La Valèria de deu anys m’ha regalat aquest dibuix que ha fet a BlancDEguix. L’ha dibuixat apaïsat, però a ella li agrada més així. La seva Venus m’ha recordat els versos que hi trobareu a sota de La rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit. Què us inspira a vosaltres?
Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro, poesia compromesa amb el poble…). Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes, i del canonge, amic i veí D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”. A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.
La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…
Como el toro he nacido para el luto
y el dolor, como el toro estoy marcado
por un hierro infernal en el costado
y por varón en la ingle con un fruto.
…
Como el toro lo encuentra diminuto
todo mi corazón desmesurado.
El mite del toro apareix molt d’hora, essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:
Ínsula de
bravura, dorada
por exceso
de oscuridad.
En la plaza
disparándose
siempre
por el arco
del cuerno.
…
Elevando
toreros
a la gloria.
Realizando
con ellos
el mito
de Júpiter
y Europa.
En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem, altres referents clàssics de la mitologia: Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:
Para cantar , Valencia, tu hermosura
no empuño el arpa de oro
que Apolo tañe con experta mano.
Canto a Valencia
– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente
mostrar por una nube partida en diez jirones
Lluvia
Sobre un verde monte un vivo
chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.
La procesión huertana
Tras ese eclipse- nada de ambulancia,
gris acontecimiento de gorgona.
lo Verdadero, en la perseverancia,
su perfección perfecta perfecciona.
Niebla-Dios
També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?
En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.
¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores
de tu cuerpo y tu reja mustias estén.
El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933 i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:
Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.
El rayo que no cesa
Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.
Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat:
Escolteu aquest programa de Catalunya Ràdio d’Oriol Munné del 30 de juny de 2010 dins Do de llengües i després expliqueu en unes 150 paraules pròpies la història de la llengua grega, ja que com hem estudiat a classe podem seguir la seva evolució des dels primers testimonis en l’època micènica fins al grec modern. Quin tresor de llengua!
Historia del griego antiguo en 14 versos
[Sinopsis de Luis Alberto de Cuenca]
Cierto ario que vivía en Pamir
cultivando con primor un abedul,
decidió que mejor sería vivir
más al Sur, y se hizo la maleta y el baúl.
Emigró y emigró con temas puros
que se iban flexionando lentamente
y al llegar de Micenas a los muros
el sistema ya era competente
para todo lo que fuera locativo
en los más diversos grados de alternancia,
que es asunto que tiene más sustancia
que seguirle la pista al abedul
que dejó aquel ario preflexivo
y cambió por el mar Egeo azul.
Fa poc he redescobert a Música de poetes “Sísif”, d’Agustí Bartra, cantat per Miquel Pujadó. És un poema preciós i amb el referent clàssic de Sísif, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent; però, quan ja era al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i altra vegada Sísif havia de començar a empènyer de nou (vid. presentació d’Angel Martínez). Avui, Diada Nacional de Catalunya, el vull dedicar a tots els filadors i filadores que, somiatruites o nefelibates com jo, també us sentiu sovint com Sísif, i malgrat les dificultats tireu endavant i empenyeu el roc de la vida i del dia a dia. Espero que us agradi i que aprengueu finalment la lliçó:
Oh, Sísif pot ser feliç
amb la roca o l’embalum,
si gronxa pena o somrís
a les trenes de la llum!
Quan la força li infla el tors.
la roca es torna destí:
no pot unir cim i esforç.
Des d’abaix crida el camí.
El vent clama els seus edictes
Pugen, amb un ritme lent,
Sísif, la roca i el vent
i la lluna dels invictes.
Agustí Bartra
Obra completa Vol II. 1972- 1982. Edicions 62 Barcelona. 1983 Pàg. 464
Salvete, omnes! Carpe diem! Amb aquesta fórmula tan repetita recordareu les meves classes! Alguns em teniu des de Cultura Clàssica de tercer, altres us vàreu incorporar a quart de llatí i uns altres a primer de batxillerat. La majoria feu llatí i grec, i tres heu triat clàssiques en el vostre treball de recerca a punt de lliurar. Moltes hores junts! Moltes experiències compartides! Moltes sortides! Pràctida compartida a Aracne!… Enguany, és el vostre últim curs i un any definitiu perquè haureu de triar els vostres estudis i el vostre futur professional, que sovint va acompanyat del personal. Us desitjo un molt bon any, ple d’experiències enriquidores. Carpe, diem!
