L’ordre dels aconteixements en els llibres sagrats

Publicat el per
Respon

Estudiar els textos sagrats vol dir reflexionar-hi i treure’n lliçons. Per exemple, si analitzem la història de Moisès (una de les més importants en la Bíblia i en l’Alcorà) podem aprendre’n moltes coses. Si mirem l’ordre dels aconteixements veiem que no és casual. Ens podem preguntar perquè Moisès va rebre la Torà (la taula de la Llei) després d’haver alliberat els israelites de l’esclavatge a que els sotmetien els egipcis i el Faraó. Per què no va rebre la Torà abans d’aliberar-los sino després? Aquest ordre dels aconteixements no és així perquè sí, sino que conté una ensenyança fonamental que hem d’extreure a través de la reflexió. Moisès representa la fe, la creença en el Déu Únic, i per a que el Faraó cregués, Moisès va portar els coneguts nou signes divins. Finalment el Faraó va deixar marxar els israelites. En aquest moment encara no havien rebut cap Llei religiosa. Aquest moment inicial representa així la fe, la creença en Déu respaldada pels signes divins presents en l’univers. Una aleia parla d’aquests signes: “Les haremos ver Nuestros signos en el horizonte y en ellos mismos hasta que se les haga evidente que es la verdad. ¿Es que no basta con que tu Señor es Testigo de todas las cosas?”. (C. 41:53). Ara bé, un cop passat aquest moment d’enamorament inicial, és quan arriba el moment d’emigrar (els israelits van emigrar d’Egipte), que vol dir deixar enrera l’antigua situació d’aparent comoditat i emprendre un viatge de descobriment. I més endavant arriba el moment de sotmetre’s lliurement a la Llei divina, que en el cas de Moisès i els israelites va venir amb la Torà.
Aquest procés és universal, i el veiem també en d’altres relats profètics. Hem vist el procés de revelació de la Torà (primera part de la Bíblia), i ara fixem-nos en el de l’Alcorà. L’Alcorà va ser revelat gradualment durant varis anys, i, segons ens diuen els especialistes, els capítols dedicats a les Lleis i prescipcions religioses de l’islam van ser els últims de ser revelats. Primer es van revelar les parts que parlen dels signes divins i que descriuen a Déu (Al•lah). Després d’això el Profeta Mahoma (Muhammad) i els seus primers seguidors van emigrar de la Meca, on estaven amenaçats, cap a Medina, deixant enrera una situació d’aparent comoditat basada en la ignorància. I temps després es van revelar els capítols dedicats a les Lleis. Veiem, per tant, que és el mateix ordre que es va seguir en el cas de Moisès: primer van ser els signes divins que parlaven del Déu Únic, després l’emigració i després la Llei o Torà.

La recitació sagrada

Publicat el per

Totes les religions reciten o canten els seus textos sagrats, perquè? La resposta és que la vibració del sò desperta ressonàncies internes que la simple lectura intel·lectual no pot despertar. Recitar els textos sagrats permet així anar incorporant els significats profunds en tot el nostre ésser, no només com a un concepte que queda en el cap sinó també com quelcom que entra en el nostre cor i ens transforma veritablement.

Vegem les tres oracions principals de les tres religions monoteistes recitades:

 

 

Activitats per a la U.5.

Publicat el per
  1. Fes una llista amb els textos sagrats més importants de les grans religions.
  2. Els llibres sagrats són llibres d’història?
  3. Perquè és important estudiar-los?
  4. Què vol dir que s’han d’interpretar?
  5. En què consistèix el caràcter efímer del món i permanent de la realitat divina?
  6. Què és “l’embelliment aparent del món”?
  7. Quina diferència hi havia per als israelites entre estar sotmesos al Faraó o a la Llei divina?
  8. Pensa en l’episodi de l’alliberament del profeta Josep (Yusuf) de la presó i extreu-ne l’ensenyança.
  9. Explica què és la recitació sagrada i perquè és important.

 

La globalització i les religions

Publicat el per

Quin és el paper de la religió en el món actual?

