Aquest és l’últim exercici que us proposo per preparar la Recuperació . Tal com us he dit en els altres exercicis, val la pena que els feu diverses vegades i que després de fer-los aneu a “Veure” per poder comprovar els encerts i les errades.
Tots els exercicis que he penjat últimament en el blog serveixen tant per 3r d’ESO com per 4t d’ESO.
Són molt importants les audicions: Repàs d’Història de la Música. Audicions
I també la selecció d’exercicis: Recopilació d’Història de la Música
La cantata 106 “Gottes Zeit ist die allerbeste Zeit” (el temps de Déu és el millot temps) més coneguda amb el nom d’“ACtus tràgicus” és una cantata religiosa escrita per J.S.Bach l’any 1709 amb motiu de la mort del seu oncle Tobias Lämmerwirt.
La cantata s’inicia amb una introducció únicament instrumental, una Sonatina, que és la part més coneguda pel gran públic. La instrumentació que utiltitza Bach en aquesta obra és del tot inusual: dues flautes de bec (un instrument associat a la mort), dues violes de gamba i continu. La música desprèn pau, tranquilitat, reflelxió i conformitat davant l’inexorable destí que és la mort.
A continuació podreu veure dos vídeos. El primer és un anunci que es va fer per anunciar el festival “Sonar 2010”. Com podreu veure un anunci molt sorprenent, però el més sorprenent de tot és que la música que acompanya les imatges: és la Sonatina de la cantata de Bach. En el segón vídeo hi ha la versió original d’aquest primer número de la cantata. Escolteu i compareu!
Aquests són un conjunt d’exercicis d’audició per identificar les diferents formes vocals religioses i profanes d’aquesta època. Sé que és difícil saber què és el que escoltem i més quan arriba el Barroc en què les coses es compliquen amb les parts de l’òpera, la música religiosa en llatí, en alemany…. Espero que aquests exercicis siguin d’utilitat per deixar les idees clares.
Tots coneixem, de sobre, el Canon del compositor del Barroc Johann Pachelbel. És una de les peces que cada any intepretem i a més, en aquest blog ja n’hem parlat alguna vegada. Torno a fer referència a Pachelbel i al seu Canon perquè he trobat una nova versió : és amb dibuixos i té molta gràcia tant per les imatges com per la música.
Si encara no ho heu fet, podeu provar de trobar el canon i el seu compositor a “Penjats del Barroc” (un joc del penjat amb el compositors del Barroc).
Pachelbel Kanon from Reel 13 on Vimeo.
Després d’haver treballat la Guia d’Audició ja comencem a saber què hem de dir i com ho hem de dir sobre la música que escoltem. I per começar a posar-ho en pràctica res millor que la cançó Bohemian Rhapsody de The Queen.
Teniu la feina bastant feta, només cal que aneu contestant les preguntes sobre l’audició i que al final vegeu si les vostres respostes són correctes. Ja sabeu que heu de fer una fitxa de l’audició on hi heu d’incloure tot el que heu escoltat. Val la pena que hi poseu una mica d’informació complementaria sobre els intèrprets/compositors (que són The Queen).
Teniu el format de la fitxa d’audició en el Moodle. Poseu la informació sobre el grup i la foto, a la casella d’Autor. Aquesta feina l’heu de portar dilluns.
De moments especials n’hi molts i a més, cada u té el seu moment especial. Els meus moments especials sovint tenen forma de música i sovint, com ja m’ha pasat en algun altre moment (moment 1, moment 2..) , arriben quan menys t’ho esperes. Avui m’ha arribat a quarts de dotze de la nit, quan ja tancava l’ordinador i m’he trobat amb la Cecília Bartoli (mezzosoprano italiana) cantant una ària d’una òpera de Vivaldi que porta per nom Griselda.
És clar, no ho puc evitar, sóc cantant i quan sento una veu que val la pena ho deixo tot per escoltar-la. I això és el que espero que feu quan us trobeu amb aquest vídeo: “deixeu-ho tot i obriu ben bé les orelles per escoltar les agilitats vocals que, com si fossin focs d’artifici, surten de les cordes vocals d’aquesta fantàstica cantant”.
Bona nit!!
Ah, també us deixo l’entrevista que li van fer al programa El hormiguero. També val molt la pena.
Avui dia 1 d’octubre Paul Dukas, compositor francès de l’escola impressionista, hauria fet 235 anys. Va néixer a París l’1 d’octubre de 1865 i va morir a la mateix ciutat el 17 de maig de 1935, és a dir va viure 70 anys.
Una de les obres més populars d’aquest compositor fou L’aprenent de bruixot. Aquesta és la història d’un bruixot, el seu ajudant i una escombra.