Avui comencem, una setmana abans del que era habitual, i vosaltres acabareu a principis de maig les classes, després vindran els exàmens, la preparació per a la majoria de les PAU i els exàmens de selectivitat (aquí teniu les ponderacions 2010-2011). Sense més dilació, COMENCEM!
Hi ha hagut un canvi en les lectures. Enguany caldrà llegir:
Us recomano el llibre Tit Livi, Els orígens de Roma, Ab Vrbe Condita Liber I, Ed. La Magrana, L’esparver núm. 3. Vid. Tots els camins porten a Tit Livi.
Us recomano Epodes, Horaci, Horaci de l’editorial La Magrana. En aquest enllaç a l’edició de la Bernat Metge, hi trobareu Odes i èpodes corresponents i aquí les odes. Ramon Torné ha publicat a la revista Sárasuati la traducció catalana d’aquestes odes d’Horaci.
Vicent Andrés Estellés recorre sovint a referents literaris llatins. No hi ha, però, millors paraules per explicar la influència dels escriptors clàssics llatins en la poesia estellesiana que les de Gerard Vergés:
[…] l’Estellés prové de la gran matriu llatina. Perquè som al Mediterrani. I això dels llatins no és en ell una cosa simplement llibresca (encara que els ha llegit tots i bé), sinó que al seu vers, tot sovint, hi ha una llum daurada de Roma que banya els cossos i els fruits i la terra i les cases […]. I els llatins, que no tenen aquell ofensiu sentit de l’harmonia dels grecs, en canvi són senyors del goig de viure. Del goig i de la pena. L’art d’amar i les Pòntiques, tot en una peça, venerat Ovidi. Per això quan l’Estellés és més enlairat i líric, és Virgili i Catul. Per això quan és més banal i ordinari, és també Virgili i Catul.
Gerard Vergés, «Immens Estellés»
Estellés fa ús dels poetes llatins per eludir la censura, recreant l’antiguitat clàssica no esmentava les persones i fets coetanis de qui parlava. Fixeu-vos com n’explica l’autor mateix les raons d’aquests referents clàssics:
– Com expliques la teva « devoció per les lletres llatines »?
– Això, en certa manera, és una mesura cauta. Hi havia el risc a l’hora de dir certes coses. Hi havia enfront una senyora, molt puta, que es deia “censura”, i, ja advertit, havent ratllat molts dels meus versos, hi havia l’autocensura, que actuava més rigorosament encara que la censura després. Vaig pensar un dia d’emprar els noms de figures literàries excelses, com els d’Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi. Això em permetia parlar de moltes coses que desagradablement ocorrien a la ciutat de València i guardar després amb un mínim de seguretat els papers que anava escrivint. Hi ha un fet determinant : el dia que posen Joan Fuster en una falla i el cremen. Aquest acte va determinar l’escriptura de les Horacianes. Com abans el fet de la postguerra, molt amarg també, havia determinat les èglogues. Perquè jo no em plantejava cap problema literari, de fer-les així o fer-les aixà, sinó simplement de contar, de narrar certes coses.
Enric Bou, “Vicent Andrés Estellés, una inconformitat”.
En trobem un bon exemple en el poemari Horacianes i concretament en el poema “Pare” (Horacianes, Les pedres d’àmfora, OC2; 17 de l’antologia) en què Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona adoptar la veu del poeta llatí Horaci:
Pare
pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.
analfabet, es diu això de manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’ententc desdenyosament injust.
caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.
intuïtiu, em vares dur als millor mestres de venussa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.
Com t’ho podria agrair, pare.
em recorde.
jo escrivia, assegut a taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los, no ho sé.
A “M’he estimat molt la vida” (poema 18 de l’antologia), l’autor també adopta el jo poètic d’ Horaci. En què creieu que coincideix la concepció de la vida que tenia Horaci amb la que s’exposa en el poema?
M’he estimat molt la vida
m’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada a la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquell lluç,
és sorprenen el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.
Els orígens personals i familiars, com hem vist amb “Pare”, són una temàtica constant en la poesia estellesiana, així el poema “El meu origen t’ho explicaria” (Ora marítima, Manual de conformitats, OC3; 23 de l’antologia) on l’autor adopta la veu del poeta llatí Rufus Fest Aviè:
El meu origen t’ho explicaria
El meu origen t’ho explicaria:
jo sóc etrusc, la raça castigada,
el càlid món de coves i tombes
que va desfer la cultura romana
just al moment de la seua puixança.
