta bonica frase, força filosòfica per cert, és la que sovint pronuncia la mare de Forrest quan davant de les moltes adversitats que li toca passar, li vol donar ànims.
Forrest Gump és una pel·lícula de l’any 1994 i va ser guanyadora de 6 Òscar. La música és del compositor Alan Silvestri , compositor estadounidenc especialista en música de cinema.
Gràcies a Massimo Pennesi, professor de música de l’IES Vega de Mijas, que ha fet aquest magnífic arranjament, la podrem gaudir tocant-la. Vigileu amb les síncopes!!
I va de cine!
Prepareu-vos! Aquestes són les cançons que aquesta setmana començarem a tocar a Conjunt Instrumental de 2n (“Bella i béstia són” de la pel·lícula “LA BELLA I LA BÉSTIA”) i a 4t (Comptine d’une autre été: l’après midi, de la pel·lícula “AMELIE”). Totes dues les inclourem en el concert de Primavera.
A treballar!!!
Doncs si!!! Avui és l’aniversari del pare de la Pantera Rosa. Bé… ben bé el pare no…
M’explicaré: “The pink panther” és el títol d’una pel·lícula en què el protagonista, l’inspector Clouseau, ha d’impedir el robatori de la Pantera Rosa, un diamant molt valuòs.
Henry Mancini és el compositor d’aquest tema, “The pink panther” tant fantàstic i de moltes altres bandes sonores i temes tant coneguts
per tots vosaltres com el “Baby elephant walk” de la pel·lícula Hatari, o “Moon River” de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s. Mancini va néixer a Cleveland el 16 d’abril de 1924 i va morir a Los Angeles (la meca del cinema) l’any 1994. Les aportacions de Mancini a la música de cinema són importants ja que ell va ser un dels primers a introduir la frescura de les sonoritats del jazz en la música cinematogràfica.
Nominat 17 vegades als Òscars per la seva música, quatre de les quals es va emportar la preuada estatueta.
En aquest enllaç hi trobareu totes le bandes sonores de Mancini. BANDES SONORES DE HENRY MANCINI
Mireu aquest vídeo d’animació o escolteu la música que l’acompanya: “Comptine d’une autre été l’après midi” de Yann Tiersen de la pel·lícula Amelie. M’he quedat extasiada per la música i per les imatges!!
Quin poder té la música!!!!! Quina manera més bonica d’explicar una història. Què ens vol dir?….