La vida a Palau i l’anhel de llibertat
Descoberta del sofriment i la compassió
La figura de Siddharta Gautama
Respon
Arxiu mensual: setembre de 2012
Les creences bàsiques del budisme
El budisme neix a l’Índia al segle VI aC com a reforma i adaptació de les tradicions hinduistes. A diferència de l’hinduisme, el budisme es remonta a un sol fundador: Siddharta Gautama o el Buda.
Buda no estava interessat en la comprensió de les coses, és a dir, en satisfer la curiositat humana sobre l’origen del món, o en la naturalesa de la divinitat, sinó que estava interessat en el sofriment de l’ésser humà i en la manera de superar-lo.
Cap als 35 anys, després de 7 anys d’esgotadora disciplina als boscos, Siddharta Gautama estava assegut meditant sota el cèlebre arbre Bodhi quan va rebre la il·luminació, i va passar a dir-se el Buda, que vol dir l’ “il·luminat”. A partir d’aquest moment va començar a predicar la seva doctrina, basada en les 4 nobles veritats:
Les 4 nobles veritats
Primera veritat: la vida és sofriment. El sofriment humà prové de la nostra dificultat per a enfrontar-nos amb el fet bàsic de la vida: que tot el que existeix al nostre voltant és impermanent i transitori. Tot canvia, res no és permanent.
Segona veritat: l’origen del sofriment vé de l’aferrament a les coses com si fossin permanents, quan són passatgeres i cambiants. El desig i l’avaricia, juntament amb la ignorància i l’odi són l’origen del sofriment i encadenen al karma.
Tercera veritat: El sofriment es pot superar, alliberant-se de la presó del karma i arribant a un estat de total alliberament anomenat nirvana. El nirvana és l’equivalent del moksha de la tradició hindú.
Quarta veritat: per acabar amb el sofriment i arribar a la felicitat hi ha un camí: el Camí dels Vuit Viaranys.
El Noble Òctuple Viarany
-Coneixement de les Quatre Nobles Veritats.
-Intenció recta: allunyar-se dels desitjos egoistes, del plaer i del mal.
-Paraula recta: cuidar el llenguatge, ser sincer, no mentir, no fer mal amb les paraules i evitar l’odi i les crítiques. Per exemple, es pot decidir de fer servir la paraula amb el propòsit de portar més joia i felicitat. Així, en el moment en què comencen a venir la xafarderia o les paraules dolentes, ens en podrem adonar i ho podrem aturar, evitant així fer mal als demés i causar més caos.
-Acció recta: portar una vida moral recta.
-Existència recta: guanyar-se la vida honestament, sense fer mal als demés.
-Esforç recte: reprimir les passions negatives i fomentar les positives.
-Pensament recte: defugir els mals pensaments i fer créixer els pensaments de generositat i compassió.
-Concentració recta o contemplació: practicar la meditació per tal d’educar la ment i superar la ignorància i la confusió.
Un monjo budista actual diu el següent
“A través de la meditació es pot calmar la ment. Una ment que pensa massa és com aigua molt agitada, en què tot el fang i la brutícia han sigut remenades des del fons. Si hom permet que l’aigua esdevingui calmada i quieta, el fang s’enfonsarà cap al fons, i l’aigua es tornarà clara i neta. Una ment calmada és com l’aigua clara i pura, tots els pensaments pertorbadors s’han assossegat i reposen”.
Lama Y. Losal, Viure el Dharma, p. 129.
Textos sagrats budistes
Buda no va deixar res escrit, i les seves enseñances es transmeteren de forma oral durant uns 500 anys. Aleshores es posaren per escrit. Un dels textos més reconeguts és el Dammapada. Alguns dels seus aforismes són els següents:
-M’ha maltractat, m’ha colpejat, m’ha derrotat, m’ha robat. L’odi d’aquells qui tenen tals pensaments mai s’extingeix. (Dhp. 3).
-a aquell que viu aferrar al plaer, amb els sentits irrefrenats, sense moderació en el menjar, indolent, inactiu, a aquest Mara el derriba, com el vent derriba un arbre dèbil. (Dhp. 7).
