Anna Karenina de Joe Wright

Publicat el 2 abril 2013 per Laia Muñoz Osorio

FITXA TÈCNICA

Títol original: Anna Karenina

Director: Joe Wright

Guionistes: Tom Stoppard (adaptació de l’obra original de Lev Tolstoi)

Any d’estrena: 2012

Durada: 130 min.

Repartiment: Keira Knightley, Jude Law, Aaron Johnson, Kelly Macdonald, Matthew Macfadyen, Alicia Vikander, Olivia Williams

País d’origen: Regne Unit, França

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric i romàntic

ARGUMENT

L’Anna Karenina de Joe Wright es tracta d’una adaptació de la novel·la Anna Karenina de l’autor rus Lev Tolstoi, publicada l’any 1877. L’objectiu de Tolstoi era explorar la capacitat del cor humà d’estimar i de mostrar o millor dit criticar la societat de la Rússia imperial de l’últim terç del segle XIX, concretament les classes altes.

La preciosa i vivaç Anna Karenina porta l’estil de vida desitjat per totes les seves contemporànies: està casada amb en Karenin, un important funcionari a qui ha donat un fill, i la seva posició social a Sant Petersburg és envejable. Viatja a Moscou després de rebre una carta del seu germà, el faldiller Oblonski, demanant-li ajuda per salvar el seu matrimoni amb la Dolly. Al tren, Anna coneix la comtessa Vronski, la qual està esperant el seu fill, l’elegant oficial de cavalleria Vronski. Quan l’Anna és presentada a l’oficial, sorgeix un fort vincle entre ambdós joves.

TRÀILER

CRÍTICA

Anna Karenina ha estat guardonada amb l’Òscar a millor Disseny de Vestuari d’enguany. També estava nominada a millor Fotografia, millor Banda Sonora i millor Direcció d’Art. Amb aquesta primera presentació, podem deduir que Anna Karenina és d’aquelles pel·lícules amb les que gaudir (independentment de l’argument) de l’ambientació històrica i paisatgística, els meravellosos vestits que duen els personatges i una absorvent melodia que endinsa els espectadors a la Rússia Imperial.

A diferència de l’ambientació, l’argument ha rebut algunes crítiques negatives. Els actors interpreten uns personatges que alhora estan interpretant en un teatre. Dit així sembla una mica confós i no és estrany que els espectadors es perdin al començament de la pel·lícula perquè no saben qui actua, on es troba, qui el mira, etc. L’obra original de Lev Tolstoi no és tan complicada d’entendre, doncs els personatges actuen amb normalitat. Es tracta d’una iniciativa del director d’aquesta versió, Joe Wright, de situar l’acció de la pel·lícula en un teatre decorat com si es tractés la Rússia dels tsars. Aquest joc del “teatre” de Wright té la funció de donar èmfasi a la crítica social que Tolstoi feia a la seva novel·la: la hipocresia de la societat de llavors, que mirava el món com si es tractés d’una obra teatral i tingués el dret de criticar, xafardejar i valorar les actuacions dels actors. Anna Karenina es troba en el punt de mira de la societat russa de la dècada de 1870 per l’escàndol que ha comés (ser-li infidel al seu marit), tothom està pendent dels passos que fa.

Considero que l’ambientació teatral no és un defecte de la pel·lícula, sinó un joc enginyós de Joe Wright, qui vol posar a prova els espectadors, a veure si aquests entenen el sentit de “la interpretació dins la interpretació”. Tot i així sempre és millor llegir-se abans l’obra original o un resum d’aquesta a la Viquipèdia.

Respecte a l’actuació dels actors cal dir que és fantàstica i digna d’Òscar, especialment la de Keira Knightley (que interpreta a Anna Karenina) i la de Jude Law (que interpreta al marit, Alexei Karenin).