L’obra és un poema simfònic basat en una balada del poeta i escriptor alemany Goethe. Descriu les aventures de l’aprenent de bruixot, que en quedarse sol al laboratori, converteix una escombra en la seva criada perquè li porti aigua per fer neteja. L’escombra, molt obedient, comença a fer viatges
amunt i avall carregada amb ferrades d’aigua, però quan l’Aprenent la vol aturar se n’adona que no sap com fer-ho perquè no coneix la fòrmula i l’aigua ho comença a inundar tot. Talla l’escombra a trossos però això encara ho complica més perquè cada tros es converteix en una nova escombra que no para de portar aigua. L’arribada del Bruixot posa fi a tant desesperada situació
Descripció musical: una llarga introducció ens ambient en el laboratori ple d’esperits invisibles. El tema intepretat pels fagots representa l’escombra. La corda representa el bruixot tan en els moments d’alegria com en els moments de més desesperació. Unes fanfàrries amb els instruments de metall, representen la impotència de l’aprenent per controlar la situació. Les trompes les sentim quan talla l’escombra. Les anades i vingudes de l’escombra estan descrites en forma de cànon. Tota la secció de metall en plè interpreta la fòrmula màgica del Bruixot quan desfà l’encanteri.
El Romanticisme és una època de grans contrastos, d’una banda propicía grans composicions i d’altra desenvolupa petites formes compositives. Aquestes tenen un caràcter íntim que procedeix, moltes vegades, d’una inspiració extramusical. El compositor fa que el seu pensament domini sobre la forma, i el seu sentit de la llibertat el porta a no sotmetre’s a esquemes o fòrmules que puguin dificultar la seva lliure expressió.
Així, proliferen petites obres per a piano tals com: poloneses, balades, preludis, estudis i nocturns. Són peces breus i de caràcter lliure.
El Nocturn op. 9 num 2. de Frederic Chopin també conegut com “Tristesa d’amor” n’és un bon exemple.
El lied és una forma vocal per a cantant i piano. És una composició breu creada a partir de l’elaboració musical d’un poema. La música i la poesia van molt lligades, ja que ambdues poden expressar els sentiments apassionadament.
L’autèntic creador del lied romàntic, va ser Franz Schubert. Si bé compongué tota mena de música, la forma que més cultivà va ser el lied (més de 600). Els temes predilectes dels seus lieder eren l’amor, la mort i la naturalesa. La majoria d’ells són melodies senzilles, peró d’una gran bellesa i de vegades s’inspiren en melodies populars.
En el lied “Die Forelle”, l’acompanyament del piano simbolitza el fluir de les aigues, mentre que la línia melòdia representa a la innocent i despreocupada truita que neda en el rierol. En les dues primeres estrofes, una música similar, de caràcter alegre, acompanya el text, en el que es fa una descripció bucòlica de la situació. En l’estrofa següent, la melodia adquireix un to més agitat i lleument obscur, mentre s’explica com, a través de l’engany enterbolint les aigües cristal·lines, la truita és atrapada.
I aquí teniu la traducció a l’espanyol.
En un claro arroyuelo,
se precipita alegremente
la trucha juguetona,
que pasa como una flecha.
Yo estaba en la orilla
y en un dulce sosiego
vi el baño del alegre pececito
en el claro arroyuelo.
Un pescador con su caña
se colocó en la orilla,
y miró a sangre fría,
los serpenteos del pececillo.
Mientras el agua siga clara,
y no se enturbie, pensé,
no podrá coger a la trucha
con su anzuelo.
Finalmente el ladrón se cansó
de esperar. El pérfido, enturbió
las aguas del arroyuelo
y antes de que me diera cuenta,
la caña dio tal respingo
que enganchó al pececillo.
Y yo, con la sangre alterada,
miré a la presa engañada.
Arnold Schönberg (Viena 13 de setembre de 1874) considerat un dels compositors més influents en el segle XX, és qui va protagonitzar un dels canvis més importants en la música del segle XX: la ruptura amb les lleis de la tonalitat.
La seva revolució musical va tenir lloc dins de l’Expressionisme, un moviment aparegut a Alemanya al voltant de l’any 1905. Per als expressionistes l’art era el mitjà de manifestar els seus sofriments i conflictes interiors. El seu objectiu fou l’exageració, la deformació i la caricaturització de la realitat.
Durant el període expressionista, el llenguatge musical experimenta una de les transformacions més importants de la història: es renuncia a la tonalitat com a sistema de composició i es crea un nou sistema basat en l’escala dodecafònica (dotze sons).
A “Pierrot Lunaire” (1912) va introduir la atonalitat lliure. Després, Schönberg i altres compositors atonals, s’adonen que és molt difícil compondre música sense un punt de partida concret (una escala, un acord..) i ideen el mètode dodecafònic: mètode de composició que consisteix a actuar de manera desjerarquitzada amb relació al sistema tonal tradicional, donant el mateix valor als dotze tons de l’escala cromàtica i posant aquests dotze sons en un ordre concret. El resultat va ser un nou univers sonor i un repte musical
davant de l’harmonia clàssica. A Pierrot Lunaire sentim l’sprechgesang, una tècnica vocal que està a mig camí entre cantar i parlar.
En escoltar música expressionista se sent una sensació de caos i de confusió sonora, la qual és un reflex musical de la desesperació i la visió pessimista del món que tenen els expressionistes. Aquesta visió pesimista també es reflecteix en la pintura. Edvard Munch amb “El crit” n’és un clar exemple.