“Atrapa-sons” dedica el capítol als sons greus i aguts, al funcionament de l‘oïda humana.
Com més petit és un instrument musical, més agut sona, i com més gros, més greu sona. Tant és que sigui de corda, de vent o de percussió. Però tot té un límit: quan un so és molt greu o molt agut, ja no el podem sentir.
L’orella té una part externa que és el pavelló, que, gràcies a la forma d’embut, capta totes les ones sonores que li arriben i fa que vagin a parar al conducte auditiu, al final del qual hi ha el timpà. El timpà, que és aproximadament com la membrana d’un micròfon, vibra amb les ones de so que li arriben i les transmet a la cadena d’ossets (el martell, l’enclusa i l’estrep) i a l’aire contingut en aquesta zona de l’orella. El moviment de l’estrep i de l’aire es transmet cap al líquid de l’interior del cargol, a través del qual la vibració arriba al nervi auditiu, on es converteix en un impuls elèctric que va a parar al cervell. Un cop l’impuls elèctric arriba al cervell, aquest òrgan decideix de quina mena de so es tracta. Però si el so és massa agut, és a dir, si les ones arriben molt juntes, el timpà no té temps de vibrar i, per tant, no les sentim. De la mateixa manera, si el so és massa greu, és a dir, si les ones arriben massa separades, el timpà tampoc no vibra.
b la freqüència de l’ona sonora : a més freqüència, més velocitat de l’ona i més agut és el so; i a menys freqüència, menys velocitat de l’ona i més greu és el so. Fixeu-vos que la frqüència de l’ona sonora està relacionada amb la qualitat del so que anomenem ALTURA