També podem relacionar el tema principal d’Anna Karenina amb Ovidi i el seu Ars Amatoria. La protagonista de l’obra de Tolstoi es deixa emportar per les seves passions amoroses, segurament inspirades per les novel·les romàntiques, les quals exalta l’amor prohibit entre d’altres coses. Ovidi escriu Ars Amatòria, una obra elegíaca que es tracta d’un manual de seducció i enamorament tant per a homes com per a dones. En ella, el poeta elegíac incita els enamorats a actuar segons els seus sentiments romàntics i seguint les instruccions d’Ovidi que alhora han estat enviades per la deessa Venus. Els joves han de posar-les en pràctica fins i tot amb dones casades i donzelles verges. Així com Anna Karenina va caure en la temptació, la filla i la néta de l’emperador August també van ser infidels als seus esposos després de llegir l’Ars Amatoria. L’emperador August, qui volia regenerar la societat romana del segle I aC i tornar als valors tradicionals, va sentir-se molt avergonyit de les seves descendents i les va desterrar pel seu mal exemple i haver comès el delicte d’incomplir el jurament de fidelitat matrimonial. August també va expulsar Ovidi, l’autor de l’obra que revolucionava el poble romà. Però en realitat, Ovidi no pretenia imposar aquests valors a la societat, sinó simplement crear una obra literària de pura ficció.

Anna Karenina i l’oficial Vronski, fotografia extreta de la pel·lícula.

També ens pot fer recordar el mite de Medea, en aquest cas Anna Karenina és infidel a Alexei Karenin com ho és Jàson amb Medea. Jàson va unir-se amb Creüsa pensant que seria feliç i que no feia cap mal a ningú, finalment acaba perdent els fills com a conseqüència d’un atac de bogeria de la seva antiga esposa, Medea. Anna Karenina no perd el seu fill literalment, però és cert que quan Karenin descobreix la relació de la seva dona amb l’oficial Vronski, li prohibeix veure el seu fill Serguei.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx. Llatí i Grec

Madhouse, de William Butler

Publicat el 31 març 2013 per nuriayela12

FITXA TÈCNICA

Nom original: Madhouse.
Director: William Butler.
Guionistes: William Butler.
Any d’estrena: 1974.
Durada: 91 minuts.
Repartiment: Joshua Leonard, Jordan Ladd, Natasha Lyonne i Lance Henriksen.
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Terror.

ARGUMENT

La història comença amb la imatge d’un pacient que escapa d’una clínica de salut mental, al qual persegueixen i finalment atropellen amb un cotxe. Passen els anys i ens trobem a la mateixa clínica psiquiàtrica, Cunningham Hall. Allí hi arribarà un nou metge, Clark Stevens, molt emprenedor i amb moltes energies. Només arribar ja demostrarà interès per reformar l’edifici, millorar els tractaments dels pacients… Tot i així es trobarà amb la negativa del Dr. Frank, el director del centre, que li dirà que es limiti a fer la seva feina, que no és altre que ajudar als pacients.

El mateix dia coneix la Sara, una resident (com ell) que porta un any treballant a l’hospital. Ella molt amablement li ensenya tot l’hospital; les plantes on hi ha els pacients de menor risc i la planta subterrània, on estan els pacients més perillosos de tots, aquells qui són allà per haver comès crims atroços. A mesura que van passant els dies, en Clarck es va adonant que els mètodes que utilitzen allà no són els més adequats per tractar els pacients, com ara: condicions insalubres o pistoles elèctriques per controlar-los.

Al cap d’uns dies, començarà a haver-hi crims, els treballadors de l’estància moren de manera horrible. Això desencadenarà una investigació policial, però també una recerca privada del propi Clarck, qui investigarà la institució amb l’ajut de la Sara i trobarà la seva font més valuosa d’informació en un misteriós pacient de la cel·la 44 del soterrani.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=eRs1V0rTmTU[/youtube]

CRÍTICA

Atenció! La crítica conté spoilers! Per relacionar aquesta pel·lícula amb les clàssiques es necessari que es desveli el final, així que per si la voleu veure abans i mantenir el suspens aquí queda l’avís.

Per començar, cal dir que no sóc fan del gènere de terror, així doncs no sé del cert si la crítica serà gaire complerta degut a la meva falta de coneixement d’aquest gènere.

