Arxiu de la categoria: 2on d’ESO

Escrits sobre Jesús

Publicat el per

Tant la Bíblia com l’Alcorà recullen alguns dels fets de la vida de Jesús i el seu missatge. En la Bíblia quasi tota la informació que ens ha arribat sobre Jesús prové dels quatre evangelis continguts en el Nou Testament, que és la segona part de la Bíblia Cristiana. I en l’Alcorà trobem informacions de Jesús en diversos capítols (sures). L’Alcorà diu també que Jesús va rebre un llibre revel·lat: l’Injil, que correspondria a l’evangeli original desaparegut.

 

Els quatre evangelis

Els evangelis són escrits elaborats pels seguidors de Jesús. Es van escriure a través d’un llarg procés que va durar molts anys i en el qual van intervenir moltes persones. Es calcula que s’escrigueren entre els anys 70 i 100, per tant, bastants anys després de la mort de Jesús. La paraula ‘Evangeli’ és d’origen grec i significa ‘bona noticia’.

Així, els quatre evangelis són els següents:

EVANGELI DE MARC (Mc): és el més antic dels quatre; es calcula que va ser escrit cap a l’any 70 a Roma. El seu autor estava molt influït per l’apòstol Pere, i es va servir duna col·lecció de textos que narraven sobretot la vida de Jesús. El seu símbol és el lleó.

EVANGELI DE MATEU (Mt): es va escriure entre els anys 80 i 90, potser a Antioquia (Antakya, a la Turquia actual). Segons sembla, el seu autor és un cristià d’origen jueu que no va conèixer Jesús. El seu símbol és un home.

EVANGELI DE LLUC (Lc): escrit en grec entre els anys 80 i 90 per als grecs convertits al cristianisme. El seu autor estava molt influït per Pau. El seu símbol és un toro.

EVANGELI DE JOAN (Jn): va ser l’últim de ser escrit, entre els anys 90 i 110, probablement per un grup de deixebles que meditaven els ensenyaments de l’apòstol Joan. Potser els seus destinataris eren els cristians de la ciutat d’Efes (a l’actual Turquia). El seu símbol és una àguila.

 

Els evangelis sinòptics:

Tres dels quatre evangelis, els de Mateu, Marc i Lluc, són molt semblants, en alguns passatges pràcticament calcats, i per aquest motiu se’ls anomena evangelis sinòptics. Els autors dels evangelis de Mateu i Lluc van conèixer i utilitzar el text de Marc i es van servir d’una altra font que contenia paraules i discursos de Jesús, font que s’anomena ‘font Q’ i que està desapareguda.

 

Evangelis apòcrifs:

Hi ha altres evangelis anomenats apòcrifs. La paraula ‘Apòcrif’ vé del grec apókriphos, que vol dir ‘secret’, ‘ocult’. Són evangelis que presenten una altra versió del missatge i la figura de Jesús, que en alguns aspectes difereix de la doctrina oficial de l’Esglesia i que no han estat mai reconeguts per aquesta.

Alguns dels evangelis  apòcrifs més coneguts són l’Evangeli dels Natzarens i l’Evangeli de Tomàs. Un altre evangeli apòcrif significatiu és el de l’apòstol Bernabé, la tomba del qual està en l’actual illa de Xipre. L’Evangeli de Bernabé és utilitzat freqüentment desde fonts islàmiques, ja que en ell es presenta una visió de Jesús coïncident amb la de l’Alcorà; per exemple es presenta a Jesús com a home, no com a Déu, i com a precursor de Mahoma. En aquesta versió tampoc Jesús és crucificat, cosa que coïncideix també amb la visió que en presenta l’Alcorà.

 

Crida dels primers deixebles i els apòstols

Publicat el per

Segons llegim a l’Evangeli de Mateu (4, 18-22), Jesús, tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l’aigua. Eren pescadors. Jesús els hi digué: ‘Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes’. Ells immediatament deixaren les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells immediatament deixaren la barca i el pare i el van seguir.

Aquest text bíblic, apart d’explicar com Jesús va cridar els primers deixebles o apòstols, explica també un dels sentits de la missió profètica, que metafòricament s’expressa amb la idea de ‘pescar homes’. Jesús es referia aquí al fet de que la majoria de persones viuen en el ‘mar de la ignorància’, distretes en les coses del món i oblidats de la dimensió trascendent de la vida. ‘Pescar homes’ expressa així la idea de despertar a les persones d’aquesta condició d’oblit i portar-los cap a una consciència més desperta de les qüestions trascendents, com el fonament diví de l’existència, la vida del més enllà o el dia de la resurrecció i del judici anunciat per tots els profetes de les tradicions monoteistes i també d’altres tradicions.

D’entre els deixebles, Jesús en trià alguns per a ser apòstols. L’evangeli de Marc parla concretament de dotze:

“13 Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús. 14 En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, 15 amb poder de treure dimonis. 16 Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; 17 Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir «fills del tro»; 18 Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d’Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós 19 i Judes Iscariot, el qui el va trair”.

Mc 3,13-19 (Nou Testament-Evangeli de Marc)

L’Alcorà no n’esmenta el nombre exacte, però s’hi refereix de forma clara en els següents versicles, on els apòstols són esmentats amb un terme àrab que denota ‘blancura’, que segons les diverses interpretacions pot voler dir que anaven vestits de blanc o que tenien el cor pur:

“(52) Y cuando Jesús percibió su negativa a aceptar la verdad, preguntó: “¿Quiénes serán mis auxiliares en la causa de Dios?” Los vestidos de blanco respondieron: “¡Nosotros seremos [tus] auxiliares [en la causa] de Dios! ¡Creemos en Dios: sé testigo de que nos hemos sometido a Él! (53) ¡Oh Sustentador nuestro! ¡Creemos en lo que has hecho descender y seguimos a este enviado; cuéntanos, pues, entre aquellos que dan testimonio [de la verdad]!”

