3.1. L’us responsable dels sentits

 

Un dels primers passos en el camí d’evolució espiritual consisteix en escollir amb prudència els estímuls als quals ens sotmetem. Es tracta de no deixar-se afectar negativament, de no exposar-se a situacions que permetin aflorar els impulsos negatius. Aquest mètode o filosofia de vida, que totes les tradicions espirituals subscriuen, no té a veure amb la repressió dels instints, sinó amb un profund coneixement de la naturalesa humana, segons el qual l’expressió de les forces instintives s’ha de poder canalitzar de la millor manera possible, i no deixar-la a mercè dels esdeveniments. Es tracta d’educar el desig, en el sentit de la paideia que demanaven ja els antics savis grecs. No es tracta de reprimir sino de canalitzar a través de certs límits, els quals permeten reconvertir aquesta força instintiva en una genuïna espiritualitat. Recordem per exemple el mite d’Ulisses, el qual es feia lligar al màstil del vaixell per poder gaudir de la bellesa del cant de les sirenes. Ulisses es podia haver tapat les orelles, com la resta de tripulants, però va preferir lligar-se prudentment al màstil per evitar quedar seduït pel cant i llançar-se per la borda. Aquest acte de renuncia, aparentment de falta de llibertat, en realitat el va fer lliure per gaudir d’aquella bellesa sense naufragar, i va poguer continuar així el seu camí de retorn a casa.

A continuació llegirem diversos textos de diferents tradicions de saviesa que parlen sobre aquest tema:

Salms:

(del profeta David, pare de Salomó)

“Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos,

ni va pels camins dels pecadors,

ni s’asseu en companyia dels descreguts;

Estima de cor la Llei del Senyor,

medita la seva Llei de nit i de dia”[1].

Ibn Gabirol:

(pensador andalusí de la Càbala jueva)

“Le conviene al hombre que considere los caracteres [cualidades] que le vienen de sus sentidos y no los empleará sino en caso necesario. Porque Dios, ensalzado sea, dispuso en el hombre [los sentidos] para que [éste] se dedicase a gobernarlos, ya que gracias a ellos, se conserva el buen estado de su vida”[2].

“Vigila el sentido de la vista pues éste trae consigo diversas clases de desórdenes […]. Por consiguiente, oblígale [a la vista] a los movimientos más nobles y evita los viles”.

“Debe conocer los sitios donde debe prestar atención [a lo que se habla] y aquellos donde no debe escuchar nada en absoluto”.

Alcorà:

“Y cuando veas a los que se burlan de Nuestros signos, apártate de ellos hasta que cambien de conversación”[3].

El Corán, 6:68

“Y no persigas aquello de lo que no tienes conocimiento. En verdad, del oído, de la vista y del corazón se pedirán cuentas”.

El Corán, 17:36

“Y sé constante en la compañía de aquellos que invocan a su Señor mañana y tarde, anhelando Su Rostro. No apartes tus ojos de ellos por deseo de la vida de este mundo ni obedezcas a aquel cuyo corazón hemos descuidado de Nuestro recuerdo; él sigue a su pasión y su asunto es pérdida>>[4].

El Corán, 18:28

Plató:

(Filòsof de la Grècia clàssica)

“-¿Y de qué se alimenta el alma, Sócrates?