La resposta d’aquesta pregunta va lligada a l’esdeveniment històric més important del segle passat i de l’actual: la globalització. El moviment constant de persones pel planeta ha produit un intercanvi cultural com no s’havia vist mai. I això també es pot estendre al terreny de la religió.

Abans del procés de la globalització, les religions estaven fortament identificades amb els trets culturals propis de cada regió geogràfica. El sentit de pertanyença a una religió s’associava sovint amb trets culturals (maneres de vestir, etc…). Amb la globalització, però, s’està produint un fenòmen de purificació de l’essència de les religions. És a dir, les diferents religions, al moure’s pel planeta, han arribat a cultures diferents de la originària, i per adaptar-s’hi, s’han hagut de desprendre de tot allò superficial i quedar-se amb allò més essencial. Per això avui en dia es parla de la unitat de les religions, ja que l’essència de totes és la mateixa.

Podem trobar molts exemples: avui en dia molta gent fa yoga, que és una pràctica hinduista-budista, i no van vestits amb túniques taronges. L’essència del yoga com a disciplina espiritual, per tant, va més enllà d’una forma de vestir. Un altre exemple el trobem en la desidentificació que s’ha produït en alguns països musulmans entre la religió de l’islam i la seva cultura bressol, l’àrab. Per exemple, a Turquia, el seu fundador, Atatürk, va cambiar l’alfabet àrab per l’alfabet llatí, ajudant així a desvincular  les formes culturals turques de les àrabs, ja que són dues cultures independents. Malgrat aquesta separació cultural, però, l’islam es va adaptar perfectament a Turquia desprenent-se de les formes culturals àrabs.

Es pot dir, per tant, que el procés globalitzador actua de sedàs o de filtre, ja que deixa passar el nucli de les religions, arrelat en la veritat, i en canvi filtra tot allò que és accessori i prescindible. I fins i tot, ajuda a aprofundir en la comprensió de l’essència espiritual comuna a totes les religions. Per exemple, molt sovint han estat pensadors místics europeus els qui han aprofundit més en l’essència de les religions monoteistes provinents del mitjà orient. I això ha estat així precisament perquè aquells pensadors, al no estar lligats per neixement a unes formes culturals pre-determinades, van poder separar el que era purament cultural del missatge genuïnament espiritual.

 

El concepte d’Ésser com a denominador comú entre les religions

Publicat el per

El mot <<Déu>> ha perdut el significat al llarg de milers d’anys de mal ús. De vegades el faig servir, però ho faig escassament. Per mal ús vull dir que les persones que mai no han albirat el reialme del sagrat, la infinita enormitat que s’amaga darrera aquesta paraula, utilitzen el terme amb gran convicció, com si sabessin de què parlen. O hi argumenten en contra, com si sabessin què estan negant. Aquest mal ús dóna lloc a creences absurdes, afirmacions i enganys de l’ego, com ara <<El meu –o el nostre– Déu és l’únic Déu veritable, i el vostre Déu és fals>>.

El terme <<Déu>> ha esdevingut un concepte tancat. En l’instant en què es pronuncia la paraula, es crea una imatge mental; potser ja no la d’un home d’edat i amb barba blanca, però tot i això la representació mental d’algú o d’alguna cosa fora de tu, i, sí, gairebé inevitablement, una persona o cosa masculina.

Ni <<Déu>> ni <<Ésser>> ni cap altra paraula poden definir ni explicar la realitat que hi ha darrera el terme, de manera que l’única pregunta important és si la paraula és un ajut o un destorb que et permet experimentar aquella cosa cap a la qual assenyala. ¿Assenyala més enllà de si mateixa cap a aquella realitat trascendent, o es presta massa fàcilment a esdevenir tan sols una idea en el teu cap en la qual creus, un ídol mental.

La paraula <<Ésser>> no explica res, però tampoc no explica res <<Déu>>. <<Ésser>>, però, té l’avantatge que és un concepte obert. No redueix l’invisible infinit a una entitat finita. És impossible formar-ne una imatge mental. Ningú no pot reclamar una possessió exclusiva de l’Ésser. És la teva essència mateixa, i és immediatament accessible com a percepció de la teva presència, la consciència que jo sóc és previ a <<jo sóc això>> <<jo sóc allò>>. Per tant, només hi ha una petita passa de la paraula <<Ésser>> a l’experiència d’Ésser.