(54) Y los incrédulos intrigaron [contra Jesús]; y Dios intrigó también [contra ellos]: y Dios es el mejor de los que intrigan.

(55) He ahí, que Dios dijo: “¡Oh Jesús! Ciertamente, te haré fallecer y te exaltaré hacia Mí, y te libraré de [la presencia de] los que se empeñan en negar la verdad; y situaré a los que te siguen [muy] por encima de los que se empeñan en negar la verdad, hasta el Día de la Resurrección. Entonces, volveréis todos a Mí y Yo juzgaré entre vosotros sobre aquello en lo que discrepabais.

Alcorà, 3:52-55.

 

Jesús preparà els apòstols per anunciar i transmetre la bona nova. Tots ells eren persones humils i senzilles, i cap pertanyia a les classes altes. En seguir a Jesús van renunciar als béns i a la seguretat que tenien. Els evangelis descriuen aquesta renúncia amb l’expressió esmentada: “deixaren les xarxes i el van seguir”.

Les paràboles de Jesús

Publicat el per

La paràbola és la narració d’una història senzilla que, per comparació, explica una veritat important. Es tracta d’un relat breu que pot ser entès per qualsevol persona, nens o adults. Té la finalitat de transmetre un ensenyament i fer reflexionar.

Jesús va extreure els temes per a les paràboles dels fets de la vida quotidiana: les feines del camp, els pastors, la pesca, una dona que escombra casa seva… Així resultaven més properes als oïdors. Segons els seus continguts, podem classificar les paràboles en tres grups:

-Les que parlen del regne de Déu, com les paràboles d’El blat i el jull i El tresor amagat.

-Les que presenten les actituts o atributs de Déu, com la seva bondat, la seva misericòrdia o el seu perdó. Hi podriem incloure les paràboles d’El fill pròdig i L’ovella perduda.

-Les que contraposen dos comportaments humans, l’un positiu i l’altre negatiu, de manera que es convida a escollir el positiu. Per exemple, la paràbola d’El bon samarità.

Exemples de paràboles de Jesús:

Paràbola del sembrador

1 Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. 2 Es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca i s’hi assegué. La gent es quedà vora l’aigua. 3 Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia:

–Un sembrador va sortir a sembrar. 4 Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. 5 Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; 6 però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. 7 Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. 8 Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.

9 »Qui tingui orelles, que escolti.

El perquè de les paràboles

10 Els deixebles s’acostaren i li van preguntar:

–Per què els parles en paràboles?

11 Ell els respongué:

–A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. 12 Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. 13 Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. 14 Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu:

» Escoltareu, però no comprendreu;

mirareu bé, però no hi veureu.

15 S’ha fet insensible,

el cor d’aquest poble!

S’han tapat les orelles,

han tancat els ulls,

no fos cas que els seus ulls hi veiessin,

les seves orelles hi sentissin,

el seu cor comprengués

i es convertissin.

I jo els guariria!

16 »Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! 17 Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

Explicació de la paràbola del sembrador

18 »Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. 19 A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí.20 El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, 21 però no té cap arrel dintre d’ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. 22 El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d’aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. 23 El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u.

Mt. 13,1-23 (Bíblia-NouTestament

-Evangeli segons Mateu).

El servent fidel i l’infidel

“¿Qui és el servent fidel i assenyat a qui l’amo ha confiat la gent de casa seva perquè els doni l’aliment al temps degut? Feliç aquell servent que el seu senyor, quan arriba, troba que ho fa així. En veritat us dic que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent era dolent i deia: <<El meu Senyor tarda>>, i començava a pegar als seus companys, i menjava i bevia amb els embriacs, vindrà el seu senyor el dia que menys s’ho espera i a l’hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels hipòcrites. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents”.

Mt 24, 45-51.

(Bíblia – Nou Testament –

Evangeli segons Mateu)

 

Jesús en el judaisme i l’islam

Publicat el per

El judaisme ortodox nega la figura de Jesús. Recordem que Jesús era jueu i que va voler reformar alguns aspectes del judaisme seguint la nova revel·lació que Déu havia fet a la humanitat a través de l’Evangeli. Aquesta voluntat reformadora no va ser acceptada pels representants ortodoxos que temien una pèrdua de poder. Malgrat això, hi ha un petit sector del judaisme que sí que accepta a Jesús com a enviat o missatger de Déu. Per exemple alguns sectors de la Càbala, dimensió mística del judaisme, accepten la figura de Crist.