-Desde luego que de enseñanzas, dije yo. De modo que, amigo, cuidemos de que no nos engañe el sofista con sus elogios de lo que vende, como el traficante y el tendero con respecto al alimento del cuerpo. Pues tampoco ellos saben, de las mercancías que traen ellos mismos, lo que es bueno o nocivo para el cuerpo, pero las alaban al venderlas; y lo mismo los que se las compran, a no ser que alguno sea un maestro de gimnasia o un médico. Así, también, los que introducen sus enseñanzas por las ciudades para venderlas al por mayor o al por menor de quien lo desee, elogian todo lo que venden; y seguramente algunos también desconocerán, de lo que venden, lo que es bueno o nocivo para el alma. Y del mismo modo, también, los que las compran, a no ser que por casualidad se encuentre por allí un médico del alma. Si tú eres conocedor de qué es útil o nocivo de esas mercancías, puedes comprar sin riesgo las enseñanzas de Protágoras y las de cualquier otro. Pero si no, ten cuidado, querido, de no jugar a los dados y arriesgarte en lo más precioso. Desde luego hay un peligro mucho mayor en la compra de enseñanzas que en la de alimentos. Pues al que compra comestibles y bebidas del mercader o del tendero, le es posible llevárselas en otras vasijas, y antes de aceptarlas en su cuerpo como comida o bebida, le es posible depositarlas y pedir consejo, convocando a quienes entiendan, de lo que puede comerse y beberse y de lo que no, y cuánto y cuándo. De modo que no hay en la compra un gran peligro. Pero las enseñanzas no se pueden transportar en otra vasija, sino que es necesario, después de entregar su precio, recogerlas en el alma propia, y una vez aprendidas retirarse dañado o beneficiado”[5].

Platón, Diálogos I (Protágoras).

Ibn ‘Arabī:

(Sufí andalusí de la Murcia del S. XII, conegut com el Shaykh al-akbar: el mestre més gran)

“Cuando el siervo realiza cumplidamente aquello cuya ejecución le ha prescrito el Verdadero (al-Haqq), de modo que se basta para encargarse del gobierno de sí mismo, y cuando además se rinde cuentas a sí mismo por sus actos, tanto interna como externamente, haciéndose responsable tanto de sus pensamientos como de sus movimientos, con atento sentido autocrítico y con la intención de aclarar y limpiar las faltas, es entonces hasib en ambos sentidos, <<suficiente>> y <<recapitulador>>” [6].

Ibn ‘Arabī,  El secreto de los nombres de Dios.

“Los sufíes, efectivamente, abominan de todo exceso en el mirar, lo mismo que abominan de todo exceso en el hablar ”[7].

 

Epicur:

(Filòsof clàssic)

“El savi és aquell que no dóna molèsties ni a si mateix ni als altres[8].

Dalai Lama:

(líder del Budisme tibetà)

“Això darrer ens indica que el primer pas en el procés d’oposar resistència als nostres pensaments i emocions negatius és evitar les situacions i activitats que normalment hi donarien lloc. Si, per exemple, descobrim que ens enfadem cada vegada que ens trobem amb aquella persona en concret, és millor que ens en mantinguem allunyats fins que no hàgim desenvolupat més els nostres recursos interiors”[9].

Dalai Lama, Una ètica per al nou mileni.

Víctor Frankl:

(Psicòleg del S.XX)

“Fredrick Wertham, en su <<Crítica al informe elaborado por el Jefe del Servicio Federal de Sanidad del Comité de Televisión y Conducta Social>>, ridiculiza la <<vieja noción de cómo deshacerse de la agresión>> que justifica <<la necesidad de la violencia en televisión para reprimir impulsos violentos y, de esta manera, “ahorrarnos la violencia real”>>. Diversos estudios clínicos han revelado los efectos contraproducentes observados en niños y adolescentes ante la violencia, brutalidad y sadismo que ven por televisión. Se han encontrado cientos de casos en los que la violencia en televisión ha causado efectos dañinos. El presidente de la Comisión de Causas y Prevención de la Violencia afirmó que <<la dieta constante de conducta violenta en televisión provoca un efecto adverso en el carácter y las actitudes humanas>>. <<Debería promoverse una reducción de la violencia presente en los medios de comunicación y entretenimiento>>, dice Jerome D. Frank. El British Journal of Psychiatry describe un experimento durante el cual se les mostraba a diversos <<niños películas que contenían actos agresivos>>, y se encontró que <<después de haber visto estas imágenes, aumentaba en exceso la tendencia a comportarse de forma agresiva, en comparación con la tendencia inicial>>. John P. Murray, del Instituto Nacional de Salud Mental resume los resultados de unos cuantos estudios de la forma que sigue: <<Asistir a violencia en televisión provoca que el espectador se vuelva más agresivo>>”[10].

