Arxiu de la categoria: 4art d’ESO

Les etapes de l’evolució espiritual

Publicat el per

 

Totes les tradicions espirituals del món coïncideixen en dir que hi ha unes etapes d’evolució espiritual. Així, la persona que segueix una tradició espiritual pot anar avançant per aquestes etapes i anar desenvolupant dins seu els alts valors humans, que són també els valors espirituals, com l’amor, la compassió, la paciència, etc.

Aquestes etapes, ordenades de baix a dalt, són aproximadament les següents:

 

GRANS ESTATS O ETAPES DE L’ÀNIMA

ESTATS PSICOLÒGICS

 

ESTACIONS ESPIRITUALS

(les virtuts que es van adquirint)
 

 

 

 

 

“L’ànima en pau”

(recompensada amb la pau en aquesta vida).

(és l’estat “diví”).

  

 

Ego o ànima perfecte

 

Ego o ànima admesa

 

Ego o ànima satisfactoria

 

Ego o ànima calmada o estable

 

 

 

  

 

7. Contentament o satisfacció

 

6. Confiança en Déu

 

5. Paciència

 

4. Pobresa (en el sentit espiritual)
 

 

 

“L’ànima que reproba” (el mal)

(conscient de les seves imperfeccions, que reconeix i es responsabilitza de les pròpies faltes o errors).

(és l’estat “humà”)

  

 

 

Ego o ànima inspiradora

 

Ego o ànima censurant

  

3. Renuncia o ascetisme

 

2. Abstinència (exigència amb un mateix).

(comença el treball espiritual).

 

1. Renuncia

(és la porta del camí, implica un canvi d’orientació).

 
 

 

“L’ànima que mana”

(és l’ànima passional i egoista).

(és l’estat “animal”).

 

  

 

Ego o ànima imperant

 

Ego o ànima animal

 

  

 

(estat d’ignorància en el qual no s’ha començat encara el procés d’evolució espiritual).

Els alts valors humans

Publicat el per

L’Amor

Diuen els grans savis que l’Amor és la força que mou l’univers. I en les religions monoteistes s’identifica Déu i Amor. Segons el cristianisme Déu és Amor, i segons l’Islam un dels bells noms de Déu és “Al-Wadud”, que vol dir “l’Amorós”. És a dir, l’amor, sigui quin sigui el nivell en el qual s’expressi (humà o espiritual) prové sempre de la font última, que és l’Amor absolut.

Diuen també els savis que aquesta força està a l’inici i al final del camí espiritual: l’Amor és allò que ens impulsa a buscar el coneixement i la veritat última de l’existència, però a la vegada, quan augmenta el nostre coneixement espiritual el resultat n’és l’Amor.

També és diu que l’Amor és una medicina que ho cura tot, que és un elixir que transforma el coure en or, etc. Així, la responsabilitat de cadascú és guanyar la partida que hi ha en joc entre l’Amor i l’odi, és a dir, aconseguir que en les nostres vides hi hagi molta més quantitat d’Amor i cada cop menys d’odi.

I per últim, es diu que la Bellesa és el motor de l’Amor. Així quan percebem la bellesa de la persona estimada ens enamorem, i, de la mateixa forma, diuen els místics, l’amor humà és una preparació per a l’Amor a Déu.

 

Relació entre Amor i temor

En el terreny religiós el temor té un paper positiu només si ens protegeix de tot allò que ens pot apartar d’assolir un estat de perfecció superior, pel qual sentim amor. El temor reverencial a Déu és present en tots els llibres sagrats. Diuen els savis que el temor és una de les columnes d’aquest món. Si mirem el procés d’aprenentatge d’un nen veiem es basa en part en el temor: a que els pares s’enfadin pel seu comportament, etc., i aquest temor l’educa, ja que recondueix la seva impulsivitat i edifica el seu caràcter. I amb la relació alumne-professor passa el mateix: quan un nen té simple por del seu professor, l’obeeix per no rebre les represalies, però a la mínima que pugui es desentendrà d’ell i de res haurà servit tot el que li hagi pogut dir, ho oblidarà quasi tot. Quan un nen, pel contrari, té respecte i admiració pel seu professor, té amor a allò que el professor transmet i a causa d’això té temor de desobeïr-lo; però aquest temor és molt diferent de la simple por; és un temor que protegeix aquest amor per allò superior que representa el professor.

