Arxiu mensual: febrer de 2013

La conspiració de Robert Redford

Publicat el per
13

La conspiració

FITXA TÈCNICA

Títol original: The Conspirator

Director: Robert Redford

Guionistes: James D. Solomon, Gregory Bernstein

Any d’estrena: 2010

Durada: 122 minuts

Repartiment: James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Tom Wilkinson

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

 

CONTEXT HISTÒRIC

En primer lloc cal fer una petita introducció al context històric de la pel·lícula. Ens trobem a finals de la Guerra Civil Americana (1861-1865), en que els Estats del Nord i del Sud dels Estats Units van lluitar entre ells perquè els Estats del Sud (o “Estats Confaderats d’Amèrica”) és van declarar independents respecte els del Nord (o “la Unió”). La principal causa del conflicte fou que Abraham Lincoln, líder del Partit Republicà, va ser escollit com a president del país el 1860 i començà una campanya en contra de l’expansió de l’esclavitud als estats en què encara no havia estat imposada. L’esclavitud era vigent als Estats del Sud i l’objectiu de Lincoln era que no arribés als Estats del Nord. Poc després els Estats del Sud van declarar-se independents, i els del Nord van considerar aquest fet una rebel·lió. Aquest va ser l’inici de la Guerra Civil Americana, que seria guanyada pels Estats del Nord, motiu pel qual un grup de joves de la part meridional del país acabaria amb la vida del president dels Estats Units: Abraham Lincoln.

 

ARGUMENT

A la ciutat de Washington, el 1865, durant els darrers dies de la Guerra Civil Americana: Abraham Lincoln és assassinat per John Wilkes Booth durant una vetllada teatral davant de desenes de persones i aquella mateixa nit el Vicepresident Andrew Johnson i el Secretari d’Estat William H. Seward són també atacats per rebels confederats (del Sud). La Unió (els Estats del Nord) demana venjança pel seu president mort i el Secretari de Defensa Stanton, hi dóna resposta dirigint una recerca insaciable dels responsables d’aquesta conspiració. Dies més tard, set homes i una dona són detinguts per les tropes unionistes i es convoca un Tribunal Militar per jutjar-los. El veredicte ha de ser senzill, la culpabilitat. No obstant, el jove advocat de Mary Surratt, Frederik Aiken, es veu incapaç de trobar proves que inculpin la seva acusada. Així, Aike, descobrirà que Surratt pot ser innocent i que els ideals i la Constitució que ell tan fermament havia defensat poden ser ignorats per un govern que l’únic que desitja és donar exemple.

 

TRÀILER

CRÍTICA

“La conspiración pinchó en el mercado norteamericano, por su falta de patriotismo” – Lluís Bonet Mojica, crític de La conspiració a La Vanguardia.

El fet que el protagonista, l’advocat Frederick Aiken (James McAvoy), hagués de defensar Mary Surratt (Robin Wright), partidària de la independència dels Estats del Sud i possibe còmplice en l’assassinat del president Abraham Lincoln; va fer que els ciutadans dels Estats del Nord giressin la cara a Aiken i fins i tot l’evitessin. El Tribunal Militar que jutjava el cas i tots els antics partidaris de Lincoln esperaven que Aiken no mogués cap pas per demostrar la innocència de Mary Surrat, sigués realment culpable o no. Però Aiken, és un jove fidel a la seva pàtria (de fet lluità com a general a la guerra civil) i també a la Constitució nord-americana, que es compromet a vetllar pels drets dels ciutadans. Aiken investiga el cas dels Surrat imparcialment, sense tenir en compte els seus ideals polítics que són contraris als d’ell i als del Tribunal Militar. El fet que Aiken no es resignés a culpar Mary Surrat, va comportar-li molts enemics, fent que la seva ideologia política fos dubtosa a ulls aliens. En la meva opinió, aquesta pel·lícula fa una bona crítica al patriotisme nord-americà, tan excessiu que sobrepassa els límits dictats per la Constitució. Aiken insisteix que l’actuació del fiscal i els altres membres del Tribunal, no és democràtica. Frederick Aiken es va comportar com un vertader heroi, que va saber veure els aspectes negatius de la ideologia política que havia defensat amb la mort al camp de batalla. Precisament és el fet que Aiken sigui capaç de fugir del patriotisme excessiu, el que fa que aquesta pel·lícula no sigui tan típicament “americana” a l’hora de tractar temes històrics tan gloriosos pels vencedors. Potser els ciutadans dels Estats del Nord no són “tan justos” com se’ls representa a la història. La guerra embogeix a tots els bàndols d’un conflicte.