En l’islam, en canvi, hi ha una acceptació total de la figura de Jesús. L’Alcorà dedica desenes de versicles a la figura de Jesús (Isa) i de la verge Maria (Maryam), i també s’hi esmenta els apòstols, però no se’ls nombra pel seu nom. Jesús es considera així un profeta de l’islam, com la resta de profetes, i un dels més representatius, al costat de profetes com Adam, Noè, Abraham i Mahoma. L’Alcorà contempla també el neixement de Jesús igual que el cristianisme, és a dir, per intervenció de l’esperit sant, que en l’islam s’identifica amb l’àngel Gabriel, qui va ‘insuflar’ part de l’esperit diví en Maria. La diferència, però, és que l’Alcorà interpreta aquest fet miraculós com a ‘signe’ de la omnipotència divina, és a dir, com a demostració que és Déu qui crea lliurement, sense necessitar les causes intermitjes, en aquest cas la causa d’un home mortal com a fecundador. Jesús és considera així un ‘signe’ de Déu per a la humanitat. Però l’Alcorà nega rotundament que Jesús sigui ‘fill’ de Déu, o Déu mateix. En l’Islam, per tant, Jesús és considerat un profeta, un dels més importants. En l’Alcorà surten també esmentats alguns dels miracles que, amb permís de Déu, va fer Jesús. I s’esmenta també a Jesús com ‘el Mesies’. I fora de l’Alcorà, en la sunna, que és el recull de dites i accions del profeta Mahoma, es diu també que Jesús tornarà al final dels temps, i que la seva vinguda serà un dels signes anunciadors de que el final del món s’apropa. La tradició musulmana diu, però, que Jesús reapareixerà a Damasc i dins la tradició de l’islam, com a musulmà, ja que l’Alcorà considera l’islam com la religió de l’etapa final de la humanitat, que té per objectiu retornar els creients a la religió primigènia i original de l’adoració pura, sense associar res a Déu, és a dir, superant definitivament el culte exterior i interior als ídols, religió professada ja per Abraham i els demés profetes.

 

Textos de l’Alcorà relacionats amb Jesús:

2:87 Dimos, ciertamente, a Moisés la escritura divina y enviamos a una sucesión de enviados después de él; y dimos a Jesús, hijo de María, las pruebas evidentes de la verdad y le fortalecimos con la sagrada inspiración. [Sin embargo,] ¿no es cierto que cada vez que llegaba a vosotros un enviado con algo que no era de vuestro agrado os mostrabais altivos, desmintiendo a algunos de ellos y a otros dándoles muerte?

3:42-55 Y cuando dijeron los ángeles: ¡Maryam! Allah te ha elegido, te ha purificado y te ha escogido entre todas las mujeres de la creación.

He ahí, que los ángeles dijeron: “¡Oh María! En verdad, Dios te anuncia la buena nueva, mediante una palabra procedente de Él, [de un hijo] que será conocido como el Ungido (al-Masih, el Mesies) Jesús, hijo de María; de gran eminencia en este mundo y en la Otra Vida, y [será] de los allegados a Dios. Y hablará a la gente desde la cuna y de adulto, y será de los justos.”

Dijo: “¡Oh Sustentador mío! ¿Cómo podré tener un hijo, si ningún hombre me ha tocado?”

Respondió [el ángel]: “Así ha de ser: Dios crea lo que Él quiere: cuando dispone un asunto, le dice tan sólo: “Sé” –y es. Y Él enseñará a tu hijo la revelación y la sabiduría, la Tora y el Evangelio, y [le hará] un enviado a los hijos de Israel.”

(parla Jesús): “OS TRAIGO un mensaje de vuestro Sustentador. Os modelaré con barro la forma de [vuestro] destino y luego soplaré en ella, para que se convierta así en [vuestro] destino con la venia de Dios; y sanaré al ciego y al leproso, y resucitaré a los muertos con la venia de Dios: y os informaré de lo que podéis comer y de lo que debéis almacenar en vuestras casas. En todo esto hay, ciertamente, un mensaje para vosotros, si sois [realmente] creyentes.

“Y [he venido] a confirmar la verdad de lo que aún queda de la Tora y a haceros lícitas algunas de las cosas que [antes] os estaban prohibidas. Y he venido a traeros un mensaje de vuestro Sustentador; sed, pues, conscientes de Dios y obedecedme.

“En verdad, Dios es mí Sustentador y también vuestro Sustentador; así pues, adoradle [sólo] a Él: este es un camino recto.”

Y cuando Jesús percibió su negativa a aceptar la verdad, preguntó: “¿Quiénes serán mis auxiliares en la causa de Dios?”

Los vestidos de blanco (els apòstols) respondieron: “¡Nosotros seremos [tus] auxiliares [en la causa] de Dios! ¡Creemos en Dios: sé testigo de que nos hemos sometido a Él! ¡Oh Sustentador nuestro! ¡Creemos en lo que has hecho descender y seguimos a este enviado; cuéntanos, pues, entre aquellos que dan testimonio [de la verdad]!”

Y los incrédulos intrigaron [contra Jesús]; y Dios intrigó también [contra ellos]: y Dios es el mejor de los que intrigan.

He ahí, que Dios dijo: “¡Oh Jesús! Ciertamente, te haré fallecer y te exaltaré hacia Mí, y te libraré de [la presencia de] los que se empeñan en negar la verdad; y situaré a los que te siguen [muy] por encima de los que se empeñan en negar la verdad, hasta el Día de la Resurrección. Entonces, volveréis todos a Mí y Yo juzgaré entre vosotros sobre aquello en lo que discrepabais.

3:58-60 ESTE MENSAJE te transmitimos y esta nueva llena de sabiduría: Ciertamente, para Dios, la naturaleza de Jesús es como la naturaleza de Adán, a quien Él creó de tierra y luego le dijo: “Sé” –y es. [Esta es] la verdad que viene de tu Sustentador; ¡no seas, pues, de los que dudan!

3:78-80 Y, ciertamente, hay algunos entre ellos que distorsionan la Biblia con sus lenguas, para haceros pensar que [lo que dicen] procede de la Biblia, cuando no procede de la Biblia; y que dicen: “Esto procede de Dios”, cuando no procede de Dios. Dicen así una mentira acerca de Dios a sabiendas.