 

Arriba un moment, però, que el temor s’ha de reconvertir en prudència en no infringir l’ordre diví. Si no, en realitat, diuen els savis, les persones estan sotmeses a molts temors inconscientes, temors que en realitat ho són a coses falses. Una persona es pot declarar atea i presumir de no tenir temor de Déu, però inconscientment tindrà temor a moltes coses, per exemple a què diran els demés, etc. Així, segons les religions monoteistes, quan una persona té temor reverencial a Déu deixa de tèmer les altres coses.

Ara bé, el temor per si sol no funciona. En realitat és l’Amor el que mou a les persones. Si a un nen se’l priva d’un comportament incorrecte amb l’amenaça d’un càstig, se li ha d’oferir una contrapartida. Es l’amor a quelcom desitjat allò que permet aguantar els impulsos, i que per tant educa. És a dir, el temor ha d’anar sempre relacionat amb l’amor a un estat de perfecció superior. La perfecció ens inspira amor. Quan algú es priva de fer quelcom, aquest temor amaga l’amor a quelcom més elevat.

En última instancia, en els llibres sagrats veiem aquesta relació temor-amor quan es parla del Jardí (paraís) i de l’infern. És l’Amor a l’estat de beatitud i de pau que comporta la proximitat divina i que és simbolitzat pel paraís, allò que porta a moderar la conducta en aquest món. En el següent text sagrat veiem aquesta relació:

 

“Quien haya temido comparecer ante su Señor y preservado su alma de la pasión tendrá el Jardín por morada”.

C. 79:40-41.

 

Per desenvolupar aquest temor-Amor és necessari desenvolupar una concepció espiritual de la vida. Així, cada religió té lleis i normes de conducta que tenen per funció protegir a l’individu per a que pugui accedir a la Veritat i a desenvolupar les seves capacitats espirituals. Per exemple, la prescripció religiosa de no robar. Aquesta prescripció hi és en totes les religions. Veiem que en el plà social aquesta prescripció també hi és. Podem absternir-nos de robar només per por a rebre les conseqüències legals o jurídiques. Ara bé, la prescripció religiosa ens protegeix de robar encara que sigui la cosa més petita i encara que no ens vegi ningú. Per això, una dita profètica diu el següent: “Adora Déu com si el veiessis, perquè si bé tu no el veus Ell sí que et veu a tu”. Aquesta consciència o record de Déu corregeix així el comportament en la direcció de la justícia, l’ètica i els alts valors humans.

 

 

Activitats per a la U.3.

Publicat el per

 

  1. Explica què vol dir fer un us responsible dels sentits.
  2. Què vol dir, metafòricament, l’expressió “asseure’s en companyia dels injustos” I perquè s’aconsella no fer-ho?
  3. Per exemple, què vol dir fer un bon us del sentit de la vista i del de la oïda?
  4. Com afecta la violència de la T.V. segons el psicòleg V. Frankl?
  5. Explica la relació que hi ha entre el llenguatge, el pensament, les emocions i la salud.
  6. Què vol dir que la paraula crea?
  7. Quina relació hi ha entre el sentit o intenció d’una paraula o d’un acte ritual i la seva forma externa?
  8. Digues quines són les grans etapes de l’evolució espiritual i explica-les.
  9. Fes una breu redacció sobre l’Amor.
  10. Explica quina relació hi ha entre l’Amor i el temor.