La pel·lícula està ben aconseguida juga molt amb els efectes especials a l’hora d’intentar plasmar el que hi ha al cap d’un malalt mental, sobretot es centra en l’esquizofrènia. A l’hora del suspens (assassinats), sap captar-te i fer que mantinguis l’interès i la intriga. Les escenes de terror o violència van degradant a mesura que avança el film, en la primera es veu tot bastant nítidament però, en les següents no es veu tot tant explícitament. En el film s’intenta mantenir amb imatges i visions sinuoses la sensació de paranoia, encara que al principi no s’acabi d’entendre tot això concorda a la perfecció amb l’argument.

I aquí venen els spoilers! Es interessant el paral·lelisme que han trobat alguns entre la trama de la pel·lícula i la història d’Èdip. Com he esmentat a l’argument en Clarck, el protagonista, investigarà els crims que succeeixen a Cunningham Hall, fins que al final descobreix que va ser ell mateix qui els va cometre. El mateix li passa a Èdip quan decideix investigar l’assassinat de Lai i acaba descobrint gràcies a Tirèsies que fou ell qui el matà i que Lai era el seu pare.

Es cert que tots dos investiguen un crim o una sèrie (en el cas de la pel·lícula) de crims que han comès ells mateixos i no en són conscients, encara que també s’hauria de puntualitzar que en el cas de Madhouse, es tracta d’un malalt mental que pateix de trastorns de personalitat múltiple i acudeix a aquell hospital per rendir comptes amb la gent d’allà, la gent que no el va ajudar quan ho necessitava, la gent que el va atropellar quan va intentar escapar, el van donar per mort i ni tan sols es van tornar a preocupar. En el cas d’Èdip, no és tot tant retorçat, simplement és una víctima del seu propi destí.

En resum, m’ha semblat una pel·lícula entretinguda, ideal per mirar una tarda amb alguns amics o la família. Si us agrada aquest gènere mireu-la i sinó, animeu-vos-hi, és bo obrir-te a conèixer coses noves!

Núria Yela,

2n de Batxillerat Llatí i Grec

Katyn d’Andrzej Wajda

Publicat el 30 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

FITXA TÈCNICA

Títol original: Katyń

Director: Andrzej Wajda

Guionistes: Andrzej Wajda, Krzysztof Penderecki

Any d’estrena: 2007

Durada: 115 min.

Repartiment: Andrzej Chyra, Artur Żmijewski, Maja Ostaszewska, Wiktoria Gąsiewska, Władysław Kowalski, Maja Komorowska, Jan Englert, Danuta Stenka, Sergei Garmash, Agnieszka Kawiorska, Stanisława Celińska, Paweł Małaszyński, Magdalena Cielecka, Agnieszka Glińska, Anna Radwan, Antoni Pawlicki, Alicja Dąbrowska, Jakub Przebindowski, Krzysztof Globisz

País d’origen: Polònia

Idioma original: Polonès

Gènere: Drama històric i bèl·lic

CONTEXT HISTÒRIC

Cap el setembre de 1939, Hitler es va trobar amb Stalin i van pactar ajudar-se mútuament durant la guerra que s’aproximava: la Segona Guerra Mundial. Però aquest tractat contenia unes clàusules secretes que parlaven sobre la invasió de Polònia, país que es repartirien Alemanya i la URSS. Així doncs, Stalin va ordenar a l’Exèrcit Roig que ocupés Polònia.

ARGUMENT

La pel·lícula mostra com es va viure la invasió de Polònia a la ciutat de Katyn, el setembre de 1939, invasió que donaria inici a la Segona Guerra Mundial. En la mateixa població, l’Exèrcit Roig va arrestar els oficials relacionats amb la “Intel·ligència Polonesa” com a presoners de guerra i, un any més tard, la policia secreta russa (la NKVD) va matar a milers d’aquests homes al bosc de Katyn. Les seves esposes van haver de suportar durant molt de temps el silenci oficial sobre els fets i les mentides dels soviètics donant la culpa als nazis.

TRÀILER

Per veure la pel·lícula sencera en castellà, cliqueu aquí.

