Juana de Arco, de Luc Besson

Publicat el 15 abril 2013 per bernard.sara1120

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Jeanne d’Arc

Director i guionistes: Luc Besson i Andrew Birkin

Any d’estrena: 1999

Durada: 160 min.

Repartiment: Milla Jovovich, Dustin Hoffman, Faye Dunaway, John Malkovich, Tchéky Karyo, Vincent Cassel, Pascal Greggory, Richard Ridings, Desmond Harrington, Timothy West, Rab Affleck, Stéphane Algoud, Adwin Apps, David Bailie, David Barber, Brian Poyser, Dominic Borrelli, Christian Barbier, Christian Bergner, Andrew Birkin, John Boswall i Vincent Regan.

País d’origen: França

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

ARGUMENT:

La història comença amb Joana d’Arc de petita (interpretada per Jane Valentine), confessant-se dels seus pecats en una església (per segona o tercera vegada en el mateix dia). El sacerdot està sorprès que Joana sigui tan profundament religiosa i li pregunta si tot va bé a casa respecte a la seva família i els seus amics. Res sembla anar malament en la seva vida, i el sacerdot entén que és una noia molt religiosa. Ella surt saltant de l’església, contenta d’haver estat perdonada per Déu i Jesús, però tornant a casa s’extravia, troba una espasa i té una visió violenta, sobrenatural. L’agafa i torna al seu poble, i és quan veu que l’exèrcit invasor anglès ha començat a cremar-ho tot. Joana, mentre es manté amagada a casa seva, observa com la seva germana gran és violada i assassinada. Després de sobreviure a l’atac, la noia se’n va a viure amb uns parents llunyans. Ella confessa al cura que vol oblidar els seus amics (com diu la Bíblia), però que no ho pot fer.

A Chinon (on es veu a un nen petit lluitant contra un guàrdia de palau), els Dofins, que estan a punt de coronar Carles VII com a rei de França, rep un missatge de Joana, que li demana un exèrcit per comandar contra els anglesos. El rei pensa que s’hauria de veure amb ella, però els seus consellers li diuen que podria tractar-se d’una assassina. La madrastra del monarca, Yolanda d’Aragó, li diu que hauria d’anar a veure-la, ja que la gent pensa que pot salvar França dels anglesos.

Joana arriba a Chinon, i Carles VII torna a ser advertit de la possibilitat de que la noia el vulgui matar. El rei idea el pla d’agafar un altre home com el seu doble, de tal manera que si algú intentés acabar amb ell, moriria l’home equivocat. Joana se situa davant el tron i diu a l’home que està assegut, Jean d’Aulon, que és un bon home, però que no és l’autèntic rei. Llavors, la persona que havia a Aulon falsament com a monarca, li diu que l’autèntic està entre la multitud, demanant-li que l’identifiqui. Joana camina entre la gent i milagrosament el troba en un cantó, començant a mirar-lo fixament, al mateix temps que ell respira fortament. En aquell moment, la noia li diu: “Tengo un mensaje del Rey de los Cielos para ti, y solo para ti”. Els dos es tanquen en una habitació privada i Joana li relata les seves visions, i que ha de comandar l’exèrcit francès per portar-los a la victòria contra els anglesos. El monarca diu a la noia que descansi i nomena Aulon com el seu assistent. La cort vol provar si realment és una enviada de Déu. Decideixen llavors examinar si és verge, de manera que respon afirmativament. Li pregunten si els seus coneixements en la guerra són suficientment bons per comandar un exèrcit. Com a última qüestió, volen que demostri si és en veritat una enviada de Déu. Finalment, amb una armadura i un estandart llarg i blanc, dirigeix l’exèrcit francès a Orleans, que estava sota el mandat militar de Juan Dunois, cercat pels anglesos. Molt més tard, Joana és empresonada pels enemics. Quan és traslladada a Rouen, ciutat francesa ocupada per anglesos, un misteriós home encaputxat i amb barba, que resulta ser la seva “consciència”, comença a qüestionar-li les seves visions, culpant-la de crim religiós i heretge per dir que rebia signes de Déu. Durant el judici, es nega a cooperar. El seu defensor causa revolt en la sala, i Pierre Cauchon, el bisbe, decideix que el cas s’ha de portar en privat. La “consciència” es presenta altre cop i continuen les preguntes. L’espasa era una espasa en el camp, diu ella. Ell li mostra diferents explicacions raonables del perquè una espasa en el camp, i li ensenya la irracionalitat de la seva idea de Déu donant-li l’espasa. Més tard, per evitar ser condemnada, li ofereixen un pacte: el bisbe li demana firmar uns documents a canvi d’escoltar la seva última confessió. Mentre firma, la “consciència” li diu que ja ha firmat un pacte abandonant Déu. Ja aliviat, el bisbe ensenya la firma de retractació al·legant que està totalment lliure de cap condemna. Els anglesos, frustrats, ideen un pla per aconseguir que cremin Joana. Els soldats es dirigeixen a la cel·la de la noia i li donen roba d’home. Li diuen a Cauchon que ella havia demanat portar una altra aparença, i això la feia dolenta. Tot i sospitant que els anglesos l’havien forçat a portar aquelles robes, Cauchon no fa res i abandona Joana al seu destí, sense escoltar la seva última confessió. La “consciència” si que s’ofereix a escoltar-la: els signes que ella va veure eren tan sols el que ella volia veure i no provenien de Déu; ella va lluitar en nom de la seva germana per venjança, i admet haver estat egoista i cruel. Finalment, Joana és cremada fins a la mort a la plaça de Rouen el 30 de maig de 1431, amb tan sols 19 anys.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=v5yCiAjdnr0[/youtube]