A continuació, m’agradaria esmentar alguns referents clàssics que he trobat a La conspiració:

–  El lligam familiar entre l’acusada (Mary Surratt) i el testimoni de defensa (Anna Surratt).

Frederick Aiken demana a Anna Surratt que sigui un dels testimonis en el judici en què es condemna la seva mare. Aiken explica a la jove Surratt que l’única manera de convéncer el Tribunal de la innocència de Mary Surratt és declarar que el veritable culpable és John Surratt, el seu germà i també el fill de Mary Surratt. Anna ha d’escollir entre salvar la seva mare o salvar el seu germà, que en aquells moments es troba a Canadà. Aiken fa entendre a la senyoreta Surratt que és l’última oportunitat de salvar la seva mare. Finalment l’Anna, amb llàgrimes als ulls, decideix explicar al Tribunal que va veure el seu germà John parlant en privat amb alguns dels altres sospitosos que es trobaven a la sala. Mary Surratt plorava i pregava a la seva filla perquè no delatés el que era també fill seu. El Tribunal Militar van pensar que Aiken havia manipulat el testimoni de l’Anna i llavors van considerar-lo invàlid. Ja era massa tard per la Mary: Alea iacta est.

Aquest conflicte entre els deures polítics i personals ens recorda al mite d’Antígona. Etèocles i Polinices, els germans bessons d’Antígona, han mort després de combatre entre ells pel tron de Tebes. El seu pare, Èdip, va decidir que els dos germans s’alternessin el poder; Etèocles no va voler cedir el tron a Polinices i aquest últim va intentar conquerir la ciutat sense èxit. Creont, oncle dels nois i nou rei, prohibeix el sepulcre de Polinices, ja que el considera culpable de l’infortuni d’Etèocles i de Tebes, en canvi ordenà fer els honors corresponents a Etèocles, l’heroi de Tebes. Les germanes dels prínceps, Antígona i Ismene, se senten destrossades per la mort dels dos joves i Antígona decideix desobeir el seu oncle i donar sepultura a Polinices. Creont ordena que Antígona sigui enterrada viva. A continuació, el fill de Creont, Hèmon, promès d’Antígona, es treu la vida i més endavant ho fa Eurídice, la seva mare. Creont se n’adona del seu error i quan decideix desenterrar Antígona, és massa tard, ja és morta.

Aquest conflicte ens pot recordar a la Guerrra Civil Americana, entre els exèrcits de la Unió i dels Estats Confederats. Però més concretament a la situació d’Anna Surratt, que en el moment de donar testimoni ha d’escollir entre culpar el seu germà i així salvar la seva mare o no declarar res sobre el seu germà i condemnar així a Mary Surratt. Antígona ha d’escollir entre els seus germans: obeir a Creont (partidari d’Etèocles) i ignorar Polinices o donar sepultura a Polinices i ser condemnada a mort per Creont.

– Habeas corpus:

Quan es dóna a conèixer el veredicte del cas, en que Mary Surratt és condemnada a mort juntament amb els altres sospitosos; Aiken considera que el Tribunal no ha tractat la senyora Surratt com s’hauria de tractar segons la Constitució. Frederick Aiken recorre a un habeas corpus. Un habeas corpus és una expressió llatina que significa “que tingui el teu cos”, en l’àmbit jurídic és un procés judicial que protegeix els ciutadans contra les detencions realitzades per una autoritat, agent, funcionari públic o particular, sense que hi concorrin el supòsits legals necessaris. Aiken aconsegueix un habeas corpus signat pel jutge Andrew Wylie que permetria que el cas de Mary Surratt fos traspassat a un Tribunal Civil i així tractat amb més igualtat i imparcialitat. Desafortunadament, el nou president dels Estats Units invalida el document i Mary Surratt és penjada amb els altres suposats culpables del complot.

– Mary Surratt, condemnada a mort sent innocent.

Com que John Surratt no va aparèixer abans que la seva mare fos penjada, no hi havia cap prova que demostrés la innocència de Mary Surratt. De fet el testimoni de Anna Surratt, l’únic que va defensar la senyora Surratt, va ser considerat fals. El Tribunal Militar, en el qual hi havia militars que havien lluitat al costat de la Unió, validava i invalidava aquells arguments que els hi convenia. Mary Surratt no va ser protegida per les autoritats.

