Arxiu de la categoria: U.2. LA CAPACITAT SIMBÒLICA DE L’ÉSSER HUMÀ

Definició de símbol i els tres tipus de símbols

Publicat el per

 

Hi ha 3 tipus de símbols, i només els que formen part d’un d’ells, del tercer de la següent llista, poden considerar-se com a símbols ‘reals’:

1-Símbols convencionals o ‘artificials’: són fruit d’un acord o convenció entre les persones: per exemple els senyals de trànsit. Podrien ser d’una altra manera.

2-Símbols religiosos: també són fruit de la convenció però en el terreny religiós: per exemple l’estrella de David dels jueus, la creu cristiana o la mitja lluna musulmana. També parlem de símbols poètics: el cor com a símbol de l’amor, etc.

3-Símbols o Signes divins: signes presents en el món que apunten a la presència i poder divins. És a dir, el món és ple de signes divins que s’han d’interpretar, en realitat tot ell és un símbol o signe, i l’ésser humà ha de fer l’esforç d’interpretar-lo. Aquests signes no poden ser de cap altra manera, perquè són la realitat mateixa. Per exemple, el fet que no hi hagi dues realitats completament idèntiques en el món (dues cares de persones, dos cristalls de neu, etc.) apunta a la capacitat innovadora de Déu, que és un dels atributs divins: Déu és així “l’Innovador”, que introdueix constantment un aspecte innovador en tota la creació com a ‘signe’ per a la humanitat.

Així, segons els llibres sagrats podem trobar els signes divins en tres llocs:

1. En l’univers o la natura.

2. En les pròpies persones i les seves vides.

3. En els llibres sagrats, que es consideren en sí mateixos signes divins.

Desde el punt de vista d’aquest tercer tipus, podem definir un símbol com la manifestació o representació externa i visible d’una realitat interna i invisible. El símbol és la revel·lació d’un ordre superior de realitat en un altre inferior a través del qual l’ésser humà pot ser reconduit al regne superior. Comprendre els símbols és acceptar així l’estructura jeràrquica de l’univers i els estats múltiples de l’Ésser. Segons totes les religions, no només existeix l’àmbit de la realitat purament material o física perceptible pels sentits, sinó també l’àmbit espiritual, que és a l’origen de tots els fenòmens del món.

 

La poesia com a llenguatge simbòlic

Publicat el per

 

La poesia és el llenguatge simbòlic per excel·lència, ja que proveeix la imaginació d’imatges que permeten a la intel·ligència entendre allò infinit a través d’allò finit. A través de les imatges poètiques traspua així un ordre superior, perceptible només a qui mira el món en la seva qualitat simbòlica. El món no és només la realitat que percebem a través dels sentits, sino que apunta a quelcom més, és en ell mateix un ‘signe’.

Per exemple, en la següent imatge poètica veiem les estrelles del cel que es reflexen en l’aigua en moviment d’un riu, simbolitzant així el reflexe dels atributs divins eterns en el cambiant món terrenal:

“Has de saber que el món dels éssers creats és com l’aigua clara i pura que reflexa els atributs de Déu. El seu coneixement, justicia i bondat reflexen els atributs de Déu de la mateixa manera que una estrella del cel es reflexa en l’aigua. Els reis terrenals reflexen la realesa de Déu. Els savis reflexen la saviesa de Déu. Els pobles i les nacions poden cambiar a mesura que una generació reemplaça una altra, però els atributs divins són eterns. L’aigua del riu cambia moltes vegades, però el reflexe de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix”.

Jalaluddin Rumi

(poeta místic d’origen persa)

 

La interpretació simbòlica dels relats profètics

Publicat el per

 

Les històries dels profetes són profundament simbòliques. Diuen els entesos que estudiar-les i entendre-les és en realitat estudiar la pròpia ànima, és a dir, estudiar i entendre’ns a nosaltres mateixos. Podriem dir, per tant, que la història dels profetes és la història de l’Ànima.

Les històries profètiques tenen dues lectures possibles: una de històrica, en la qual es narren uns aconteixements que van passar, i una d’altra de teològica o filosòfica, que és la interpretació simbòlica d’aquells fets, és a dir, l’ensenyança que hi ha al darrera.

Per exemple podem fer la lectura històrica i teològica dels següents relats profètics:

-La Història de Noè i el rebuig del seu fill seu fill a pujar a l’arca:

La lectura històrica seria que el fill de Noè (Caanan) va rebutjar pujar a l’arca quan hi va haver el diluvi, i va preferir, en canvi, pujar a dalt d’una muntanya pensant que l’aigua no hi arribaria, però la muntanya també es va inundar i morí ofegat. La lectura teològica seria que el rebuig de Caanan a pujar a l’Arca simbolitza la falta de fe, l’orgull, l’autosuficiència, la desconfiança, la suposició de que no necessitem l’ajuda dels demés per a res, etc.

-L’èxode del poble d’Israel:

La lectura històrica és la història dels fills d’Israel quan estaven esclavitzats a Egipte i havien de servir el Faraó, fins que Moisès els alliberà. La lectura teològica d’aquells esdeveniments és molt àmplic i inclou molts símbols. Podriem dir, per exemple, que la historia dels israelites correspon a la situació de l’individu: la submissió al Faraó és comparable a l’ànima esclavitzada per les passions o l’egoisme. La guia de Moisès que alliberà aquell poble correspon a la guia de la fe per alliberar-se de l’egoisme. El pas pel desert correspon al desert que tothom ha d’atravessar alguna vegada a la vida fins que troba el “seu” Moisès. Les rebelions que van sorgir durant als anys de desert corresponen a la lluita dels mals hàbits per tornar a la comoditat de l’egoisme, etc.

Els següents textos fan referència a aquesta lectura simbòlica:

“Aquello que había en Faraón, en ti hay lo mismo, pero tu dragón está encerrado en la caverna (ya que no tienes el poder y los medios para dejarlo volar). Ay, todo esto es lo que en ti pasa: de buena gana quisieras colgárselo a Faraón. Si lo dicen de ti, se produce en ti una sensación de desentendimiento; y si (lo dicen) de otro, te parece una fábula. ¡Qué ruina ocasionada en ti por la maldita alma sensual! Esta amiga íntima te arroja extremamente lejos (de lo divino). Tu fuego no tiene el combustible de un Faraón; por lo demás es uno que lanza llamas como Faraón”.

“La mención de Moisés se ha convertido en una cadena (traba) en los pensamientos de mis lectores, pues creen que estas historias ocurrieron hace mucho tiempo. La mención de Moisés sirve como máscara, pero lo que te concierne ahora, oh buen hombre, es la luz de Moisés. Moisés y el Faraón están en tu ser: debes buscar a estos dos adversarios en ti mismo”.

 

Activitats per a la U.2.

Publicat el per

1. Explica quins són els tres tipus de símbols.

2. Posa algun exemple de ‘signe’ i digues quins són els tres llocs on es poden trobar.

3. Perquè la poesia és el llenguatge simbòlic per excel·lència?

4. Explica la imatge poètica del riu que reflexa la lluna i les estrelles, i relaciona-la amb el tema dels atributs divins que vam veure al segon curs o de les Idees en sí de Plató que vam veure a primer.

5. Explica què vol dir interpretar simbòlicament un relat profètic i fes-ne la lectura històrica i la teològica d’algun.