L’explorador havia tornat altre cop a casa. Tothom es delia per a saber-ho tot sobre l’Amazones. Però, com podia expressar amb paraules la sensació que havia inundat el seu cor quan va contemplar aquelles flors d’una bellesa tan sorprenent i va escoltar tots els sons nocturns de la selva? Com explicar el que havia sentit el seu cor en adonar-se del perill de les feres o en conduir la seva canoa per les aigües incertes del riu? I els va dir: “Aneu i descobriu-ho vosaltres mateixos. Res no pot substituir el risc i l’experiència personal”. Però, per a orientar-los, els va fer un mapa de l’Amazones. Ells van agafar el mapa, en van fer còpies per a tots i també van penjar-ne una a l’Ajuntament. Tothom que tenia una còpia es considerava un expert en l’Amazones, encara que no conegués per experiència cada revolt i cada racó del riu, com n’era d’ample i profund, on hi havia baixants d’aigua i on es trobaven les cascades?

L’explorador es va plànyer tota la seva vida d’haver-los donat aquell mapa. Hauria estat preferible no haver-ho dibuixat, davant la utilització tan barroera que n’havien fet.

Si analitzem les diverses religions veiem diferents maneres d’evitar aquest perill. Per exemple, es diu que el Budisme és una religió sense Déu, però en realitat això no és ben bé així. Diuen que Buda es negava a parlar de Déu, ja que probablement coneixia el perill que comporta fer mapes per a experts virtuals i imaginaris. I per això també les grans religions han definit a Déu de forma indirecta i amb símils. Per exemple, la frase central de l’Islam “No hi ha més déu que Déu” (en àrab la ilaha il·lal·lah) expressa aquesta idea de definir i afirmar Déu a partir de negar tot allò que no és Déu. Els musulmans repeteixen aquesta frase en les seves oracions, i els sufís la repeteixen en forma de mantra milers de vegades per experimentar la realitat inefable que hi ha al darrera i no quedar-se només amb una simple definició intel·lectual.