Aquesta situació ens recorda molt a la del filòsof Sòcrates (470-399 aC). Sòcrates va ser condemnat per corrompre el jovent i negar els déus de la ciutat d’Atenes. En la seva defensa, Sòcrates va assegurar no entendre perquè els atenesos volien el seu mal si ell simplement ajudava a la societat a arribar al Coneixement a partir de la refutació i el xoc d’idees. Sembla ser que el seu discurs no va ser prou convincent i el van condemnar. A continuació Sòcrates i l’acusador havien d’acordar quina mena de condemna rebria el filòsof. Sòcrates insistia que ell no havia fet cap mal i per aquest motiu pagaria una moneda i després seria convidat a sopar per diverses famílies d’Atenes en agraïment. L’acusador va proposar condemnar-lo a mort. El tribunal va haver de decidir entre una condemna massa lleu (ser convidat a sopar) i una altra massa severa (condemna a mort) i no va tenir altre remei que condemnar Sòcrates a mort. Les autoritats ateneses tampoc van saber comprendre el gran filòsof grec.

– La conspiració de l’assassinat d’Abraham Lincoln recorda a la de l’assassinat de Juli Cèsar.

Juli Cèsar va ser assassinat el 15 de març del 44 aC, va coincidir amb els idus de març. Els idus es celebraven el dia 15 dels mesos de març, maig, juliol i octubre; eren jornades de bons auguris. Després de que Juli Cèsar vencés a Pompeu a la Segona Guerra Civil Romana, el Senat va concedir-li plens honors, convertint-se així en un dictador. Aviat Cèsar es va guanyar molts enemics.

Diversos senadors van conspirar contra Juli Cèsar, decidint que el matarien en una sessió del Senat durant la jornada dels idus de març. El 15 de març del 44aC, el Senat es va reunir al Teatre de Pompeu i Juli Cèsar va assistir tot i les advertències dels seus amics fidels que ja havien escoltat rumors sobre la conspiració i la seva dona, que havia tingut un somni premonitori. Va ser Brut, el seu fillastre qui el va convèncer per a que assistís.

Luci Til·li Cimbre, un senador, va demanar a Cèsar que permetés que el seu germà tornés a Roma, el dictador ignorà la seva petició i llavors Publi Servili Casca, un altre senador, l’apunyalà. Cèsar cridà “Ista quidem vis est!” (“Per què tanta violència!”). L’assassí s’espantà i demanà ajuda al seu germà que també era senador: “ἀδελφέ, βοήθει!” (“Ajuda’m germà!”).  Tot seguit els altres libertadores (“alliberadors”), és a dir, com s’anomenaven els propis conspiradors, van apunyalar Juli Cèsar fins que va morir. La principal conseqüència d’aquest fet seria l’esclat de la Tercera Guerra Civil Romana. Si voleu saber els noms dels libertadores (uns seixanta), feu una ullada aquí.

– Sic semper tyrannis:

Sic semper tyrannis és un llatinisme que significa “així sempre als tirans”. Entre els conspiradors de l’assassinat de Juli Cèsar estava el seu fill adoptiu, Marc Juni Brut, que va cridar aquesta expressió fent referència al règim dictatorial de Juli Cèsar que havia posat fi al sistema polític de la República. Aquest fet històric va portar a Roma a la seva Tercera Guerra Civil Romana.

Aquesta expressió ha estat reutilitzada durant diverses ocasions en la història, entre elles en l’assassinat d’Abraham Lincoln. John Surratt, el fill de Mary Surratt, va pronunciar aquest llatinisme en el moment en que va disparar el president dels Estats Units. Pels ciutadans del Sud, Lincoln és vist com un tirà, ja que va abolir aquelles lleis que els Estats Confederats ja tenien. A més a més “Sic semper tyrannis” és el lema de l’Estat nord-americà de Virginia, com a símbol de la democràcia que sempre venç davant la tirania.

Escut de Virginia

Escut de l’Estat de Virginia, EUA.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

 

La darrera legió de Doug Lefler

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: La darrera legió
  • Director i guionistes: Director: Doug Lefler i Guionistes: Jez Butterworth, Tom Butterworth, Carlo Carlei, Peter Rader i Valerio Manfredi.
  • Any d’estrena: 2007
  • Durada: 110 minuts
  • Repartiment: Colin Firth, Ben Kingsley, Aishawarya Rai, Peter Mullan, Thomas Sangster, Kevin Mckidd, John Hannah.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Acció, aventures i bèl·lica


ARGUMENT:

La pel·lícula està inspirat en els esdeveniments del segle V, la caiguda de l’Imperi Romà sota l’últim emperador, Ròmul August. Això s’uneix a altres fets de la història que s’han produït a Gran Bretanya i elements fantàstics sobre la llegenda del rei Artur per proporcionar una base per a la llegenda artúrica. La història comença poc abans de la coronació de Ròmul com Emperador l’any 470. El seu pare, Flavio Orestes, és el cap general de l’exèrcit romà. Odoacer, líder de l’exèrcit de terra de bàrbar, fa certes demandes d’Orestes la nit abans de la coronació i Orestes es nega. El dia de la coronació, Roma és atacada pels bàrbars, que van matar Orestes. Ròmul es va refugiar a Capri juntament amb el seu assessor Ambrosino. Mentrestant, a Capri, és la mítica espasa Excalibur i Ròmul és rescatat de Capri pel general Aureli i alguns supervivents legionaris, acompanyats d’un guerrer bizantí anomenat Mira, que busquen l’ajuda dels bizantins, però s’adonen que ells han traït i els han lliurat d’Odoacer. Ròmul i Aureli van decidir buscar un refugi a la Gran Bretanya, on la Legió IX continua sent lleial a Roma. Al final de la pelicul·la Aureli i Mira, sobreviuen a la batalla, i adopten a Ròmul com el seu fill. Ròmul acaba sent el rei Pendragón, pare del rei Artur. També es descobreix que Ambrosino era el mag Merlí.

TRÀILER:

[youtube]http://youtu.be/R-OVAXXrV6o[/youtube]

CRÍTICA:

  • “Evoca a un montón de -mejores- películas en su intrincado recorrido que va desde el imperio romano a las leyendas artúricas, pero no ha cogido nada prestado que hubiera podido hacer el viaje disfrutable.”
                                                                              Neil Genzlinger: The New York Times 
  • “Medio decente visualmente, la cinta tiene problemas en casi todos sus aspectos y líneas, empezando por el casting, pasando por su planteamiento y acabando por los diálogos.”
                                                                              José Manuel Cuéllar: Diario ABC 
  • “El buen plantel de actores ayuda a sobrellevar una función tan liviana como fácilmente olvidable.”
                                                                              Miguel Ángel Palomo: Diario El País 
  • “Para últimos fans del péplum familiar. Lo mejor: el rescate en Capri. Lo peor: la caminata alpina tipo El Señor de los Anillos.
                                                                         Fausto Fernández: Fotogramas 

Diferencies entre el llibre i la pel·licula: Partint que aquest guió està basat en una obra de ficció ambientada en l’ocàs d’Occident, i no en una biografia o història real, hi ha moltes diferències entre la pel·lícula i la novel·la, però moltes més si revisem la història real.

La guerrera de molt bon veure, Mira, no apareix en la novel·la; resulta difícil de digerir una dona-soldat hindú en la cort de Constantinoble, però la ficció ho suporta tot. El personatge femení principal en el llibre és Livia, a qui Aureli salva de l’assalt d’Àtila a Aquilea sent una nena, i s’uneix al grup de camí a Britània. Aquesta complexa fugida a través d’una Gàl·lia dividida, gairebé un terç de la novel·la, ni apareix en la pel·lícula.

D’altra banda, Orestes no va morir a la seva casa a les mans dels homes d’Odoacer, sinó després de la revolta hérula de Ticí, igual que el germà va deposar el noi en Ravenna, i no a Roma. No hi ha constància que el jove Ròmul August sortís mai del seu confinament de Lucullanum (Castell dell’Ovo, Napoli), per la qual cosa l’excursió a Britània és part de la ficció de Manfredi. El seu rastre es perd en el 511. L’illa portava sense romans prop de setanta anys, per la qual cosa trobar-nos amb legionaris reconvertits a llauradors és una mica estrany ja que el més joves tindrien noranta anys. A més, la IX legió va ser liquidada en temps de Marc Ulpi Trajà.

Novel·la de Valerio Massimo Manfredi: La darrera legió

Nora Domingo i Marta Verde
2n Batxillerat C
Llatí.

Immortals de Tarsem

Publicat el per
2

“Immortals” ens explica la història de Teseu, un jove que amb un exèrcit molt limitat s’enfronta a Hiperió. És una pel·lícula creada pels productors de “300”, un intent de la que va ser la millor pel·lícula del 2006. Té un estil molt semblant amb els gràfics i les formes que han utilitzat per fer els efectes especials. Amb escenes com :

 

Aquesta escena de 300 és molt similar a una que surt a la dels Immortals.