CRÍTICA

“Una película muy narrativa y esencial, a la que antes le interesan los hechos ocurridos y las reacciones de los protagonistas que las ideas. Ausencia de sentimentalismo y emociones fuertes componen la notable cinta de Andrzej Wajda.” – Labutaca.net, revista de cinema digital.

Katyn és més aviat un document històric que una pel·lícula; doncs recrea les vivències d’uns personatges concrets i reals. L’objectiu d’Andrzej Wajda és el de fer conèixer les víctimes de la massacre de Katyn, no el de crear una història fictícia basada en el context històric de la Segona Guerra Mundial a Polònia. Per aquest motiu és comprensible que els fets siguin més importants que les emocions dels personatges perquè aquestes últimes sempre resulten més subjectives i per tant és més fàcil per al director d’utilitzar la imaginació i passar-se dels límits acceptats del drama històric.

Katyn s’assembla més a un documental o un llibre d’història que a la novel·la històrica que coneixem avui en dia. Respecte a l’objectiu del director, crec que ho ha aconseguit amb un gran èxit i amb la màxima objectivitat possible. És una de les poques pel·lícules històriques de la Segona Guerra Mundial que acusa el bàndol aliat d’un crim, concretament als soviètics, considerats per molts els alliberadors de l’Europa nazi, però ells també van cometre molts crims, la major part d’ells atribuïts als nazis. Aquesta pel·lícula vol demostrar que els nazis no van ser els únics assassins de la Segona Guerra Mundial, també ho van ser els soviètics, els britànics i els nord-americans.

Les dones dels oficials polonesos que esperen la seva arribada ens recorden Penèlope, l’esposa d’Ulisses, que com les protagonistes de Katyn, espera el seu marit sense perdre l’esperança del seu retorn. En ambdós casos, una guerra fa de context històric: en el cas de Penèlope i Ulisses és la Guerra de Troia, en el cas de les dones de Katyn és la invasió de Polònia pertanyent a la Segona Guerra Mundial.

Les esposes dels oficials no es rendeixen, esperen, pregunten a la gent si saben alguna cosa sobre els homes, i encara que ningú no sàpiga res, mai no accepten que estiguin morts. En el cas d’una de les dones, l’Anna, rep una petició de matrimoni d’un oficial de l’Exèrcit Roig que vol ajudar-la a sobreviure, doncs els soviètics a més a més de detenir els soldats polonesos, també ho fan a les esposes i fills. L’exèrcit rus està buscant l’Anna i la seva filla Nika, l’oficial les amaga a casa seva, encara que l’Anna no acceptés casar-se amb ell. Aquest fet ens recorda els pretendents de Penèlope al seu palau.

L’Anna i el seu espòs Andrzej, imatge extreta de la pel·lícula.

Trobem una escena a la pel·lícula en què la germana d’un oficial polonès mort durant la massacre de Katyn de 1940, inscriu a la seva tomba que va ser assassinat pels soviètics. Polònia havia estat alliberada dels nazis pels soviètics i llavors aquests tenien la màxima autoritat en el territori, per aquest motiu, quan els soviètics van veure la inscripció, van obligar a la noia que hi posés que va ser assassinat pels nazis en comptes de per ells. Ella es va negar a afirmar un fet fals, no volia defensar ni a uns ni a d’altres, sinó simplement buscava la veritat. Finalment la noia va ser empresonada pels soviètics.

Anteriorment, la noia havia discutit amb la seva altra germana sobre el que havien de fer amb el cadàver del seu germà, l’altra germana no va voler ajudar-la perquè ho trobava massa arriscat i anava contra la llei. La noia no va escoltar-la i va seguir la seva moral. Aquesta escena recrea clarament Antígona, de fet, la noia dins la pel·lícula, treballa com a actriu en una adaptació de l’obra de Sòfocles. Antígona també va desobeir les lleis de la ciutat i va optar seguir la seva llei moral a l’hora d’enterrar el seu germà Polinices, a qui se’l considerava “traïdor de la pàtria”. La seva germana Ismene, tot i estimar Polinices, no va ser capaç de ser tan valenta com Antígona i de sacrificar la seva vida per la justícia i la veritat.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx. Llatí i Grec

Penèlope de Mark Palansky

Publicat el 28 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

FITXA TÈCNICA

Nom original: Penelope

Director: Mark Palansky

Guionistes: Leslie Caveny

Any d’estrena: 2006

Durada: 101 min.