 

Meditació, música i freqüències cerebrals

Publicat el per

 

Dıferents estudis científics han demostrat que les tècniques meditatives presents en totes les tradicions espirituals afavoreixen els estats de relaxació i de benestar. Aquests estudis s’han fet mesurant diferents longituts d’ona que produeix el cervell, cada una connectada a un estat de consciència diferent:

ONES DELTA: Tenen una freqüència de 1-3 Hz, i sorgeixen durant el son profund, o en estats de hipnosis o trànsit. Estan associades també al somni lúcid. Són molt importants en els processos curatius. Quan es donen és senyal de que estan actuant les parts més internes i profundes del cervell.

ONES THETA: Tenen una freqüència de 4-7 Hz, i sorgeixen durant el son i també durant la meditació profunda. El cervell està en un estat molt profund de descans. Corresponen a estats de imaginació espontània i inspiració creativa. Es troben els arquetips en la seva forma simbòlica. També les produeixen les visualitzacions i l’audició de músiques harmòniques.

ONES ALFA: Tenen una freqüència de 8-12 Hz, i estan associades amb estats de relaxació profunda. Sorgeixen abans d’adormir-nos i durant la meditació. S’experimenten pensaments tranquils, optimisme i un sentiment d’integració de cos i ment. L’atenció es centra sobre els propis pensaments i contempla el contingut espiritual interior. Determinades músiques produeixen l’estat alfa. De fet, alguns instruments produeixen vibracions pròximes a aquesta freqüència. El to de veu de determinades persones també afavoreix aquest estat. I també activitats com la contemplació del mar, de les onades i el seu sò, o de la natura en general. És a dir, totes les activitats que permeten arribar a la “zona espiritual” de l’ésser humà.

ONES BETHA: Tenen una freqüència de 13-30 Hz, i es registren quan la persona es troba desperta i en plena activitat mental. Quan un pensa, conversa o dirigeix la seva atenció cap a l’exterior (persones, coses, problemes…). Corresponen a converses habituals, activitats rutinaries i quotidianes (treball, estudi, lectura, veure la televisió, etc. A vegades la irritació, inquietud o temors poden acompanyar aquest estat. La majoria del temps de vigilia transcorre en aquest estat Betha.

ONES GAMMA: Tenen una freqüència de 30-40 Hz, i estan associades a estats histèrics o de pèrdua de control (agressivitat, pànic, etc.). Les produeixen sorolls forts i terribles, insults, situacions tenses, crisis, noticies terribles, enfados forts, agressions físiques o psicològiques, etc.

 

La funció terapèutica i espiritual de la música

Publicat el per

 

La música, en el seu origen tenia una funció terapèutica i espiritual. Els pobles primitius feien música per sanar i per acompanyar els seus rituals sagrats. Amb el pas del temps la música ha esdevingut un entreteniment, però en totes les tradicions espirituals se’n conserva aquest us amb fins terapèutics i espirituals. La raó d’això és que la música té uns importants efectes sobre el cos, les emocions i l’esperit:

  • Efectes fisiològics: la vibració de la música és capaç d’entrar a 8 o 9 cms. dins del cos. Això vol dir que afecta els diferents sistemes del cos, com l’endocrí (hormonal), el límbic (que regula les emocions),  i afecta el nostre sistema immunitari (les defenses). Arriba també a la part més antiga del cervell.
  • Expressió emocional: hi ha 6 principis que cal respectar per mantenir la salud:
  1. L’aire
  2. L’alimentació i la beguda
  3. El son i la vigilia
  4. El movimient i el repòs
  5. L’evacuació i la retenció de substàncies
  6. Les emocions i els sentiments: les emocions són així un element important de la salut, i la música té la capacitat d’influir sobre elles i d’ equilibrar-les. D’altra banda, l’expressió emocional té un efecte catàrtic: la música permet expressar les emocions, i per tant té un caràcter alliberador.  Gràcies a la música determinats continguts subconscients poden fer-se conscients, i per tant ens ajuda a l’auto-coneixement.
  • El caràcter ètic de la música: es diu que la música és portadora de significat o informació. És a dir, que pot ser un vehicle per a integrar actituds vitals i trets de caràcter. D’aquí la importància d’escollir bé la música que escoltem.
  • La qualitat personal de l’intèrpret o compositor és molt important. Antigament, els músics passaven per un entrenament espiritual apart de la seva formació musical. En la música hi ha elements no mesurables: el timbre, les micro pauses en el ritme, etc., que fan que cada interpretació sigui única i que ens agradi o no. Una peça de música clàssica, per exemple, interpretada per un músic evolucionat espiritualment tindrà un efecte completament diferent que si la mateixa peça musical és interpretada per un músic de trash methal amb problemes  i desordres mentals i emocionals, per molt bé que la interpreti tècnicament. La qualitat personal és molt important, ja que d’alguna manera es transfereix a la música.
  • Els instruments també són un element important. Els tradicionals tenen una vibració natural adecuada per a l’oïda humana, mentre que d’altres instruments elèctrics tenen camps magnètics afegits.
  • El Ney o flauta de canya, un exemple d’instrument tradicional:

El Ney simbolitza el procés d’evolució espiritual de l’ésser humà. Els seus nusos, tancats per dins quan la canya és tallada del prat, simbolitzen les barreres psicològiques que obstaculitzen el camí cap al cor. El procés d’obertura d’aquests nusos quan es construeix el ney, simbolitza el procés de poliment del cor a través de les tècniques espirituals (música, meditació, oració, etc.). La posició en què es toca simbolitza un pas entre el cap i el cor.

El cant del Ney:

El gran poeta persa del S. XIII Jalaluddin Rumi  comença la seva extensa obra magna de 25.000 versos, El Mathnawi, amb un poema introductori dedicat al ney:

“Escucha la flauta de caña, cómo lamenta al contar un cuento de alejamiento y separación, diciendo: “Desde que fui separada del cañizal, mi lamento ha hecho gemir a hombre y a mujer.

Me hace falta un  pecho desgarrado por desunión para poder desplegar la pena del ansia del amor. Todo aquel que es dejado lejos de su fuente desea  que vuelva el tiempo en que estaba unido con ella.

En toda compañía he dejado oír mis notas afligidas, he intimado con los infelices y con aquellos que se regocijan. Cada cual se hizo mi amigo desde su propia opinión, nadie buscaba mis secretos desde mi interior.

Mi secreto no está lejos de mi lamento, más oído y ojo carecen de la luz. El cuerpo no está velado ante el alma, ni el alma ante el cuerpo, y sin embargo a nadie se le permite ver al alma.

Este son de la flauta de caña es fuego, no es viento: quien no tenga este fuego, ¡que nada sea! Es el fuego del Amor que está en la flauta de caña.

La flauta de caña es la compañera de todo aquel que ha sido separado de un amigo: su canto ha hecho pedazos nuestros velos”.

Escolta un taksim (improvització) de ney:

http://youtu.be/QQg56VGdtyo

Activitats per a la U.4.

Publicat el per

1. Explica com afecta la música sobre el cos i les emocions

2. Explica què és el caràcter ètic de la música

3. Explica perquè és important la qualitat personal de l’intèrpret o compositor

4. Explica quina és la simbologia del Ney o flauta de canya.

Definició dels conceptes Cos, Ànima, Esperit i Cor

Publicat el per

1. El cos (Basar)

Apareix 266 vegades a l’Antic Testament. Originalment significa la carn de qualsevol ésser viu, home o animal. ” Però també basar significa la carn humana: “(Déu) prengué una de les seves costelles i omplí amb basar el buit que havia deixat” (Gn 2,21). Es el terme que avui traduim com a “cos”. A Isaíes 40,6 mostra que la carn és tan efímera com l’herba campestre. En l’Alcorà es fa servir el mateix terme (bashar) per designar a allò que és mortal, com el cos.