Ésser és la Vida Única, eterna i omnipresent, per damunt de la miríada de formes que estan sotmeses al naixement i a la mort. Tanmateix, l’Ésser no està tan sols per damunt, sinó també a l’interior de cada forma com la seva essència més profunda i indestructible. Això significa que és accessible per a tu com el teu jo més profund, la teva veritable naturalesa. Però no cerquis de copsar-lo amb la ment. No intentis comprendre’l. Només pots conèixer-lo quan la ment està en repòs. Quan ets present, quan la teva atenció està plenament i intensa en l’Ara, es pot sentir l’Ésser, però mai no se’l pot comprendre mentalment. Recuperar la consciència de l’Ésser i romandre en aquest estat de consecució-sensació és la il·luminació.

Eckart Toll, El poder de l’ara, pp. 33-34.

 

La representació del sagrat en les religions monoteistes

Publicat el per

“I ara fixeu bé la vostra atenció: el dia que el Senyor us va parlar a l’Horeb, des del mig del foc, no vau veure cap figura. No us pervertiu, dons, fent-vos estàtues amb la figura de qualsevol ídol: imatges d’home o de dona, imatges d’animals terrestres o d’ocells que volen pel cel, imatges de bestioles que s’arrosseguen per terra o de peixos que viuen a les aigües d’aquí baix. Quan aixequis els ulls i contemplis el sol, la lluna i les estrelles, tot l’estol dels astres, no et deixis seduir fins al punt d’adorar-los i donar-los culte. El Senyor, el teu Déu, els ha assignat a tots els altres pobles que hi ha sota el cel. A vosaltres, en canvi, el Senyor us ha pres i us ha fet sortir d’Egipte, d’aquella fornal de ferro, perquè volia que fóssiu el seu poble, la seva possessió, com ja ho sou avuí.

Antic Testament- Deuteronomi 4,15-20.

“D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades”

Nou Testament-Carta als Romans 1,20.

“La vista no Le alcanza pero Él sí que alcanza la vista. Es el Sutil, el Bien Informado”.

Corán, 6:103

“Y cuando Moisés vino a Nuestra cita y su Señor le habló, dijo: <<Señor mío, muéstrate ante mí para que pueda verte>>. Contestó Dios: <<No Me verás, pero mira el monte y si permanece en su sitio, entonces Me verás>>. Y cuando su Señor se manifestó al monte, lo pulverizó y Moisés cayó fulminado. Al volver en sí, dijo: <<¡Gloria a Ti! A Ti me vuelvo y soy el primero de los creyentes>>”.

Corán, 7:143.

“Él los ha llamado a reconocer una Divinidad en la que se pueden apoyar y que pueden conocer, pero que no puede ser contemplada, pues las miradas no Le alcanzan, mientras que Él llega a todas las miradas, gracias a Su sutileza infinita y Su omnipresencia en la esencia de todas las cosas.

Ibn Arabî, Los engarces de las sabidurías, p. 235.

“Les coses subtils, com l’aire, l’electricitat, etc. no poden ser vistes amb els ulls de l’home; com pot veure ell a Déu, quan es molt més subtil que tot allò existent i no està fet de matèria, sino que Ell mateix és el Creador de totes les coses? Pel contari, Déu sap que l’home busca sense descans la unió amb Ell i se sent impacient per trobar-se amb Ell. Ell, per tant, per Sí mateix, s’acosta a l’home i Se li revela personalment als seus ulls; es a dir, es manifesta a través del seu Poder i atributs capacitant d’aquesta forma a l’home per veure’l amb els ulls del cor i amb la raó”.

(font del text desconeguda)

 

Definició dels conceptes ‘espiritualitat’ i ‘mística’

Publicat el per

Avui dia sentim molt sovint la paraula ‘espiritualitat’, però, sabem realment a què es refereix? Què té a veure amb la religió? I amb la mística? En aquesta unitat inicial definirem i analitzarem aquests conceptes i la relació que hi ha entre ells.