-L’odi mai s’extingeix per l’odi, en aquest món. Només s’apaga a través de l’Amor. Aquesta és una antigua llei eterna. (Dhp. 5).
-Les coses nocives i danyines són fàcils de fer. Allò bo i beneficiós és veritablement difícil de fer. (Dhp. 163).
-Desperteu-vos. No sigueu negligents. Practiqueu la virtut. Qui practica la virtut viu amb felicitat en aquest món i en l’altre. (Dhp. 168).
-De la mateixa manera, les bones accions que es fan en aquesta existència, rebran la millor benvinguda en la pròxima. Com el veï rep a l’ésser estimat que torna. (Dhp. 220).
Taoisme i Confucianisme
EL TAOISME
Origen del taoisme:
El taoisme és una doctrina mística i filosòfica que fou fundada pel savi xinès Laozi (Lao-Tsé) al s. VI a.c., i es basa en el concepte del tao.
El tao:
El tao és segons els taoistes l’origen de tot, el principi que ordena el fluxe de transformació i canvi constant que veiem en la naturalesa. El tao no pot ser descrit amb paraules, però es poden observar les seves manifestacions. El tao es pot comparar al concepte filosòfic d’Ésser o al concepte religiós de Déu en les religions monoteistes. Així, en la contemplació del tao i en la comprensió de les seves lleis, la persona evoluciona i es perfecciona. Unir-se, fer-se U amb el tao és l’objectiu dels taoistes.
El yin i el yang:
La idea de fluxe o canvi constant ens recorda al filòsof grec Heràclit, que va viure en la mateixa època que Lao Tsé. Igual que Heràclit, el taoisme també veu el món com la suma de parells de opostos, que formen una unitat. En el taoisme els opostos s’agrupen en dos grans grups: yin y yang. És l’equilibri entre ambdós el que manté el món. De la relació entre els opostos els taoistes en dedueixen les regles de conducta a seguir, que es troben recollides en el llibre Tao te king.
El Tao te king (Daodejing):
És el llibre principal dels taoistes, i fou escrit per Laozi. Parla de la llei universal del tao, i es basa en la filosofia del no-fer, ja que qui segueix l’ordre natural, flueix en la corrent del Tao. Basada en la filosofia dels contraris, diu que quan volem una cosa hem de començar pel seu contrari:
Quien se sostiene de puntillas no permanece mucho
tiempo en pie.
Quien da largos pasos no puede ir muy lejos.
Quien se exhibe carece de luz.
Quien se alaba no brilla.
Quien se ensalza no merece honores.
Quien se glorifica no llega.
Para Tao, estos excesos,
son como excrecencias y restos de comida que a todos
repugnan.
Por eso, quien posee el Tao
no se detiene en ellos.
Lo humillado será engrandecido.
Lo inclinado será enderezado.
Lo vacío será lleno.
Lo envejecido será renovado.
Lo sencillo y puro será alcanzado,
pero lo complicado y extenso causará confusión.
Por esto, el sabio abraza la unidad
y es el modelo del mundo.
Destaca porque no se exhíbe.
Brilla porque no se guarda.
Merece honores, porque no se ensalza.
Posee el mando, porque no se impone.
Nadie le combate porque él a nadie hace la guerra.
¿Son acaso vanas las palabras del antiguo proverbio:
«lo humillado será engrandecido»?
Por esto mismo, el sabio preservará su grandeza.
EL CONFUCIANISME:
El confucianisme fou fundat per Kong Fuzi, un savi xinès que va viure també al S. VI a.c., com Laozi. Kong Fuzi deia també que cal descobrir l’ordre natural de totes les coses. La seva regla d’or diu:
“No facis als altres allò que no vulguis que els altres et facin a tu”.
Un dels llibres principals del confucianisme és el I Ching.
Activitats per a la U.6.
- Explica on va néixer l’hinduisme, d’on vé el seu nom i quina és la seva àrea d’influència bàsica.