CRÍTICA:

Tot i que els productors de la pel·lícula deien que estava estretament relacionada amb la història de Joana d’Arc, alguns van estar-hi en desacord, criticant la distorsió en la forma de representar les escenes de batalles medievals. Els crítics de cinema van donar molts tipus d’opinions, alguns catalogant els diàlegs de “cursis”. Apart de tot l’esmentat fins ara, a classe de Grec i de Literatura Catalana ens hem llegit recentment el llibre d’Antígona, de Sòfocles i la versió de Salvador Espriu. Respecte a això, podem apreciar un cert paral·lelisme entre el film i Antígona. Primer de tot, podem afirmar que la pròpia Joana encarnaria a la protagonista grega, perquè posseeix unes mateixes qualitats o característiques: és valenta, lluitadora del seus ideals i es manté ferma fins al punt de condemnar-la a mort. Cauchon, el jutge anglès, reflexaria Creont, mostrant-se egoista i tirà, amb el desig de veure-la morta. Una altra obra que hem treballat a grec i que podríem relacionar, seria Medea, d’Eurípides. En aquest aspecte, Joana seria una màrtir, abandonada a la seva sort i marcada per la injustícia de la societat.Espero contribuir a la recerca de la influència d’Antígona en el cinema de la meva companya Laia!

Independentment de les crítiques cinematogràfiques, en la meva opinió penso que es tracta d’una pel·lícula molt ben trobada i fidel a la vertadera història de Joana d’Arc. També destaco el realisme de les batalles que es van desenvolupant al llarg del film.

Retrat hagiogràfic de Joana d’Arc. També coneguda

com La donzella d’Orleans.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

Ispansi de Carlos Iglesias

Publicat el 3 abril 2013 per Laia Muñoz Osorio

FITXA TÈCNICA

Títol original: Ispansi (Españoles)

Director: Carlos Iglesias

Guionistes: Carlos Iglesias

Any d’estrena: 2011

Durada: 115 min.

Repartiment: Esther Regina, Carlos Iglesias, Isabelle Stoffel, Eloisa Vargas, Bruto Pomeroy, Isabel Blanco

País d’origen: Espanya

Idioma original: Castellà

Gènere: Drama històric i romàntic

ARGUMENT

Poc després d’esclatar la Guerra Civil espanyola, la República va enviar 3.000 nens a Rússia per protegir-los dels bombardejos dels nacionals. Els primers en sortir van ser els nens dels orfenats. Beatriz, filla d’una acabalada família de dretes, el pare i el germà de la qual eren falangistes, es va quedar embarassada d’un home que es va negar a casar-s’hi i va decidir amagar al seu fill en un orfenat de Madrid. En assabentar-se de l’imminent viatge del nen a Rússia, roba els documents d’identitat de la Paula, una republicana morta i s’ofereix com a voluntària per tenir cura dels nens. Emprendrà així un viatge terrible, envoltada d’enemics, a milers de quilòmetres del seu país i del seu món.

El juny del 1941, Hitler va envair Rússia. La contínua arribada de tropes soviètiques per a la defensa de Moscou entorpeix una i altra vegada el viatge dels espanyols. En una d’aquestes parades se’ls uneix Álvaro, un comissari polític del Partit Comunista d’Espanya.

TRÀILER

CRÍTICA

“Una metáfora de la concordia y armonía entre dos bandos incompatibles (…) la puesta en escena es aún más voluntariosa que su idea conciliadora y los retratos que hace son, aunque comunes, fuertes y eficaces.” – Crítica de E. R. M.
del 04/03/2011 publicada en el diari ABC.

És ben cert que el director explica la història amb força objectivitat, sobretot perquè és capaç de criticar les males accions dels dos bàndols i alhora justificar les seves creences. Per una banda, la Beatriz i la seva família són falangistes perquè tenen por que els republicans cremin la seva casa o atemptin contra ells. Per l’altra banda, l’Álvaro i els altres educadors dels nens espanyols a Rússia són d’ideologies d’esquerres perquè se senten explotats per les classes poderoses, les dretes. Encara que tots dos grups tenen un punt de raó, utilitzen la violència per imposar les seves idees i això no es pot justificar. El director fa que l’espectador es vegi incapaç de dir qui té raó: la Beatriz o l’Álvaro.

També hi podem trobar alguns referents clàssics:

– La relació d’amor i odi entre la Beatriz i l’Álvaro ens recorda a la relació entre Medea i Jàson.

Les creences polítiques, culturals i religioses de la Beatriz i l’Álvaro són totalment oposades però la parella se sent atreta per l’altre sense cap explicació, es tracta d’una relació d’amor i odi. Jàson i Medea també s’estimaven i van ser molt feliços durant els deu primers anys de matrimoni. Però un bon dia Jàson decidí deixar Medea per casar-se amb Creüsa (Glauce), la filla del rei Creont de Corint. Aquest fet va provocar una gran còlera en Medea envers el seu marit, tot i que cal dir que si no estimés Jàson de debò no l’importaria tant la seva infidelitat. Per aquest motiu Medea vol i no vol venjar-se, l’odia i l’estima. Com s’explica? Moltes vegades no es pot explicar el perquè de l’amor.