Viktor E. Frankl, El hombre en busca del sentido último.

Jalaluddin Rumi (Mevlana) (mestre Sufí d’Anatolia del S. XIII)

“El Día de la Resurrección Dios dirá: ¿Dónde has derramado tus cinco sentidos? Has gastado ojos y oídos, intelecto y las puras sustancias celestiales: ¿qué has comprado en la Tierra?”

 

 


[1] Salm 1, Feliç l’home que estima la Llei del Senyor (1-2).

[2] Ibn Gabirol, La corrección de los caracteres, p. 63-64.

[3] C. 6:68 (traducció d’Andrés Guijarro).

[4] C. 18:28 (traducció d’Andrés Guijarro).

[5] Platón, Diálogos I (Protágoras), traducción de C. García Gual, editorial Gredos, Madrid, 1985, 313c-314b (pp. 511-512).

[6] Ibn ‘Arabī,  El secreto de los nombres de Dios, p.163.

[7] Ibn ‘Arabī, El islam cristianizado, p. 319.

[8] García, C., i Acosta, E., Etica de Epicuro, Barral, Barcelona, 1974, pp. 95-97.

[9] Dalai Lama, Una ètica per al nou mileni, ed. Empúries, Barcelona, 2000, pp. 102-103.

[10] Frankl, Viktor E., El hombre en busca del sentido último (El análisis existencial y la conciencia espiritual del ser humano), ed. Paidós, Barcelona, 1999, pp. 133-134.

 

El control del llenguatge

 

Totes les tradicions espirituals sense excepció insisteixen en la importància de controlar el llenguatge. Hi ha varis motius que justifiquen aquesta necessitat, per exemple:

-Com vam introduir ja al primer curs, segons la medicina psicosomàtica hi ha una relació directe entre el pensament, les emocions i la salud. I el llenguatge té el poder de modificar el pensament, per això és important cuidar-lo. Tenint un pensament positiu les emocions seran també positives, i això afectarà positivament a la salud. I per tenir un pensament positiu és necessari fer servir un llenguatge positiu, amb nosaltres i amb els demés. Això implica que hem d’evitar de caure en les acusacions i les crítiques.

-Es diu també que la paraula crea. Això vol dir que és capaç de treure a la superficie capacitats de l’interior de la persona que no són conscients. Per exemple, si a un nen l’animes a anar amb bicicleta, ho aconseguirà. Però si li dius que no se’n sortirà i que caurà, li costarà més o agafarà por per sempre. La paraula, per tant, té un poder transformador.

A la películ·la “El buen maestro” (desde minut 40 a minut 49′:40″) es veu clarament aquest principi:

https://gloria.tv/post/MLBSmvovCmk94xQC81VXDMdDG

-La intenció que hi ha darrera de la paraula és el més important. Una simple paraula ens pot enuntjar o alegrar en funció de la intenció que hi ha darrera i no tant de la paraula en sí. El següent text explica aquest punt i estableix també un paralelisme entre la la paraula i els actes rituals:

“- Lo principal es la buena intención; las palabras, existan o no, son secundarias.

-Esta intención, dijo el Maestro, existía en el mundo espiritual antes de que existiese el mundo corporal. ¿Acaso se nos ha transportado a este mundo corporal sin una buena razón? Eso es imposible. La palabra cuenta; es incluso muy útil. Si siembras sólo la almendra de un hueso de albaricoque, no brota, pero si siembras el hueso con la corteza, brotará. Sabemos que la forma exterior también cuenta. La oración está en el fuero interno: <<Sólo hay plegaria con la presencia del corazón>>. Pero es necesario darle forma inclinándote y prosternándote (ruku y suyud) exteriormente; entonces obtienes provecho de ella y realizas tu designio. <<Son constantes en la oración>>. Esa oración es el alma y la plegaria exterior es temporal; el alma del mundo es como el océano: ilimitada. El cuerpo es la orilla, y la tierra limitada y determinada. La oración eterna sólo es para el alma; también el alma necesita inclinarse y prosternarse, pero es preciso que se manifieste mediante una inclinación y una prosternación corporales, ya que el sentido mantiene un vínculo con la forma. Si no están unidos, no tienen utilidad.

