Arxiu mensual: setembre de 2012

La figura de Joan Baptista

Publicat el per

A LA BÍBLIA:

Anunci del naixement de Joan Baptista

5 En temps d’Herodes, rei de Judea, hi havia un sacerdot del torn d’Abià que es deia Zacaries. La seva muller, descendent d’Aaron, es deia Elisabet. 6 Tots dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observances del Senyor. 7 Però no tenien fills, perquè Elisabet era estèril i tots dos eren ja d’edat avançada.

8 Un dia, mentre Zacaries era al temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, 9 segons el ritual dels sacerdots, li tocà per sorteig d’entrar al santuari del Senyor a oferir l’encens. 10 Mentre l’oferia, tot el poble era a fora pregant. 11 Llavors se li va aparèixer un àngel del Senyor, a la dreta de l’altar de l’encens. 12 Zacaries, en veure’l, es va torbar i la por s’apoderà d’ell. 13 Però l’àngel li digué:

–No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. 14 En tindràs una gran joia, i molts s’alegraran del seu naixement. 15 Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l’Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. 16 Conduirà molts israelites cap al Senyor, el seu Déu. 17 Anirà al davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels pels camins dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat.

18 Zacaries preguntà a l’àngel:

–Com puc saber que serà així? Jo ja sóc vell i la meva dona també és d’edat avançada.

19 L’àngel li va respondre:

–Jo sóc Gabriel i m’estic prop de Déu. És ell qui m’ha enviat per anunciar-te aquestes bones noves. 20 Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran.

21 Mentrestant, el poble esperava Zacaries, estranyat que s’estigués tanta estona dins el santuari. 22 Quan finalment va sortir, no podia parlar-los, i comprengueren que mentre era al santuari havia tingut una visió. S’expressava només amb senyes, perquè havia quedat mut.

23 Quan es van acabar els dies del seu servei sacerdotal, Zacaries se’n tornà a casa seva. 24 Al cap de poc temps, la seva muller Elisabet va quedar embarassada.

 

Lc 1,5-24 (Nou Testament-Evangeli de Lluc).

 

A L’ALCORÀ:

“Y su Sustentador la aceptó favorablemente, la hizo crecer armoniosamente, y la confió a Zacarías. Siempre que Zacarías la visitaba en el santuario, encontraba junto a ella provisión de alimentos. Decía: “¿De donde te viene esto?”

Decía ella: “Viene de Dios; ciertamente, Dios provee sin medida a quien Él quiere.”

En ese mismo lugar, Zacarías invocó a su Sustentador, diciendo: “¡Oh Sustentador mío! Otórgame [también a mí], de Tu gracia, el regalo de una descendencia buena; pues, ciertamente, Tú escuchas todas las plegarias.”

En eso, cuando rezaba de pie en el santuario, le llamaron los ángeles: “Dios te anuncia la buena nueva [del nacimiento] de Juan (Yahya), que confirmará la verdad de una palabra procedente de Dios, y [será] excepcional entre los hombres, abstinente y un profeta de entre los justos.”

[Zacarías] exclamó: “¡Oh Sustentador mío! ¿Cómo podré tener un hijo siendo ya anciano y mi mujer estéril?”

Respondió [el ángel]: “Así ha de ser: Dios hace lo que quiere.”

[Zacarías] suplicó: “¡Oh Sustentador mío! ¡Dame un signo!”

Dijo [el ángel]: “Tu signo será que no hablarás a la gente durante tres días sino por señas. Y recuerda mucho a tu Sustentador y ensalza Su infinita gloria de noche y de día”.

Alcorà, 3:37-41.

 

 

“Kaf. Ha. Ia. Aain. Sad.

UN RECORDATORIO de la gracia que tu Sustentador concedió a Su siervo Zacarías:

Cuando invocó a su Sustentador en la intimidad de su corazón, (4) diciendo: “¡Oh Sustentador mío! Mis huesos se han debilitado y mi cabello ha encanecido. Pero mis oraciones a Ti, Oh Sustentador mío, nunca han quedado sin respuesta.

“Temo, en verdad, por [lo que será de] mis parientes cuando yo no esté, pues mi mujer siempre ha sido estéril. ¡Concédeme, pues, de Tu gracia, el regalo de un sucesor que sea mi heredero y también heredero de la Casa de Jacob; y haz que sea, Oh Sustentador mío, grato a Ti!”