– La Beatriz és capaç d’abandonar la seva família i els seus ideals polítics i culturals (falangisme, religió, conservadorisme…) per seguir allò que més estima: el seu fill Javier.

Javier és el fill que Beatriz no va poder acceptar quan va néixer per ésser mare soltera, així que el va donar a un orfenat de Madrid i cada dia hi anava com a educadora voluntària dels nens. Quan van voler enviar en Javier a Rússia per protegir-lo de l’avenç de les tropes insurrectes, la Beatriz es va fer passar per una republicana per viatjar amb ell. Va haver de comportar-se i viure com una comunista convençuda, criticar els falangistes (la seva família inclosa) i renunciar els seus costums religiosos. Quan Javier mor atropellat per un tren durant la fugida del grup d’espanyols cap a Sibèria, Beatriz ho perd tot i confessa a l’Álvaro la seva identitat real. L’Álvaro, tot i les seves creences contràries, no ho explica a ningú i llavors sorgeix una bonica història d’amor però amb contínues desavinences de caire polític.

Antígona també renuncia la seva família, com Beatriz, per seguir Polinces, el seu estimat germà, com Beatriz segueix el seu fill Javier. La princesa tebana és capaç de trencar els seus llaços amb la seva germana Ismene, els seus oncles Creont i Eurídice i el seu cosí i promès Hèmon. Arran del conflicte pel tron entre els dos germans Etèocles i Polinices i la mort d’ambdós, Creont (el nou rei) ordena honorar el cos d’Etèocles i prohibeix enterrar el de Polinices i a més a més el considera “traïdor de la pàtria”, com si fos l’únic culpable del conflicte. Antígona no pot permetre una injustícia com aquesta envers el seu germà i decideix desobeir les lleis injustes per donar sepultura al seu germà. Creont condemnaria Antígona a mort. Aquest conflicte ens recorda molt a la Guerra Civil, on es van enfrontar les dues Espanyes, la nacional i la republicana, i on els vencedors van condemnar severament els perdedors. Salvador Espriu ja ho deia a la seva versió d’Antígona…

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Anna Karenina de Joe Wright

Publicat el 2 abril 2013 per Laia Muñoz Osorio

FITXA TÈCNICA

Títol original: Anna Karenina

Director: Joe Wright

Guionistes: Tom Stoppard (adaptació de l’obra original de Lev Tolstoi)

Any d’estrena: 2012

Durada: 130 min.

Repartiment: Keira Knightley, Jude Law, Aaron Johnson, Kelly Macdonald, Matthew Macfadyen, Alicia Vikander, Olivia Williams

País d’origen: Regne Unit, França

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric i romàntic

ARGUMENT

L’Anna Karenina de Joe Wright es tracta d’una adaptació de la novel·la Anna Karenina de l’autor rus Lev Tolstoi, publicada l’any 1877. L’objectiu de Tolstoi era explorar la capacitat del cor humà d’estimar i de mostrar o millor dit criticar la societat de la Rússia imperial de l’últim terç del segle XIX, concretament les classes altes.

La preciosa i vivaç Anna Karenina porta l’estil de vida desitjat per totes les seves contemporànies: està casada amb en Karenin, un important funcionari a qui ha donat un fill, i la seva posició social a Sant Petersburg és envejable. Viatja a Moscou després de rebre una carta del seu germà, el faldiller Oblonski, demanant-li ajuda per salvar el seu matrimoni amb la Dolly. Al tren, Anna coneix la comtessa Vronski, la qual està esperant el seu fill, l’elegant oficial de cavalleria Vronski. Quan l’Anna és presentada a l’oficial, sorgeix un fort vincle entre ambdós joves.

TRÀILER

CRÍTICA

Anna Karenina ha estat guardonada amb l’Òscar a millor Disseny de Vestuari d’enguany. També estava nominada a millor Fotografia, millor Banda Sonora i millor Direcció d’Art. Amb aquesta primera presentació, podem deduir que Anna Karenina és d’aquelles pel·lícules amb les que gaudir (independentment de l’argument) de l’ambientació històrica i paisatgística, els meravellosos vestits que duen els personatges i una absorvent melodia que endinsa els espectadors a la Rússia Imperial.

A diferència de l’ambientació, l’argument ha rebut algunes crítiques negatives. Els actors interpreten uns personatges que alhora estan interpretant en un teatre. Dit així sembla una mica confós i no és estrany que els espectadors es perdin al començament de la pel·lícula perquè no saben qui actua, on es troba, qui el mira, etc. L’obra original de Lev Tolstoi no és tan complicada d’entendre, doncs els personatges actuen amb normalitat. Es tracta d’una iniciativa del director d’aquesta versió, Joe Wright, de situar l’acció de la pel·lícula en un teatre decorat com si es tractés la Rússia dels tsars. Aquest joc del “teatre” de Wright té la funció de donar èmfasi a la crítica social que Tolstoi feia a la seva novel·la: la hipocresia de la societat de llavors, que mirava el món com si es tractés d’una obra teatral i tingués el dret de criticar, xafardejar i valorar les actuacions dels actors. Anna Karenina es troba en el punt de mira de la societat russa de la dècada de 1870 per l’escàndol que ha comés (ser-li infidel al seu marit), tothom està pendent dels passos que fa.

Considero que l’ambientació teatral no és un defecte de la pel·lícula, sinó un joc enginyós de Joe Wright, qui vol posar a prova els espectadors, a veure si aquests entenen el sentit de “la interpretació dins la interpretació”. Tot i així sempre és millor llegir-se abans l’obra original o un resum d’aquesta a la Viquipèdia.

