Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro, poesia compromesa amb el poble…). Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes, i del canonge, amic i veí D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”. A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.
La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…
Como el toro he nacido para el luto
y el dolor, como el toro estoy marcado
por un hierro infernal en el costado
y por varón en la ingle con un fruto.
…
Como el toro lo encuentra diminuto
todo mi corazón desmesurado.
El mite del toro apareix molt d’hora, essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:
Ínsula de
bravura, dorada
por exceso
de oscuridad.
En la plaza
disparándose
siempre
por el arco
del cuerno.
…
Elevando
toreros
a la gloria.
Realizando
con ellos
el mito
de Júpiter
y Europa.
En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem, altres referents clàssics de la mitologia: Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:
Para cantar , Valencia, tu hermosura
no empuño el arpa de oro
que Apolo tañe con experta mano.
Canto a Valencia
– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente
mostrar por una nube partida en diez jirones
Lluvia
Sobre un verde monte un vivo
chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.
La procesión huertana
Tras ese eclipse- nada de ambulancia,
gris acontecimiento de gorgona.
lo Verdadero, en la perseverancia,
su perfección perfecta perfecciona.
Niebla-Dios
També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?
En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.
¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores
de tu cuerpo y tu reja mustias estén.
El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933 i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:
Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.
El rayo que no cesa
Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.
Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat:
Margalida, deu haver quedada oberta l’etiqueta de la cursiva. Els articles següents estan tots en aquest format i de fet, el final d’aqeust article també.
Sincerament, un article sensacional, en tant que complet i relacionat amb la pervivència del món clàssic. Caldrà rellegir-lo atentament per no perdre’n ni un detall.
Moltes gràcies, Teresa. Ara ho arreglo. No me n’havia adonat!
¡¡¡Magnífico artículo¡¡¡ Bonito homenaje a Miguel Hernández¡¡¡ Enhorabuena¡¡¡ Tanto me ha gustado que lo voy a enlazar en mi blog para leerlo en mi clase de Referentes el martes . Gracias por compartirlo. Salutem plurimam¡
Muchas gracias, Mª José. Espero que también guste a tus alumnos. Salutem plurimam.
Salve!
M’agradat molt el video, sobretot les imatges que et fan veure paisatges bonics i entendre la poesia!
Vale!
Miguel Hernandez va ser un gran poeta de la poesia espanyola durant el primer terç del s.XX. De petit, li agradava molt la lectura i la literatura sobretot, i per molt que va tenir que deixar l’escola a causa de la pobresa de la seva família, ell no va deixar la lectura ja que era una de les coses que mes l’apasionaven. A causa de la mort d’un amic seu, es va apassionar encara mes per la literatura i la lectura i a partir d’aquell moment, la lectura va ser la seva font d’educació, on els grans del ”Segle d’or” van ser els seus primers referents o mestres en aquest àmbit. Ell va ser desprès un gran referent per a molta gent dins de la poesia espanyola, on ha marcat molt en aquest àmbit.
En molts dels seus poemes hi podem observar una gran qüantiat de referents clàssics, on com el poeta romà Virgili, l’encanta la natura i també gaudir d’una vida camperola.
D’aquesta referència, destaca molt el poeta romà Virgili, fill de Marón i de Magia. El seu pare era pagès i propietari de bastantes terres, com permetre’s el luxe d’enviar a Virgili a Roma i a Milà, on allá va aconseguir el reconeixement de molta gent a causa dels seus poemes. Era un camperol que destacava molt d’ell la seva timidesa, pero a la vegada mostrava un gran interès per les dones.
L’Eneida va ser l’última cosa de Virgili, ja que va ser inacavada desprès de la seva mort en la tornada del viatge a Grècia. Avui en dia, L’eneida, es estudiada a moltes escoles, on nosaltres ja hem parlat a classe i sabem de què va.
Ave, em sembla un artícle bastant interesaant, ja que podem observar un gran paral·lelisme entre dos personatges que pertanyen a èpoques molt diferentes.
Miguel Hernandez va naixer fa cent anys a Alacant, era de família pobre, e edat molt temprana, va haver de deixar els estudis i marxar a pasturar per mantenir a la seva família. Tot i així, mai va deixar de llegir, i poc a poc es va anar formant per si sol. Sovint en les seves obres,apareixen influències de altres autors molt coneguts com Quevedo, i també d’autors grecollatins, encara que no va tenir l’opurtunitat saber d’ells,encara que més endavant si. Això sí,sense obligar-se de l’amor que tenia cap a la natura i el camp.
