Arxiu mensual: agost de 2012

Les funcions de la religió

Publicat el per

 

Dimensió normativa de la religió:

“No falsegeu els judicis, ni les mides, ni els pesos o les mesures. Tingueu balances exactes, pesos exactes, mesures exactes. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us he fet sortir del país d’Egipte”.

Levític, 19,35 (Bíblia – Antic Testament).

“Compliu amb les mesures i sigueu justos en el pes, això és millor i té un final més bonic”.

Alcorà, 17:35.

“Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No acusis ningú falsament. No desitgis la casa d’un altre. No desitgis la seva dona, ni res del que li pertany”.

Llibre de l’Èxode, 20:12-17 (Bíblia – Antic Testament).

 

La dimensió normativa de la religió implica també que les normes o lleis d’una determinada revelació poden ser modificades o substituïdes per les de la següent. Per exemple, les lleis de l’Evangeli que va portar Jesús van anul·lar algunes de les lleis del judaisme presents en la Torà, com explica el següent passatge de l’Alcorà:

(Jesús es dirigeix als jueus): “Y [he venido] a confirmar la verdad de lo que aún queda de la Tora y a haceros lícitas algunas de las cosas que [antes] os estaban prohibidas. Y he venido a traeros un mensaje de vuestro Sustentador; sed, pues, conscientes de Dios y obedecedme. En verdad, Dios es mí Sustentador y también vuestro Sustentador; así pues, adoradle [sólo] a Él: este es un camino recto.”

Alcorà, 3:50-51.

 

 

 

Dimensió alliberadora/salvadora de la religió

A la Bíblia molts escrits parlen d’aquesta dimensió de la religió. En el Nou Testament, per exemple, trobem un escrit de St. Pau que parla de la dimensió alliberadora/salvadora de la religió i la relaciona amb la vida eterna. En aquest escrit apareix la idea de l’auto-sotmetiment, segons la qual l’ésser humà o bé està sotmès a impulsos negatius que no controla i que el governen inconscientment, o bé tria sotmetre’s lliurement a la voluntat divina seguint els preceptes dels llibres revelats:

“Sabeu prou bé que, si us poseu com a esclaus al servei d’algú per obeir-lo, de fet sou esclaus de l’amo que obeïu: per tant, o bé us sotmeteu al pecat, que porta a la mort, o bé obeïu aquell qui dóna la justicia. Vosaltres éreu esclaus del pecat, però heu obeït de cor la doctrina que us ha estat ensenyada. Donem-ne gràcies a Déu! Així, lliures de l’esclavatge del pecat, heu esdevingut esclaus al servei de la justicia de Déu –com que sou febles, us estic parlant amb comparacions humanes. Així com vau posar els vostres membres com a esclaus al servei de la impuresa i de la injustícia i portàveu una vida indigna, poseu-los ara com a esclaus al servei de la justicia de Déu i porteu una vida santa. Mentre éreu esclaus del pecat, us trobàveu al marge d’aquesta justícia. Però quin fruit en trèieu, d’aquella vida? Ara us n’avergonyiu, perquè, sens dubte, portava a la mort. En canvi, ara, lliures de l’esclavatge del pecat i esdevinguts esclaus al servei de Déu, obtindreu el fruit d’una vida santa, que us portarà a la vida eterna.

Carta als romans, 6,16-22 (Bíblia – Nou Testament).

 

En l’Alcorà veiem també la dimensió alliberadora/salvadora en varis versicles. Hi apareixen sovint referències a la polaritat foscor/llum. És a dir, l’ésser humà viu en un estat d’ignorància (tenebres) que no li permet veure el fonament injust de les pròpies accions, però a través de la revelació i de la gràcia divina pot sortir a la llum, amb la qual pot guiar la seva conducta i augmentar el seu coneixement:

“Os ha venido de Dios una Luz, una Escritura clara, por medio de la cual Dios dirige a quienes buscan satisfacerle por caminos de paz y les saca, con Su permiso, de las tinieblas a la luz, y les dirige a una vía recta”.

Alcorà, 5:15-16.

“¿Acaso quien estaba muerto y lo devolvimos a la vida dándole una luz con la que camina entre la gente, es como quien está en la oscuridad y sin salida? Así es como hacemos que a los incrédulos les parezca hermoso lo que hacen”.

Alcorà, 6:122.

“Ya habíamos enviado a Moisés con Nuestros signos: <<¡Saca a tu gente de las tinieblas a la luz y recuérdales los días de Dios! En verdad, en esto hay signos para todo el que sea paciente, agradecido>>”.

Alcorà, 14:5.

D’altra banda, en diversos versicles l’Alcorà parla també de la dimensió salvadora de la religió en referència a l’altra vida:

“CIERTAMENTE, los que creen [en esta escritura divina], los que profesan el judaísmo, los cristianos y los sabeos –todos los que creen en Dios y en el Último Día y obran con rectitud- – tendrán su recompensa junto a su Sustentador; y nada tienen que temer ni se lamentarán”.

