FITXA TÈCNICA
Títol original: La voz dormida
Director: Benito Zambrano
Guionistes: Benito Zambrano i Ignacio del Moral
Any d’estrena: 2011
Durada: 128 min.
Repartiment: Inma Cuesta, María León, Marc Clotet, Daniel Holguín, Javier Godino, Miryam Gallego, Meri Rodríguez, Susi Sánchez, Begoña Maestre, Juan Amén, Lola Casamayor, Ángela Cremonte
País d’origen: Espanya
Idioma original: Castellà
Gènere: Drama històric
ARGUMENT
La Pepita, una jove cordovesa d’origen rural, viatja a Madrid a principis de la dècada dels 40, en plena postguerra, per estar a prop de la seva germana Hortensia, que està embarassada i a la presó, acusada de “roja” juntament amb altres dones.
La Pepita coneix en Paulino, un valencià de família burgesa, que lluita al costat del seu cunyat Felipe a la serra de Madrid. En Paulino i en Felipe, entre d’altres, formen part de la resistència republicana, contrària al règim recentment imposat per Franco. Tot i la dificultat de la seva relació, en Paulino i la Pepita s’enamoren apassionadament.
L’Hortensia és jutjada i condemnada a mort. Tot i així, la Pepita intenta per tots els mitjans que redueixin la condemna o bé posposin l’execució, no només per la seva germana sinó també pel seu nebot, acabat de néixer. Així, la jove i valenta Pepita va cada dia a la presó amb l’objectiu d’endur-se’n el fill de l’Hortensia, suplicant que no el donin en adopció o l’internin en un orfenat.
TRÀILER
CRÍTICA
“Es un universo de verdugos y víctimas retratado con aroma de teatro rancio.” -El País.
“A menudo nos invade la sensación de que ya hay demasiadas películas sobre la Guerra Civil o su inmediata posguerra.” -La Vanguardia.
A partir de les citacions dels crítics de “La voz dormida” als diaris de El País i La Vanguardia, podem concloure que potser és cert que a moltes pel·lícules històriques els hi manquen profunditat en el caràcter dels personatges i expressivitat. Una de les raons de perquè està passant podria ser que últimament s’estan produint massa pel·lícules sobre una mateixa etapa històrica en un mateix indret, en aquest cas seria la Guerra Civil espanyola i la postguerra (Las 13 rosas, Pa negre, Les veus del Panamo, La lengua de las mariposas, etc.).
Però també és cert que als cinèfils no els importa veure pel·lícules que tractin sobre temes semblants i fins i tot veuen una i una altra vegada les mateixes. Una època és massa llarga i detallada per a una sola pel·lícula. Per exemple, les pel·lícules que he anomenat abans tenen en comú el mateix tema: la Guerra Civil. Però en realitat tracten aspectes diferents: Las 13 rosas i La voz dormida mostren la dona roja a finals del conflicte; en canvi Pa Negre i La lengua de las mariposas expliquen la vida dels nens abans i després de la guerra.
Amb això pretenc dir que una època històrica mai no serà explotada pels mitjans de comunicació i el cinema perquè és impossible explicar totes les vivències que van ocórrer llavors. En la meva opinió, veure una altra pel·lícula de la postguerra espanyola només fa que entrar-me ganes de veure’n d’altres de semblants. La voz dormida és simplement fantàstica pel seu argument, l’actuació dels actors, els sentiments i el patiment que s’hi reflecteixen, etc. El fet que diverses pel·lícules mostrin detalls comuns ajuda a aprendre i reafirmar el que s’ha vist i après amb altres versions cinematogràfiques.
Un altre aspecte que m’agradaria comentar sobre la pel·lícula són els referents clàssics que hi podem trobar, concretament amb l’Antígona de Sòfocles i sobretot amb l’adaptació de Salvador Espriu.
A l’Antígona de Sòfocles, Etèocles es nega a cedir el tron al seu germà Polinices, així incomplint el desig del seu pare, el rei Èdip de Tebes, d’alternar-se el poder. Polinices forma un poderós exèrcit i ataca Tebes. Llavors esclata una terrible batalla en la que molts tebans perden la vida, entre ells Etèocles i Polinices, qui van lluitar en un duel a mort. Creont, l’oncle dels prínceps per part de mare, és el nou rei de Tebes i la primera llei que estableix és la d’honorar el cos d’Etèocles i la de no enterrar el cadàver de Polinices, exposant-lo nu fora del recinte de Tebes. Antígona, germana d’ambdós, decideix incomplir les lleis de Creont i enterrar Polinices. Malauradament és vista pels guardes del rei i aquest la condema a mort.
L’Antígona d’Espriu utilitza aquest fragment del cicle tebà per comparar-lo i criticar la Guerra Civil Espanyola. Antígona representa els caiguts, però que segueixen lluitant pels seus ideals i inevitablement troben una mort cruel i injusta. Creont és un alter ego de Franco, al qual Espriu l’acusa d’imposar un règim tirà guiat per la irracionalitat i de no perdonar les víctimes del bàndol contrari. Així doncs, La voz dormida està estretament relacionada amb la versió espriuana. L’equivalència dels personatges seria aquesta:
– Hortensia/Antígona: La protagonista valenta i decidida, capaç de sacrificar la vida per lluitar pels seus ideals.
– Pepita/Ismene: La germana de la protagonista i heroïna. Encara que intenten salvar les seves germanes de la mort, fracassen. El seu caràcter resulta més covard i prefereixen renunciar a les seves creences per evitar problemes.
– Felipe/Hèmon: És l’estimat de l’heroïna i també és decidit i valent, encara que no tant com la protagonista. No poden evitar el tràgic destí de les seves estimades, tot i que només Hèmon és capaç de treure’s la vida per la seva enamorada.
– Franco (tot i que no hi apareix físicament)/Creont: És l’antagonista de l’obra, injust i cruel, que dicta unes lleis irracionals que contradiuen els ideals dels protagonistes. A diferència de Creont, Franco mai no arriba a penedir-se dels seus errors.
Hortensia i el seu fill acabat de néixer a la presó, imatge extreta de la pel·lícula.
Hortensia i les seves companyes de presó, com Antígona, pateixen el sever càstig de la condemna a mort per lluitar per uns idels polítics i morals que contradiuen la llei imposada pel rei o en aquest cas el dictador. Està clar que mai la llei no beneficiarà tothom, però hem de procurar que almenys no ens allunyi de la raó.
Laia Muñoz Osorio
2n Batx Llatí i Grec