[Entonces le llamaron los ángeles: “¡Oh Zacarías! Te traemos la buena nueva [del nacimiento de un hijo cuyo nombre será Juan. [Y Dios dice,] ‘No hemos dado este nombre a nadie antes que a él.’”

[Zacarías] exclamó: “¡Oh Sustentador mío! ¿Cómo podré tener un hijo si mi mujer siempre ha sido estéril y yo he llegado ya a la vejez extrema?”

[El ángel] respondió: “Así ha de ser; [pues] tu Sustentador dice; ‘Eso es fácil para Mí –tal como antes te creé de la nada.’”

[Zacarías] oró: “¡Oh Sustentador mío! ¡Dame un signo!” [El ángel] dijo: “Tu signo será que no hablarás a la gente durante tres [días y] noches completos.”

Entonces, saliendo del santuario, se presentó ante su gente y les significó [por señas]: “¡Alabad Su infinita gloria, de día y de noche!”

[Y cuando el hijo hubo nacido y creció, le fue dicho:] “¡Oh Juan! Aférrate a la escritura divina con [toda tu] fuerza!” –pues le dimos sabiduría siendo un muchacho, y también, por Nuestra gracia, [el don de la] compasión y pureza; y fue [siempre] consciente de Nosotros y bondadoso con sus padres; y nunca fue arrogante ni rebelde.

Y la paz [de Dios] fue con él el día en que nació, y el día de su muerte, y [será con él] el día en que sea devuelto [de nuevo] a la vida”.

Alcorà, 19:1-15.

 

“Y [así salvamos a] Zacarías cuando invocó a su Sustentador: “¡Oh Sustentador mío! ¡No me dejes sin descendencia! ¡Pero [aun si me dejas sin herederos, sé que] Tú permanecerás cuando todo lo demás haya desaparecido!”

Y le respondimos, concediéndole como regalo a Juan, después de haber hecho a su mujer capaz de concebir: [y,] en verdad, estos [tres] competían entre sí en hacer buenas obras, y nos invocaban con anhelo y temor; y eran siempre humildes ante Nosotros”.

Alcorà, 21:89-91.

 

Activitats per a la U.3.

Publicat el per

 

  1. On va néixer i on va créixer Jesús?
  2. Com va ser concebut Jesús segons el cristianisme i l’islam?
  3. Com intrepreten el cristianisme i l’islam el fet de la concepció de Jesús?
  4. Què vol dir que Jesús és un ‘Signe’ de Déu?
  5. On podem trobar els textos sagrats que parlen de Jesús?
  6. Explica què són, on són i quin és l’origen dels quatre Evangelis.
  7. Què són els Evangelis ‘Sinòptics’?
  8. Què és la ‘Font Q’?
  9. Què són els Evangelis apòcrifs?
  10. Què diu l’Evangeli de Bernabé sobre Jesús?
  11. Qui eren els apòstols? I quants eren?
  12. Què volen dir les frases de Jesús: “Us faré pescadors d’homes” i “van deixar les xarxes i el seguiren”?
  13. Què és una paràbola?
  14. Quin tipus de paràboles feia servir Jesús? Posa un exemple.
  15. Explica quina visió tenen de Jesús el judaisme i l’islam.
  16. Qui és Joan Baptista?

 

La vida dels primers cristians

Publicat el per

Les informacions que ens han arribat sobre la vida dels primers cristians les trobem recollides principalment en el llibre dels Fets dels Apòstols, al Nou Testament, atribuït a l’evangelista Lluc. El tema d’aquest llibre és l’expansió de l’evangeli des de Jerusalem fins a Roma, capital del’imperi, expansió que es produí entre els anys 30 i 60 d.c. La primera part de l’escrit descriu el naixement de l’església i la comunitat de Jerusalem amb les diverses persones que la formen. Entre elles hi ha Pere, Joan i els altres apòstols. Entre els apòstols, a Pere se li reconeix des del principi un lloc preeminent.

La persecució contra la comunitat de Jerusalem que es produeix ben aviat origina una dispersió de molts cristians, que arriben fins a diferents llocs de la costa mediterrània i difonen el missatge de Jesús. Entre aquests primers cristians hi ha l’apòstol Pau. El llibre relata la conversió de Saule (el futur apòstol Pau), que desenvolupà un paper clau en l’expansió de l’evangeli. El missatge cristià arriba així a territoris com Grècia i l’Àsia menor, on l’acullen també persones no jueves. A Roma els cristians, com ja ho feien els jueus, es neguen a tractar l’emperador com un déu, i aquesta va ser una de les raons principals de les persecucions. La societat romana acusava els cristians d’ateus perquè ni adoraven els déus romans ni tenien temples. Molts cristians van preferir lliurar la seva vida abans que renunciar a les seves creences. Se’ls va anomenar màrtirs, paraula grega que significa ‘testimonis’.