Per altra banda, Virgili, un autor importantíssim d’època molt més anterior, segle 70 a.C, va ser fill d’una família camperola, pero a diferencia de Hernàndez el seu pare posseïa terres, i d’aquesta manera Virgili va tenir el luxe de poder estudiar a Milà i a Roma, adquirint grans coneixements de poesia, literatura,etc. També es va poder aproximar a la política de August i va mantenir contacte amb el cercle de Mecenas. Encara que va vivir una vida molt luxosa, no va motiu per desenamorar-se de la vida que ell va tenir de petit, del camp i de la natura, i això en les seves obres ho reflecteix. En l’últim viatge que empren cap a Grècia, mort amb una obra inacabada, L’Eneida.
vale!
Ave Lida! Primer de tot he de dir que tan Miguel Hernandez com Virgili van ser grans poetes que mai oblidarem.
El paral·lelisme que s’estableix entre aquests dos poetes és el fet que desde molt petits van viure en el camp. Pel que fa Miguel Hernandez ( Oriola, 30 d’octubre de 1910- Alacant 28 de Març de 1942) podem dir que va ser un poeta i dramaturg rellevant en la literatura del segle XX. Des de molt petit va tenir que ajudar a la seva família que era molt pobre i es va anar-se a treballar al camp, però tot i així mai va deixar de formar-se com a poeta.
En quant a Virgili, va ser un dels poetes més importants en el seu temps, any 70 aC. Va tenir més sort que Miguel Hernandez, ja que encara que fos fill d’una família camperola rica, va poder permetre el luxe preparar-se més, estudiant a Milà i a Roma.
Finalment podem arribar a la conclusió de que la causa del paral·lelismes d’aquest dos autors és principalment per la seva infantessa camperola. Tots dos d’una manera o un altre reflecteixen en els seus poemes parts de la seva vida en el camp, esmenten la natura.
Vale!
Salve!
Penso que aquests videos són molt bonics, els paissatges, els ocells, les fulles, especialment de tot el que més m’ha agradat ha sigut el paisatge.
Ave!
Fa cent anys que Miguel Hernández va morir i ens va deixar un seguit d’obres influenciades per una gran quantitat de referents clàssics. Una de les seves majors influències va ser Virgili, amb el que comparteix alguns aspectes de la seva vida.
Miguel Hernández va néixer a Orihuela, Alacant, en una família pobre i nombrosa. Per aquest motiu, va haver de dedicar-se a la vida camperola, fet que va guiar també la seva obra cap a una sensibilitat envers la natura i una poesia compromesa amb el poble.
Pel que fa Virgili, molt més anterior, va néixer a Màntua, al nord d’Itàlia, l’any 70 a.C. Tot i que el seu pare era pagés i no tenia prou recursos econòmics, va poder marxar a estudiar a Milà, i molt més tard a Roma. Les Bucòliques és la seva primera obra, i amb la qual va ser reconegut. Van ser els primers poemes de tema pastoril escrits en llatí. Tot i això, L’Eneida és l’obra més famosa del poeta, i que en la seva època va ser tan paradigmàtica que va substituir l’èpica anterior que s’estudiava a les escoles.
Aquest dos autors tan importants, van patir unes circumstàncies molt semblants, que condicionen la seva obra de la mateixa manera. Tots dos procedeixen de famílies pobres camperoles i tots dos van saber trobar l’esència en la naturalesa. Tot i que finalment els seus estils havien patit canvis, mai deixaren enrere la seva aparença camperola.
Pot semblar sorprenent que s’estableixi una relació entre poetes tan allunyats en el temps i en la cultura com Virgili i Miguel Hernández. Però, aquesta relació ens fa sentir una estranya força, quan un s’endinsa en la poesia com per exemple en les Bucòliques, les Geòrgiques i l’Eneida.
Ja en els seus primers versos, Miguel Hernández (descobreix un gust per l’agrest i per les formes de la Natura, un bucolisme i una exaltació vital amb els quals es conformen la seva manera de ser i la seva vida). Segurament Miguel Hernández, coneixia els clássics greco-latins, on va llegir la mitología.