- Defineix el concepte de Brahman.
- Relaciona el concepte de Avatar de l’hinduisme amb el concepte de ‘profeta’ de les religions monoteistes.
- Qè és l’Atman?
- Què és el maya?
- Defineix el concepte de karma.
- Explica en què consisteix el dharma.
- Què és el Yoga i quin és el seu objectiu?
- Què és el Trimurti?
- Què és el Bhagavad Gita? Analitza algun dels seus punts.
- Explica de forma resumida la història de Siddharta Gautama (el Buda).
- Què són les 4 nobles veritats? Resumeix-les.
- Què és el camí dels 8 viaranys? Comenta’n dos.
- Quin és el text principal del budisme? Analitza’n algun aforisme.
- Digues quin és l’origen del taoisme i explica el concepte de tao.
- Digues quin és l’origen del confucianisme i quina és la seva regla d’or.
Les religions del Llibre: característiques comunes
Les religions anomenades ‘del Llibre’ són aquelles que tenen un llibre revelat a l’origen. Normalment aquest concepte es refereix a les tres grans religions monoteistes: judaisme, cristianisme i islam. Les tres tenen característiques comunes i comparteixen unes creences bàsiques:
-Es van originar l’orient mitjà.
-Venen d’un mateix tronc o pare comú: Abraham.
-Creuen en un Déu Únic, és a dir, en la unitat divina i el fonament diví de tota l’existència.
-Creuen en un Déu Creador, etern, que en un moment donat crea el món (els cels, la terra i el que hi ha entre mig).
-A l’origen tenen un profeta receptor i difusor del missatge diví: Moisès, Jesús i Mahoma.
-Creuen en l’altra vida i en el dia del judici final o judici de la història.
L’arbre geneanològic del monoteisme
|
ADAM (considerat el primer profeta)
|
||
|
NOÈ (temps després d’Adam)
|
||
|
ABRAHAM / IBRAHIM (temps després de Noè. Considerat el pare de la fe monoteista)
|
||
|
ISAAC (és fill d’Abraham i germanastre d’Ismael. D’ell arrenquen els profetes del judaisme i el cristianisme, comuns també a l’islam) |
ISMAEL (és fill d’Abraham i germanastre d’Isac. Amb la seva mare Hajar arriba al territori que després serà la Meca, on naixerà, molt després, el darrer profeta, Muhàmmad) |
|
|
JACOB (ISRAEL) / YAQUB (ISRAIL) (és fill d’Isaac. Passa a dir-se ‘Israel’ després d’un somni/visió)
|
||
|
JOSEP / YUSUF (és fill de Jacob i amb els seus germans formen les dotze tribus d’Israel. D’aquí el nom de ‘Fills d’Israel’)
|
||
|
MOISÈS / MUSA (temps després de Josep. Rep la Torà. El Judaisme el pren com al seu profeta principal)
|
||
|
DAVID / DAUD (temps després de Moisès. Rep els Salms)
|
||
|
SALOMÓ /SULEYMAN (és fill de David. Construeix el temple de Jerusalem)
|
|
|
|
JESÚS / ISA (fill de Maria. Temps després de Salomó. Rep l’Evangeli. El Cristianisme es construeix al voltant de la seva figura) |
||
|
MUHÀMMAD (Temps després de Jesús. Tanca el llarg cicle profètic iniciat per Adam. Rep l’Alcorà. Islam) |
Llibres Sagrats
LA BÍBLIA, ESTRUCTURA I MISSATGE
La paraula Bíblia, d’origen grec, significa literalment “llibres”. La Bíblia és així un conjunt de 73 llibres reunits en un sol volum. Els llibres de la Bíblia van ser escrits durant un llarg període de centenars d’anys qua abarca, aproximandament, desde el S. X a.c. fins al segle I d.c. Els seus llibres es van escriure principalment en dos idiomes: hebreu i grec, però també es conserven fragments en arameu.