És en aquest primer període on neix pròpiament el cristianisme. Jesús no pretenia fundar una religió que substituïs el judaisme, sinó reformar el judaisme, que s’havia corrumput, i retornar les persones a la fe veritable, donant a conèixer la voluntat de Déu que s’havia expressat de nou a través de l’Evangeli. És més endavant, que els seguidors de Jesús van acordar anomenar-se a sí mateixos ‘cristians’ i que es va començar a desenvolupar el concepte de ‘cristianisme’. Així, apòstols com Pau i Bernabé defensaven la independència del cristianisme respecte del judaisme. L’efecte positiu d’això va ser que el missatge de salvació va poder arribar a més persones apart dels jueus, ja que aquests es consideraven (i encara avui molts jueus s’hi consideren) el poble escollit per Déu i únic capaç de rebre la salvació pel simple fet de ser descendents d’Israel.

El següent text del llibre dels Fets dels apòstols hi podem veure com es convertien els primers cristians i la forma com vivien aquelles primeres comunitats cristianes:

Els primers convertits

37 Quan van sentir això, es van trasbalsar i digueren a Pere i als altres apòstols:

–Germans, què hem de fer?

38 Pere els va respondre:

–Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l’Esperit Sant. 39 Perquè la promesa és per a vosaltres i els vostres fills, i també per a tots els qui són lluny, tants com en cridarà el Senyor Déu nostre.

40 Pere continuava donant testimoni amb moltes altres paraules i els exhortava dient:

–Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada.

41 Els qui acceptaren la predicació de Pere es van fer batejar, i aquell mateix dia s’afegiren als germans unes tres mil persones.

Vida de la primera comunitat

42 Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. 43 Per mitjà dels apòstols es feien molts prodigis i senyals, i la gent sentia un gran respecte. 44 Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; 45 venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. 46 Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor. 47 Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació.

Ac 2,37-47

(Nou Testament, Fets dels Apòstols).

 

Les branques del cristianisme

Publicat el per

 

L’Església ortodoxa

L’any 1054, després de intensos debats interns, neix l’Església ortodoxa. Els cristians ortodoxos no reconeixen l’autoritat del Papa de Roma com a cap de l’Església universal.

 

L’Esglesia protestant

El 1517 Luter inicia la Reforma protestant. El seu objectiu era retornar l’Església a l’Evangeli de Jesucrist. La Bíblia havia de ser l’única font que regís les creences i la conducta dels cristians. Els protestants es desvinculen també de l’autoritat del Vaticà i del Papa de Roma.

 

L’Esglesia anglicana

El 1534 es va produir una nova ruptura amb l’Església de Roma. El motiu va ser que el Papa no va autoritzar al rei Enric VIII a divorciar-se de Caterina d’Aragó, i el monarca es va autoproclamar cap de l’Església d’Anglaterra. Avui dia, la reina d’Anglaterra és qui nomena els bisbes d’acord amb l’arquebisbe de Canterbury. L’any 1992, l’anglicanisme va acceptar que les dones poguessin rebre l’ordre sacerdotal.

 

L’Església catòlica romana

L’Església catòlica és la branca majoritària del cristianisme. S’anomena com a tal desde el S. XVI. És la part de l’Església que reconeix l’autoritat universal del Papa de Roma. Així, el dogma catòlic es fonamenta en l’Escriptura, però el poder d’interpretar-la queda reservat exclusivament a l’Església.

 

L’Ecumenisme

Degut a aquestes divisions històriques dins el cristianisme, al segle XX es va iniciar un diàleg entre totes les esglésies cristianes separades. Aquest moviment s’anomena Ecumenisme. La Bíblia interconfessional és fruit d’aquest moviment i és un intent d’elaborar una versió de la Bíblia que sigui acceptada per totes les confessions.

 

Pregàries, ritus i celebracions del cristianisme

Publicat el per

La pregària

Jesús ensenyà als apòstols i als seus deixebles a comunicar-se amb Déu a través de la pregària. Ell mateix segons diuen els evangelis es retirava sovint a pregar:

“Uns vuit dies després d’haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar”.

Lc 9,28

(Nou Testament-Evangeli de Lluc).

“Per aquells dies, Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n’escollí dotze i els donà el nom d’apòstols”.