Alcorà, 2:62.

Aquest passatge, que apareix vàries vegades repetit a l’Alcorà, defineix una doctrina fonamental en l’Islam. Amb una amplitud de visió que no té paral·lel en cap altra creença religiosa, la idea de la “salvació” es condiciona a tres únics elements: la creença en Déu, la creença en el Dia del Judici i la rectitut en l’acció.

Un altre passatge similar és el següent:

“Un Enviado que os lee signos clarificadores de Dios, para sacar a los que creen y obran bien de las tinieblas a la luz. A quien cree en Dios y obra bien, le introducirá en jardines por cuyos bajos corren arroyos, en los que estarán eternamente, para siempre. Dios le ha reservado un bello sustento”.

Alcorà, 65:11.

L’Alcorà censura, però, l’actitud d’alguns jueus i cristians que redueixen la salvació només als seguidors respectius i exclouen tots els demés:

“Y DICEN: <<Nadie entrará jamás en el paraíso a menos que sea judío>> –o, <<cristiano>>. ¡Esas son fantasías suyas! Di: <<¡Presentad una prueba, si es verdad lo que decís!>> ¡No!, en verdad: todo aquel que someta su ser por entero a Dios, y además obre rectamente, tendrá su recompensa junto a su Sustentador; esos nada tienen que temer y no se lamentarán.

Alcorà, 2:111-112.

És a dir, segons això, la salvació no està reservada a cap ‘secta’ en particular, sino que està oberta a tot aquell que reconeix conscientment la unitat de Déu, es sotmet a la Seva voluntat i, mitjançant la seva rectitut en la vida, dóna aplicació pràctica a aquest principi espiritual. Aquesta idea, per tant, és contrària a la creença dels jueus que la profecia és un privilegi concedit en exclusiva als fills d’Israel i que els jueus són els únics que poden ser salvats, i igualment és contrària a la creença d’alguns cristians segons la qual Jesús és la manifestació última i definitiva de Déu a la terra i que la salvació està reservada només als seus seguidors. L’Alcorà refuta ambdues idees en subratllar que Déu és el Senyor de tota la humanitat, i que cada individu serà jutjat només en base a les seves creences i a la seva conducta.

 

 

Elements comuns a totes les religions

Publicat el per

Totes les religions tenen els següents elements comuns:

-Textos sagrats

-Dogmes

-Moments

-Espais sagrats

-Rituals

-Pregàries

-Codis morals

 

Les funcions dels ritus

Els rituals tenen la funció de permetre expressar actituts. Per exemple, els ritus de cortesia permeten expressar bons sentiments. El ritus té una forma externa que és un vehicle per a que s’expressi quelcom intern. A nivell dels ritus religiosos hi veiem el mateix principi: les diverses formes que prenen les pregàries i els actes de devoció en les diverses religions permeten experimentar sentiments espirituals.

 

Activitats per a la U.1.

Publicat el per

 

  1. Respon a les següents preguntes:

-D’on venim?

-Quin sentit té la meva vida?

-Hi ha algun tipus de vida després de la mort?

-Hi ha cap ésser sobrenatural?

-Creus que podem trobar la resposta en la pràctica d’alguna religió? Per què?

 

2. Explica quines són les funcions de la religió i cita fragments de textos sagrats que recolzin la teva explicació.

3. Explica quins són els elements comuns a totes les religions.

Definició de símbol i els tres tipus de símbols

Publicat el per

 

Hi ha 3 tipus de símbols, i només els que formen part d’un d’ells, del tercer de la següent llista, poden considerar-se com a símbols ‘reals’:

1-Símbols convencionals o ‘artificials’: són fruit d’un acord o convenció entre les persones: per exemple els senyals de trànsit. Podrien ser d’una altra manera.

2-Símbols religiosos: també són fruit de la convenció però en el terreny religiós: per exemple l’estrella de David dels jueus, la creu cristiana o la mitja lluna musulmana. També parlem de símbols poètics: el cor com a símbol de l’amor, etc.

3-Símbols o Signes divins: signes presents en el món que apunten a la presència i poder divins. És a dir, el món és ple de signes divins que s’han d’interpretar, en realitat tot ell és un símbol o signe, i l’ésser humà ha de fer l’esforç d’interpretar-lo. Aquests signes no poden ser de cap altra manera, perquè són la realitat mateixa. Per exemple, el fet que no hi hagi dues realitats completament idèntiques en el món (dues cares de persones, dos cristalls de neu, etc.) apunta a la capacitat innovadora de Déu, que és un dels atributs divins: Déu és així “l’Innovador”, que introdueix constantment un aspecte innovador en tota la creació com a ‘signe’ per a la humanitat.