La Bíblia està estructurada en dues grans parts
-Antic Testament: recull la història de la creació del món, dels primers profetes com Adam o Noè, i del poble d’Israel desde els seus origens fins a una època pròxima al naixement de Jesús. De forma molt resumida, podem dir que l’Antic testament conté la narració dels fets que van ocórrer abans del naixement de Jesús. Consta de 46 llibres.
-Nou Testament: explica els fets i les paraules de Jesús i dels primers cristians. Consta de 27 llibres: 4 evangelis (Mateu, Marc, Lluc i Joan), el llibre Fets dels apòstols, vint-i-una cartes i l’Apocalipsi, últim llibre de la Bíblia. Els Evangelis van ser redactats anys després de la mort de Jesús.
El judaisme i el cristianisme comparteixen l’Antic Testament, no així el Nou, que és propi del cristianisme. Aquestes dues parts les podem anomenar també Bíblia hebraica i Bíblia cristiana.
Per als jueus, la part més important de la Bíblia és el Pentateuc, paraula grega que vol dir ‘cinc volums’, i que està format pels cinc primers volums de la Bíblia: Génesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. El Pentateuc narra desde la creació del món fins a la mort de Moisès. El Pentateuc també s’anomena Torà, que vol dir ‘llei’, ja que conté els preceptes del judaisme, com per exemple els deu manaments de Moisès.
La Bíblia no és ben bé un llibre d’història, tot i que s’hi recullin molts fets històrics. Pels creients, la Bíblia és un missatge de Déu a la humanitat, i els seus autors van escriure inspirats per Déu. Els creients hi troben així respostes a les grans preguntes i a la manera com cal viure.
A internet podem trobar la versió on-line de la Bíblia completa al segúent enllaç:
L’ALCORÀ, ESTRUCTURA I MISSATGE
L’Alcorà és el llibre sagrat dels musulmans. La paraula ‘Alcorà’ és la traducció de la paraula àrab Quran, que vol dir literalment “Recitació”. A diferència de la Bíblia, l’Alcorà no és un conjunt de llibres escrits en diferents idiomes originals que després han estat traduïts a d’altres idiomes, sino que és un sol llibre, escrit en llengua àrab, i es conserva tal i com va ser revelat fa més de 1400 anys. Segons la tradició islàmica, l’àngel Gabriel va transmetre l’Alcorà al profeta Mahoma (Muhammad) paraula per paraula, i tal i com va ser transmès ens ha arribat fins avuí, sense cap alteració. El fet de tenir-lo en l’idioma original permet recitar-lo i beneficiar-se dels efectes de la vibració sagrada. Per això l’Alcorà es recita i no simplement es llegeix.
L’Alcorà és l’últim llibre sagrat que ha rebut la humanitat. Pel fet de ser l’últim es considera que manifesta la última voluntat de Déu per a la humanitat. És a dir, pels musulmans l’Alcorà és la paraula de Déu. Però a la vegada hi veiem un respecte absolut als llibres sagrats anteriors. Per exemple, podem llegir-hi el següent versicle:
“Decid: <<Creemos en Dios y en lo que se ha hecho descender sobre nosotros y en lo que descendió sobre Abraham, Ismail, Isaac, Jacob y sus descendientes, y lo que fue entregado a Moisés y a Jesús, y en lo que fue entregado a todos los [demás] profetas por su Sustentador: no hacemos distinciones entre ninguno de ellos. Y es a Él a quien nos sometemos>>”.
Alcorà, 2:136
L’Alcorà està compost de 114 capítols (sures). Els primers són molt extensos, però a mesura que avancen es van fent curts fins arribar als últims capítols composats només d’unes poques linies. I són aquestes últimes sures les que els musulmans acostumen a recitar durant les oracions. Però també reciten la primera, que és la més recitada i que es coneix com la sura Al-Fàtiha. Aquesta sura es diu que conté un resum de l’Alcorà. Salvant les distàncies, podriem dir que equival al Parenostre de l’Evangeli. La sura Fàtiha diu el següent:
1- En el nom de Déu Únic, Al·là, el Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós!