Respecte a l’actuació dels actors cal dir que és fantàstica i digna d’Òscar, especialment la de Keira Knightley (que interpreta a Anna Karenina) i la de Jude Law (que interpreta al marit, Alexei Karenin).

També podem relacionar el tema principal d’Anna Karenina amb Ovidi i el seu Ars Amatoria. La protagonista de l’obra de Tolstoi es deixa emportar per les seves passions amoroses, segurament inspirades per les novel·les romàntiques, les quals exalta l’amor prohibit entre d’altres coses. Ovidi escriu Ars Amatòria, una obra elegíaca que es tracta d’un manual de seducció i enamorament tant per a homes com per a dones. En ella, el poeta elegíac incita els enamorats a actuar segons els seus sentiments romàntics i seguint les instruccions d’Ovidi que alhora han estat enviades per la deessa Venus. Els joves han de posar-les en pràctica fins i tot amb dones casades i donzelles verges. Així com Anna Karenina va caure en la temptació, la filla i la néta de l’emperador August també van ser infidels als seus esposos després de llegir l’Ars Amatoria. L’emperador August, qui volia regenerar la societat romana del segle I aC i tornar als valors tradicionals, va sentir-se molt avergonyit de les seves descendents i les va desterrar pel seu mal exemple i haver comès el delicte d’incomplir el jurament de fidelitat matrimonial. August també va expulsar Ovidi, l’autor de l’obra que revolucionava el poble romà. Però en realitat, Ovidi no pretenia imposar aquests valors a la societat, sinó simplement crear una obra literària de pura ficció.

Anna Karenina i l’oficial Vronski, fotografia extreta de la pel·lícula.

També ens pot fer recordar el mite de Medea, en aquest cas Anna Karenina és infidel a Alexei Karenin com ho és Jàson amb Medea. Jàson va unir-se amb Creüsa pensant que seria feliç i que no feia cap mal a ningú, finalment acaba perdent els fills com a conseqüència d’un atac de bogeria de la seva antiga esposa, Medea. Anna Karenina no perd el seu fill literalment, però és cert que quan Karenin descobreix la relació de la seva dona amb l’oficial Vronski, li prohibeix veure el seu fill Serguei.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx. Llatí i Grec

Katyn d’Andrzej Wajda

Publicat el 30 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

FITXA TÈCNICA

Títol original: Katyń

Director: Andrzej Wajda

Guionistes: Andrzej Wajda, Krzysztof Penderecki

Any d’estrena: 2007

Durada: 115 min.

Repartiment: Andrzej Chyra, Artur Żmijewski, Maja Ostaszewska, Wiktoria Gąsiewska, Władysław Kowalski, Maja Komorowska, Jan Englert, Danuta Stenka, Sergei Garmash, Agnieszka Kawiorska, Stanisława Celińska, Paweł Małaszyński, Magdalena Cielecka, Agnieszka Glińska, Anna Radwan, Antoni Pawlicki, Alicja Dąbrowska, Jakub Przebindowski, Krzysztof Globisz

País d’origen: Polònia

Idioma original: Polonès

Gènere: Drama històric i bèl·lic

CONTEXT HISTÒRIC

Cap el setembre de 1939, Hitler es va trobar amb Stalin i van pactar ajudar-se mútuament durant la guerra que s’aproximava: la Segona Guerra Mundial. Però aquest tractat contenia unes clàusules secretes que parlaven sobre la invasió de Polònia, país que es repartirien Alemanya i la URSS. Així doncs, Stalin va ordenar a l’Exèrcit Roig que ocupés Polònia.

ARGUMENT

La pel·lícula mostra com es va viure la invasió de Polònia a la ciutat de Katyn, el setembre de 1939, invasió que donaria inici a la Segona Guerra Mundial. En la mateixa població, l’Exèrcit Roig va arrestar els oficials relacionats amb la “Intel·ligència Polonesa” com a presoners de guerra i, un any més tard, la policia secreta russa (la NKVD) va matar a milers d’aquests homes al bosc de Katyn. Les seves esposes van haver de suportar durant molt de temps el silenci oficial sobre els fets i les mentides dels soviètics donant la culpa als nazis.

TRÀILER

Per veure la pel·lícula sencera en castellà, cliqueu aquí.

CRÍTICA

“Una película muy narrativa y esencial, a la que antes le interesan los hechos ocurridos y las reacciones de los protagonistas que las ideas. Ausencia de sentimentalismo y emociones fuertes componen la notable cinta de Andrzej Wajda.” – Labutaca.net, revista de cinema digital.

Katyn és més aviat un document històric que una pel·lícula; doncs recrea les vivències d’uns personatges concrets i reals. L’objectiu d’Andrzej Wajda és el de fer conèixer les víctimes de la massacre de Katyn, no el de crear una història fictícia basada en el context històric de la Segona Guerra Mundial a Polònia. Per aquest motiu és comprensible que els fets siguin més importants que les emocions dels personatges perquè aquestes últimes sempre resulten més subjectives i per tant és més fàcil per al director d’utilitzar la imaginació i passar-se dels límits acceptats del drama històric.