Així, segons els llibres sagrats podem trobar els signes divins en tres llocs:

1. En l’univers o la natura.

2. En les pròpies persones i les seves vides.

3. En els llibres sagrats, que es consideren en sí mateixos signes divins.

Desde el punt de vista d’aquest tercer tipus, podem definir un símbol com la manifestació o representació externa i visible d’una realitat interna i invisible. El símbol és la revel·lació d’un ordre superior de realitat en un altre inferior a través del qual l’ésser humà pot ser reconduit al regne superior. Comprendre els símbols és acceptar així l’estructura jeràrquica de l’univers i els estats múltiples de l’Ésser. Segons totes les religions, no només existeix l’àmbit de la realitat purament material o física perceptible pels sentits, sinó també l’àmbit espiritual, que és a l’origen de tots els fenòmens del món.

 

La poesia com a llenguatge simbòlic

Publicat el per

 

La poesia és el llenguatge simbòlic per excel·lència, ja que proveeix la imaginació d’imatges que permeten a la intel·ligència entendre allò infinit a través d’allò finit. A través de les imatges poètiques traspua així un ordre superior, perceptible només a qui mira el món en la seva qualitat simbòlica. El món no és només la realitat que percebem a través dels sentits, sino que apunta a quelcom més, és en ell mateix un ‘signe’.

Per exemple, en la següent imatge poètica veiem les estrelles del cel que es reflexen en l’aigua en moviment d’un riu, simbolitzant així el reflexe dels atributs divins eterns en el cambiant món terrenal:

“Has de saber que el món dels éssers creats és com l’aigua clara i pura que reflexa els atributs de Déu. El seu coneixement, justicia i bondat reflexen els atributs de Déu de la mateixa manera que una estrella del cel es reflexa en l’aigua. Els reis terrenals reflexen la realesa de Déu. Els savis reflexen la saviesa de Déu. Els pobles i les nacions poden cambiar a mesura que una generació reemplaça una altra, però els atributs divins són eterns. L’aigua del riu cambia moltes vegades, però el reflexe de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix”.

Jalaluddin Rumi

(poeta místic d’origen persa)

 

La interpretació simbòlica dels relats profètics

Publicat el per

 

Les històries dels profetes són profundament simbòliques. Diuen els entesos que estudiar-les i entendre-les és en realitat estudiar la pròpia ànima, és a dir, estudiar i entendre’ns a nosaltres mateixos. Podriem dir, per tant, que la història dels profetes és la història de l’Ànima.

Les històries profètiques tenen dues lectures possibles: una de històrica, en la qual es narren uns aconteixements que van passar, i una d’altra de teològica o filosòfica, que és la interpretació simbòlica d’aquells fets, és a dir, l’ensenyança que hi ha al darrera.

Per exemple podem fer la lectura històrica i teològica dels següents relats profètics:

-La Història de Noè i el rebuig del seu fill seu fill a pujar a l’arca:

La lectura històrica seria que el fill de Noè (Caanan) va rebutjar pujar a l’arca quan hi va haver el diluvi, i va preferir, en canvi, pujar a dalt d’una muntanya pensant que l’aigua no hi arribaria, però la muntanya també es va inundar i morí ofegat. La lectura teològica seria que el rebuig de Caanan a pujar a l’Arca simbolitza la falta de fe, l’orgull, l’autosuficiència, la desconfiança, la suposició de que no necessitem l’ajuda dels demés per a res, etc.

-L’èxode del poble d’Israel:

La lectura històrica és la història dels fills d’Israel quan estaven esclavitzats a Egipte i havien de servir el Faraó, fins que Moisès els alliberà. La lectura teològica d’aquells esdeveniments és molt àmplic i inclou molts símbols. Podriem dir, per exemple, que la historia dels israelites correspon a la situació de l’individu: la submissió al Faraó és comparable a l’ànima esclavitzada per les passions o l’egoisme. La guia de Moisès que alliberà aquell poble correspon a la guia de la fe per alliberar-se de l’egoisme. El pas pel desert correspon al desert que tothom ha d’atravessar alguna vegada a la vida fins que troba el “seu” Moisès. Les rebelions que van sorgir durant als anys de desert corresponen a la lluita dels mals hàbits per tornar a la comoditat de l’egoisme, etc.

Els següents textos fan referència a aquesta lectura simbòlica:

“Aquello que había en Faraón, en ti hay lo mismo, pero tu dragón está encerrado en la caverna (ya que no tienes el poder y los medios para dejarlo volar). Ay, todo esto es lo que en ti pasa: de buena gana quisieras colgárselo a Faraón. Si lo dicen de ti, se produce en ti una sensación de desentendimiento; y si (lo dicen) de otro, te parece una fábula. ¡Qué ruina ocasionada en ti por la maldita alma sensual! Esta amiga íntima te arroja extremamente lejos (de lo divino). Tu fuego no tiene el combustible de un Faraón; por lo demás es uno que lanza llamas como Faraón”.

“La mención de Moisés se ha convertido en una cadena (traba) en los pensamientos de mis lectores, pues creen que estas historias ocurrieron hace mucho tiempo. La mención de Moisés sirve como máscara, pero lo que te concierne ahora, oh buen hombre, es la luz de Moisés. Moisés y el Faraón están en tu ser: debes buscar a estos dos adversarios en ti mismo”.