El terme “musulmà” (en àrab muslim) pot ser entès de dues maneres ben diferents: una d’elles es basa en els estereotips que generen conflictes, mentre que l’altra atany al sentit autèntic del terme. L’estereotip que més en dificulta la comprensió és el que associa les persones musulmanes amb una determinada cultura, normalment l’àrab, i per tant estableix diferències irreconciliables i veu a la persona musulmana com a estrangera. Aquest estereotip identifica per tant l’Islam amb formes culturals, i és el que la majoria d’europeus i occidentals tenen el cap quan pensen en una persona musulmana i en l’Islam. En el cas d’Espanya, s’associa sovint l’Islam amb les formes culturals marroquines, ja que és la població majoritariament musulmana amb més presència a l’estat espanyol. Així, es veu el musulmà com algú de nacionalitat marroquina, o també pakistaní, amb barba si és home i vel si es dona, amb túnica o xilaba, etc. Aquest estereotip és alimentat tant desde dins com desde fora per una necessitat d’identificació. Poguer assenyalar l’altre i desmarcar-se’n atorga sentit de pertanyença al propi grup, en reforça la identitat. Aquest mecanisme es produeix, per tant, de la mateixa manera en els europeus que entenen l’Islam desde els estereotips com en aquells musulmans que s’identifiquen amb formes culturals externes i obtenen així també un sentit de pertanyença al grup.

Però hi ha un altre sentit del terme “musulmà” que atany a l’essència de totes les religions. Un senzill anàlisi etimològic posa de manifest que totes les religions del món porten el nom del seu fundador, tribu o regió on varen néixer, totes menys l’Islam: l’Hinduisme de l’Hindus, el Budisme de Buda, el Confucianisme de Confuci, el Judaisme de la tribu de Judea, el Cristianisme de Crist. Però no així l’Islam, que no porta el nom de cap profeta, tribu o regió particular, sinó que es refereix essencialment a una manera de viure i d’entendre la vida, a una actitud personal que no depen de formes culturals determinades. Si l’Islam depengués de la cultura bressol on va néixer, l’àrab, no s’hauria pogut adaptar amb tanta facilitat a països amb cultures ben diferents, com per exemple Turquia, païs culturalment influenciat per la cultura persa que res té a veure amb la cultura àrab, o Indonesia entre d’altres.

Si llegim l’Alcorà trobem les afirmacions sorprenents de que Abraham, Moisès, o Jesús i els apòstols entre d’altres, profetes tots ells anteriors al profeta Mahoma (Muhammad), ja eren musulmans. L’Alcorà els defineix amb l’adjectiu “muslim”, que segons la majoria de traductors indica aquell qui està sotmès a la voluntat de Déu. La paraula Islam, de la mateixa arrel que el terme muslim (s l m) indica així d’una banda “auto-submissió” o “auto-conformitat” al designi diví i de l’altra “pau”, és a dir, la pau que es deriva d’aquesta conformitat. Aquesta arrel també forma el bell nom de Déu “Al-Salam” (la Pau), i també és pronunciada en la salutació musulmana “la pau sigui amb vosaltres” (as-salamu alaykum). Veiem per tant en els termes “Islam” i “musulmà” una actitud personal interna que va més enllà d’una simple identificació amb quelcom extern, actitud personal que és per tant universal i que ha estat present en tots els fundadors de les grans religions.

Per això l’Islam no es presenta a sí mateix exactament com a una nova religió, sino més aviat com la síntesi dels missatges revelats anteriorment. L’Islam és així una religió sintètica que culmina el procés profètic de la humanitat amb la figura de l’últim profeta que Déu ha donat a la humanitat, Muhammad, conegut també com “el segell de la profecía”. Segons una dita profètica (hadiz) hi ha hagut un total de 124.000 profetes, i l’Alcorà no estableix distincions entre ells. L’Islam no pretén així anul·lar les revelacions anteriors, sinó confirmar-les, restituint el seu missatge original del deteriorament i depurant-lo de les manipulacions a què han estat subjectes al llarg del temps. L’objectiu de l’islam és així retornar els creients a la fe original ja professada per Abraham i els demés profetes.