Es inconcebible que un ser humano a quien Dios ha dado la revelación, un criterio justo y la Profecía, diga luego a la gente: “Adoradme a mí en vez de Dios”; sino más bien [les exhortó]: “Hacéos hombres de Dios divulgando el conocimiento de la escritura divina y profundizando en su estudio.” Y tampoco os ordenó que tomárais por señores vuestros a los ángeles y a los profetas: [pues] ¿cómo iba a ordenaros que negárais la verdad después de haberos sometido a Dios?

4:156-158 …por su incredulidad por haber proferido contra María una enorme calumnia,

y por haber dicho: «Hemos dado muerte al Ungido, Jesús, hijo de María, el enviado de Dios», siendo así que no le mataron ni le crucificaron, sino que les pareció así. Los que discrepan acerca de él, dudan. No tienen conocimiento de él, no siguen más que conjeturas. Pero, ciertamente no le mataron, sino que Dios lo elevó a Sí. Dios es poderoso, sabio.

5:17 No creen, en realidad, quienes dicen: «Dios es el Ungido, hijo de María». Di: «¿Quién podría impedir a Dios que, si Él quisiera, hiciera morir al Ungido, hijo de María, a su madre y a todos los de la tierra?» De Dios es el dominio de los cielos, de la tierra y de lo que entre ellos está. Crea lo que Él quiere. Dios es omnipotente.

5:46 Hicimos que les sucediera Jesús, hijo de María, en confirmación de lo que ya había de la Tora. Le dimos el Evangelio, que contiene Dirección y Luz, en confirmación de lo que ya había de la Tora y como Dirección y Exhortación para los temerosos de Dios.

5:65 Y si siguieran y pusieran en práctica la Torá y el Evangelio y lo que se ha revelado para ellos procedente de su Señor, comerían tanto de lo que está por encima de ellos como de lo que tienen bajo los pies. Los hay que forman una comunidad del justo medio, pero muchos de ellos actúan mal.

5:69 En verdad, aquellos que han creído, y los judíos, sabeos y cristianos que creen en Dios y en la Otra Existencia, y obren rectamente, no tienen nada que temer ni entristecerse.

5:72. No creen, en realidad, quienes dicen: «Dios es el Ungido, hijo de María», siendo así que el mismo Ungido ha dicho: «¡Hijos de Israel, servid a Dios, mi Señor y Señor vuestro!». Dios veda el Jardín a quien asocia a Dios. Su morada será el Fuego. Los impíos no tendrán quien les auxilie.

5:75. El Ungido, hijo de María, no es sino un enviado, antes del cual han pasado otros enviados, y su madre, veraz. Ambos tomaban alimentos. ¡ Mira cómo les explicamos los signos! ¡Y mira cómo son desviados!

5:82-84  Y seguro que encontrarás que la gente con enemistad más fuerte hacia los que creen son los judíos y los que asocian; mientras que encontrarás que los que están más próximos a los que creen son los que dicen: Somos cristianos. Eso es porque entre ellos hay sacerdotes y monjes y no son soberbios. Cuando oyen lo que se le ha hecho descender al Mensajero, ves sus ojos inundados de lágrimas por la verdad que reconocen… ¿Por qué no ibamos a creer en Dios y en la Verdad que nos ha llegado, si ansiamos que nuestro Señor nos haga entrar en la compañía de los justos?>>.

5:110-117 Cuando Allah dijo: ¡Isa hijo de Maryam! Recuerda mi bendición sobre ti y sobre tu madre cuando te ayudé con el Espíritu Puro para que hablaras a los hombres estando en la cuna; y en la madurez. Y cuando te enseñé el libro y la Sabiduría, la Torá y el Inyil (l’Evangeli) y cuando, a partir del barro, creabas algo con forma de ave con Mi permiso y sanabas al ciego de nacimiento y al leproso con Mi permiso y hacías salir (de sus tumbas) a los muertos con Mi permiso. Y al apartar de ti a los hijos de Israel, cuando fuiste a ellos con las pruebas claras y los que de ellos se habían negado a creer dijeron: Esto no es mas que magia evidente.

Y cuando inspiré a los apóstoles a que creyeran en Mí y en Mi mensajero, dijeron: Creemos, damos testimonio de que estamos sometidos.

Y cuando dijeron los apóstoles: ¡Isa, hijo de Maryam! ¿Puede tu Señor bajar del cielo una mesa servida para nosotros? Dijo: Temed a Allah si sois creyentes. Dijeron: Queremos comer de ella, tranquilizar nuestros corazones, saber que nos has dicho la verdad y ser de los que dan testimonio de ello. Dijo Isa, hijo de Maryam: ¡Allah, Señor nuestro! Haz que baje a nosotros una mesa servida pocedente del cielo, que sea para nosoros una conmemoración desde el primero hasta el último así como un signo procedente de Ti; y provéenos, pues Tú eres el mejor de los que proveen. Dijo Allah: La haré bajar para vosotros, pero al que después de esto reniegue, lo castigaré con un castigo que nadie en los mundos habrá conocido.

Y cuando Allah dijo: ¡Isa, hijo de Maryam! ¿Has dicho tú a los hombres: Tomadme a mi y a mi madre como dos dioses aparte de Allah? Dijo: ¡Gloria a Ti! No me pertenece decir aquello a lo que no tengo derecho! Si lo hubiera dicho, Tú ya lo sabrías. Tú sabes lo que hay en mí, pero yo no sé lo que hay en Ti. Es cierto que Tú eres el Conocedor de las cosas ocultas. Sólo les dije lo que me ordenaste: ¡Adorad a Allah, mi Señor y el vuestro! Y he sido testigo sobre ellos mientras permanecí en su compañía. Y cuando me llevaste a Ti, Tú eras Quien los observaba, Tú eres Testigo  de todas las cosas.