Comencem pel concepte d’espiritualitat: amb aquesta paraula ens referim a un àmbit de la realitat que no és material o fenomènic, és a dir, que no es pot medir ni quantificar. Podem mesurar els seus efectes, però no allò espiritual en sí mateix. Però en canvi sí que podem experimentar-ho en nosaltres mateixos. Per exemple, quan diem que l’amor és un valor espiritual ens referim al fet que és quelcom que tots podem experimentar en el nostre interior, però no es pot medir la quantitat d’amor. Una altra cosa és que sí que podem medir els efectes de l’amor, per exemple, les diverses substàncies que segrega el cervell, com la dopamina, quan estem enamorats. Però no podem mesurar l’amor en sí mateix. I el mateix passa amb la resta de realitats espirituals.

L’experiència espiritual, per tant, és quelcom que succeeix a l’interior de les persones, que s’experimenta dins nostre i que pot tenir o no manifestacions físiques. Així, el concepte d’espiritualitat està estretament relacionat amb el fet d’experimentar. Això implica que sovint les experiències espirituals poden ser del tot reals per la persona que les experimenta però incomprensibles per qui no les experimenta. Per exemple, si olorem la fragància d’una rosa tots experimentem una agradable experiència interna, però si ens demanen que describim la fragància de la rosa amb paraules no sabem com fer-ho. I no seria just que algú que no hagués olorat mai una rosa digués que no existeix la fragància de la rosa només perquè no l’ha experimentada o perquè no es pot descriure.

Si ara analitzem el terme ‘espiritualitat’ veiem que en el seu origen hi ha la paraula ‘esperit’. Així, quan parlem de l’esperit d’una persona ens referim a quelcom que no es veu però que anima, que dóna vida, al cos d’aquesta persona. L’esperit és allò que som en un sentit més profund. I, segons les religions, quan el cos mor l’esperit o ànima l’abandona i no mor, ja que és immortal. Ara bé, en dir que no es veu, podriem pensar que l’esperit es refereix als pensaments i a les emocions, que tampoc es veuen. Però no és així, ja que nosaltres podem observar els nostres pensaments i les nostres emocions, i per tant, si podem observar-los, vol dir que hi ha una distància entre nosaltres i ells, i en conclusió podem afirmar que nosaltres no som ni els nostres pensaments ni les nostres emocions. També el fet de poder gestionar-los implica aquesta desidentificació.

Un altre concepte inseparable de la idea d’esperit i d’espiritualitat és el concepte de llibertat. Tots sentim que tenim llibertat interior per a escollir, desde les petites accions quotidianes fins a les grans decisions de la vida, com per exemple la professió a la que ens volem dedicar. Així, tots tenim el que s’anomena “lliure arbitri”. Ara bé, si reflexionem sobre aquesta idea de llibertat ens adonem que està estretament relacionada amb la d’espiritualitat. Si nosaltres fossim només un cos material, com diuen els materialistes que en neguen la dimensió espiritual, voldria dir que les nostres reaccions i els nostres actes serien conseqüència només de reaccions físico-químiques, i això anularia la idea de llibertat. Aleshores seriem com simples robots sotmesos a les reaccions de la matèria, incapaços de decidir res. La llibertat que tots sentim que tenim pressuposa, per tant, l’existència d’un plà superior al purament material i que el regeix: el plà espiritual. D’altra banda, el concepte de llibertat implica també el de responsabilitat. Si som lliures vol dir que hem d’assumir la responsabilitat de les nostres accions.