Repartiment: Christina Ricci, James McAvoy, Catherine O’Hara, Richard E. Grant, Reese Witherspoon

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Comèdia romàntica i fantàstica

ARGUMENT

La Penèlope pertany a una família enriquida sobre la qual pesa una maledicció: el seu nas és igual que el musell d’un porc. L’única esperança de que la maledicció es trenqui és que algú de la seva mateixa posició social i econòmica, s’enamori d’ella, acceptant-la tal i com és. Però la Penèlope està tipa d’esperar, reclosa en la mansió dels seus pares. Quan aconsegueix sortir al món exterior, la seva foto és publicada als diaris i es converteix en un espectacle, el que la porta a reflexionar sobre el que significa sentir-se diferent i el que significa ser estimada.

TRÀILER

CRÍTICA

“Encantadora y comedida fábula con algunos modernos y traviesos giros.” -Kirk Honeycutt, crític a The Hollywood Reporter.

Comparteixo l’opinió de Honeycutt, tot i que el personatge de Penèlope ens inspira molta pena, és precisament per aquesta situació tan estranya i fantàstica el que fa que la pel·lícula resulti divertida i entretinguda al públic. A més a més conté molts valors, sobretot d’acceptació i igualtat social, molta gent es sent inferior als altres perquè té o no té coses que la resta de la societat sí. En fi, crec que després de veure la pel·lícula un aprèn ha valorar la seva vida i ser feliç amb allò més senzill.

El nom de “Penèlope” ens recorda a l’esposa d’Ulisses (Odisseu en grec), que també es deia així. Podem trobar el personatge de Penèlope a l’Odissea d’Homer, en la que s’explica el viatge de tornada d’Ulisses, l’astut guerrer i rei d’Ítaca. El protagonista de l’obra èpica d’Homer va marxar d’Ítaca per anar a lluitar a la Guerra de Troia, al costat del bàndol aqueu o grec. Com ja sabeu, el conflicte va durar deu anys i va ser llavors quan Ulisses va començar el seu viatge a casa. Però va trobar-se amb un munt d’impediments de déus i altres criatures mitològiques que el van retenir durant deu anys més.

Mentrestant, Penèlope va esperar el seu espòs, concretament durant vint anys. Ulisses va demanar-li que es tornés a casar si no havia tornat quan el seu fill Telèmac (que quan el seu pare va anar-se’n era un nadó) ja li havia crescut la barba i per tant havia passat molt de temps. Des de que Ulisses va abandonar Ítaca, incontables pretendents havien ocupat palau i no tenien la intenció d’anar-se’n fins que Penèlope escollís un d’ells com a marit i per tant nou rei d’Ítaca. Telèmac ja era un adult i començava a tenir barba, però Penèlope seguia tenint esperança que el seu marit tornaria, així que va anunciar als seus pretendents que tornaria a casar-se quan acabés de filar una tela, tela que desfeia cada nit i que resultable inacabable. Finalment Ulisses va tornar, va fer fora els pretendents i va reprendre la seva vida matrimonial amb Penèlope. Així doncs, a la mitologia greco-llatina, Penèlope és el símbol de fidelitat matrimonial.

Un altre referent que trobaríem seria el fet de no ser acceptat socialment per l’aspecte físic, que els pares sentin vergonya d’una criatura i no la deixin sortir al món real. El mite que tracta aquests valors és el del Minotaure. En ell, la reina Pasífae (esposa del rei Minos de Creta) se sent atreta sexualment per un formós brau blanc. L’enginyer Dèdal, seguint les indicacions de Pasífae, crea un artefacte perquè pugui tenir relacions amb el brau. D’aquesta unió zoofílica sorgeix el Minotaure, que té el cap de brau com el seu pare i el cos d’humà, com la seva mare. Quan ho descobreix el rei Minos sent vergonya cap a la seva dona i cap el seu fillastre, a més a més la pròpia Pasífae el rebutja, tancant-lo en un fosc laberint, on mai no pugui ser vist. Així com Penèlope, el Minotaure també ha patit una maledicció i ha de viure tancat com ella perquè els seus pares no l’accepten tal i com és. Només la seva germanastra Ariadna el visita amb freqüència i li mostra amor. Malauradament el final del fill de Pasífae no és tan afortunat com el de Penèlope, doncs és assassinat per l’heroi atenès Teseu.