2- Lloat sigui Déu, Senyor de tot i de tots, Senyor de l’univers sencer, visible i invisible,
3- el Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós,
4- l’Amo i Senyor del dia del judici final, dia de la religió vertadera, dia del judici de la història.
5- A Tu sols servim. A Tu sols preguem. En Tu sols confiem. Tu sols ens salvaràs.
6- Guia’ns, mostra’ns el camí segur,
7- el camí dels qui vols ajudar generosament, no dels qui t’han aïrat en contra seu, ni dels qui s’equivoquen.
Per als musulmans no àrabs existeix l’Alcorà transliterat, que permet llegir-lo en fonemes llatins. Per exemple la sura al-Fàtiha pot ser llegida/recitada gràcies a la següent transliteració:
Bismillâhirrahmânirrahiym
Elhamdü lil·lâhi Rabbil-âlemin
Er Rahmânir Rahiym
Mâliki yeumiddîn
Iyyâke na’büdu ua iyyâke nestaiyn
Ihdinas sırâtal müstakıym
Sirâtal·leziyne en amte aleyhim
Gayril mağdûbi aleyhim ue leddâl·liyn
Âmin
1.4. Correspondències entre Bíblia i Alcorà
CORRESPONDÈNCIA DE PROFETES I LLIBRES REVEL·LATS
CORRESPONDÈNCIA DE PROFETES:
BÍBLIA ALCORÀ LLIBRE REVELATADAM ADAM NOÈ NUH ABRAHAM IBRAHIM Les antigues pàgines ISAAC (fill d’Abraham) ISHAQ ISMAEL (fill d’Abraham) ISMAIL JACOB / ISRAEL (fill de Isaac) YA’QUB / ISRAIL JOSEP (fill de Jacob) YÛSUF MOISÈS MÛSA Torà / Tawrat AARÓ (germà de Moisès) HARÛN DAVID DAUD Salms / Zabur SALOMÓ (fill de David) SULEYMAN JESÚS (fill de Maria) ‘ISA fill de Maryam) Evangeli / Injil MUHÀMMAD Alcorà / Qur’ân |
CORRESPONDÈNCIA DE LLIBRES REVEL·LATS:
|
BÍBLIA
|
ALCORÀ (QUR’ÂN)
|
|
TORÀ
|
TAURAT |
|
SALMS
|
ZABÛR |
|
EVANGELIS
|
INJIL (En l’Alcorà apereix en singular, ja que segons la tradició islàmica l’Evangeli original que va ser revel·lat a Jesús no correspon exactament amb els Evangelis posteriors. De fet els especialistes en cristianisme parlen també de la ‘font Q’ per referir-se a aquest text original desaparegut). |
|
ALCORÀ (No apareix amb aquest nom a la Bíblia)
|
QUR’ÂN |
|
|
En l’Alcorà es parla també de ‘les antigues pàgines d’Abraham’, que no se sap ben bé a quin text correspon. Algun especialista ha suggerit que en realitat es tracta d’una part dels Vedes hindús, considerats els primers textos sagrats.
|
Abraham: superar el culte als ídols
(escenificació teatral)
ESCENA I
Narrador: Era una vegada un home anomenat Abraham, que buscaba al Déu veritable. Una nit, en veure una estrella va dir:
Abraham: Aquest és el meu Senyor.
Narrador: Però quan va veure que l’estrella desapareixia, digué:
Abraham: No estimo allò que s’esvaeix.
Narrador: I quan va veure que sortia la lluna, va dir:
Abraham: Aquest és el meu Senyor.
Narrador: Però quan va veure que la lluna desapareixia, digué:
Abraham: Si el meu Senyor no em guia, seré un dels extraviats.
Narrador: I quan va veure que sortia el sol, va dir:
Abraham: Aquest és el meu Senyor, ja que és més gran de tots!
Narrador: Però quan el sol es va ocultar digué:
Abraham: Oh poble meu, estic lliure de tot el que confoneu amb Déu. Dirigeixo el meu rostre a qui ha creat els cels i la terra, com qui posseeix la fe primordial; no sóc dels qui associen a altres amb el Déu Únic.