Ara que ja tenim esboçada la definició d’espiritualitat veiem quina relació hi ha amb la religió. Podriem resumir-ho dient que l’espiritualitat és allò més intern de la religió. És a dir, la religió té una cara o vessant externa, feta de dogmes, ritus, pregàries, etc., i una cara o vessant interna, que és la seva dimensió espiritual. Una vegada més tornem a la idea d’experiència: una de les funcions dels ritus, com ja vam veure en el curs passat, és la d’actualitzar allò espiritual. És a través d’accions externes com podem tenir experiències internes. Per exemple, a través dels ritus de cortesia podem expressar qualitats positives com l’agraïment, l’empatia, etc. Els gestos permeten així expressar actitus, i per això és important cuidar la nostra conducta. De la mateixa manera, els rituals de les religions no són perquè sí o fets a l’atzar o per caprici, sinó que permeten que dins nostre emergeixin i s’expressin significats profunds que d’altra manera no podrien emergir. Ara bé, per a que això passi hi ha d’haver una intenció espiritual. Si fem els gestos rituals com qui fa un exercici gimnàstic, sense cap intenció espiritual, no n’obtindrem els fruits. D’aquí el consell de practicar els ritus sempre des d’un estat de presència atenta i no fer-los només mecànicament, ja que la religió es converteix aleshores en quelcom buit, sense cor.

Finalment, definim el terme mística. La mística té molt a veure amb l’espiritualitat, però sobre tot té a veure amb l’amor en el seu aspecte sublimat. En aquest curs llegirem alguns textos de grans autors místics de tots els temps, com per exemple del poeta místic català Ramon Llull, i veurem el llenguatge amorós que utilitza per referir-se a allò diví. L’amor humà i el diví estan, però, molt relacionats, ja que, segons els autors místics, no es pot arribar a l’amor diví sense passar per l’amor humà. L’amor humà ens prepara així per l’experiència de l’amor a Déu. La mística, per tant, fonamenta la relació amb Déu no desde el temor sino desde l’amor. Per exemple, Ramón Llull parla de Déu com de l’amic i l’amat, és a dir, s’hi refereix amb termes de proximitat. Resumint, la mística és el cor espiritual de les religions i es basa en una relació amorosa amb Déu. I en un sentit profund, les místiques de totes les religions coïncideixen. Una imatge gràfica ens pot ajudar a entendre-ho; podem pensar en la roda d’una bicicleta: la part externa, el neumàtic, respresentaria la forma externa de les diferents religions (ritus diversos, etc.), i els radis que es dirigeixen al centre serien els camins místics proposats per les diverses tradicions espirituals; finalment, en el centre de la roda, tots els camins convergeixen en el mateix punt, esdevenen una unitat. Per això hi ha qui diu que la mística és el terreny comú de les religions i que pot ajudar a superar les diferències interreligioses.

 

El concepte de ‘evolució espiritual’.

Publicat el per

Segons les religions monoteistes Déu va crear tres classes de criatures: els àngels, els humans i els animals. Els primers i els últims són bons, ja que no poden escollir: els àngels fan el bé per naturalesa, i els animals segueixen l’instint també per naturalesa. L’ésser humà, però, està enmig i en lluita constant. Té una part angèlica o espiritual i una part animal.

Una altra manera de dir això és que la persona té tres plans: el material, el mental-emocional i l’espiritual. El seu sentit del ‘jo’ s’origina en el pla mental, i depèn d’allò amb què s’identifiqui. Si s’identifica només amb el cos material, viurà depenent de tots els seus desitjos i passions, alegries i sofriments i, sobretot, amb la por al no res que està en el rerefons de tot, ja que el cos material tard o d’hora s’esfondra i desapareix.

Com que té llibertat per a actuar, però, l’ésser humà pot escollir evolucionar cap amunt, conduint el propi ésser a la identificació amb el món espiritual superior, simbolitzat per la llum. Si no ho fa i es deixa endur per les tendències egoïques, anirà irremeiablement cap avall, conduint el seu ésser cap a allò purament material, cap a la identificació amb la seva condició animal, sotmesa a les passions negatives.

La dignitat moral dels éssers humans té a veure amb el lloc que ocupen dins d’aquesta escala d’evolució. Hi ha éssers humans que estàn per sota dels animals pel que fa a dignitat, ja que es comporten de forma cruel i inhumana amb d’altres persones, animals o amb la natura. Una persona capaç d’aquests comportaments no coneix la compassió ni l’amor, viu en la ignorància, dominat per la ira i la sensualitat, i no mereix dir-se persona.