Lc 6,12-13.

(Nou Testament-Evangeli de Lluc).

Seguint l’exemple de Jesús, la pregària ocupa un lloc molt important en la vida dels cristians. Així, hi ha de moments de pregària comunitària en els llocs de culte comú, però també és necessària la pregària individual.

L’Església proposa una sèrie de pregàries per ajudar al cirstià en la seva relació amb Déu: el Parenostre, l’Avemaria, el rosari, etc. La majoria tenen un origen bíblic.

La oració principal dels cristians és el Parenostre, que segons l’evangeli de Mateu (Mt 6, 9-13) la va  ensenyar Jesús en resposta a la petició dels seus deixebles que els ensenyés a pregar. S’ha considerat que el Parenostre constitueix un resum de tot l’Evangeli:

La pregària

(Lc 11,2-4)

5 »I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. 6 En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà.

7 »Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. 8 No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.

9 »Vosaltres, pregueu així:

Pare nostre del cel,

santifica el teu nom,

10 vingui el teu Regne,

que es faci la teva voluntat

aquí a la terra com es fa en el cel.

11 Dóna’ns avui

el nostre pa de cada dia;

12 perdona les nostres ofenses,

així com nosaltres

perdonem els qui ens ofenen;

13 no permetis

que caiguem en la temptació,

i allibera’ns del mal.

14 »Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; 15 però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres.

Mt 6, 9-13

(Nou Testament-Evangeli de Mateu).

Hi ha altres pregàries que han deixat com a testimoni alguns sants dins el cristianisme, com per exemple la següent de Sant Francesc d’Assís:

Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau:

on hi hagi odi, que hi porti jo l’amor;

on hi hagi ofensa, que hi porti jo el perdó;

on hi hagi discòrdia, que hi porti jo la unió;

on hi hagi error, que hi porti jo la veritat;

on hi hagi dubte, que hi porti jo la fe;

on hi hagi desesperació, que hi porti jo l’esperança;

on hi hagi tenebra, que hi porti jo la llum;

on hi hagi tristesa, que hi porti jo la joia.

Oh Senyor, fes que no cerqui tant ser consolat, com consolar;

ser comprès, com comprendre;

ser estimat, com estimar.

Perquè és donant que es rep;

perdonant que s’és perdonat;

morint que es recussita a la vida eterna.

Sant Francesc d’Assís

 

Els sagraments

Els sagraments són ritus que fan els cristians amb l’objectiu d’actualitzar la presència divina i proclamar l’alegria de saber-se a prop de Jesús. Tot i que es diu que Jesús mateix va impulsar la institució dels sagraments, ha estat l’Església qui, al llarg de la història, ha organitzat la liturgia concreta de cada sagrament. Són els següents:

-El baptisme: és el primer sagrament que tot cristià rep. S’acostuma a fer en el moment del naixement, però també es pot fer més endavant. Té el seu origen en el mateix ritus que va fer Jesús, quan Joan Baptista el va batejar en el riu Jordà.

-La confirmació: se sol administrar als adolescents. Es demana a l’Esperit Sant que enforteixi la fe del creient.

-L’eucaristia: se celebra assiduament. S’hi commemora el misteri de la Pasqua, i és la màxima expressió de la liturgia cristiana.

-La penitència: consisteix en el reconeixement dels pecats propis. El pecat consisteix en un allunyament de la persona en relació a la voluntat de Déu. El sacerdot és qui fa de intermediari entre el cristià i Déu i ortorga el perdó.

-La unció dels malalts: s’administra als moribunds o a persones malaltes per acceptar i superar la situació amb esperança.

-L’ordre sacerdotal: el reben els cristians que es posen al servei de la comunitat i consagren la seva vida a anunciar l’Evangeli. En l’Església catòlica s’exigeix el vot de celibat als sacerdots, no així en altres branques del cristianisme, com per exemple els protestants.

-El matrimoni: és la consagració de l’amor humà. Els nuvis es prometen davant de Déu estimar-se i ser fidels. El divorci no està permès en l’església catòlica.

 

Les celebracions

Els cristians celebren diverses festes relacionades amb la vida de Jesús:

-La festa de Nadal: el 25 de desembre es celebra el naixement de Jesús. No és una celebració estrictament històrica, ja que no se sap exactament quin dia va néixer. Durant el segle IV, els cristians de Roma van acordar fer coincidir aquesta data amb el solstici d’hivern.

-El dia de Reis o Epifania: en grec vol dir ‘manifestació divina’. S’hi commemora la presentació de Jesús al món dels homes.