“En aquests temps de maneres i modes estructuralistes, ja que no fronts, els llatinistes i hel.lenistes han buscat sovint relacions entre mons diferents. Pot ser una mica ingenu presumir d’actuals: al final, el nostre timbre de glòria és aquesta juvenil edat de tres mil anys, de la que bé podem estar orgullosos.
I, clar és queaquesta antiguitat és la nostra estupenda actualitat.
I no obstant això (els anys que els separen), són dos destinacions poètics paral.lels en algunes de les vetes més profundes de la seva trajectòria, que es van trobar ja des de la infància”.
M’ha agradat moltíssim el video, i les seves posíes, a part crec que he vist de l’any passat cartolines pel seu homentage, en el pasadís de l’institut.
Gran Poeta!
Tot i les diferències, sobretot cronològiques, les similituds és clar que són presents en aquests dos personatges. La natura, ja que tots dos són nascuts al camp, i una guerra civil, viscuda per tots dos, són trets que defineixen aquests dos personatges, i que ens permeten establir aquests paral·lelismes de forma lògica.
Però el que crec és que si Miguel Hernández no hagués arribat mai a llegir a Virgili, les seves obres no serien tal i com les coneixem avui en dia; de fet, crec que ni s’hi assemblarien. Les formes clàssiques de les seves obres, i els abundants referents que hi trobem, semblen ser herència de Virgili; una herència recuperada gairebé dos mil anys després de la mort del poeta romà.
Aquesta diferència temporal ha estat salvada gràcies a la literatura, i ha arribat a influenciar tant a en Miguel Hernández, segurament, a causa dels paral·lelismes entre tots dos personatges. No puc deixar de pensar que aquesta situació no és tan inversemblant, i que segurament molts altres autors hagin viscut una situació similar; una forta influència de corrents artístics anteriors ja que es sentien identificats amb un autor de l’època. No em semblaria gaire estrany que d’aquí un periode de temps, més o menys llarg, algun futur autor trobi la seva font d’inspiració en les antigues històries de Miguel Hernández, com una vegada ell va fer amb Virgili, revifant alhora la seva herència, gairebé destinada a no desaparèixer de la literatura.
Avee!!
Miguel Hernández guarda moltes influències clàssiques, sobre tot als seus inicis, en els quals es va inspirar en Catul i Homer. En els seus versos parlava, molts cops, de mites i els omplia de referents clàssics i llatinismes, llegats per la Generació del 27.
Fins ara, i dic fins ara perquè les parets del passadís on està la nostra classe d’informàtica està empaperada amb cartolines de la vida i obra de Miguel Hernández, no sabia que hi havia aquest paral·lelisme entre la seva biografia i els seus escrits i els de Virgili. Per això crec que l’haurà pres com a ídol; perquè es sentia identificat.
He sentit aquesta cançó i em sembla molt trista… Serrat sempre em fa recordar a la meva mare, perquè sempre l’escoltava, per aquest motiu em sonava molt la cançó.
Salve
Parla de Miguel Hernández i Virgili és parla de dos grans poetes de èpoques diferents però que tots dos s’han guanyat el qualificatiu de clàssics. Virgili va influenciar l’obra poètica de Miguel Hernández, tot i que Miguel Hernández va rebre influencies de molts altres poetes clàssics.
Tots dos van compartir un escenari similar a la seva infància, la vida al camp. Pot ser aquest paral•lelisme va unir les seves obres, l’altre unió va ser la genialitat que tots dos compartien.
Com no, Miguel Hernández havia de estar relacionat amb la cultura clàssica, ja que com jo sempre penso, el bon artista s’ha d’inspirar en aquesta cultura. La cultura clàssica és el centre de l’art.
Miguel Hernández, a part de poder relacionar les seves vivències amb les de Virgili, també podem relacionar las seva manera d’escriure, la seva sensibilitat, la seva manera d’expressar-se.
Si parlem del vídeo que tracta del poema que Hernández escrigué sobre la mort del seu canari, veiem com relaciona l’amor amb l’ocell, fet que vam destacar a l’ultima classe de llatí. Aquest fet fa veure que sí, que realment utilitzava la cultura clàssica per inspirar-se en el seu art.
Finalment m’agradaria afegir que, que millor que Miguel Hernández cantat per Serrat? Tot un goig per les nostres orelles.
Salve!
Miguel Hernández va ser un geni de la poesía espanyola i mundial, també virgili amb L’Eneida, un gran relat per un gran autor.