2. Nefes o Nafs (l’ànima)

A la Bíblia aquest terme es refereix sovint a la respiració, a l’alè: “Es va estendre tres vegades sobre el nen, va invocar el Senyor, i va dir: -Senyor, Déu meu! que torni la nefes d’aquest nen dins d’ell! El Senyor va escoltar la veu d’Elies, i la nefes del nen va tornar a ell i va reviure” (1 Re 17,21-22). Des d’aquí nefes designa el propi ésser vivent en general i més en particular l’ésser humà.

La nefes hebrea té un permanent coeficient de corporeitat: quan l’ésser humà té gana la nefes està buida; la nefes es diverteix amb les bones menges (cf. Is 55,2).

La nefes pot tenir sensacions orgàniques com la gana. Alhora, els òrgans corporals poden tenir sensacions psíquiques: les entranyes es commouen (cf. Gn 43,30), s’emocionen (cf. Ct 5,4), els ronyons exulten (cf. Pr 23,16). L’ésser humà és per tant unitat psicosomàtica, ànima encarnada i/o cos animat.

Segons l’Alcorà l’ànima (nafs) és una realitat intermitja entre el cos i l’esperit, i pot evolucionar cap amunt, cap a les facultats espirituals, o bé degradar-se cap a allò més baix, cap als instints purament animals, o inclús més abaix. L’esforç per fer evolucionar l’ànima és allò que dóna dignitat a l’ésser humà. L’ànima es pot educar, i el procés d’educació passa per desidentificar-se de tot allò que no és ella i fer-la avançar cap a l’Esperit.

3. Ruah o Ruh, l’obertura a Déu de l’ésser humà

El terme ruah significa primerament brisa, vent. “Moisés va estendre el seu bastó cap a la terra d’Egipte; i el Senyor va fer bufar el ruah sobre el país tot aquell dia i tota la nit. I quan es va fer de dia, el ruah havia portat les llagostes” (Ex 10,13). En aquesta clau, per extensió, ruah significarà la respiració: “Aquell matí estava inquiet el seu ruah” (Gn 41,8).

En la majoria dels casos ruah es refereix a l’esperit del Senyor i en alguns casos, la comunicació que aquest esperit fa del Senyor a l’home.

A diferència de nefes, no es tracta de l’alè immanent a l’ésser viu sinó d’una força creadora o d’un do diví:

“Per la paraula del Senyor van ser fets els cels pel ruah de la seva boca ha creat l’estelada” (Sl 33,6).

“Déu meu, crea en mi un cor ben pur,

fes renéixer en mi un ruah ferm.

No em llancis fora de la teva presència,

no em prenguis el teu sant ruah” (Sl 51,12-13).

l’obertura a Déu, el que avui anomenaríem la dimensió sobrenatural:

“Reposarà sobre ell el ruah del Senyor: ruah de saviesa i intel·ligència, ruah de consell i fortalesa, ruah de ciència i temor de Déu” (Is 11,2).

“El ruah de Déu es va apoderar d’ell i es posà a delirar com els profetes, entremig d’ells” (1 Sa 10,10).

“A partir de llavors, va venir sobre David el ruah del Senyor” (1Sa 16,13).

No és estranya la contraposició basar-ruah: “Els egipcis són homes, i no déus; els seus cavalls són de basar, no ruah” (Is 31,3).

La dimensió més important de l’home concerneix el ruah. En ella es plasma la relació decisiva amb Déu.

L’home consta així d’esperit, ànima i cos.

4. El cor (leb o qalb)

A la Bíblia el concepte de cor (leb) és el veritable centre interior de l’ésser humà, en el qual s’imprimeixen i irradien sensacions, emocions, judicis, eleccions o criteris.

En l’Alcorà és també l’organ subtil en el qual es produeix el veritable coneixement de Déu i dels misteris divins. El cor no designa per tant només l’organ corporal, sinó el centre de l’ànima. El cor és allò que està en contacte amb el món espiritual, i és així la seu de l’Esperit (Ruh).