-La Quaresma: els quaranta dies de preparació anteriors a Setmana Santa. Antigament es feien dejunis purificadors.

-La Setmana Santa: es recorda la passió i mort de Jesucrist. El Diumenge de Rams es recorda l’entrada de Jesús a Jerusalem; el Dijous Sant es commemora l’últim sopar i la institució de l’eucaristia; i el Divendres Sant es recorda la mort de Jesús.

-La Pasqua: s’hi celebra la creença dels cristians en la resurrecció de Jesús.

-La Pentecosta: també la segona Pasqua; es celebra cincuanta dies després de la Pasqua i es recorda el moment en què els apòstols, reunits al voltant de Maria, van rebre l’Esperit Sant i van començar a predicar el missatge de Jesús.

 

Els edificis sagrats en el cristianisme

Publicat el per

 

L’església

En el seu sentit original, la paraula església fa referència al ‘poble de Déu’. L’Església és també l’edifici on els cristians es reuneixen per fer les pregàries i ritus col·lectius.

La catedral

És l’església principal d’una zona determinada, d’una ‘diocesi’, i és on exerceix el bisbe, el qual n’és el responsable. Normalment són edificis molt grans.

Les ermites

Són esglésis petites lluny de les poblacions, normalment enmig de muntanyes. Han estat habitades per ‘ermitans’, és a dir, monjos que porten una vida de retir i de pregària en solitut.

Els monestirs

Són edificis que acullen comunitats de monjos o monges dedicats a la vida de pregària. Sovint han estat centres de coneixement, ja que s’hi traduien i copiaven textos antics de saviesa.

 

Els elements i parts d’una església

-La nau central: és la zona central de l’església, on els fidels es reuneixen per fer les pregàries. A vegades hi ha naus laterals amb petites capelles.

-El presbiteri: és la part del davant de la nau central, i és on hi ha l’altar, damunt del qual es consagra l’eucaristia.

-La sagristia: és la cambra on el sacerdot es prepara abans de celebrar el culte.

-La cripta: és una capella subterrània que tenen algunes esglésies i onsovint hi ha algunes tombes.

-La pica: on hi ha l’aigua beneïda perquè els fidels facin la purificació fent el senyal de la creu després d’haver-se mullat els dits. És a l’entrada de l’església.

-La pica baptismal: el lloc on se celebra el baptisme.

-El campanar: On hi ha les campanes que antigament repicaven les hores i avisaven del moment de la missa i de esdeveniments importants. Encara es poden sentir en alguns llocs.

-El confessionari: una mena de cabina on el sacerdot escolta de forma privada a la persona que demana perdó per les seves faltes.

-Els vitralls: il·lustren la vida de Jesús o episodis de l’Antic Testament.

Activitats per a la U.4.

Publicat el per

 

  1. On trobem la informació sobre la vida dels primers cristians?
  2. Quina va ser una de les raons principals de la persecució dels primers cristians a Roma?
  3. Com i quan va sorgir el concepte de ‘cristianisme’?
  4. Enumera i resumeix les principals branques del cristianisme.
  5. Què són l’Ecumenisme i la Bíblia interconfessional?
  6. Explica què és la pregària.
  7. Quina és la principal pregària del cristianisme? Resumeix-la.
  8. Què són els sagraments i quins són?
  9. Esmenta les celebracions principals dels cristians.
  10. Esmenta els diferents tipus d’edificis sagrats en el cristianisme.

 

El sentit dels termes ‘Islam’ i ‘musulmà’

Publicat el per

El terme “musulmà” (en àrab muslim) pot ser entès de dues maneres ben diferents: una d’elles es basa en els estereotips que generen conflictes, mentre que l’altra atany al sentit autèntic del terme. L’estereotip que més en dificulta la comprensió és el que associa les persones musulmanes amb una determinada cultura, normalment l’àrab, i per tant estableix diferències irreconciliables i veu a la persona musulmana com a estrangera. Aquest estereotip identifica per tant l’Islam amb formes culturals, i és el que la majoria d’europeus i occidentals tenen el cap quan pensen en una persona musulmana i en l’Islam. En el cas d’Espanya, s’associa sovint l’Islam amb les formes culturals marroquines, ja que és la població majoritariament musulmana amb més presència a l’estat espanyol. Així, es veu el musulmà com algú de nacionalitat marroquina, o també pakistaní, amb barba si és home i vel si es dona, amb túnica o xilaba, etc. Aquest estereotip és alimentat tant desde dins com desde fora per una necessitat d’identificació. Poguer assenyalar l’altre i desmarcar-se’n atorga sentit de pertanyença al propi grup, en reforça la identitat. Aquest mecanisme es produeix, per tant, de la mateixa manera en els europeus que entenen l’Islam desde els estereotips com en aquells musulmans que s’identifiquen amb formes culturals externes i obtenen així també un sentit de pertanyença al grup.