Això, potser, ho explicaria tot,
àdhuc aquest amor itinerant,
sempre cercant algun lloc ignorat
on fos feliç fins on això pot ser,
tot enyorant, familiar, l’origen.
(¿Haveu pensat que Salvat-Papasseit
potser tampoc no era massa entenedor
sense aquell bru passat familiar,
des d’on li ve, sens dubte, aquell càlid
i al·lucinant món de malucs i llet ?)
Molt he trigat a dir-t’ho, amoc meu,
i ara ho he fet insuficientment.
Darrere meu I la meua aventura
creuant els mars, mira sempre unes tombes,
mira una pols injustament malmesa.
A les Horaciones, Estellés segueix la petja d’Horaci en els petits plaers de la vida diària que proporcionen la felicitat, però també segueix Ovidi, especialment les seves Pòntiques (Epistulae ex Ponto), una de les principals obres de l’exili d’Ovidi, a Tomis (avui Costança), on es mantingué durant deu anys implorant, endebades, l’amnistia, ja que hi va morir sense poder tornar a Roma. Les Pòntiques són un recull d’elegies personals monòtones, de vegades aduladores, però aquí i allà punyents, adreçades a la seva família, als seus amics i al públic romà perquè implorin el perdó d’August i del seu successor Tiberi, i el mantinguin informat de tot el que passa a Roma.
destruïu els meus llibres, els meus papers. que no reste cap
senyal del meu pas per la terra. cremeu-ho tot!
cremeu-ho tot… aquestes són les meues darreres paraules, la
meua darrera voluntat, muller, fills, amics remots que m’agrada
pensar que encara tinc. mai no he pensat que amb els meus textos
contribuïa a l’escàndol, la corrupció, la perdició del jovent.
no accepte cap dels càrrecs que en aquest sentit m’han
estat fets! no accepte la meua condemna, que és
excessiva i injusta. però cremeu, us pregue, els meus papers, els
meus llibres. esborreu els meus versos, esborreu el meu nom.
esborreu-me també de la vostra existència, dels vostres cors, dels
vostres ull: que tot siga com si jo no hagués existit.
hi hagué un moment llunyà que vaig pensar en la possibilitat
d’ésser allò, ingenu, impúdic, que hom deia immortal.
la meua vanitat o la meua il·lusió eren aleshores molt grans.
condemnat a un exili que sé que no meresc, i
contra el qual no puc fer res, vull que s’entenga que això que
us demane no és més que un acte de protesta, l’únic
que potser m’està permés encara: enceneu una gran foguera
a roma, al centre de la nit, i quan el cèsar pregunte
què és això, a quin sant aqueix foc, calleu, guardeu
un silenci molt digne, no digueu el meu nom, el
nom de les meues obres. que el diga ell, en tot cas.
La petja catul·liana, evident en els amors obscens i castos alhora, en el Príap de Burjassot la deixarem per a Aracne fila i fila, el bloc de clàssiques obert a la col·laboració que també vol participar avui en aquest homenatge a Vicent Andrés Estellés que podeu seguir a través del Facebook i de la catosfera, trobareu els enllaços a Raons que rimen..
Llegiu tot l’any la poesia de Vicent Andrés Estellés, llegiu els poetes llatins que hi bateguen i, si el voleu treballar a classe, us recomano un treball excel·lent d’un company amic, Vicent Sanz Arnau, El gust per la lectura 2007-2008.
Logo original de la Carme Rosanas
Avui fa cent anys naixia el poeta ilerdenc Màrius Torres. El Fil de les Clàssiques, també vol unir-se a l’homenatge que, entre altres, li ret la catosfera, -tal com vàrem fer amb Carles Riba o Salvador Espriu-, amb el poema “Venus”. Màrius Torres el va dedicar al seu amic Jaume Elias des de la Ciutat del Vaticà en el decurs d’un viatge de fi de carrera -va estudiar medicina- des del 26 de febrer al 22 de març de 1933 per Pisa, Florència, Roma, Milà, Ginebra i París:
L’orquestra de joves del Vallès així el va interpretar en el concert homenatge Màrius Torres de l’institut homònim de Lleida el 30 d’abril de 2010, sota la música i la direcció de Pedro Pardo i amb la soprano Anna Borrego:
El poema Venus de Màrius Torres té una forma estròfica circular i sembla premonitori de la seva malaguanyada mort als trenta dos anys. Què us suggereix a vosaltres aquest poema? Què n’opineu?…
Màrius Torres quan va emmalaltir de tuberculosi pulmonar va ingressar en el sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja (on precisament dissabte li van fer un emotiu homenatge) i allí va conrear la poesia i, entre altres, va estudiar també llatí. Sols trobem, però, en la seva obra un poema amb el títol en llatí: Arbor Mortis i un subtítol Nisi signo serena entre parèntesi després del títol en català del poema Rellotge de sol.