J. Rumi, Fihi ma fihi (discurs 38), p. 185.

Les etapes de l’evolució espiritual

 

Totes les tradicions espirituals del món coïncideixen en dir que hi ha unes etapes d’evolució espiritual. Així, la persona que segueix una tradició espiritual pot anar avançant per aquestes etapes i anar desenvolupant dins seu els alts valors humans, que són també els valors espirituals, com l’amor, la compassió, la paciència, etc.

Aquestes etapes, ordenades de baix a dalt, són aproximadament les següents:

 

GRANS ESTATS O ETAPES DE L’ÀNIMA

ESTATS PSICOLÒGICS

 

ESTACIONS ESPIRITUALS

(les virtuts que es van adquirint)

 

 

 

 

 

“L’ànima en pau”

(recompensada amb la pau en aquesta vida).

(és l’estat “diví”).

 

 

Ego o ànima perfecte

 

Ego o ànima admesa

 

Ego o ànima satisfactoria

 

Ego o ànima calmada o estable

 

 

 

 

 

7. Contentament o satisfacció

 

6. Confiança en Déu

 

5. Paciència

 

4. Pobresa (en el sentit espiritual)

 

 

 

“L’ànima que reproba” (el mal)

(conscient de les seves imperfeccions, que reconeix i es responsabilitza de les pròpies faltes o errors).

(és l’estat “humà”)

 

 

 

Ego o ànima inspiradora

 

Ego o ànima censurant

 

3. Renuncia o ascetisme

 

2. Abstinència (exigència amb un mateix).

(comença el treball espiritual).

 

1. Renuncia

(és la porta del camí, implica un canvi d’orientació).

 

 

 

“L’ànima que mana”

(és l’ànima passional i egoista).

(és l’estat “animal”).

 

 

 

Ego o ànima imperant

 

Ego o ànima animal

 

 

 

(estat d’ignorància en el qual no s’ha començat encara el procés d’evolució espiritual).

Els alts valors humans

L’Amor

Diuen els grans savis que l’Amor és la força que mou l’univers. I en les religions monoteistes s’identifica Déu i Amor. Segons el cristianisme Déu és Amor, i segons l’Islam un dels bells noms de Déu és “Al-Wadud”, que vol dir “l’Amorós”. És a dir, l’amor, sigui quin sigui el nivell en el qual s’expressi (humà o espiritual) prové sempre de la font última, que és l’Amor absolut.

Diuen també els savis que aquesta força està a l’inici i al final del camí espiritual: l’Amor és allò que ens impulsa a buscar el coneixement i la veritat última de l’existència, però a la vegada, quan augmenta el nostre coneixement espiritual el resultat n’és l’Amor.

També és diu que l’Amor és una medicina que ho cura tot, que és un elixir que transforma el coure en or, etc. Així, la responsabilitat de cadascú és guanyar la partida que hi ha en joc entre l’Amor i l’odi, és a dir, aconseguir que en les nostres vides hi hagi molta més quantitat d’Amor i cada cop menys d’odi.

I per últim, es diu que la Bellesa és el motor de l’Amor. Així quan percebem la bellesa de la persona estimada ens enamorem, i, de la mateixa forma, diuen els místics, l’amor humà és una preparació per a l’Amor a Déu.