Però hi ha un altre sentit del terme “musulmà” que atany a l’essència de totes les religions. Un senzill anàlisi etimològic posa de manifest que totes les religions del món porten el nom del seu fundador, tribu o regió on varen néixer, totes menys l’Islam: l’Hinduisme de l’Hindus, el Budisme de Buda, el Confucianisme de Confuci, el Judaisme de la tribu de Judea, el Cristianisme de Crist. Però no així l’Islam, que no porta el nom de cap profeta, tribu o regió particular, sinó que es refereix essencialment a una manera de viure i d’entendre la vida, a una actitud personal que no depen de formes culturals determinades. Si l’Islam depengués de la cultura bressol on va néixer, l’àrab, no s’hauria pogut adaptar amb tanta facilitat a països amb cultures ben diferents, com per exemple Turquia, païs culturalment influenciat per la cultura persa que res té a veure amb la cultura àrab, o Indonesia entre d’altres.

Si llegim l’Alcorà trobem les afirmacions sorprenents de que Abraham, Moisès, o Jesús i els apòstols entre d’altres, profetes tots ells anteriors al profeta Mahoma (Muhammad), ja eren musulmans. L’Alcorà els defineix amb l’adjectiu “muslim”, que segons la majoria de traductors indica aquell qui està sotmès a la voluntat de Déu. La paraula Islam, de la mateixa arrel que el terme muslim (s l m) indica així d’una banda “auto-submissió” o “auto-conformitat” al designi diví i de l’altra “pau”, és a dir, la pau que es deriva d’aquesta conformitat. Aquesta arrel també forma el bell nom de Déu “Al-Salam” (la Pau), i també és pronunciada en la salutació musulmana “la pau sigui amb vosaltres” (as-salamu alaykum). Veiem per tant en els termes “Islam” i “musulmà” una actitud personal interna que va més enllà d’una simple identificació amb quelcom extern, actitud personal que és per tant universal i que ha estat present en tots els fundadors de les grans religions.

Per això l’Islam no es presenta a sí mateix exactament com a una nova religió, sino més aviat com la síntesi dels missatges revelats anteriorment. L’Islam és així una religió sintètica que culmina el procés profètic de la humanitat amb la figura de l’últim profeta que Déu ha donat a la humanitat, Muhammad, conegut també com “el segell de la profecía”. Segons una dita profètica (hadiz) hi ha hagut un total de 124.000 profetes, i l’Alcorà no estableix distincions entre ells. L’Islam no pretén així anul·lar les revelacions anteriors, sinó confirmar-les, restituint el seu missatge original del deteriorament i depurant-lo de les manipulacions a què han estat subjectes al llarg del temps. L’objectiu de l’islam és així retornar els creients a la fe original ja professada per Abraham i els demés profetes.

Diversos versicles de l’Alcorà parlen d’aquesta visió integradora, per exemple:

“Decid: “Creemos en Dios y en lo que se ha hecho descender sobre nosotros y en lo que descendió sobre Abraham, Ismail, Isaac, Jacob y sus descendientes, y lo que fue entregado a Moisés y a Jesús, y en lo que fue entregado a todos los [demás] profetas por su Sustentador: no hacemos distinciones entre ninguno de ellos. Y es a Él a quien nos sometemos”.

Alcorà, 2:136.

(traducció de Muhammad Assad)

“Digueu, doncs, sempre: <<Creiem en Déu i en el que Ell ha revelat i en el que Ell ha fet baixar de dalt del cel per a nosaltres, i en el que Ell ha fet baixar a Ibrahim [Abraham], a Ismaïl [Ismael], a Ishaq [Isaac], i a Iaqub [Jacob], i als seus descendents, les tribus d’Israel, i el que van rebre i els va venir, tant a Mussa [Moisès], com a Issa [Jesús], i el que van rebre i els va venir a tots els profetes, del seu Senyor. No farem mai cap diferència entre cap d’ells. Nosaltres som, sempre serem, bons musulmans, a Ell sotmesos!”.

Alcorà, 2:136.

(traducció de Míkel de Epalza)