Segur que amb aquest tastet de referents clàssics (vid. també el poema L’esfinx a Aracne fila i fila) en el centenari del naixement de Màrius Torres, us he despertat les ganes de conèixer més l’obra d’aquest poeta oblidat; però no tenim excusa per conèixer-lo millor ja que Pagès editors va treure per Sant Jordi Poesies de Màrius Torres, editat per Margarida Prats, que ara ha tornat a editar.
De les pròpies mans del poeta Vicenç Llorca he rebut Les places d’Ulisses. Poesia reunida (1984-2009), publicat recentment a l’editorial Òmicron. Em crida l’atenció el gruix del volum (541 pàgines), i també la portada: un quadre d’Edward Hopper que m’agrada, intitulat The Long Leg; després m’adono que també dedica a aquest pintor nord-americà un poema central d’Atles d’aigua, “La paret de la llum”.
La mar, la sorra, el veler, el blau, el far, el port són ben presents en l’obra del poeta i viatger Vicenç Llorca, una obra que destil·la la llum mediterrània i un periple odisseic. Al “Sonet de Mayernigg ” que tanca la primera secció de La Pèrdua la figura d’ Ulisses apunta com la metàfora fundacional de la trajectòria de recerca llorquiana:
“Densitat, em celebro en lúdic jorn
_sol místic de l’ocell_ amb la gonella
de savi antic, _Ulisses del retorn_.”
Tanmateix, em pregunto per què ha titulat la seva obra completa Les places d’Ulisses? Ell mateix, com acostuma a passar, en dóna la resposta: “Se’m va acudir que es podia titular Les places d’Ulisses -tot inspirant-me en un poema meu de L’amic desert titulat “Les perles d’Ulisses”-, ja que, en certa mesura, les obres d’aquest moment tenen en compte la metàfora homèrica de la vida com a viatge, alhora que proposen un símbol central de la meva poesia: la plaça. Per aquesta raó, Les places d’Ulisses és el títol que he donat també a tot el volum. En certa mesura, he trobat a través de la plaça una manera d’endinsar-me en la complexitat del món, i el desig del món, alhora que ha esdevingut un eix central en la construcció del que anomenava suara una poesia humanista”.
A Les places d’Ulisses, aplega els vuit títols de poesia que ha fet al llarg de vint-i-cinc anys. Recupera els seus primers poemes de joventut, recollits el 1984 a Miscel·lània-6. Cita de poetes a Santa Coloma de Gramenet, i altres poemes que havien restat inèdits o en un segon pla. Un volum que inclou tota la seva intensa trajectòria poètica fins al moment amb una proposta de periodització així com una introducció on s’exposen les línies mestres del llibre. Respon a un criteri d’evolució cronològica per etapes i, amb bon criteri, s’hi han conservat els pròlegs originals de les edicions. Tots els poemes i tots els llibres apareixen ben etiquetats amb un títol, prou significatiu per no tenir-lo en compte. Tot respon a un pla ben pensat, no hi ha res col·locat a l’atzar:
Comença amb “Els ulls de Telèmac”, poesia escrita entre els catorze i els dinou anys, (el fill que espera l’arribada del pare, Ulisses).
A la primera etapa, Les places d’Ulisses, subtitulada La poesia del ser, que s’estén des del primer llibre en solitari La pèrdua (1987) m’agradaria destacar “Recordare” pel seu referent platònic de recordar, d’uns ulls que saben veure més enllà de la realitat sensible, amb el poema “Gloriosus est” i el tòpic horacià del beatus ille, tot passant per Places de mans (1989) i pel seu referent mitològic destacaria “Ciutat d’Orfeu” i , a L’amic desert (1992) els poemes “El cor d’Helena” , “Les perles d’Ulisses” i “L’educació de Lisis”, tot un cant platònic a l’amistat.