Katyn s’assembla més a un documental o un llibre d’història que a la novel·la històrica que coneixem avui en dia. Respecte a l’objectiu del director, crec que ho ha aconseguit amb un gran èxit i amb la màxima objectivitat possible. És una de les poques pel·lícules històriques de la Segona Guerra Mundial que acusa el bàndol aliat d’un crim, concretament als soviètics, considerats per molts els alliberadors de l’Europa nazi, però ells també van cometre molts crims, la major part d’ells atribuïts als nazis. Aquesta pel·lícula vol demostrar que els nazis no van ser els únics assassins de la Segona Guerra Mundial, també ho van ser els soviètics, els britànics i els nord-americans.

Les dones dels oficials polonesos que esperen la seva arribada ens recorden Penèlope, l’esposa d’Ulisses, que com les protagonistes de Katyn, espera el seu marit sense perdre l’esperança del seu retorn. En ambdós casos, una guerra fa de context històric: en el cas de Penèlope i Ulisses és la Guerra de Troia, en el cas de les dones de Katyn és la invasió de Polònia pertanyent a la Segona Guerra Mundial.

Les esposes dels oficials no es rendeixen, esperen, pregunten a la gent si saben alguna cosa sobre els homes, i encara que ningú no sàpiga res, mai no accepten que estiguin morts. En el cas d’una de les dones, l’Anna, rep una petició de matrimoni d’un oficial de l’Exèrcit Roig que vol ajudar-la a sobreviure, doncs els soviètics a més a més de detenir els soldats polonesos, també ho fan a les esposes i fills. L’exèrcit rus està buscant l’Anna i la seva filla Nika, l’oficial les amaga a casa seva, encara que l’Anna no acceptés casar-se amb ell. Aquest fet ens recorda els pretendents de Penèlope al seu palau.

L’Anna i el seu espòs Andrzej, imatge extreta de la pel·lícula.

Trobem una escena a la pel·lícula en què la germana d’un oficial polonès mort durant la massacre de Katyn de 1940, inscriu a la seva tomba que va ser assassinat pels soviètics. Polònia havia estat alliberada dels nazis pels soviètics i llavors aquests tenien la màxima autoritat en el territori, per aquest motiu, quan els soviètics van veure la inscripció, van obligar a la noia que hi posés que va ser assassinat pels nazis en comptes de per ells. Ella es va negar a afirmar un fet fals, no volia defensar ni a uns ni a d’altres, sinó simplement buscava la veritat. Finalment la noia va ser empresonada pels soviètics.

Anteriorment, la noia havia discutit amb la seva altra germana sobre el que havien de fer amb el cadàver del seu germà, l’altra germana no va voler ajudar-la perquè ho trobava massa arriscat i anava contra la llei. La noia no va escoltar-la i va seguir la seva moral. Aquesta escena recrea clarament Antígona, de fet, la noia dins la pel·lícula, treballa com a actriu en una adaptació de l’obra de Sòfocles. Antígona també va desobeir les lleis de la ciutat i va optar seguir la seva llei moral a l’hora d’enterrar el seu germà Polinices, a qui se’l considerava “traïdor de la pàtria”. La seva germana Ismene, tot i estimar Polinices, no va ser capaç de ser tan valenta com Antígona i de sacrificar la seva vida per la justícia i la veritat.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx. Llatí i Grec

La voz dormida de Benito Zambrano

Publicat el 18 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

La voz dormida

FITXA TÈCNICA

Títol original: La voz dormida

Director: Benito Zambrano

Guionistes: Benito Zambrano i Ignacio del Moral

Any d’estrena: 2011

Durada: 128 min.

Repartiment: Inma Cuesta, María León, Marc Clotet, Daniel Holguín, Javier Godino, Miryam Gallego, Meri Rodríguez, Susi Sánchez, Begoña Maestre, Juan Amén, Lola Casamayor, Ángela Cremonte

País d’origen: Espanya

Idioma original: Castellà

Gènere: Drama històric

ARGUMENT

La Pepita, una jove cordovesa d’origen rural, viatja a Madrid a principis de la dècada dels 40, en plena postguerra, per estar a prop de la seva germana Hortensia, que està embarassada i a la presó, acusada de “roja” juntament amb altres dones.

La Pepita coneix en Paulino, un valencià de família burgesa, que lluita al costat del seu cunyat Felipe a la serra de Madrid. En Paulino i en Felipe, entre d’altres, formen part de la resistència republicana, contrària al règim recentment imposat per Franco. Tot i la dificultat de la seva relació, en Paulino i la Pepita s’enamoren apassionadament.

L’Hortensia és jutjada i condemnada a mort. Tot i així, la Pepita intenta per tots els mitjans que redueixin la condemna o bé posposin l’execució, no només per la seva germana sinó també pel seu nebot, acabat de néixer. Així, la jove i valenta Pepita va cada dia a la presó amb l’objectiu d’endur-se’n el fill de l’Hortensia, suplicant que no el donin en adopció o l’internin en un orfenat.

TRÀILER

CRÍTICA

“Es un universo de verdugos y víctimas retratado con aroma de teatro rancio.” -El País.

“A menudo nos invade la sensación de que ya hay demasiadas películas sobre la Guerra Civil o su inmediata posguerra.” -La Vanguardia.

A partir de les citacions dels crítics de “La voz dormida” als diaris de El País i La Vanguardia, podem concloure que potser és cert que a moltes pel·lícules històriques els hi manquen profunditat en el caràcter dels personatges i expressivitat. Una de les raons de perquè està passant podria ser que últimament s’estan produint massa pel·lícules sobre una mateixa etapa històrica en un mateix indret, en aquest cas seria la Guerra Civil espanyola i la postguerra (Las 13 rosas, Pa negre, Les veus del Panamo, La lengua de las mariposas, etc.).