Laia Muñoz Osorio
2n Batx. Grec i Llatí

Medea, de Pier Paolo Pasolini

Publicat el 20 març 2013 per nuriayela12

FITXA TÈCNICA

Nom original: Medea.
Director: Pier Paolo Pasolini.
Guionistes: Pier Paolo Pasolini, adaptació de la tragèdia d’Eurípides.
Any d’estrena: 1969.
Durada: 110 minuts.
Repartiment: Maria Callas en el paper de Medea, Massimo Girotti com a Rei Creont, Laurent Terzieff com a Centaure, Giuseppe Gentile en el paper de Jàson, Margareth Clémenti encarnant a Glauce i Paul Jabara com a Pelias.
País d’origen: Itàlia.
Idioma original: Italià.
Gènere: Tragèdia.

ARGUMENT

Medea era filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de la nimfa Idia, tot i que la seva mare real podria ser la deessa lunar Hècate, de qui Medea possiblement hagués heretat la bruixeria. Un dia, Jàson va arribar a la Còlquida a la recerca del velló d’or i Eros va llençar-li una fletxa perquè s’enamorés de l’heroi tessali i així l’ajudés a aconseguir el seu objectiu: portar el velló d’or al seu oncle, el rei Pèlias de Iolcos, perquè aquest li cedís el tron.

L’amor de Medea va ser correspost i fugiren junts després que la princesa hagués traït la seva família i la seva pàtria ajudant Jàson i matant el seu propi germà. Quan van arribar a Iolcos amb els argonautes, Pèlias es va negar a cedir el poder al seu nebot i llavors Medea va incitar les filles del rei per tal que matessin el seu pare, sense saber-ho. A conseqüència d’això, Jàson i Medea van haver d’exiliar-se a Corint. Van viure junts deu feliços anys durant els quals tingueren dos fills, fins que Jàson va decidir abandonar la seva esposa per casar-se amb Creüsa, la filla del rei Creont de Corint. Des d’ aquí, és des d’on comença la trama de la pel·lícula.

TRÀILER

CRÍTICA

El director ens mostrarà algunes de les seves constants particularitats de la seva creació cinematogràfica. Fa una interpretació subjectiva del mite clàssic, recrea a la perfecció una societat primitiva inspirada en un cert populisme, manipula artísticament els elements folklòrics i de tipus populars fins arribar a una vertadera “estètica de la lletjor” en certs moments. Juntament amb Èdip rei, Medea constitueix una incursió de Pasolini dins el món de les clàssiques. Ambdues pel·lícules s’inspiren en les tragèdies gregues del mateix títol, però en totes dues el director ofereix la seva interpretació lírica personal. En el cas de Medea va intentar recrear el món dels bàrbars amb el qual s’enfronten els grecs: Medea representa els primers, Jàson els segons.

Uns crítics hi ha volgut veure una apologia de certes formes de cultura primitiva i la seva pervivència popular, i un cert menyspreu envers al racionalisme grec. D’altres han censurat Pasolini pel fet d’haver-se retut al divisme de Maria Callas, soprano excepcional que havia fet una interpretació mítica en el paper de Medea a l’òpera de Cherubini. Consideren que l’obra cinematogràfica se ressent d’aquell llast operístic i que el director perdé el pols en dirigir l’actriu Maria Callas, desequilibrant així el ritme del film. En tot cas, es tracta d’una obra interessant, com una mostra de recreació cinematogràfica de la tragèdia i del mite en què, com sempre, Passolini mostra la seva particular iconografia, plena d’audàcia.