La poesia és el llenguatge simbòlic per excel·lència, ja que proveeix la imaginació d’imatges que permeten a la intel·ligència entendre allò infinit a través d’allò finit. A través de les imatges poètiques traspua així un ordre superior, perceptible només a qui mira el món en la seva qualitat simbòlica. El món no és només la realitat que percebem a través dels sentits, sino que apunta a quelcom més, és en ell mateix un ‘signe’.

Per exemple, en la següent imatge poètica veiem les estrelles del cel que es reflexen en l’aigua en moviment d’un riu, simbolitzant així el reflexe dels atributs divins eterns en el cambiant món terrenal:

“Has de saber que el món dels éssers creats és com l’aigua clara i pura que reflexa els atributs de Déu. El seu coneixement, justicia i bondat reflexen els atributs de Déu de la mateixa manera que una estrella del cel es reflexa en l’aigua. Els reis terrenals reflexen la realesa de Déu. Els savis reflexen la saviesa de Déu. Els pobles i les nacions poden cambiar a mesura que una generació reemplaça una altra, però els atributs divins són eterns. L’aigua del riu cambia moltes vegades, però el reflexe de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix”.

Jalaluddin Rumi

(poeta místic d’origen persa)