19:30-35 Respondió: <<Yo soy el siervo de Dios. Él me ha dado la Escritura y me ha hecho profeta. Me ha hecho bendito dondequiera que esté y me ha encomendado la plegaria ritual y la purificación mientras viva. Ese es Jesús, el hijo de María, la palabra de la Verdad, sobre quien dudan. No es propio de Dios tomar ningún hijo. ¡Gloria a Él! Cuando decide algo, solo dice: <<Sé>>, y es.

19:88-94 Y anuncián: <<El Infinitamente Misericordioso ha tomado un hijo>>. Hebéis traído una calamidad. A punto están los cielos de rasgarse, la tierra de abrirse y las montañas de derrumbarse por su causa. Porque atribuyen un hijo al Infinitamente Misericordioso, y no es propio del Infinitamente Misericordioso tomar un hijo. Todos los que están en los cielos y en la Tierra llegan ante el Infinitamente Misericordioso como siervos, y en verdad Él conoce su número y los ha contado uno a uno.

21:91 Y [recuerda a] la que guardó su castidad, y luego insuflamos en ella [algo] de Nuestro espíritu e hicimos de ella, y de su hijo un símbolo [de Nuestra gracia] para toda la humanidad.

61:6 I quan Issa-Ibnu-Màriam [Jesús, fill de Maria] digué: <<Oh Banu-Israïl [els fills d’Israel, els jueus]! Jo sóc l’enviat de Déu, Al·là, el Seu missatger, per a vosaltres! Jo us confirmo el que teniu d’At-Taurà [la Torà, el Pentateuc bíblic]. Jo us anuncio un enviat i missatger que arribarà després de mi, i el seu nom serà Àhmad [Muhàmmad, Mahoma]>>.

 

La figura de Joan Baptista

Publicat el per

A LA BÍBLIA:

Anunci del naixement de Joan Baptista

5 En temps d’Herodes, rei de Judea, hi havia un sacerdot del torn d’Abià que es deia Zacaries. La seva muller, descendent d’Aaron, es deia Elisabet. 6 Tots dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observances del Senyor. 7 Però no tenien fills, perquè Elisabet era estèril i tots dos eren ja d’edat avançada.

8 Un dia, mentre Zacaries era al temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, 9 segons el ritual dels sacerdots, li tocà per sorteig d’entrar al santuari del Senyor a oferir l’encens. 10 Mentre l’oferia, tot el poble era a fora pregant. 11 Llavors se li va aparèixer un àngel del Senyor, a la dreta de l’altar de l’encens. 12 Zacaries, en veure’l, es va torbar i la por s’apoderà d’ell. 13 Però l’àngel li digué:

–No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. 14 En tindràs una gran joia, i molts s’alegraran del seu naixement. 15 Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l’Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. 16 Conduirà molts israelites cap al Senyor, el seu Déu. 17 Anirà al davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels pels camins dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat.

18 Zacaries preguntà a l’àngel:

–Com puc saber que serà així? Jo ja sóc vell i la meva dona també és d’edat avançada.

19 L’àngel li va respondre:

–Jo sóc Gabriel i m’estic prop de Déu. És ell qui m’ha enviat per anunciar-te aquestes bones noves. 20 Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran.

21 Mentrestant, el poble esperava Zacaries, estranyat que s’estigués tanta estona dins el santuari. 22 Quan finalment va sortir, no podia parlar-los, i comprengueren que mentre era al santuari havia tingut una visió. S’expressava només amb senyes, perquè havia quedat mut.

23 Quan es van acabar els dies del seu servei sacerdotal, Zacaries se’n tornà a casa seva. 24 Al cap de poc temps, la seva muller Elisabet va quedar embarassada.

 

Lc 1,5-24 (Nou Testament-Evangeli de Lluc).

 

A L’ALCORÀ:

“Y su Sustentador la aceptó favorablemente, la hizo crecer armoniosamente, y la confió a Zacarías. Siempre que Zacarías la visitaba en el santuario, encontraba junto a ella provisión de alimentos. Decía: “¿De donde te viene esto?”

Decía ella: “Viene de Dios; ciertamente, Dios provee sin medida a quien Él quiere.”

En ese mismo lugar, Zacarías invocó a su Sustentador, diciendo: “¡Oh Sustentador mío! Otórgame [también a mí], de Tu gracia, el regalo de una descendencia buena; pues, ciertamente, Tú escuchas todas las plegarias.”

En eso, cuando rezaba de pie en el santuario, le llamaron los ángeles: “Dios te anuncia la buena nueva [del nacimiento] de Juan (Yahya), que confirmará la verdad de una palabra procedente de Dios, y [será] excepcional entre los hombres, abstinente y un profeta de entre los justos.”

[Zacarías] exclamó: “¡Oh Sustentador mío! ¿Cómo podré tener un hijo siendo ya anciano y mi mujer estéril?”

Respondió [el ángel]: “Así ha de ser: Dios hace lo que quiere.”

[Zacarías] suplicó: “¡Oh Sustentador mío! ¡Dame un signo!”

Dijo [el ángel]: “Tu signo será que no hablarás a la gente durante tres días sino por señas. Y recuerda mucho a tu Sustentador y ensalza Su infinita gloria de noche y de día”.

Alcorà, 3:37-41.

 

 

“Kaf. Ha. Ia. Aain. Sad.