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: “Immortals”(War of the gods).
  • Director i guionistes:
  • Director: Tarsem Singh
  • Guionistes: Vlas Parlapanides i Charley Parlapanides
  • Any d’estrena: 2011.
  • Durada:110 minuts.
  • Repartiment:Henry Cavill, Mickey Rourke, Luke Evans, Kellan Lutz, Isabel Lucas, John Hurt, Freida Pinto, Robert Maillet, Stephen Dorff, Anne Day-Jones.
  • País d’origen: EE.UU .
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Acció, Drama i Fantasía.

HISTÒRIA

Teseu és un pobre pagès grec, reconegut per Zeus per les seves qualitats en la lluïta i que haurà de liderar el seu poble contra les hordes despiadades  del rei Hyperion, que busca un arc creat pels déus, que el farà molt poderós i el farà alliberar els immortals.

Teseu lluita contra el gran exèrcit d’Hiperió que va equipat amb un arc màgic, aquest arc era capaç d’alliberar els Immortals . El propòsit d’Hiperió era alliberar els Immortals per tal d’aconseguir el màxim poder a la terra i ser invencible.

QUÈ SÓN ELS IMMORTALS?

Va ser el nom donat per Heròdot a una força d’elit dels soldats que van lluitar per l’Imperi Aquemènida. Aquesta força fa la doble funció de Guàrdia Imperial i l’exèrcit de peu durant l’expansió de l’imperi persa i durant la Guerres Mèdiques.

A la pel·lícula trobem que són serfs que en el seu moment van estar empressonats en una gàbia , aquests sers eren  capaços de destruir el món. Els immortals tenien poders sobrenaturals i només podien ser exterminats pels déus.

TRÀILER

Aquí us deixo el tràiler:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=7VdONYkKFmQ[/youtube]

CRÍTICA

Diferents crítics consideren que aquesta pel.lícula és una barreja entre “300” i “Fúria de Titanes”, també es diu que és una mica més descafeïnada, això vol dir que no hi ha tanta lluïta i per tant no hi h tanta acció. Tot i això  podem afirmar que és el mateix model de pel·lícula que porten  fent els darrers quatre anys sobre la mitologia grega i sobre els fets històrics de la pròpia Grècia i Roma.

Les batalles, tant d’exèrcits com duels, llueixen gràcies a la utilització de moviments ben orquestrats i accions precises que en veritat impacten, encara que de sobte pogués semblar que la pel·lícula exagera en el vessament de sang i les escenes d’explícita violència, el ritme de la pel·lícula no decau i manté l’espectador més o menys interessat i identificat amb la problemàtica dels protagonistes.

Per la meva part, crec que és una pel.lícula que  està ben estructurada i que té una bona història. No hi ha un excessiu diàleg ni excessiva acció. Recomano aquest film ja que podeu aprendre una mica més de la mitologia grega i que us serà de bon ús per un futur pròxim.

Iván Zapico Fernández  
2n Batxillerat C Llatí

Gladiator, de Ridley Scott

Publicat el per
39

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Gladiator
  • Director: Ridley Scott
  • Guionistes:  David Franzoni, John Logan i William Nicholson.
  • Any d’estrena:  a l’any 2000
  • Durada: 155 min. / 171 min. (versió llarga)
  • Repartiment:  Russell Crowe, Joaquin Phoenix, Connie Nielsen, Oliver Reed, Richard Harris, Derek Jacobi, Djimon Hounsou, David Schofield, John Shrapnel,  Tomas Arana, Ralf Moeller i Spencer Treat Clark.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original:  Anglès.
  • Gènere: Drama bèl·lic.

ARGUMENT

La pel·lícula es situa cap a l’any 180 a.C. On el protagonista  Màxim Decimus Meridius és un gran general hispà que ha conduït els exèrcits de l’emperador Marc Aureli nombroses victòries.

En un d’aquestes victòries en les quals l’exèrcit romà es conduït per Marc Aureli cap a una batalla sobre les tribus germàniques, una victòria la qual donarà fi a una llarga guerra en els límits de l’imperi romà. Amb aquesta gran victòria en Màxim en guanya la confiança y l’estima de l’emperador el qual encara tenint un fill, Còmode, decideix deixar el poder temporal fins que el senat de Roma assumeixi  finalment el govern de l’imperi. Quan el seu pare l’informa de la seva decisió, Còmode assassina al seu progenitor en un atac de ràbia i es fa amb el poder.