Però també és cert que als cinèfils no els importa veure pel·lícules que tractin sobre temes semblants i fins i tot veuen una i una altra vegada les mateixes. Una època és massa llarga i detallada per a una sola pel·lícula. Per exemple, les pel·lícules que he anomenat abans tenen en comú el mateix tema: la Guerra Civil. Però en realitat tracten aspectes diferents: Las 13 rosas i La voz dormida mostren la dona roja a finals del conflicte; en canvi Pa Negre i La lengua de las mariposas expliquen la vida dels nens abans i després de la guerra.

Amb això pretenc dir que una època històrica mai no serà explotada pels mitjans de comunicació i el cinema perquè és impossible explicar totes les vivències que van ocórrer llavors. En la meva opinió, veure una altra pel·lícula de la postguerra espanyola només fa que entrar-me ganes de veure’n d’altres de semblants. La voz dormida és simplement fantàstica pel seu argument, l’actuació dels actors, els sentiments i el patiment que s’hi reflecteixen, etc. El fet que diverses pel·lícules mostrin detalls comuns ajuda a aprendre i reafirmar el que s’ha vist i après amb altres versions cinematogràfiques.

Un altre aspecte que m’agradaria comentar sobre la pel·lícula són els referents clàssics que hi podem trobar, concretament amb l’Antígona de Sòfocles i sobretot amb l’adaptació de Salvador Espriu.

A l’Antígona de Sòfocles, Etèocles es nega a cedir el tron al seu germà Polinices, així incomplint el desig del seu pare, el rei Èdip de Tebes, d’alternar-se el poder. Polinices forma un poderós exèrcit i ataca Tebes. Llavors esclata una terrible batalla en la que molts tebans perden la vida, entre ells Etèocles i Polinices, qui van lluitar en un duel a mort. Creont, l’oncle dels prínceps per part de mare, és el nou rei de Tebes i la primera llei que estableix és la d’honorar el cos d’Etèocles i la de no enterrar el cadàver de Polinices, exposant-lo nu fora del recinte de Tebes. Antígona, germana d’ambdós, decideix incomplir les lleis de Creont i enterrar Polinices. Malauradament és vista pels guardes del rei i aquest la condema a mort.

L’Antígona d’Espriu utilitza aquest fragment del cicle tebà per comparar-lo i criticar la Guerra Civil Espanyola. Antígona representa els caiguts, però que segueixen lluitant pels seus ideals i inevitablement troben una mort cruel i injusta. Creont és un alter ego de Franco, al qual Espriu l’acusa d’imposar un règim tirà guiat per la irracionalitat i de no perdonar les víctimes del bàndol contrari. Així doncs, La voz dormida està estretament relacionada amb la versió espriuana. L’equivalència dels personatges seria aquesta:

– Hortensia/Antígona: La protagonista valenta i decidida, capaç de sacrificar la vida per lluitar pels seus ideals.

– Pepita/Ismene: La germana de la protagonista i heroïna. Encara que intenten salvar les seves germanes de la mort, fracassen. El seu caràcter resulta més covard i prefereixen renunciar a les seves creences per evitar problemes.

– Felipe/Hèmon: És l’estimat de l’heroïna i també és decidit i valent, encara que no tant com la protagonista. No poden evitar el tràgic destí de les seves estimades, tot i que només Hèmon és capaç de treure’s la vida per la seva enamorada.

– Franco (tot i que no hi apareix físicament)/Creont: És l’antagonista de l’obra, injust i cruel, que dicta unes lleis irracionals que contradiuen els ideals dels protagonistes. A diferència de Creont, Franco mai no arriba a penedir-se dels seus errors.

Hortensia i el seu fill acabat de néixer a la presó, imatge extreta de la pel·lícula.

Hortensia i les seves companyes de presó, com Antígona, pateixen el sever càstig de la condemna a mort per lluitar per uns idels polítics i morals que contradiuen la llei imposada pel rei o en aquest cas el dictador. Està clar que mai la llei no beneficiarà tothom, però hem de procurar que almenys no ens allunyi de la raó.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Las 13 rosas d’Emilio Martínez-Lázaro

Publicat el 8 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

Las trece rosas

FITXA TÈCNICA

Títol original: Las 13 rosas

Director: Emilio Martínez-Lázaro

Guionistes: Ignacio Martínez de Pisón

Any d’estrena: 2007

Durada: 132 minuts

Repartiment: Pilar López de Ayala, Verónica Sámchez, Marta Etura, Nadia de Santiago, Gabriella Pession, Félix Gómez, Fran Perea, Enrico Lo Verso

País d’origen: Espanya

Idioma original: Castellà

Gènere: Drama històric

ARGUMENT

Finals de març de 1939: les tropes franquistes ocupen la ciutat de Madrid, l’última zona republicana que quedava a l’estat espanyol. Molts republicans fugen a l’estranger i d’altres decideixen restar a Madrid i resistir fins l’últim moment. Però és inútil, tothom tard o d’hora acceptaria el nou règim de Franco: la Guerra Civil Espanyola ja havia acabat.

La pel·lícula se centra en el testimoni de tretze noies que van existir realment i que la història ha oblidat. Aquestes noies d’entre divuit i vint-i-nou anys d’edat no van renunciar a les seves creences i ideologies polítiques d’esquerres i van ser afusellades en ple començament de la postguerra espanyola i la gran repressió franquista, mentre Europa iniciava la Segona Guerra Mundial.