UN RECORDATORIO de la gracia que tu Sustentador concedió a Su siervo Zacarías:

Cuando invocó a su Sustentador en la intimidad de su corazón, (4) diciendo: “¡Oh Sustentador mío! Mis huesos se han debilitado y mi cabello ha encanecido. Pero mis oraciones a Ti, Oh Sustentador mío, nunca han quedado sin respuesta.

“Temo, en verdad, por [lo que será de] mis parientes cuando yo no esté, pues mi mujer siempre ha sido estéril. ¡Concédeme, pues, de Tu gracia, el regalo de un sucesor que sea mi heredero y también heredero de la Casa de Jacob; y haz que sea, Oh Sustentador mío, grato a Ti!”

[Entonces le llamaron los ángeles: “¡Oh Zacarías! Te traemos la buena nueva [del nacimiento de un hijo cuyo nombre será Juan. [Y Dios dice,] ‘No hemos dado este nombre a nadie antes que a él.’”

[Zacarías] exclamó: “¡Oh Sustentador mío! ¿Cómo podré tener un hijo si mi mujer siempre ha sido estéril y yo he llegado ya a la vejez extrema?”

[El ángel] respondió: “Así ha de ser; [pues] tu Sustentador dice; ‘Eso es fácil para Mí –tal como antes te creé de la nada.’”

[Zacarías] oró: “¡Oh Sustentador mío! ¡Dame un signo!” [El ángel] dijo: “Tu signo será que no hablarás a la gente durante tres [días y] noches completos.”

Entonces, saliendo del santuario, se presentó ante su gente y les significó [por señas]: “¡Alabad Su infinita gloria, de día y de noche!”

[Y cuando el hijo hubo nacido y creció, le fue dicho:] “¡Oh Juan! Aférrate a la escritura divina con [toda tu] fuerza!” –pues le dimos sabiduría siendo un muchacho, y también, por Nuestra gracia, [el don de la] compasión y pureza; y fue [siempre] consciente de Nosotros y bondadoso con sus padres; y nunca fue arrogante ni rebelde.

Y la paz [de Dios] fue con él el día en que nació, y el día de su muerte, y [será con él] el día en que sea devuelto [de nuevo] a la vida”.

Alcorà, 19:1-15.

 

“Y [así salvamos a] Zacarías cuando invocó a su Sustentador: “¡Oh Sustentador mío! ¡No me dejes sin descendencia! ¡Pero [aun si me dejas sin herederos, sé que] Tú permanecerás cuando todo lo demás haya desaparecido!”

Y le respondimos, concediéndole como regalo a Juan, después de haber hecho a su mujer capaz de concebir: [y,] en verdad, estos [tres] competían entre sí en hacer buenas obras, y nos invocaban con anhelo y temor; y eran siempre humildes ante Nosotros”.

Alcorà, 21:89-91.

 

Activitats per a la U.3.

Publicat el per

 

  1. On va néixer i on va créixer Jesús?
  2. Com va ser concebut Jesús segons el cristianisme i l’islam?
  3. Com intrepreten el cristianisme i l’islam el fet de la concepció de Jesús?
  4. Què vol dir que Jesús és un ‘Signe’ de Déu?
  5. On podem trobar els textos sagrats que parlen de Jesús?
  6. Explica què són, on són i quin és l’origen dels quatre Evangelis.
  7. Què són els Evangelis ‘Sinòptics’?
  8. Què és la ‘Font Q’?
  9. Què són els Evangelis apòcrifs?
  10. Què diu l’Evangeli de Bernabé sobre Jesús?
  11. Qui eren els apòstols? I quants eren?
  12. Què volen dir les frases de Jesús: “Us faré pescadors d’homes” i “van deixar les xarxes i el seguiren”?
  13. Què és una paràbola?
  14. Quin tipus de paràboles feia servir Jesús? Posa un exemple.
  15. Explica quina visió tenen de Jesús el judaisme i l’islam.
  16. Qui és Joan Baptista?

 

La vida dels primers cristians

Publicat el per

Les informacions que ens han arribat sobre la vida dels primers cristians les trobem recollides principalment en el llibre dels Fets dels Apòstols, al Nou Testament, atribuït a l’evangelista Lluc. El tema d’aquest llibre és l’expansió de l’evangeli des de Jerusalem fins a Roma, capital del’imperi, expansió que es produí entre els anys 30 i 60 d.c. La primera part de l’escrit descriu el naixement de l’església i la comunitat de Jerusalem amb les diverses persones que la formen. Entre elles hi ha Pere, Joan i els altres apòstols. Entre els apòstols, a Pere se li reconeix des del principi un lloc preeminent.

La persecució contra la comunitat de Jerusalem que es produeix ben aviat origina una dispersió de molts cristians, que arriben fins a diferents llocs de la costa mediterrània i difonen el missatge de Jesús. Entre aquests primers cristians hi ha l’apòstol Pau. El llibre relata la conversió de Saule (el futur apòstol Pau), que desenvolupà un paper clau en l’expansió de l’evangeli. El missatge cristià arriba així a territoris com Grècia i l’Àsia menor, on l’acullen també persones no jueves. A Roma els cristians, com ja ho feien els jueus, es neguen a tractar l’emperador com un déu, i aquesta va ser una de les raons principals de les persecucions. La societat romana acusava els cristians d’ateus perquè ni adoraven els déus romans ni tenien temples. Molts cristians van preferir lliurar la seva vida abans que renunciar a les seves creences. Se’ls va anomenar màrtirs, paraula grega que significa ‘testimonis’.