ESCENA II
Narrador: Un dia Abraham va veure el seu pare agenollat davant d’una estàtua i li va dir:
Abraham: Pare, prens a uns ídols per divinitats? Et veig a tu i als teus desencaminats.
Narrador: Després, Abraham va veure la gent del seu poble adorant també a unes estàtues, i els hi va dir:
Abraham: Què són aquestes estàtues a les que dediqueu la vostre adoració?
Personatge 1: Vam trobar els nostres pares adorant-les.
Abraham: Realment vosaltres i els vostres pares esteu evidentment extraviats.
Personatge 2: Perquè ens dius això? Qui ets tu?
Abraham: El vostre Senyor és el Senyor dels cels i de la terra, qui els va crear, i jo sóc un dels que donen testimoni d’això. I quan gireu l’esquena penso tramar alguna cosa en contra dels vostres ídols.
Narrador: Aleshores Abraham va destruir les estàtues que prenien per déus, excepte una de gran que tenien. (Abraham destrueix les estàtues)
Gent del poble (personatge 3): Qui ha fet això amb els nostres déus? Qui ho ha fet és un injust.
Personatge 1: Hem sentit que un jove s’hi referia. Li diuen Abraham.
Personatge 2: Porteu-lo, el farem testimoniar.
(porten a Abraham)
Personatge 3: Has estat tu qui ha fet això amb els nostres déus, Abraham?
Abraham: No, ha estat aquest, el major d’ells (Abraham assenyala l’única estàtua que no ha destruit). Pregunteu-li, si és que pot parlar.
Personatge 1: saps perfectament que aquests no parlen.
Abraham: Aleshores, com és que adoreu fora de Déu el que ni us beneficia ni us perjudica en res? Lluny de mi tot el que confoneu amb Déu!
Personatge 2: Cremeu-lo!
(la gent del poble es disposen a cremar a Abraham)
Narrador: Aleshores per designe diví el foc es va tornar inofensiu per a Abraham. Més endavant, Déu va concedir dos fills a Abraham: Isaac i Ismael, dels qui arrenquen les tradicions judeo-cristiana i musulmana respectivament.
Comentari:
Abraham és considerat el pare de la “fe” en les tres religions monoteistes. Com hem vist en aquestes escenes, Abraham va arribar a la fe pura després de buscar a Déu en les coses creades (una estrella, la lluna, el sol) i adonar-se que cap d’elles no era permanent, sino que eren coses creades i temporals. Abraham es va orientar així cap a l’Únic Déu que no es “pon” mai. És a dir, va arribar a comprendre que l’existència de Déu és “trascendental”. Això vol dir que Déu no és un objecte del món, sino que és el creador i el fonament de totes les coses del món. Per això Déu és “invisible”, ja que si el poguessim veure aleshores seria ja un objecte del món. No podem dir “Déu està aquí”, o “està allà”, sino més aviat “és a tot arreu”, com a fonament de tots els éssers i fenòmens del món.
Abraham és considerat així el paradigme del monoteisme, i representa la superació del culte als ídols. Els ídols poden ser externs, com les estàtues a les quals retien adoració la gent del poble d’Abraham, o interns. Adorar un ídol vol dir atribuir-li un poder superior i humillar-s’hi demanant el seu favor sobre nosaltres. Aquest procés pot ser clar i manifest, com en el cas de les estàtues del poble d’Abraham, o bé inconscient i subtil. Desde els seguidors de futbol que van més enllà d’una simple afició i arriben al fanatisme (postrant-se inclús fisicament davant les seves estrelles), fins a mecanismes més subtils de submissió i adoració al poder, etc., sempre hi ha l’actitud d’adoració a coses a les que se’ls hi atribueix el poder de fer-nos feliços o de concedir-nos els nostres desitjos. Però, en realitat, segons els llibres sagrats del monoteisme, aquest poder és il·lusori, ja que l’únic poder real pertany al Déu Únic.