 

Relació entre Amor i temor

En el terreny religiós el temor té un paper positiu només si ens protegeix de tot allò que ens pot apartar d’assolir un estat de perfecció superior, pel qual sentim amor. El temor reverencial a Déu és present en tots els llibres sagrats. Diuen els savis que el temor és una de les columnes d’aquest món. Si mirem el procés d’aprenentatge d’un nen veiem es basa en part en el temor: a que els pares s’enfadin pel seu comportament, etc., i aquest temor l’educa, ja que recondueix la seva impulsivitat i edifica el seu caràcter. I amb la relació alumne-professor passa el mateix: quan un nen té simple por del seu professor, l’obeeix per no rebre les represalies, però a la mínima que pugui es desentendrà d’ell i de res haurà servit tot el que li hagi pogut dir, ho oblidarà quasi tot. Quan un nen, pel contrari, té respecte i admiració pel seu professor, té amor a allò que el professor transmet i a causa d’això té temor de desobeïr-lo; però aquest temor és molt diferent de la simple por; és un temor que protegeix aquest amor per allò superior que representa el professor.

 

Arriba un moment, però, que el temor s’ha de reconvertir en prudència en no infringir l’ordre diví. Si no, en realitat, diuen els savis, les persones estan sotmeses a molts temors inconscientes, temors que en realitat ho són a coses falses. Una persona es pot declarar atea i presumir de no tenir temor de Déu, però inconscientment tindrà temor a moltes coses, per exemple a què diran els demés, etc. Així, segons les religions monoteistes, quan una persona té temor reverencial a Déu deixa de tèmer les altres coses.

Ara bé, el temor per si sol no funciona. En realitat és l’Amor el que mou a les persones. Si a un nen se’l priva d’un comportament incorrecte amb l’amenaça d’un càstig, se li ha d’oferir una contrapartida. Es l’amor a quelcom desitjat allò que permet aguantar els impulsos, i que per tant educa. És a dir, el temor ha d’anar sempre relacionat amb l’amor a un estat de perfecció superior. La perfecció ens inspira amor. Quan algú es priva de fer quelcom, aquest temor amaga l’amor a quelcom més elevat.

En última instancia, en els llibres sagrats veiem aquesta relació temor-amor quan es parla del Jardí (paraís) i de l’infern. És l’Amor a l’estat de beatitud i de pau que comporta la proximitat divina i que és simbolitzat pel paraís, allò que porta a moderar la conducta en aquest món. En el següent text sagrat veiem aquesta relació:

 

“Quien haya temido comparecer ante su Señor y preservado su alma de la pasión tendrá el Jardín por morada”.

C. 79:40-41.

 

Per desenvolupar aquest temor-Amor és necessari desenvolupar una concepció espiritual de la vida. Així, cada religió té lleis i normes de conducta que tenen per funció protegir a l’individu per a que pugui accedir a la Veritat i a desenvolupar les seves capacitats espirituals. Per exemple, la prescripció religiosa de no robar. Aquesta prescripció hi és en totes les religions. Veiem que en el plà social aquesta prescripció també hi és. Podem absternir-nos de robar només per por a rebre les conseqüències legals o jurídiques. Ara bé, la prescripció religiosa ens protegeix de robar encara que sigui la cosa més petita i encara que no ens vegi ningú. Per això, una dita profètica diu el següent: “Adora Déu com si el veiessis, perquè si bé tu no el veus Ell sí que et veu a tu”. Aquesta consciència o record de Déu corregeix així el comportament en la direcció de la justícia, l’ètica i els alts valors humans.

 

 

Activitats per a la U.3.

 

  1. Explica què vol dir fer un us responsible dels sentits.
  2. Què vol dir, metafòricament, l’expressió “asseure’s en companyia dels injustos” I perquè s’aconsella no fer-ho?
  3. Per exemple, què vol dir fer un bon us del sentit de la vista i del de la oïda?
  4. Com afecta la violència de la T.V. segons el psicòleg V. Frankl?
  5. Explica la relació que hi ha entre el llenguatge, el pensament, les emocions i la salud.
  6. Què vol dir que la paraula crea?
  7. Quina relació hi ha entre el sentit o intenció d’una paraula o d’un acte ritual i la seva forma externa?
  8. Digues quines són les grans etapes de l’evolució espiritual i explica-les.
  9. Fes una breu redacció sobre l’Amor.
  10. Explica quina relació hi ha entre l’Amor i el temor.