És en aquest primer període on neix pròpiament el cristianisme. Jesús no pretenia fundar una religió que substituïs el judaisme, sinó reformar el judaisme, que s’havia corrumput, i retornar les persones a la fe veritable, donant a conèixer la voluntat de Déu que s’havia expressat de nou a través de l’Evangeli. És més endavant, que els seguidors de Jesús van acordar anomenar-se a sí mateixos ‘cristians’ i que es va començar a desenvolupar el concepte de ‘cristianisme’. Així, apòstols com Pau i Bernabé defensaven la independència del cristianisme respecte del judaisme. L’efecte positiu d’això va ser que el missatge de salvació va poder arribar a més persones apart dels jueus, ja que aquests es consideraven (i encara avui molts jueus s’hi consideren) el poble escollit per Déu i únic capaç de rebre la salvació pel simple fet de ser descendents d’Israel.

El següent text del llibre dels Fets dels apòstols hi podem veure com es convertien els primers cristians i la forma com vivien aquelles primeres comunitats cristianes:

Els primers convertits

37 Quan van sentir això, es van trasbalsar i digueren a Pere i als altres apòstols:

–Germans, què hem de fer?

38 Pere els va respondre:

–Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l’Esperit Sant. 39 Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i també per a tots els qui són lluny, tants com en cridarà el Senyor Déu nostre.

40 Pere continuava donant testimoni amb moltes altres paraules i els exhortava dient:

–Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada.

41 Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s’afegiren als germans unes tres mil persones.

Vida de la primera comunitat

42 Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. 43 Per mitjà dels apòstols es feien molts prodigis i senyals, i la gent sentia un gran respecte. 44 Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; 45 venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. 46 Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. 47 Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació.

Ac 2,37-47

(Nou Testament, Fets dels Apòstols).

 

Les branques del cristianisme

Publicat el per

 

L’Església ortodoxa

L’any 1054, després de intensos debats interns, neix l’Església ortodoxa. Els cristians ortodoxos no reconeixen l’autoritat del Papa de Roma com a cap de l’Església universal.

 

L’Esglesia protestant

El 1517 Luter inicia la Reforma protestant. El seu objectiu era retornar l’Església a l’Evangeli de Jesucrist. La Bíblia havia de ser l’única font que regís les creences i la conducta dels cristians. Els protestants es desvinculen també de l’autoritat del Vaticà i del Papa de Roma.

 

L’Esglesia anglicana

El 1534 es va produir una nova ruptura amb l’Església de Roma. El motiu va ser que el Papa no va autoritzar al rei Enric VIII a divorciar-se de Caterina d’Aragó, i el monarca es va autoproclamar cap de l’Església d’Anglaterra. Avui dia, la reina d’Anglaterra és qui nomena els bisbes d’acord amb l’arquebisbe de Canterbury. L’any 1992, l’anglicanisme va acceptar que les dones poguessin rebre l’ordre sacerdotal.

 

L’Església catòlica romana

L’Església catòlica és la branca majoritària del cristianisme. S’anomena com a tal desde el S. XVI. És la part de l’Església que reconeix l’autoritat universal del Papa de Roma. Així, el dogma catòlic es fonamenta en l’Escriptura, però el poder d’interpretar-la queda reservat exclusivament a l’Església.

 

L’Ecumenisme

Degut a aquestes divisions històriques dins el cristianisme, al segle XX es va iniciar un diàleg entre totes les esglésies cristianes separades. Aquest moviment s’anomena Ecumenisme. La Bíblia interconfessional és fruit d’aquest moviment i és un intent d’elaborar una versió de la Bíblia que sigui acceptada per totes les confessions.

 

Pregàries, ritus i celebracions del cristianisme

Publicat el per

La pregària

Jesús ensenyà als apòstols i als seus deixebles a comunicar-se amb Déu a través de la pregària. Ell mateix segons diuen els evangelis es retirava sovint a pregar:

“Uns vuit dies després d’haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar”.

Lc 9,28

(Nou Testament-Evangeli de Lluc).

“Per aquells dies, Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n’escollí dotze i els donà el nom d’apòstols”.

Lc 6,12-13.

(Nou Testament-Evangeli de Lluc).

Seguint l’exemple de Jesús, la pregària ocupa un lloc molt important en la vida dels cristians. Així, hi ha de moments de pregària comunitària en els llocs de culte comú, però també és necessària la pregària individual.

L’Església proposa una sèrie de pregàries per ajudar al cirstià en la seva relació amb Déu: el Parenostre, l’Avemaria, el rosari, etc. La majoria tenen un origen bíblic.

La oració principal dels cristians és el Parenostre, que segons l’evangeli de Mateu (Mt 6, 9-13) la va  ensenyar Jesús en resposta a la petició dels seus deixebles que els ensenyés a pregar. S’ha considerat que el Parenostre constitueix un resum de tot l’Evangeli:

La pregària

(Lc 11,2-4)

5 »I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. 6 En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà.

7 »Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. 8 No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.

9 »Vosaltres, pregueu així:

Pare nostre del cel,

santifica el teu nom,

10 vingui el teu Regne,

que es faci la teva voluntat

aquí a la terra com es fa en el cel.

11 Dóna’ns avui

el nostre pa de cada dia;

12 perdona les nostres ofenses,

així com nosaltres

perdonem els qui ens ofenen;

13 no permetis

que caiguem en la temptació,

i allibera’ns del mal.

14 »Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; 15 però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres.

Mt 6, 9-13

(Nou Testament-Evangeli de Mateu).