Còmode intenta guanyar-se la lleialtat de Màxim, però el militar s’adona del que ha succeït. En aquest moment el general és traït pel seu amic, Cinquè, que a pesar instrueix als pretorians perquè l’executin a ell i a la seva família a Hispània. Màxim aconsegueix desfer dels seus botxins i emprèn el retorn a la seva llar a tota velocitat, però no arriba a temps de salvar la seva dona i el seu fill.

Un cop ha enterrat la seva família i adolorit i cansat per la seva mort es desmaia i inconscient cau en mans d’uns esclavistes que se l’emporten el nord d’Àfrica on es comprat per Pròxim i obligat a lluitar com a gladiador. Més tard se l’emporten al coliseu de Roma, on l’emperador Còmode a organitzat un jocs de gladiadors. On Màxim amb les seves victòries aconsegueix guanyar-se al públic amb el seu rostre tapat. Però al reu rostre queda descobert, ja que l’emperador sent una gran curiositat per saber qui s’amaga darrere d’aquella  màscara.

Màxim és estimat pel públic per aquest motiu l’emperador no pot acabar amb la seva vida. Mentrestant el protagonista junt el seu antic amic i la germana de l’emperador conspiren l’enderrocament d’aquests, però l’emperador obliga a confessar-ho tot a la seva germana.

Més tard Còmode organitza una batalla al Colisseum contra el gran gladiador però aquests es apunyalat abans del combat per tal de perdre possibilitats de guanyar, tot y així Màxim mata l’emperador. Però Màxim ferit per la seva ferida acaba morint amb una visió abans de la seva mort de la seva estimada família.

TRÀILER

CRÍTICA

Gladiator, va ser una pel·lícula de romans espectacular i bastant el·laborada, ja que es van deixar bastants diners per fer-la.

Agrada molt per la part de  les lluites de gladiadors i per la seva part dramàtica, com l’escena quan Màxim troba a la seva família morta. Aquesta pel·lícula va guanyar molts premis:

– Un Oscar al 2001 al millor actor, a la millor pel·lícula,  al millor vestuari, al millor so i als millors efectes.

– Un Globus d’Or al 2001 a la millor pel·lícula dramàtica i a la millor banda sonora original.

-Un BAFTa al 2001 a la millor pel·licula.

Aquest film ens mostra de moltes maneres la manera de viure del romans en aquella època, s’ha de dir que està elaborat des d’un punt de vista molt objectiu,ja que cal destacar que molts del personatges d’aquesta pel·lícula són reals. Però s’ha de dir que l’argument del film és fictici. Per això el que ens mostra és que encara que intenta mostrar la realitat, el film busca la intensitat i l’emoció per sobre de la veritat històrica. No obstant això, malgrat aquesta falta de rigor en els esdeveniments, el film de Scott presenta aspectes de la societat, l’urbanisme, l’art o les tradicions de l’Imperi Romà amb una important dosi de credibilitat.  Al “Making of” de Gladiator seu director explica que volen ensenyar la colossal Roma d’una manera molt creïble, buscant “mostrar la grandesa de Roma i alhora la seva corrupció i decadència”, els dos emperadors de la pel·lícula són d’alguna manera la encarnació d’aquestes dues idees.

Un dels aspectes històrics millor reflectits pel film és el de les sempre presents disputes entre els partidaris de tornar a la República (representats per Grac i el propi Marc Aureli) i els defensors a ultrança de l’Imperi (Còmode i els pretorians, sobretot), tot i que hem de tenir en compte que els patricis estaven més interessats en perpetuar el seu poder econòmic i accedir al consolat, però això últim no s’acaba de veure a la pel·lícula.  Un altre dels aspectes molt ben caracteritzats en la pel·lícula és l’exèrcit romà, del qual ens mostren destacaments d’infanteria i cavalleria, armes de curt i llarg abast, màquines de guerra, jerarquia dels comandaments … amb les característiques que podem observar en qualsevol llibre d’història militar romana. L’actitud dels soldats es mostra d’una manera més creïble que en altres pel·lícules, perquè s’ha volgut evitar la imatge dels soldats idealitzats que lluiten per la glòria, a Gladiator, com explica un dels consellers tècnics del film (en cap cas es parla d’assessor històric) és un exèrcit professional que lluita per la seva paga i no per la glòria personal o la de l’Imperi.

La tecnologia és un element que cal tenir en compte a l’hora de comparar Gladiator amb pel·lícules més antigues, i és que les possibilitats que ofereixen els efectes informàtics fan que la caracterització tingui més importància que la qualitat narrativa (gairebé l’única base de les velles produccions). També hi ha un gran esforç per reflectir de manera autèntica l’arquitectura romana de l’època. El principal edifici del llargmetratge, el Colosseu de Roma, va ser fet per ordinador amb un realisme sorprenent, i permet aconseguir una imatge absolutament creïble de l’espectacularitat que havia de tenir.