En el costat oposat, els qui estan més amunt en aquesta escala són els sants de totes les religions, que són els qui han treballat més per purificar-se de les qualitats negatives, substituint-les per qualitats positives com la compassió, l’amor o el coneixement, i viuen exclusivament per servir. Es diu també que els sants són els ‘hereus dels profetes’, ja que han heretat una part de la saviesa divina de la que cada profeta n’és receptacle i difusor.

L’ésser humà, per tant, té la possibilitat de transformar-se a sí mateix i d’avançar en el camí d’evolució espiritual. Per això les grans religions, especialment les monoteistes, veuen la vida present com un període de prova i d’aprenentatge, com una oportunitat d’augmentar el coneixement sobre Déu i de desenvolupar les qualitats espirituals que en potència es troben a l’interior de cada persona. Segons aquestes religions, també, a l’altra vida cada persona només s’hi endurà les qualitats i coneixements espirituals que hagi pogut adquirir, deixant enrera tot allò material.

Autors considerats místics

Publicat el per

Durant aquest curs llegirem alguns textos d’autors considerats místics de diverses tradicions. Són textos universalment coneguts, llegits i estudiats per moltes persones, passades i presents, d’arreu del món. La majoria són textos antics, que tot i ser-ho conserven la seva validesa en el món actual, ja que tracten de valors permanents.

De la tradició mística dins el cristianisme llegirem textos de Ramon Llull, sobretot de la seva obra ‘Amic i Amat’, on l’autor estableix un diàleg carregat de nostalgia, esperança i sentiment amorós, temes profundament místics. Farem també una aproximació a l’obra de Sta. Teresa d’Àvila, per exemple a la seva obra “Las Moradas”, on relata les seves experiències personals en l’itinerari espiritual. I potser també llegirem algun text de St. Joan de la Creu, qui va deixar escrites també les seves experiències. A més d’aquests exemples de la literatura místico-religiosa catalana i espanyola  podrem fer també aproximacions a altres autors considerats místics dins del cristianisme. Per exemple podrem llegir algun text de Nicolàs de Cusa, fortament influït pel platonisme, o de les Confessions de Sant Agustí.

De la tradició mística dins l’islam (el sufisme) llegirem textos d’autors andalusins, per exemple del místic espanyol andalusí Ibn Arabî (S. XII), nascut a Murcia i mort a Damasc, autor força desconegut però amb una de les obres literàries més extenses mai escrites (prop de 400 llibres). Veurem també l’obra del poeta místic sufí d’origen persa Jalaluddin Rumi (S. XIII), sobretot la seva obra magna ‘El Mathnawi’, on a través de faules i històries amenes explica de forma entenedora molts aspectes de saviesa. També veurem alguns poemes del poeta turc Yunus Emre (S. XIII). Fa uns anys la Unesco va declarar any internacional de Rumi i de Yunus Emre, ja que l’obra d’ambós autors és estudiada a tot el món i està servint per establir ponts de pau i diàleg entre les diverses religions.

De la tradició mística dins el judaisme (la Càbala) veurem alguns textos d’autors andalusins jueus com Ibn Gabirol o Ibn Paquda, i potser també del moviment cabalístic de Girona durant l’època de l’Andalus. Al igual que els textos andalusins de les altres tradicions, són textos on es respira la confluència de les tres tradicions monoteistes, que van conviure durant molts anys al territori de l’Andalus amb un nivell de pau i respecte exemplars.

De les tradicions orientals veurem diferents textos que anirem decidint segons la marxa. Podrem fer des d’una aproximació al missatge del Tao te king, fins a llegir algun text d’algun autor actual considerat místic, com per exemple l’obra de la mística hindú Amma, qui recorre el món difonent un missatge d’amor i pau i que va passar per Granollers el 2011.

No només ens centrarem en textos d’autors considerats místics, sino que també podrem veure’n d’altres de la literatura universal que ens serveixin per aprofundir en els diferents temes de la matèria. Per exemple, l’obra d’autors com el dramaturg anglès William Shakespeare contenen profundes reflexions.

Finalment, deixarem també oberta la possibilitat de llegir altres textos aportats pels mateixos alumnes.