Crec que uns dels millors autors de la literatura .
Vale!
Per una banda, Publi Virgili Maró o simplement “Virgili” va néixer el 70 aC i va morir 19 aC. L’escriptor llatí va viure el final de la República romana i l’inici de l’Imperi amb Octavi August. El primer emperador romà va prometre al seu poble un període pacífic, però els romans van haver de renunciar els seus drets i llibertats que els oferia la República.
Virgili era fill d’una família pagesa propietària de les mateixes terres que conreava. Va tenir l’oportunitat d’estudiar a Milà i posteriorment a Roma. Les Bucòliques és l’obra que va portar a Virgili al reconeixement social, un llibre de poesia pastoril. A continuació també va escriure les Geòrgies que també té com a rerefons la vida rural i la natura.
Més endavant va començar a escriure l’Eneida, aprofitant el seu viatge a l’Àsia Menor. Sembla ser que en aquest viatge, Virgili ja estava malalt i en els seus últims moments demanà a l’emperador August que destruís la seva gran obra (l’Eneida) ja que no estava acabada. Una vegada l’autor llatí va morir, Octavi August va desobeir els desitjos de Virgili i publicà l’obra.
Per una altra banda, Miguel Hernández (1910-1942) va ser un escriptor espanyol que formava part de la Generació del 27 i també de la del 36. Va destacar en poesia, tot i que també va escriure teatre. Va estudiar fins els quinze anys, va haver de deixar els estudis per a treballar perquè la situació econòmica familiar no era gaire bona. Encara que treballava com a pastor, mai va renunciar a la literatura i sovint anava a les biblioteques públiques a aconseguir llibres per a llegir, especialment els del Siglo de Oro.
Durant la seva joventut va pertànyer al partit comunista i durant la Guerra Civil Espanyola va lluitar amb el bàndol republicà. Aquesta gran implicació d’Hernández a una política d’esquerres va portar-lo fins a la mort el 1942, durant la dura repressió franquista contra els anti-feixistes.
En la meva opinió, tots dos autors tenen un comú un aspecte: tot i ser d’origen humil, van estimar per sobre de tot la literatura, i aquesta gran passió els va portar a triumfar com a escriptors. A més a més els dos van estar envoltats d’altres escriptors reconeguts de la seva època. Virgili veia a Homer com a mestre i a la vegada Hernández veia a Virgili com a mestre, de fet l’escriptor de postguerra fou pastor durant la seva adolèscencia, un dels temes principals de les Bucòliques i les Geòrgies de Virgili.
També trobem un paral·lelisme entre les morts dels dos autors: Miguel Hernández emmalaltí de tuberculosi durant la seva estança a la pressó, els infermers li oferiren penicil·lina a canvi de que el poeta deixés de ser ateu per a ser catòlic, ell no acceptà i acabà morint. Virgili també morí de forma natural.
Uns ben encerts paral·lelismes, Laia!
Publi Virgili Maró o simplement “Virgili” va néixer el 70 aC i va morir 19 aC. L’escriptor llatí va viure el final de la República romana i l’inici de l’Imperi amb Octavi August.
Virgili era fill d’una família pagesa propietària de les mateixes terres que conreava. Va tenir l’oportunitat d’estudiar a Milà i posteriorment a Roma. Les Bucòliques és l’obra que va portar a Virgili al reconeixement social, un llibre de poesia pastoril.
Durant la seva joventut va pertànyer al partit comunista i durant la Guerra Civil Espanyola va lluitar amb el bàndol republicà. Aquesta gran implicació d’Hernández a una política d’esquerres va portar-lo fins a la mort el 1942, durant la dura repressió franquista contra els anti-feixistes.
Trobem una important relació entre Miguel Hernandez y Virgili, tant en la seva vida com en les seves obres, ja que Virgili va influir positivament en les obres de Miguel Hernández.
La seva infància va ser similar, tots dos pertanyien a una família pobre, i tots dos van haver de deixar els estudiar per treballar.
Entre altres coses podem relacionar la manera de escriure i de relatar, la d’expressar-se de Miguel Hernández amb la de Virgili.
En definitiva em sembla un article molt ben plantejat i en quant als vídeos em semblen interessants i m’han cridat molt l’atenció.
http://literaturainstitutargentona.blogspot.com.es/2015/10/comentamos-la-elegia-de-miguel-hernandez.html