El dia de l’afusellament, les tretze joves, la majoria encara menors d’edat (la majoria d’edat de les dones era als 23 anys), van posar-se els seus millors vestits i van cantar alegres cançons durant el trajecte que els duria a la mort. Una vegada els soldats ja els apuntaven, van cridar un últim “Viva la República”.

“Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar. Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia”.

–Julia Conesa, una de les 13 roses. Va morir amb dinou anys.

13 roses

Fotografia de grup de les tretze roses, 1939.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Q5NdTyij1Sg[/youtube]

CRÍTICA

“El problema es que tal como me cuenta la historia el director, esos sufrimientos me son ajenos, no encuentro solidez ni en lo que dicen ni en lo que hacen los personajes.” – Carlos Boyero, crític de Las 13 rosas a El País.

Respecte a l’opinió de Boyero, haig de dir que he vist altres pel·lícules sobre la repressió franquista que m’han semblat més cruels, més tràgiques i que m’han fet estar en tensió fins al final. Però amb això no vull dir que Las 13 rosas sigui millor o pitjor. Si una pel·lícula és capaç de mantenir l’interès dels espectadors fins al final, significa que és de bona qualitat. Jo vaig estar atenta al desenvolupament de l’argument durant els 132 minuts que durava la pel·lícula.

Trobo que les actrius interpreten els seus papers amb força naturalitat i la frescor típica de la joventut, així doncs crec que les tretze roses reals s’haurien comportat d’aquesta manera. No eren pas personatges extrets d’una novel·la romàntica per exaltar els seus sentiments i recitar en comptes de parlar, es comportarien amb senzillesa i sobretot fermesa i decisió en els seus principis.

Les tretze roses representen un col·lectiu de persones sacrificades durant la guerra civil i la repressió franquista o bé qualsevol conflicte bèl·lic que hagi dividit la població. No van ser les úniques que van perdre la vida per defensar una ideologia o contradir les lleis, sigui conservadora o revolucionària. Encara que sembli contradictori tractant-se d’unes joves afiliades al PCE, la mateixa situació van patir els primers màrtirs cristians, o reis i emperadors com Lluís XVI de França o Nicolau II de Rússia. En el cas de les tretze roses els culpables són els militars i les classes poderoses, en el cas dels monarques sense cap són els revolucionaris. Llavors qui són els culpables de tanta repressió i destrucció? La guerra, l’enveja i l’ambició.

Quin personatge mitològic va morir defensant els seus ideals com ho van fer les tretze roses? Antígona, filla d’Èdip i de Iocasta, protagonista de la tragèdia grega de Sòfocles que rep com a títol el seu nom.

Després de que Èdip quedés cec, va decidir que Etèocles i Polinices (els seus dos fills bessons i també germans d’Antígona) s’alternarien el poder de Tebes. Però Etèocles no va cedir el tron a Polinices, i aquest últim va formar un poderós exèrcit i va assetjar Tebes. Els dos germans van combatre fins la seva mort. Creont (l’oncle dels prínceps) va ser el nou rei i va ordenar honorar Etèocles per haver defensat Tebes, i va prohibir donar sepultura a Polinices per haver traït la seva pàtria. Antígona, germana d’ambdós, creia que els dos prínceps mereixien una sepultura digna i va decidir desafiar les lleis dictades per Creont i enterrar el cos de Polinices. Quan Creont va assabentar-se, va condemnar Antígona a ser enterrada viva. Antígona va incomplir les lleis de la ciutat perquè es contradeien amb els seus principis, amb la llei moral que sovint guia a les persones.

La versió d’Antígona de Salvador Espriu ja havia utilitzat el cicle tebà per parlar de la guerra civil espanyola i la dura repressió franquista, on ciutadans d’una mateixa pàtria es barallaven. Espriu a través de la seva obra vol donar al lector una lliçó didàctica: “cal sepultar i perdonar” (Prefaci de 1947 d’Antígona de Salvador Espriu).

Ja ho deia Salvador Espriu el 1947, hem de sepultar i perdonar per seguir endavant, per superar tots aquells prejudicis i rancors que malauradament encara avui en dia no s’han superat. Si de veritat volem ser lliures, primer hem d’alliberar la nostra ment d’un passat dolorós, no callant, sinó parlant.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

El rapte de les Sabines

Publicat el 8 març 2013 per martaverde8

Fitxa tècnica:

-Nom original: Il ratto delle sabine
-Títol alternatiu: El rapto de las sabinas
-Director: Richard Pottier
-Any d’estrena: 1961
-Guió: Edoardo Anton
-Música: Carlo Rustichelli
-Fotografia: Bitto Albertini
-Repartiment: Roger Moore, Mylène Demongeot, Jean Marais, Francis Blanche, Luisa Mattioli, Scilla Gabel, Folco Lulli, Marino Masé, Nietta Zocchi, Georgia Moll, Rossana Schiaffino, Dina De Santis, Walter Barnes
-Gènere: Aventures i comèdia.

Argument:

La trama es centra en mostrar els orígens del poble romà entorn de la figura de Ròmul, qui va ser l’encarregat de posar els primers fonaments de la ciutat perquè pogués prosperar com una de les nacions més representatives i poderoses de tota la història. És precisament ell qui pren la decisió de celebrar uns brillants jocs per honrar i recordar les obres dutes a terme en la seva època per Neptú, el Déu del mar.