A la segona etapa trobem La passió del geògraf o La poesia del ser-hi. Comença amb Atles d’aigua (1995), un recull de poesies ben reeeixit, i amb referents presocràtics de l’aigua com a símbol recurrent de l’origen de la vida i com a senyal que ens marca la ruta. El “Triomf dels mamífers”, l’última part del recull s’obre amb el poema “Odissea”. L’home encara somia la concòrdia i busca els indrets més amagats, les sensacions més fondes. Cel subtil (1999) comença amb aquests mots de Virgili “macte nova virtute puer sic itur ad astra” i es divideix en tres parts, la segona de les quals es retola “Secretum” per Petrarca i la tercera “Arrel del vi”. Els meus ulls es fixen en “Ara pacis” i especialment en els versos finals en què trobem el poeta de Beòcia:
“Amb les imatges dels cants que hem escrit,
refem el tors del present, componem
el sol de Píndar i l’ombra del dia.”
i en “Ronsard contempla la rosa” reviu el tòpic del carpe diem. Tanca aquest cicle de deu anys amb Ciutats del vers (2005).
A la tercera etapa Celebració de l’arribada o Poesia del ser-ne apareix l’amor com a força de donació entre les generacions i el desig intens de paternitat. De les criatures més belles (2006) destacaria ” L’espai grec” I i II. Encapçala la segona part De les criatures més belles amb aquests mots de Marc Aureli: “Harmonitza’t amb les coses que la sort t’ha assignat i estima aquelles persones entre les quals la sort t’ha fet viure, però estima-les de veritat”.
A L’últim nord (2008) la recerca de la desitjada paternitat, l’experiència de l’adopció i tot el viatge per terres russes ha arribat a port amb un nen, petit blat de juny, de nom Vicenç.
A Altres poemes inclou poemes esparsos organitzats pel seu ordre de publicació en revistes i en diverses plataformes. Crida l’atenció pel títol llatí “Laudes Supendam cor tuis aris!”, variació sobre un tema de Baudelaire i “Matemàtica de la turmenta” per Orfeus…
Acabo de llegir amb molta emoció l’obra completa d’un poeta humanista, simbolista, entusiasta de la vida, que sap compartir el goig de viure, la bellesa i l’amor, alhora cautelós i reflexiu, emmirallat en Carles Riba i en J.V. Foix, amb forts batecs de Kavafis i de Maragall i de pregona influència homèrica. Un poeta català de veu fresca però de sons molt vells, una síntesi perfecta de tradició i modernitat. Li plau el decasíl·lab i l’alexandrí, així com també l’enneasíl·lab, un vers poc emprat en poesia catalana; en canvi, poques vegades fa ús del vers lliure.
La poesia de Vicenç Llorca és vital, espacialista (el tema recurrent és el de la plaça, punt de contacte amb l’infinit), de fort simbolisme i pot ser tan llegida en el silenci interior, amb mirada atenta i reposada, com ser recitada en veu alta i seguir el seu personal trajecte líric, el seu mapa poètic (l’he inclós en el nostre Mapa poètic de Grècia amb “L’educació de Lisis”).
Hic et nunc he triat sols els poemes que m’han cridat l’atenció per fer un petit viatge a la recerca de referents clàssics, però us convido a gaudir dels vint-i-cinc anys de poesia de Vicenç Llorca, tot resseguint la seva evolució, la lectura cronològica en resulta molt atractiva, o triant la temàtica en funció de la vostra necessitat vital, la poesia s’ha de viure, s’ha de sentir no pot ser lectura obligada, ha de ser lectura desitjada i des d’aquí esperem amb il·lusió l’obra llorquiana futura i tota aquella que tingui referents clàssics sempre trobarà al nostre Fil un espai privilegiat per tal de créixer junts i fer aquest viatge cap a Ítaca o com diu ell en el poema “Sortida” de Cel subtil, en homenatge a Virgili i a Petrarca, musicat per Xavier Baulies, i recitat per Carme Elies :
“El que es tracta és de sortirEncara ressona dintre meu aquest vers heraclità de Llorca: “Ningú no pot escriure la vida dues vegades en la mateixa paraula”.
Vint-i-cinc anys de poesia fan un cercle perfecte que comença en els poemes postadolescents de La pèrdua i es tanca per tornar a començar a L’últim nord i a L’orient d’una perla o Temps d’aigua on cita Carles Riba “¿D’on venim que no fos tornada?” o “¿On tornem, que no fos naixença?”.