Sovint es comparen l’Esperit i el Cor amb el sol i la lluna: la lluna transmet indirectament la llum del sol a la terra, inclús en la obscuritat de la nit. De la mateixa forma, el cor reflexa i transmet la llum de l’Esperit a l’obscuritat de l’ànima. El cor està sempre en contacte amb l’esperit, però sovint hi ha obstacles que impedeixen que arribi la llum, com els núvols que impedeixen que arribi la llum de la lluna.

En una altra metàfora es compara el cor amb un mirall, que si està ben polit reflexa la Veritat. Però el mirall del cor és també capaç de oxidar-se, i aleshores s’ha de treure el l’òxit o rovell del cor mitjançant les tècniques espirituals, com per exemple els mantres. Es diu així que el record de Déu i la lectura dels llibres sagrats van purificant el cor.

Es tracta doncs, de netejar el cor per a que s’hi reflexin les veritats d’ordre sagrat. I quan el cor està net pot discernir entre la forma bonica i la forma lletga, és a dir entre allò just i allò injust, entre el bé i el mal.

 

Símbols presents en la llegenda de St. Jordi

Publicat el per

 

Els diferents personatges de la llegenda de St. Jordi són símbols, és a dir, representacions externes d’una realitat interna i espiritual. Si els analitzem veurem que són els mateixos arquetips que apareixen representats de diferents formes en totes les tradicions espirituals. Per fer-ne la lectura simbòlica hem de pensar primer que aquestes figures són representacions d’aspectes interns nostres. És a dir, que cadascú de nosaltres té una part que podria ser representada com una ‘princesa’ interior, i també té un ‘drac’ i un ‘sant Jordi’ interiors. Veiem què representen:

LA PRINCESA

La princesa representa l’ànima. Ara bé, en la llegenda la princesa cau en poder del drac. Per entendre què significa això a nivell simbòlic, primer hem de definir el concepte d’ànima. Si mirem les definicions d’ànima (nefes a la Bíblia, nafs a l’Alcorà) que fan les diferents tradicions espirituals, veiem que és una realitat intermitja entre el cos i l’esperit, i que pot evolucionar cap amunt, cap al món espiritual, o bé quedar-se identificada amb el cos i allò purament material.

EL DRAC

El drac representa totes aquelles coses que esclavitzen l’ànima si aquesta s’hi identifica, coses totes elles passatgeres: possessions materials, imatge, poder, status, etc. Així, els pensaments relacionats amb aquestes coses li fan tenir tota classe de passions o emocions negatives: por constant a perdre allò material, ambició i cobdicia desmesurada per aconseguir allò que no té, enveja, etc… L’ànima va a remolc de tots aquests pensaments; enlloc de ser-ne directora n’és esclava, s’hi identifica i viu així en un estat de sofriment. El drac representa així l’ego, que viu en la ignorància i que és el major obstacle en el camí espiritual, ja que té esclavitzada la princesa, que representa la puresa de l’ànima i les seves possibilitats espirituals.

SANT JORDI

Aquesta és la situació de l’ànima fins que entra en escena el cavaller St. Jordi. Com explica la llegenda, St. Jordi mata el drac amb una llança o espasa i allibera la princesa. Quan el rei li ofereix la mà de la princesa com a premi ell refusa i diu que ho ha fet per manament diví. St. Jordi representa així el principi de fe que allibera l’ànima de l’esclavatge de l’egoisme. I ho fa amb un instrument: l’espasa, que representa simbòlicament les diferents tècniques espirituals presents en totes les tradicions. Per exemple, una de les tècniques centrals de qualsevol mètode espiritual és la del mantra, que consisteix en recordar o invocar a Déu a través de fórmules sagrades que es reciten i repeteixen moltes vegades. Aquesta tècnica (el Record de Déu) té així la capacitat d’aturar les accions i els pensaments compulsius (el drac) i reconnectar l’ànima amb la seva font, que és l’esfera espiritual.

