Totes les tradicions espirituals sense excepció insisteixen en la importància de controlar el llenguatge. Hi ha varis motius que justifiquen aquesta necessitat, per exemple:

-Com vam introduir ja al primer curs, segons la medicina psicosomàtica hi ha una relació directe entre el pensament, les emocions i la salud. I el llenguatge té el poder de modificar el pensament, per això és important cuidar-lo. Tenint un pensament positiu les emocions seran també positives, i això afectarà positivament a la salud. I per tenir un pensament positiu és necessari fer servir un llenguatge positiu, amb nosaltres i amb els demés. Això implica que hem d’evitar de caure en les acusacions i les crítiques.

-Es diu també que la paraula crea. Això vol dir que és capaç de treure a la superficie capacitats de l’interior de la persona que no són conscients. Per exemple, si a un nen l’animes a anar amb bicicleta, ho aconseguirà. Però si li dius que no se’n sortirà i que caurà, li costarà més o agafarà por per sempre. La paraula, per tant, té un poder transformador.

A la películ·la “El buen maestro” (desde minut 40 a minut 49′:40″) es veu clarament aquest principi:

https://gloria.tv/post/MLBSmvovCmk94xQC81VXDMdDG

-La intenció que hi ha darrera de la paraula és el més important. Una simple paraula ens pot enuntjar o alegrar en funció de la intenció que hi ha darrera i no tant de la paraula en sí. El següent text explica aquest punt i estableix també un paralelisme entre la la paraula i els actes rituals:

“- Lo principal es la buena intención; las palabras, existan o no, son secundarias.

-Esta intención, dijo el Maestro, existía en el mundo espiritual antes de que existiese el mundo corporal. ¿Acaso se nos ha transportado a este mundo corporal sin una buena razón? Eso es imposible. La palabra cuenta; es incluso muy útil. Si siembras sólo la almendra de un hueso de albaricoque, no brota, pero si siembras el hueso con la corteza, brotará. Sabemos que la forma exterior también cuenta. La oración está en el fuero interno: <<Sólo hay plegaria con la presencia del corazón>>. Pero es necesario darle forma inclinándote y prosternándote (ruku y suyud) exteriormente; entonces obtienes provecho de ella y realizas tu designio. <<Son constantes en la oración>>. Esa oración es el alma y la plegaria exterior es temporal; el alma del mundo es como el océano: ilimitada. El cuerpo es la orilla, y la tierra limitada y determinada. La oración eterna sólo es para el alma; también el alma necesita inclinarse y prosternarse, pero es preciso que se manifieste mediante una inclinación y una prosternación corporales, ya que el sentido mantiene un vínculo con la forma. Si no están unidos, no tienen utilidad.

J. Rumi, Fihi ma fihi (discurs 38), p. 185.