Per tant, en conclusió podem destacar que, la pel·lícula està plena d’errors històrics (Utilització d’estreps, octavetes impreses, entrada a Roma per un accés de terra en comptes d’una calçada, certs edificis, el veritable regnat de Còmode va durar més de 10 anys, Lucila va morir abans que el seu germà. ..), alguns buscats i altres, simples “ficades de pota”, de manera que es demostra que el caràcter històric de la pel·lícula no va preocupar molt als seus creadors. No obstant això, aspectes tan magnífics com la recreació de Roma o de la batalla en Germània, permeten que la imatge, si més no de la magnitud, sigui més realista que en pel·lícules més antigues, en què es buscava més el realisme dels fets que de les imatges.

  • Vosaltres creieu que es poden aprendre coses de la història de Roma amb aquesta pel·lícula?
  • Un romà es podia anomenar, segons les normes de praenomen Maximus?

“Mi nombre es Máximo Décimo Meridio, comandante de los Ejércitos del Norte, General de las Legiones Félix, leal sirviente del único emperador Marco Aurelio. Padre de un hijo asesinado, esposo de una esposa asesinada, y juro que me vengaré en esta vida o en la otra”

Laia Bagà i Luis Moreno

2n batx C Llatí

El rei Artur, d’Antoine Fuqua

Publicat el per
7


FITXA TÈCNICA

Nom original: King Arthur

Director i guionistes: Antoine Fuqua, David Franzoni, John Lee Hancock.

Any d’estrena: 2004

Durada: 140 min.

Repartiment: Clive Owen, Keira Knightley, Stephen Dillane, Ray Winstone, Stellan Skarsgård, Ioan Gruffudd, Mads Mikkelsen, Hugh Dancy, Til Schweiger, Joel Edgerton, Charlie Creed-Miles, Ivano Marescotti, Ray Stevenson, Sean Gilder, Ivano Marescotti, Ken Stott, Pat Kinevane

País d’origen: USA

Idioma original: Anglès

Gènere: Aventures. Drama | Històric. Antiga Roma

 

ARGUMENT

Després de la caiguda de l’Imperi romà, durant l’edat mitjana, un home va emergir per unir les illes britàniques. El seu nom era Artur, l’home que es convertiria en rei.

El jove Artur, fill de pare romà i mare britànica, era un oficial romà en l’extens domini de Bretanya que dirigia una tropa de lleials guerrers de Rússia, apostats en la fortalesa al Mur d’Adrià, al voltant de l’any 400 d.C.

Amb la caiguda de l’Imperi, Roma se separa de Gran Bretanya i abandona la seva població amb la sanguinària invasió dels saxons. Abans que Artur i els seus cavallers siguin llicenciats del servei, se’ls assigna una última missió: rescatar una família noble romana abandonada.

Amb la traïdora missió, ells rescaten una jove britànica torturada per heretgia. Una valenta i bella dona, que es diu Ginebra, ajuda Artur i els seus cavallers a adonar-se que ells són tot el que roman entre els nadius britànics i el genocidi a mans dels saxons. Artur haurà de decidir el seu destí: evacuació i llibertat, o una assegurança suïcidi combatent les legions dels saxons que s’acosten a ells.

Després els guerrers d’Artur es convertirien en els llegendaris Cavallers de la Taula Rodona. Artur va triar una taula rodona per la igualtat que aquesta els proporcionava a tots els homes que seien davant seu. Ja que perquè els homes siguin homes han ser iguals. L’ideal segons el qual els grans guerrers tenen un estatus igual és també una tradició sarmatiana. Que els homes neixen lliures de voluntat era un ideal dels començaments de la Cristiandat a Bretanya, declarada posteriorment per Roma.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-Wx_RKZx6uQ[/youtube]

CRÍTICA

El rei Artur apareix representat a la literatura europea, sobretot anglesa i francesa, com un monarca ideal tant en la guerra com en la pau. Segons bastantes fonts, es diu que era el cabdill de Gran Bretanya. Actualment, té un rol cabdal en la mitologia del Regne Unit. Encara es debat si Artur, o un personatge similar que inspirés la llegenda, va existir realment. El que se sap és que no hi va haver cap rei d’Anglaterra que es digués Artur o que adoptés aquest nom. Es creu que té arrels en la mitologia celta o que es va construir aquesta història a partir de fets reals atribuïbles a algun cabdill guerrer bretó.