Hi ha altres pregàries que han deixat com a testimoni alguns sants dins el cristianisme, com per exemple la següent de Sant Francesc d’Assís:

Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau:

on hi hagi odi, que hi porti jo l’amor;

on hi hagi ofensa, que hi porti jo el perdó;

on hi hagi discòrdia, que hi porti jo la unió;

on hi hagi error, que hi porti jo la veritat;

on hi hagi dubte, que hi porti jo la fe;

on hi hagi desesperació, que hi porti jo l’esperança;

on hi hagi tenebra, que hi porti jo la llum;

on hi hagi tristesa, que hi porti jo la joia.

Oh Senyor, fes que no cerqui tant ser consolat, com consolar;

ser comprès, com comprendre;

ser estimat, com estimar.

Perquè és donant que es rep;

perdonant que s’és perdonat;

morint que es recussita a la vida eterna.

Sant Francesc d’Assís

 

Els sagraments

Els sagraments són ritus que fan els cristians amb l’objectiu d’actualitzar la presència divina i proclamar l’alegria de saber-se a prop de Jesús. Tot i que es diu que Jesús mateix va impulsar la institució dels sagraments, ha estat l’Església qui, al llarg de la història, ha organitzat la liturgia concreta de cada sagrament. Són els següents:

-El baptisme: és el primer sagrament que tot cristià rep. S’acostuma a fer en el moment del naixement, però també es pot fer més endavant. Té el seu origen en el mateix ritus que va fer Jesús, quan Joan Baptista el va batejar en el riu Jordà.

-La confirmació: se sol administrar als adolescents. Es demana a l’Esperit Sant que enforteixi la fe del creient.

-L’eucaristia: se celebra assiduament. S’hi commemora el misteri de la Pasqua, i és la màxima expressió de la liturgia cristiana.

-La penitència: consisteix en el reconeixement dels pecats propis. El pecat consisteix en un allunyament de la persona en relació a la voluntat de Déu. El sacerdot és qui fa de intermediari entre el cristià i Déu i ortorga el perdó.

-La unció dels malalts: s’administra als moribunds o a persones malaltes per acceptar i superar la situació amb esperança.

-L’ordre sacerdotal: el reben els cristians que es posen al servei de la comunitat i consagren la seva vida a anunciar l’Evangeli. En l’Església catòlica s’exigeix el vot de celibat als sacerdots, no així en altres branques del cristianisme, com per exemple els protestants.

-El matrimoni: és la consagració de l’amor humà. Els nuvis es prometen davant de Déu estimar-se i ser fidels. El divorci no està permès en l’església catòlica.

 

Les celebracions

Els cristians celebren diverses festes relacionades amb la vida de Jesús:

-La festa de Nadal: el 25 de desembre es celebra el naixement de Jesús. No és una celebració estrictament històrica, ja que no se sap exactament quin dia va néixer. Durant el segle IV, els cristians de Roma van acordar fer coincidir aquesta data amb el solstici d’hivern.

-El dia de Reis o Epifania: en grec vol dir ‘manifestació divina’. S’hi commemora la presentació de Jesús al món dels homes.

-La Quaresma: els quaranta dies de preparació anteriors a Setmana Santa. Antigament es feien dejunis purificadors.

-La Setmana Santa: es recorda la passió i mort de Jesucrist. El Diumenge de Rams es recorda l’entrada de Jesús a Jerusalem; el Dijous Sant es commemora l’últim sopar i la institució de l’eucaristia; i el Divendres Sant es recorda la mort de Jesús.

-La Pasqua: s’hi celebra la creença dels cristians en la resurrecció de Jesús.

-La Pentecosta: també la segona Pasqua; es celebra cincuanta dies després de la Pasqua i es recorda el moment en què els apòstols, reunits al voltant de Maria, van rebre l’Esperit Sant i van començar a predicar el missatge de Jesús.

 

Els edificis sagrats en el cristianisme

Publicat el per

 

L’església

En el seu sentit original, la paraula església fa referència al ‘poble de Déu’. L’Església és també l’edifici on els cristians es reuneixen per fer les pregàries i ritus col·lectius.

La catedral

És l’església principal d’una zona determinada, d’una ‘diocesi’, i és on exerceix el bisbe, el qual n’és el responsable. Normalment són edificis molt grans.

Les ermites

Són esglésis petites lluny de les poblacions, normalment enmig de muntanyes. Han estat habitades per ‘ermitans’, és a dir, monjos que porten una vida de retir i de pregària en solitut.

Els monestirs

Són edificis que acullen comunitats de monjos o monges dedicats a la vida de pregària. Sovint han estat centres de coneixement, ja que s’hi traduien i copiaven textos antics de saviesa.

 

Els elements i parts d’una església

-La nau central: és la zona central de l’església, on els fidels es reuneixen per fer les pregàries. A vegades hi ha naus laterals amb petites capelles.

-El presbiteri: és la part del davant de la nau central, i és on hi ha l’altar, damunt del qual es consagra l’eucaristia.

-La sagristia: és la cambra on el sacerdot es prepara abans de celebrar el culte.

-La cripta: és una capella subterrània que tenen algunes esglésies i onsovint hi ha algunes tombes.

-La pica: on hi ha l’aigua beneïda perquè els fidels facin la purificació fent el senyal de la creu després d’haver-se mullat els dits. És a l’entrada de l’església.

-La pica baptismal: el lloc on se celebra el baptisme.

-El campanar: On hi ha les campanes que antigament repicaven les hores i avisaven del moment de la missa i de esdeveniments importants. Encara es poden sentir en alguns llocs.

-El confessionari: una mena de cabina on el sacerdot escolta de forma privada a la persona que demana perdó per les seves faltes.

-Els vitralls: il·lustren la vida de Jesús o episodis de l’Antic Testament.