A continuació es presenten diversos textos sagrats i diversos comentaris interpretatius sobre el caràcter efímer i passatger del món i etern de la realitat divina:
Salm 39 (5-7), del recull del profeta David (Bíblia – Antic Testament):
<<Fes-me conèixer, Senyor, la meva fi,
els anys que em queden:
que m’adoni com n’és, de breu, la meva vida.»
Els meus anys es mesuren amb pocs pams,
la meva vida, davant teu, és un no res.
L’home dura tant com un respir,
trafiqueja amb coses fugisseres;
es neguiteja inútilment,
amuntega i no sap per a qui>>.
Alcorà (55:26-27, 57:20-21, 3:14)
“Tot el que hi ha sobre la terra és peridor!
I només és Permanent el rostre sant del teu Senyor, el Majestuós, el Nobilíssim”.
“Sapigueu, doncs, que aquesta vida, la d’aquí baix, és com un joc, una distracció, un ornament! Rivalitzeu, entre vosaltres, en qui és més i en qui en té més, de diners, de fills! Són com núvols que anuncien pluja i que alegren els sembradors, que pensen en les seves plantes. Però, després, s’assequen, i tu pots veure que es tornen grogues, i que després són palla seca. En l’altra vida, l’última, l’eterna, hi haurà càstig sever i perdó de Déu, Al·là, segons la Seva satisfacció. Aquesta vida, la d’aquí baix, sols és delicia enganyosa! Competiu, doncs, en la cursa per obtenir el perdó del vostre Senyor i un jardí tan ample com els cels i la terra, preparat per als qui han cregut en Déu i en els seus enviats i missatgers. Aquest és el gran favor que Déu dóna a qui Ell vol”.
“El amor de lo apetecible aparece engalanado para las gentes: las mujeres, los hijos, el oro y la plata atesorados, los caballos de raza, los ganados y los campos de cultivo. Todo eso es breve disfrute de la vida presente”.
Comentaris:
“Dios dice <<engalanado>> para mostrar que esas maravillas no son hermosas en sí mismas; su belleza es prestada y tiene otro origen. Es una moneda falsa recubierta de oro, y el mundo, como un copo de espuma, es esta moneda, falsa y carente de valor, pero que nosotros hemos recubierto de oro. Éste es el sentido de las palabras <<engalanado para las gentes>>.
[…] Cuando el Altísimo se ha dado a conocer al hombre y lo ha hecho consciente de Él, este hombre, en el astrolabio de su propio ser, ve en cada instante, en cada momento, la irradiación de Dios y su Belleza, sin igual en ninguna otra. Y esta Belleza nunca está ausente del espejo”.
Jalaluddin Rumi
Aquests textos posen així de manifest el caràcter efímer del món, i serveixen de consell per viure en aquest món sense caure en la trampa. Es tracta de no oblidar- que és efímer, però que a la vegada reflexa la bellesa eterna. Els llibres sagrats no prescriuen la renuncia total al món, sinó que permeten disfrutar de la seva bellesa, però sense aferrar-se a les coses materials com si fossin eternes.
En la interpretació dels textos sagrats també és fan sovint estudis comparatius amb d’altres textos escrits pels savis de la humanitat. Per exemple, en l’estudi del mite de la caverna de Plató vam veure com els presoners prenien per objectes reals les ombres que tenien davant, sense adonar-se que eren simples projeccions dels objectes reals que tenien darrera i que no veien. Podem relacionar aquest mite de Plató amb els textos sagrats que hem llegit: les coses del món són passatgeres, efímeres, però reflexen quelcom real i etern, que són els atributs divins. L’error és pensar que aquests atributs pertanyen a les coses i volguer-se’n apropiar.
En relació a aquest tema trobem també els següents dos textos relacionats, un del metge català Moisès Broggi, i l’altre del gran dramaturg anglès William Shakespeare:
“Sempre tindré presents les darreres paraules del meu pare. Amb un ample moviment dels braços, com si volgués abraçar-ho tot, em digué: <<Tot això no és res>>. Vaig entendre que volia dir-me que, davant la imminència de la mort, amb tots els seus enigmes, totes les coses d’aquest món, subjectes al temps i a l’espai, cauen en una aclaparadora insignificança. Sempre més he tingut presents aquestes paraules de comiat, que em van obrir els ulls i m’han servit de consol davant les penes i les adversitats, i de fre i de moderació davant dels plaers i desitjos, en considerar el caràcter efímer i fal·laç de totes les coses”.
Moisès Broggi, Reflexions d’un vell centenari, p. 62
Les parences externes poden ser
menys del que són. El món
sempre s’enganya amb l’ornament.
En lleis, ¿quin plet, tacat i corromput,
quan està assaonat amb una veu bonica,
no amaga els seus aspectes de maldat?
I en la religió, ¿quin condemnat error
no troba un front auster que el beneeixi
i que l’aprovi amb una cita bíblica
per amagar-ne la maldat amb ornaments?
No hi ha vici palpable que deixi d’assumir
algun tret virtuós com a disfressa exterior.
Quants covards, de cor fals com escales de sorra,
no es deixen una barba com la de Mart,
de cella arrugada, o com la d’Hèrcules?
Però si furgues en el seu interior, veuràs
que tenen fetges tan blancs com la llet.
Aquests es posen la disfressa del valor
només per fer-se témer. Contempla la bellesa
i ja veuràs que es compra a pes;
aquest és el miracle de la naturalesa:
que qui en té més sempre és la més lleugera.
Així passa amb els rínxols d’or, que semblen serps:
es mouen follament al vent sobre una
suposada bellesa, i molt sovint se sap
que són el dot d’un altre cap, i aquella calavera
que els va criar es podreix en el sepulcre.
L’ornament, doncs, és com la traïdora riba
del mar més perillós, el vel bonic
que amaga una bellesa índia, en un mot:
l’aparent veritat que fan servir
els temps astuts per atrapar els més savis.
William Shakespeare, El mercader de Venècia.