Va haver una invasió romana de Gran Bretanya (al 43 a.C.) iniciada per Juli Cèsar i finalitzada per Claudi. Va haver, per tant, una adopció del llatí i de la cultura romana, però més tard, al segle IV, els romans van ser expulsats i es va imposar el cristianisme.

, com era representat cabdill de Gran Bretanya, la va defensar en el moment que van començar les invasions dels saxons o bé les invasions de les antigues tribus germàniques a començaments del segle IV.

Aquest segle comença quan acaba l’època clàssica amb la caiguda de l’Imperi Romà i quan comença l’època medieval.

En aquesta pel.lícula, es relaciona el rei Artur amb un antecedent històric, la llegenda va ser una creació del monjo Geoffrey de Monmouth al segle XII. Posteriorment, diversos autors van anar afegint detalls a la història fins arribar a la seva versió més completa, que data del segle XV. Apareix a Historia Regum Britanniae. El llibre mostra les vides dels reis dels bretons cronològicament, començant amb els troians que van escapar de la guerra de Troia i van fundar la nació britànica, i acaba quan els anglosaxons van prendre el control del país al segle VII. Es tracta d’una de les peces centrals de la matèria de Bretanya.

Pensem que aquesta pel·lícula representa molt explícitament i molt bé el context històric que s’estava vivint en el moment.

Uxue Avilés i Laia Sánchez

2n de Batxillerat.

300

Publicat el per
11

300

FITXA TÈCNICA

Nom original: 300

Director i guionistes: Zack Snyder, Kurt Johnstad, Michael Gordon

Any d’estrena: 2006

Durada:117 min

Repartiment: Gerard Butler, Lena Headey, Dominic West, David Wenham, Vincent Regan, Michael Fassbender, Tom Wisdom, Andrew Pleavin, Andrew Tiernan, Rodrigo Santoro, Giovani Cimmino, Greg Kramer, Alex Ivanovici.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere:  Acció, Fantasia,  Històrica, Èpica

TRÀILER

ARGUMENT

A la batalla de les Termòpiles el 480 aC, una aliança de ciutats-estat gregues van lluitar contra l’exèrcit invasor persa al pas de muntanya de les Termòpiles. Enormement superats en nombre, els grecs tenien l’enemic en una de les últimes poblacions més famosos de la història. Rei persa Xerxes conduir un exèrcit de més de 100.000 (el rei persa Xerxes, abans de la guerra té al voltant de 170.000 exèrcit) els homes a Grècia i es va enfrontar amb 300 espartans, i diversos arcadis. Xerxes va esperar deu dies perquè el rei Leònidas es volgués lliurar o retirar. El va deixar sense opcions de moure’s. La batalla es va perllongar durant uns tres dies i després els 300 espartans van morir. La derrota espartana no va ser l’esperat, com el pastor local, anomenat Efialtes, va desertar als perses i va informar a Xerxes d’un camí independent a través de les Termòpiles, que els perses poguessin utilitzar per flanquejar als grecs.

CRÍTICA

Des del començament es nota que 300 és bastant fidel al còmic de Frank Miller, i ja això em va posar en guàrdia. El còmic, tot i estar bé, em va deixar una mica indiferent. La pel·lícula narra la Batalla de les Termòpiles, la resistència de 300 espartans liderats per Leònidas enfront del milió de heterogènies tropes perses. L’apartat tècnic és el de menys: compleix amb la seva comesa, encara que la música estigui mal emprada i no aconsegueixi transmetre el just to èpic; en canvi, el vestuari i les localitzacions són bastant fidels a la història. Força ridícul resulta ser l’abús de criatures greixoses i mutilades. La fotografia és bona, ben fets estan els crèdits i excel·lents els efectes.

[youtube]https://youtu.be/sFG-rRPcOUc[/youtube]

QUÈ ÉS ESPARTA?

Esparta (Dòric Σπάρτα; Àtic Σπάρτη Spártē), o Lacedemònia (en grec Λακεδαιμονία) era una polis (ciutat estat) de l’antiga Grècia situada a la península del Peloponnès a la vora del riu Eurotas. Va ser la capital de Lacònia i una de les polis gregues més importants juntament amb Atenes i Tebes.

CURIOSITAT…

La vestimenta espartana estava composta per una espasa, un escut, una llança, unes gamberes i una cuirassa.

Imad 4t

Lingua Latina