Aquí us deixo amb el permís explícit del poeta “Odissea”, un poema que haurem d’afegir als nostres apunts a la recerca dels poetes catalans evocant Homer:
Odissea
Artitzada idea,
do d’hostatgia,
vida allerada,
respir de vent,
sales remotes,
fill de l’atzur,
els eterns que ens estimen,
son sense fites,
vi ple de flama,
els homes, moridors;
els déus, que no moren;
enllestir un viatge,
estrenar els mars,
captaire d’un retorn,
modèstia de mel,
amb dits de rosa, l’aurora,
vents bramulosos,
l’alè d’un ponent,
les mans, l’una plena de l’altra,
poble d’ombra,
paradís de mel,
buf de difunts,
córrer, segur i seguit,
déus palesos,
posseir l’ample cel,
el ferro que atreu l’home,
oh, pacient divinal!
Oh, la molt discreta!
Prendre pa i donar-ne,
ulls de cantaire,
cabdell d’arteries,
roba de tel de ceba seca,
confiar als déus el que manca,
sempre vetllant,
l’arc tesat en un presagi,
la vida en penyora,
descobrir els senyals secrets,
retrobar el llit d’antany,
i el pacte,
entrar a la casa ben construïda,
un verd terror,
la concòrdia dels uns amb els altres,
com Ulisses.
Vicenç Llorca
S’apropa Sant Jordi! Hem parlat de l’Odissea. Hem llegit Les aventures d’Ulisses. Per la diada, visionarem i comentarem O Brother. Where Art Thou?... és, doncs, el moment de continuar evocant l’Odissea amb els poetes Agustí Bartra i Luisa Futoransky, després d’haver-ho fet amb Joan Margarit i Jordi Pàmies.
LA CANÇÓ DE NAUSICA
Del record immens d’Ulisses
sóc l’esposa de blancor:
sal de llàgrimes ventisses
i mocador.A l’adéu visc enasprada,
tinc el cor a dalt del gest.
¿Què faré de ma mirada
tan plena d’est?Ai, quina aspra primavera
tot de sobte s’ha badat
en ma llarga cabellera
de soledat!Cada nit em desamarro
del meu viure ple de vels
per pujar dalt l’altre Carro
dels set estels,i, deserta d’esperança,
poso a estendre al firmament
el llençol d’una enyorança
teixida amb vent.Trobo una ombra d’abraçada
esperant-me al meu racó.
Sols em dringa l’arracada
quan dic que no.El roig liquen de la febre
va pujant pel meu turmell…
Ja s’encén, a ma palpebra,
la imatge d’ell.Mon dolor no té ferida,
no em tocà l’ala del foc.
Ai, del blanc de la florida
passaré al groc!Cançó d’odi cantaria
contra el mar que m’ha vençut,
aquest mar que el portà un dia
i se l’ha endut…La meva ànima, descalça
com la pluja, se me’n va,
i en el vent que, rient, l’alça
romp a plorar…
Agustí Bartra
CIRCERÍA
A estos hombres
los transformé en versitos
y los confiné libros y revistas
porque, con los tiempos
que corren, no es cosa
de andar encima procurándoles bellotas ni margaritas, para los días
de guardar.
Luisa Futoransky
Qui ens els recita? Sant Jordi passat el vàrem celebrar tot llegint Maria Àngels Anglada i l’anterior amb Catul, potser enguany també en Dani ens musica algun poema i la Coty ens el recita, no?.
Sorpreneu-me al Simposi! Bona diada de Sant Jordi!
Us deixo aquí, a més de la feina digital al Fil Moodle, dos fragments literaris en què Rubén Darío i Antonio Machado fan ús d’aquest mot tan curiós. Jo amb ell me’n vaig cap a Mèrida a formar part de les VI Jornadas de Cultura Clásica.com on m’han convidat a parlar de Fundamentos léxicos en el aula de Clásicas. No entenc encara per què els déus m’honoren amb tal esdeveniment? però, vosaltres també veniu amb mi, nefelibata!
…Mi maldita visión sentimental del mundo me aprieta el corazón,
y así cualquier tunante me explotará a su gusto.
Soy así. Se me puede burlar con calma. Es justo.
Por eso los astutos, los listos, dicen que
no conozco el valor del dinero. ¡Lo sé!
Que ando, nefelibata, por las nubes… Entiendo.
Que no soy hombre práctico en la vida… ¡Estupendo!…
Rubén Darío (1867-1916), Epístola
Sube y sube, pero ten
cuidado, Nefelibata,
que entre las nubes también
se puede meter la pata.
Antonio Machado (1875-1939), Cancionero Apócrifo