En d’altres versions de la llegenda el drac és vençut i portat al poble perquè en faci el que vulgui. Això vol dir que les mateixes qualitats negatives que representa el drac poden ser útils si les controlem i utilitzem per a fins nobles i no egoistes. Per exemple, el drac representa l’ambició, però és molt diferent tenir ambició per acumular riqueses que tenir ambició per fer el bé.

LES ROSES

La llegenda ens explica també que de la sang del drac en surten roses. La rosa és un símbol de l’Amor, però, segons veiem a la llegenda, aquest només pot créixer quan l’ego (el drac) ha estat vençut. Per això es diu que el treball i l’evolució espiritual produeixen Amor.

CORRESPONDÈNCIES

La llegenda de St. Jordi és un arquetip que trobem també en les històries profètiques. Per exemple en la histàoria de Moisès, el Faraó i els israelites: el Faraó d’Egipte tenia esclavitzats els fills d’Israel, i es feia servir i adorar com si fós Déu. El Faraó equivaldria així al Drac de la llegenda de St. Jordi, mentre que els israelites equivaldrien a la princesa que cal ser alliberada. Moisès seria el principi de fe alliberador, que correspon a la figura de St. Jordi. Quan Moisès els alliberà, els israelites triaren lliurement seguir la voluntat del Déu únic.

 

Activitats per a la U.5.

Publicat el per

 

  1. Què representen a nivell simbòlic les diferents figures que apareixen a la llegenda de St. Jordi?
  2. Explica un a un el significat simbòlic dels diferents personatges: la princesa, el drac i St. Jordi.
  3. Fés la lectura simbòlica del fet que de la sang del drac en néixin roses.
  4. Quina correspondència hi ha entre la llegenda de St. Jordi i la història de Moisès, els israelites i el Faraó d’Egipte?
  5. Defineix el concepte d’ànima.
  6. Defineix el concepte de Esperit.
  7. Defineix el concepte de Cor.

 

Danses sagrades

Publicat el per

La dansa giratòria (Sema)

Donar voltes és natural en l’ésser humà. Si ens hi fixem, els nens petits ho fan de forma natural. Desde sempre, en totes les cultures tradicionals del món, els xamans feien rituals sanadors girant al sò d’un tambor. Avuí en dia aquest ritual ha sobreviscut i és present en molts païssos del món, especialment del mitjà orient. La dansa del Sema és la dansa sagrada per excel·lència de la tradició sufí. El poeta místic del s. XIII Jalaluddin Rumi (Mevlana) va ser qui va fundar a Turquia la cofradia que es caracteritza per aquesta dansa.

Té varis símbols:

-Imita el moviment circular de l’existència: desde allò més petit com els electrons i protons dels àtoms que giren al voltant del nucli, fins a allò més gran com les galàxies, en tot hi veiem aquest disseny circular. El Sema imita aquest moviment. Es diu que els ballarins (semazens) giren al voltant del cor, que és el nostre centre espiritual. I es diu també que el cor és la “casa” de Déu. Segons una dita profètica l’univers sencer no pot contenir a Déu, però en canvi, Déu sí que pot entrar en el cor de qui creu en Ell.

-La mà dreta mira cap amunt, simbolitzant que es reben els dons de l’infinit, de Déu, i l’esquerra mira cap abaix, simbolitzant que es dóna allò que rebem a la humanitat.

-El vestit que porten es diu tannure, que vé d’una paraula que vol dir ‘forn’, i simbolitza que el sema és un forn on l’ànima es ‘cou’, és a dir, madura. El barret de feltre imita les làpides dels cementiris, simbolitzant així la mort de l’ego (de l’egoisme).

-Els ballarins giren en un estat de meditació, repetint mantres per recordar a l’Amat (Déu), reconnectant així la seva ànima amb l’Ésser.

 

Danses de Gurdjieff

Gurdjieff va ser un místic armeni que introduí a Europa aquestes danses sagrades provinents del mitjà orient. A continuació es pot veure un fragment de la pel·lícula Encuentros con hombres notables, dirigida pel director anglès Peter Brook: