Abraham: superar el culte als ídols

(escenificació teatral)

 

Escena I

 

Narrador: Era una vegada un home anomenat Abraham, que buscaba al Déu veritable. Una nit, en veure una estrella va dir:

Abraham: Aquest és el meu Senyor.

Narrador: Però quan va veure que l’estrella desapareixia, digué:

Abraham: No estimo allò que s’esvaeix.

Narrador: I quan va veure que sortia la lluna, va dir:

Abraham: Aquest és el meu Senyor.

Narrador: Però quan va veure que la lluna desapareixia, digué:

Abraham: Si el meu Senyor no em guia, seré un dels extraviats.

Narrador: I quan va veure que sortia el sol, va dir:

Abraham: Aquest és el meu Senyor, ja que és més gran de tots!

Narrador: Però quan el sol es va ocultar digué:

Abraham: Oh poble meu, estic lliure de tot el que confoneu amb Déu. Dirigeixo el meu rostre a qui ha creat els cels i la terra, com qui posseeix la fe primordial; no sóc dels qui associen a altres amb el Déu Únic.

Escena II

 

Narrador: Un dia Abraham va veure el seu pare agenollat davant d’una estàtua i li va dir:

Abraham: Pare, prens a uns ídols per divinitats? Et veig a tu i als teus desencaminats.

Narrador: Després, Abraham va veure la gent del seu poble adorant també a unes estàtues, i els hi va dir:

Abraham: Què són aquestes estàtues a les que dediqueu la vostre adoració?

Personatge 1: Vam trobar els nostres pares adorant-les.

Abraham: Realment vosaltres i els vostres pares esteu evidentment extraviats.

Personatge 2: Perquè ens dius això? Qui ets tu?

Abraham: El vostre Senyor és el Senyor dels cels i de la terra, qui els va crear, i jo sóc un dels que donen testimoni d’això. I quan gireu l’esquena penso tramar alguna cosa en contra dels vostres ídols.

Narrador: Aleshores Abraham va destruir les estàtues que prenien per déus, excepte una de gran que tenien. (Abraham destrueix les estàtues)

Gent del poble (personatge 3): Qui ha fet això amb els nostres déus? Qui ho ha fet és un injust.

Personatge 1: Hem sentit que un jove s’hi referia. Li diuen Abraham.

Personatge 2: Porteu-lo, el farem testimoniar.

(porten a Abraham)

Personatge 3: Has estat tu qui ha fet això amb els nostres déus, Abraham?

Abraham: No, ha estat aquest, el major d’ells (Abraham assenyala l’única estàtua que no ha destruit). Pregunteu-li, si és que pot parlar.

Personatge 1: saps perfectament que aquests no parlen.

Abraham: Aleshores, com és que adoreu fora de Déu el que ni us beneficia ni us perjudica en res? Lluny de mi tot el que confoneu amb Déu!

Personatge 2: Cremeu-lo!

(la gent del poble es disposen a cremar a Abraham)

Narrador: Aleshores per designe diví el foc es va tornar inofensiu per a Abraham. Més endavant, Déu va concedir dos fills a Abraham: Isaac i Ismael, dels qui arrenquen les tradicions judeo-cristiana i musulmana respectivament.

 

 

Comentari:

 

Abraham és considerat el pare de la “fe” en les tres religions monoteistes. Com hem vist en aquestes escenes, Abraham va arribar a la fe pura després de buscar a Déu en les coses creades (una estrella, la lluna, el sol) i adonar-se que cap d’elles no era permanent, sino que eren coses creades i temporals. Abraham es va orientar així cap a l’Únic Déu que no es “pon” mai. És a dir, va arribar a comprendre que l’existència de Déu és “trascendental”. Això vol dir que Déu no és un objecte del món, sino que és el creador i el fonament de totes les coses del món. Per això Déu és “invisible”, ja que si el poguessim veure aleshores seria ja un objecte del món. No podem dir “Déu està aquí”, o “està allà”, sino més aviat “és a tot arreu”, com a fonament de tots els éssers i fenòmens del món.

Abraham és considerat així el paradigme del monoteisme, i representa la superació del culte als ídols. Els ídols poden ser externs, com les estàtues a les quals retien adoració la gent del poble d’Abraham, o interns. Adorar un ídol vol dir atribuir-li un poder superior i humillar-s’hi demanant el seu favor sobre nosaltres. Aquest procés pot ser clar i manifest, com en el cas de les estàtues del poble d’Abraham, o bé inconscient i subtil. Desde els seguidors de futbol que van més enllà d’una simple afició i arriben al fanatisme (postrant-se inclús fisicament davant les seves estrelles), fins a mecanismes més subtils de submissió i adoració al poder, etc., sempre hi ha l’actitud d’adoració a coses a les que se’ls hi atribueix el poder de fer-nos feliços o de concedir-nos els nostres desitjos. Però, en realitat, segons els llibres sagrats del monoteisme, aquest poder és il·lusori, ja que l’únic poder real pertany al Déu Únic.

La figura de Jacob

El profeta Jacob era fill de Isaac i nét de Abraham, i va recollir el relleu del monoteisme. Jacob va passar a dir-se Israel després d’un somni/visió en que lluitava amb un àngel. Després d’això Jacob ja no era el mateix, s’havia transformat en el seu interior, i va continuar la missió profètica del seu pare i el seu avi.

Jacob va tenir dotze fills, entre ells Josep, que fou també profeta, dels quals neixen les dotze tribus d’Israel. D’aquí neix el concepte de ‘fills d’Israel’, que s’ha de separar de la idea de poble jueu que es té avui dia per designar als seguidors del judaisme. El poble jueu, que rep el nom de la tribu de Judea, es va formar varis segles després de Moisès, i, per tant, aquest concepte no existia en el temps dels profetes Abraham, Isaac, Jacob o Josep.

En un altre somni/visió significativa que va tenir Jacob/Israel, aquest va veure una escala que unia el cel amb la terra, per la qual hi pujaven i baixaven àngels. Aquest aconteixement ha estat retratat per varis artistes al llarg de la història. Un dels retrats més coneguts és el que en va fer l’artista Blake.

L’escala de Jacob

 

 

La figura de Moisès

 

SIGNES DE LA MISSIÓ DE MOISÈS

 

Bíblia – Antic Testament – Llibre de l’Èxode (Ex 4,1-8):

1 Moisès va respondre:

-Els israelites no em creuran ni m’escoltaran. Diran: “No és veritat que se t’hagi aparegut el Senyor Déu.”

2 El Senyor li preguntà:

-Què hi tens a la mà?

Moisès respongué:

-Un bastó.

3 El Senyor li va ordenar:

-Llança’l a terra.

Ell li va llançar, i el bastó es convertí en una serp. Quan la va veure, Moisès es va fer enrera.

4 El Senyor li va dir:

-Allarga la mà i agafa-la per la cua.

Ell va allargar la mà i l’agafà. I, a la seva mà, la serp es va convertir altra vegada en un bastó. 5 El Senyor va afegir:

-Així creuran que se t’ha aparegut el Senyor, el Déu dels seus pares, el Déu d’Abraham, el Déu d’Issac i el Déu de Jacob.

6 El Senyor li digué encara:

-Posa’t la mà al pit.

Ell ho va fer així i, quan la va treure, era plena de lepra, blanca com la neu.

7 Després el Senyor li digué:

-Posa’t altra vegada la mà al pit.

Ell va fer-ho així i, quanla va treure del pit, tornava a ser com abans.

8 El Senyor va afegir:

-Si no et volen creure i no fan cas de tu pel primer prodigi, et creuran pel segon. 9 I si tampoc no et creuen ni fan cas d’aquests dos prodigis, vés a buscar aigua del Nil i escampa-la per terra; l’aigua que hauràs tret del riu es convertirà en sang.

 

Alcorà (capítol o sura 20,9-24):

9. ¿Te has enterado de la historia de Moisés?

10. Cuando vio un fuego y dijo a su familia: «¡Quedaos aquí! Distingo un fuego. Quizá pueda yo traeros de él un tizón o encontrar la buena dirección con ayuda del fuego».

11. Cuando llegó al fuego, le llamaron: «¡Moisés!

12. Yo soy, ciertamente, tu Señor. Quítate las sandalias! Estás en el valle sagrado de Tuwa.

13. Y te he escogido Yo. Escucha, pues, lo que se va a revelar.

14. Yo soy, ciertamente, Dios. No hay más dios que Yo. ¡Sírveme, pues, y haz la azalá para recordarme!

15. La Hora llega -estoy por ocultarla- para que cada uno sea retribuido según su esfuerzo.

16. ¡Que no te desvíe de ella quien no cree en ella y sigue su pasión! Si no, ¡perecerás!

17. ¿Qué es eso que tienes en la diestra, Moisés?»

18. «Es mi vara», dijo. «Me apoyo en ella y con ella vareo los árboles para alimentar a mi rebaño. También la empleo para otros usos».

19. Dijo: «¡Tírala, Moisés!»

20. La tiró y he aquí que se convirtió en una serpiente que reptaba.

21. Dijo: «¡Cógela y no temas! Vamos a devolverle su condición primera.

22. ¡Y llévate la mano al costado! Saldrá, blanca, sana – otro signo-.

23. Para mostrarte parte de Nuestros tan grandes signos.

24. ¡Ve a Faraón! Se muestra reacio».

 

 

LA TROBADA ENTRE MOISÈS I EL FARAÓ D’EGIPTE

 

Bíblia – Antic Testament – Llibre de l’Èxode (Ex 7, 8-11):

8 El Senyor va dir a Moisès i a Aaron:

9 – Si el faraó us demana que feu un prodigi, tu, Moisès, digues a Aaron que prengui el bastó i el llanci al davant d’ell; el bastó es convertirá en un dragó.

10 Moisès i Aaron anaren a trobar el faraó i van fer el que el Senyor els havia manat. Aaron va llançar el bastó davant el faraó i els seus cortesans, i es convertí en un dragó. 11 Llavors el faraó va cridar els savis i els qui feien sortilegis. També ells, els mags egipcis, van fer el mateix prodigi amb els seus encanteris: 12 cada un d’ells va llançar a terra el seu bastó, i els bastons es convertiren en dragons. Però el bastó d’Aaron va engolir els altres bastons. Tot i això, tal com el Senyor havia enunciat, el cor del faraó es va endurir i no va escoltar Moisès i Aaron.

 

Alcorà (Capítol o sura 7,103-133):

103. Luego, después de ellos, enviamos a Moisés con Nuestros signos a Faraón y a sus dignatarios, pero fueron injustos con ellos. ¡Y mira cómo terminaron los corruptores!

104. Moisés dijo: «Faraón! He sido enviado por el Señor del universo.

105. No debo decir nada contra Dios, sino la verdad. Os he traído una prueba clara de vuestro Señor. Deja marchar conmigo a los Hijos de Israel».

106. Dijo: «Si has traído un signo, muéstralo, si es verdad lo que dices».

107. Tiró su vara y se convirtió en auténtica serpiente.

108. Sacó su mano y he aquí que apareció blanca a los ojos de los presentes.

109. Los dignatarios del pueblo de Faraón dijeron: «Sí, éste es un mago entendido.

110. Quiere expulsaros de vuestra tierra ¿Qué ordenáis?»

111. Dijeron: «¡Dales largas, a él y a su hermano, y envía a las ciudades a agentes que convoquen,

112. que te traigan a todo mago entendido!»

113. Los magos vinieron a Faraón y dijeron: «Tiene que haber una recompensa para nosotros si vencemos».

114. Dijo: «Sí, y seréis, ciertamente, de mis allegados».

115. Dijeron: «¡Moisés! ,Tiras tú o tiramos nosotros?»

116. Dijo: «¡Tirad vosotros!» Y, cuando tiraron fascinaron los ojos de la gente y les aterrorizaron. Vinieron con un encantamiento poderoso.

117. E inspiramos a Moisés: «¡Tira tu vara!» Y he aquí que ésta engulló sus mentiras.

118. Y se cumplió la Verdad y resultó inútil lo que habían hecho.

119. Fueron, así, vencidos y se retiraron humillados.

120. Los magos cayeron prosternados

121. Dijeron: «Creemos en el Señor del universo,

122. el Señor de Moisés y de Aarón».

123. Faraón dijo: «¡Habéis creído en él antes de que yo os autorizara! Ésta es, ciertamente, una intriga que habéis urdido en la ciudad para sacar de ella a su población, pero vais a ver…

124. He de haceros amputar las manos y los pies opuestos. Luego he de haceros crucificar a todos».

125. Dijeron: «Ciertamente, volveremos a nuestro Señor.

126. Te vengas de nosotros sólo porque hemos creído en los signos de nuestro Señor cuando han venido a nosotros. ¡Señor! Infunde en nosotros paciencia y haz que cuando muramos lo hagamos sometidos a Ti».

127. Los dignatarios del pueblo de Faraón dijeron: «¿Dejaréis que Moisés y su pueblo corrompan en el país y os abandonen, a ti a y a tus dioses?» Dijo: «Mataremos sin piedad a sus hijos varones y dejaremos con vida a sus mujeres. Les podemos».

128. Moisés dijo a su pueblo: «¡Implorad la ayuda de Dios y tened paciencia! La tierra es de Dios y se la da en herencia a quien Él quiere de Sus siervos. El fin es para los que temen a Dios».

129. Dijeron: «Hemos sufrido antes de que tú vinieras a nosotros y luego de haber venido». Dijo: «Puede que vuestro Señor destruya a vuestro enemigo y os haga sucederles en la tierra para ver cómo actuáis».

130. Infligimos al pueblo de Faraón años y escasez de frutos. Quizás así, se dejaran amonestar.

131. Cuando les sonreía la fortuna, decían: «¡Esto es nuestro!». Pero, cuando les sucedía un mal, lo achacaban al mal agüero de Moisés y de quienes con él estaban. ¿Es que su suerte no dependía sólo de Dios? Pero la mayoría no sabían.

132. Dijeron: «Sea cual sea el signo que nos traigas para hechizarnos con él, no te creeremos».

133. Enviamos contra ellos la inundación, las langostas, los piojos, las ranas y la sangre, signos inteligibles. Pero fueron altivos, eran gente pecadora.

 

 

ELS DEU MANAMENTS

 

Bíblia – Antic Testament – Llibre de l’Èxode (Ex 20, 1-17 i 34,14):

1 Déu va donar al poble d’Israel aquests manaments:

2 –Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’ha fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau.

3 >> No tinguis cap altre déu fora de mi.

4 >> No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt del cel, aquí baix a la terra o en les aigües d’aquí baix. 5 No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen. 6 Però, per als qui m’estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions.

7 >> No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom.

8 >> Recorda’t de consagrar-me el repòs del dissabte […].

12 >> Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu.

13 >> No matis.

14 >> No cometis adulteri.

15 >> No robis.

16 >> No acusis ningú falsament.

17 >> No desitgis la casa d’un altre. No desitgis la seva dona, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany.

 

34,14 >> No adoris cap altre déu, perquè el Senyor s’anomena Gelós: es el “Déu-gelós”.

 

Alcorà (capítol o sura 7,142-145):

142. Y nos dimos cita con Moisés durante treinta días, que completamos con otros diez. Así, la duración con su Señor fue de cuarenta días. Moisés dijo a su hermano Aarón: «Haz mis veces en mi pueblo, obra bien y no imites a los corruptores».

143. Cuando Moisés acudió a Nuestro encuentro y su Señor le hubo hablado, dijo: «¡Señor! ¡Muéstrate a mí, que pueda mirarte!» Dijo: «¡No Me verás! ¡Mira, en cambio, la montaña! Si continúa firme en su sitio, entonces Me verás». Pero, cuando su Señor se manifestó a la montaña, la pulverizó y Moisés cayó al suelo fulminando. Cuando volvió en si dijo: «¡Gloria a Ti! Me arrepiento y soy el primero de los que creen».

144. Dijo: «¡Moisés! Con Mis mensajes y con haberte hablado, te he escogido entre todos los hombres. ¡Coge, pues, lo que te doy y sé de los agradecidos!»

145. Y le escribimos en las Tablas una exhortación sobre todo y una explicación detallada de todo. «Cógelas, pues, con fuerza y ordena a tu pueblo que coja lo mejor de ellas». Yo os haré ver la morada de los perversos.

 

 

 

 

La figura de David

 

DAVID I GOLIAT

El territori on vivien els antics israelites era continuament objecte d’invasions per part de tribus enemigues que vivien a la zona de Palestina, com els filisteus. Tant la Bíblia com l’Alcorà narren l’episodi de la lluita entre el profeta David i el filisteu Goliat. L’exèrcit dels filisteus era molt major en nombre, però els israelites el van vèncer gràcies a la valentia de David, qui amb l’ajuda divina es va enfrontar a Goliat, molt més gros i fort que ell, i el va matar amb una sola fona.

 

David i Goliat en l’Antic Testament:

4 De les files dels filisteus va sortir aleshores un desafiador, de més de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat, de Gat. 5 Duia un casc de bronze i una cuirassa de malla de bronze que pesava cinquanta quilos. 6 Unes polaines de bronze li protegien les cames, i portava penjada a les espatlles una javelina també de bronze. 7 El pal de la seva llança era com una plegadora de teixidor; la punta de ferro, sola, ja pesava sis quilos. Davant seu hi anava un escuder.

[…]

17 Jessé va dir al seu fill David:

-Pren aquest sac de blat torrat i aquest deu pans, i corre a portar-ho als teus germans, al campament. 18 Aquests deu formatges, porta’ls al comandant. Informa’t de com estan els teus germans i torna amb la seva soldada. 19 Saül és amb ells i amb totes les tropes d’Israel, a la vall de l’Alzina, per combatre contra els filisteus.

[…]

32 David digué a Saül:

-Que ningú no s’acobardeixi per aquest filisteu. Aquest servent teu anirà a lluitar contra ell.

33 Però Saul respongué a David:

-Tu no pots posar-te al davant d’aquest filisteu i lluitar contra ell. Tu encara ets un noi, i ell està avesat a combatre des de jove.

34 David li va explicar:

-El teu servent és pastor del ramat del seu pare. Si ve un lleó o un ós i s’emporta una ovella del ramat, 35 el persegueixo, l’ataco i li prenc la presa de la boca. I si s’abraona contra mi, l’agafo per sota la barra i el mato. 36 El teu servent ha matat lleons i óssos: aquest filisteu incircumcís serà com un d’ells, perquè ha desafiat les tropes del Déu viu!

37 David va dir també:

-El Senyor, que m’ha salvat d’óssos i lleons, també em salvará d’aquest filisteu.

Aleshores Saül li digué:

-Vés, i que el Senyor sigui amb tu.

[…]

40 Prengué el seu bastó, va triar cinc palets ben llisos del torrent, se’ls ficà al sarró i, amb la fona a la mà, va avançar cap al filisteu.

41 El filisteu, precedit del seu escuder, anava acostant-se a David. 42 Llavors, fixant-se en David, el va mensprear: no era més que un xicot de cabell roig i de bona presència. 43 I li va dir:

-¿Et penses que sóc un gos, que véns amb aquest bastó?

El filisteu es posà a maleir David nom dels seus déus. 44 Després li digué:

-Vine, que donaré la teva carn als ocellots i als animals feréstecs.

45 David li va respondre:

-Tu véns contra mi amb l’espasa, la llança i la javelina, però jo vinc contra tu en nom del Senyor de l’univers, el Déu de les tropes d’Israel, que tu has insultat. 46 Avui mateix el Senyor et farà caure a les meves mans, et mataré i et tallaré el cap. Avui donaré les despulles de l’exèrcit filisteu als ocellots i als animals feréstecs, i tot el país sabrá que Israel té un Déu. 47 Tots els qui són aquí veuran que el Senyor no dóna la victòria amb l’espasa o amb la llança. El Senyor és l’amo de la guerra i avuí us farà caure a les nostres mans.

48 Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels renglers de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara. 49 David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. 50 David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa.

51 Després va anar d’una correguda fins al filisteu, li tragué l’espasa de la beina i el va rematar tallant-li el cap. En veure mort el més valent dels seus guerrers, els filisteus van emprendre la fugida. 52 Llavors els homes d’Israel i de Judà llançaren el crit de guerra i es posaren a perseguir-los fins arribar a Gat i fins a les portes d’Ecron. Per tot el camí de Xaaraim, fins a Gat i fins a Ecron, hi havia cadàvers de filisteus. 53 Els israelites van parar de perseguir els filisteus i van tornar enrere per saquejar el seu campament. 54 David va agafar el cap del filisteu i el portà a Jerusalem; les armes, se les quedà a la seva tenda.

1Sa 17,4-54 (Bíblia-Antic Testament

-1er Llibre de Samuel)

 

David i Goliat en l’Alcorà:

2:249 Quan ja després Talut [Saül] va anar a lluitar amb els soldats dels seus exèrcits, els va arengar: <<Al·là, Déu, us provarà amb un rierol. El qui hi begui no serà dels meus. El qui no s’alimenti d’ell serà dels meus. Tret que prengui sols un glop amb la seva mà>>. Però quasi tots van beure-hi abundantment. Quan ells i els creients van creuar el riu, aquells van començar a dir: <<Avuí, no podem fer res amb Al-Jalut [el Goliat bíblic] i els seus soldats>>. Els qui confiaven d’anar amb Déu, Al·là, deien, en canvi: <<Quants grups petits han vençut, han guanyat, grups nombrosos, amb l’anuència, el permís i l’ajut de Déu!>>. Déu, Al·là, està sempre amb els qui tenen paciència i suporten les dificultats.

2:250 Quan van sortir a lluitar amb Al-Jalut [Goliat] i els seus soldats, ells van pregar: <<Senyor nostre! Omple el nostre buit amb paciència i la nostra feblesa amb força Teva. Fes ferms els nostres passos. Ajuda’ns per a vèncer els impius, els no creients, els enemics Teus!>>.

2:251 Els van guanyar, amb el permís i l’ajut de Déu. Daüd [David] matà Al-Jalut [Goliat]. Déu, Al·là, li va donar el poder i la saviesa. Li va ensenyar el que va voler. Si el rebuig de Déu s’hagués fet posant els uns contra els altres, la terra sencera s’hauria corromput. Però realment Déu es qui dóna ajut i béns a tothom, pertot arreu!

2:252 Aquests són els signes, miracles de Déu, versicles sants, que t’hem contat [profeta]. Són relats veritables. Tu ets, de veres, missatger Nostre!

Alcorà, sura 2 (La vaca – Al-Bàqara)

 

 

Alguns salms de David

SALM 1 Feliç l’home que estima la Llei del Senyor

1 Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos,

ni va pels camins dels pecadors,

ni s’asseu en companyia dels descreguts;

2 Estima de cor la Llei del Senyor,

medita la seva Llei de nit i de dia.

 

3 Serà com un arbre que arrela vora l’aigua:

dóna fruit quan n’és el temps,

i mai no es marceix el seu fullatge;

duu a bon terme tot el que emprèn.

 

4 No serà aquesta la sort dels injustos:

seran com la palla escampada pel vent.

5 En el judici no sabran què respondre,

callaran els pecadors en l’aplec dels justos.

 

6 El Senyor coneix el camí dels justos,

però el camí dels malvats acaba malament.

 

 

SALM 104 (103)

13 Des del teu palau regues les muntanyes,

sacies la terra de plujes del cel;

14 fas néixer l’herba per al bestiar

i les plantes al servei de l’home:

fas sortir el pa de la terra

 

SALM 49 (48) L’home no dura en els honors

1 Per al mestre de cor. Del recull dels fills de Corè. Salm.

2 Escolteu això, tots els pobles,

estigueu atents, habitants de la terra,

3 gent noble i gent senzilla,

pobres i rics, tots alhora.

4 Dels meus llavis sortiran paraules assenyades;

del meu cor, pensaments madurats amb saviesa.

5 Fixo l’atenció en un cas proverbial,

exposo el meu enigma al so de la lira.

6 Per què he de tenir por en dies dolents,

quan m’envolta la malícia dels perversos?

7 Vénen refiats de la seva fortuna,

es glorien de la seva gran riquesa.

8 Quin home en podrà redimir un altre

i pagar a Déu el seu rescat?

9 Ni que ofereixi un preu molt alt,

s’acabarà per sempre més la seva vida:

10 no comprarà el dret de viure sempre

i escapar-se de la mort.

11 Veurà com moren els savis,

com se’n van alhora necis i ignorants,

i abandonen als altres la fortuna.

12 Les tombes seran la seva casa per sempre,

s’hi estaran segles i més segles,

ni que els terrenys conservin els seus noms.

13 L’home no dura en els honors,

s’assembla al bestiar, de qui no es parla més.

14 Aquesta és la sort dels qui es refien d’ells mateixos,

La fi dels qui es complauen en les propies paraules:

15 s’aplegaran com ramats a la terra dels morts,

la mort mateixa serà el seu pastor.

Baixaran de dret al sepulcre,

es desfiguraran les seves faccions.

La terra dels morts serà el seu palau.

16 Però a mi, Déu em rescatarà la vida

de les urpes del regne dels morts

per endur-se’m amb ell.

17 No et preocupis si un home s’enriqueix

i acumula una fortuna a casa seva:

18 quan es mori no s’endurà res,

no el seguiran les seves riqueses.

19 En vida es felicitava a si mateix:

>>Tots t’alaben per la teva sort!>>

20 Però acabarà reunint-se amb els seus pares,

que no veuran mai més la llum.

21 L’home que viu en els honors i no entén res,

s’assembla al bestiar, de qui no es parla més.

 

SALM 62 (61) Només en Déu reposa la meva ànima

1 Per al mestre de cor: a la tonada de <<Jedutun>>. Salm del recull de David.

2 Només en Déu reposa la meva ànima,

d’ell em ve la salvació.

3 Només ell és la roca que em salva,

el meu castell de refugi: mai no cauré.

4 Fins quan us llançareu contra un home

vosaltres, tots junts, per enderrocar-lo,

com una muralla a punt de caure,

com una tàpia que s’esfondra?

5 Sols tramen altivament de fer-me caure,

els agrada d’enganyar;

mentre beneeixen amb la boca,

maleeixen dintre seu.

6 Reposa només en Déu, ànima meva;

d’ell em ve tota esperança.

7 Només ell és la roca que em salva,

el castell on em trobo segur.

8 En Déu tinc la salvació i la glòria,

és la meva roca inexpugnable;

trobo en Déu el meu refugi.

9 Vosaltres, poble seu, cofieu sempre en ell,

esplaieu davant d’ell el vostre cor:

Déu és el nostre refugi.

10 Els homes només són fum,

els mortals són enganyosos:

tots plegats, a les balances,

no pesen més que el vent.

11 No confieu en els guanys obtinguts amb violència,

no us refieu dels béns robats.

Si augmentàveu les riqueses,

No hi poseu el cor.

12 Déu ha parlat una vegada,

i jo he entès dues coses:

que de Déu és el poder

i l’amor és del Senyor,

i que tu pagues a cadascú segons les seves obres.