Amb motiu de la repressió que existia aleshores al voltant de la presència femenina en aquest tipus de cerimònies, el protagonista considera imprescindible que les dones acudeixin a l’esdeveniment preparat per ell mateix i convida a les noies residents a la regió de la Sabínia. No obstant això, aquest fet provoca l’empipament dels seus marits i la seva posterior reacció a endinsar-se a Roma amb l’objectiu de tornar a les seves llars amb els seus cònjuges i les seves primogènites.

Crítica:
Al ser una pel·lícula tan antiga no hi ha crítiques actuals. Tot i així és una pel·lícula que reflecteix molt bé el mite del rapte de les sabines. Aquest mite es troba representat en diversos quadres com podeu veure a Aracne.

Mylène Demongeot

Roger Moore

PEL·LÍCULA COMPLETA:

[youtube]http://youtu.be/G4Qd3va-S0c[/youtube]
· Aquesta pel·lícula té alguna relació amb la pel·lícula de Set núvies per a set germans? Podríeu dir en comentari quina és aquesta relació?
. En quina obra llatina es basa?
. Heu vist la pel·lícula Romolo e Remo de Sergio Corbucci 1961? Si la veieu, hi trobareu també l’escena de la llegenda del rapte de les sabines i podreu fer-ne una comparació.
. Ja el 1910 el cinema va dedicar un curtmetratge al rapte de les sabines:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=uGQObEsUfhY[/youtube]

Marta Verde i Nora Domingo
2n Batx. C
Llatí

La conspiració de Robert Redford

Publicat el 25 febrer 2013 per Laia Muñoz Osorio

FITXA TÈCNICA

Títol original: The Conspirator

Director: Robert Redford

Guionistes: James D. Solomon, Gregory Bernstein

Any d’estrena: 2010

Durada: 122 minuts

Repartiment: James McAvoy, Robin Wright, Kevin Kline, Tom Wilkinson

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

CONTEXT HISTÒRIC

En primer lloc cal fer una petita introducció al context històric de la pel·lícula. Ens trobem a finals de la Guerra Civil Americana (1861-1865), en que els Estats del Nord i del Sud dels Estats Units van lluitar entre ells perquè els Estats del Sud (o “Estats Confaderats d’Amèrica”) és van declarar independents respecte els del Nord (o “la Unió”). La principal causa del conflicte fou que Abraham Lincoln, líder del Partit Republicà, va ser escollit com a president del país el 1860 i començà una campanya en contra de l’expansió de l’esclavitud als estats en què encara no havia estat imposada. L’esclavitud era vigent als Estats del Sud i l’objectiu de Lincoln era que no arribés als Estats del Nord. Poc després els Estats del Sud van declarar-se independents, i els del Nord van considerar aquest fet una rebel·lió. Aquest va ser l’inici de la Guerra Civil Americana, que seria guanyada pels Estats del Nord, motiu pel qual un grup de joves de la part meridional del país acabaria amb la vida del president dels Estats Units: Abraham Lincoln.

ARGUMENT

A la ciutat de Washington, el 1865, durant els darrers dies de la Guerra Civil Americana: Abraham Lincoln és assassinat per John Wilkes Booth durant una vetllada teatral davant de desenes de persones i aquella mateixa nit el Vicepresident Andrew Johnson i el Secretari d’Estat William H. Seward són també atacats per rebels confederats (del Sud). La Unió (els Estats del Nord) demana venjança pel seu president mort i el Secretari de Defensa Stanton, hi dóna resposta dirigint una recerca insaciable dels responsables d’aquesta conspiració. Dies més tard, set homes i una dona són detinguts per les tropes unionistes i es convoca un Tribunal Militar per jutjar-los. El veredicte ha de ser senzill, la culpabilitat. No obstant, el jove advocat de Mary Surratt, Frederik Aiken, es veu incapaç de trobar proves que inculpin la seva acusada. Així, Aike, descobrirà que Surratt pot ser innocent i que els ideals i la Constitució que ell tan fermament havia defensat poden ser ignorats per un govern que l’únic que desitja és donar exemple.

TRÀILER

CRÍTICA

“La conspiración pinchó en el mercado norteamericano, por su falta de patriotismo” – Lluís Bonet Mojica, crític de La conspiració a La Vanguardia.

El fet que el protagonista, l’advocat Frederick Aiken (James McAvoy), hagués de defensar Mary Surratt (Robin Wright), partidària de la independència dels Estats del Sud i possibe còmplice en l’assassinat del president Abraham Lincoln; va fer que els ciutadans dels Estats del Nord giressin la cara a Aiken i fins i tot l’evitessin. El Tribunal Militar que jutjava el cas i tots els antics partidaris de Lincoln esperaven que Aiken no mogués cap pas per demostrar la innocència de Mary Surrat, sigués realment culpable o no. Però Aiken, és un jove fidel a la seva pàtria (de fet lluità com a general a la guerra civil) i també a la Constitució nord-americana, que es compromet a vetllar pels drets dels ciutadans. Aiken investiga el cas dels Surrat imparcialment, sense tenir en compte els seus ideals polítics que són contraris als d’ell i als del Tribunal Militar. El fet que Aiken no es resignés a culpar Mary Surrat, va comportar-li molts enemics, fent que la seva ideologia política fos dubtosa a ulls aliens. En la meva opinió, aquesta pel·lícula fa una bona crítica al patriotisme nord-americà, tan excessiu que sobrepassa els límits dictats per la Constitució. Aiken insisteix que l’actuació del fiscal i els altres membres del Tribunal, no és democràtica. Frederick Aiken es va comportar com un vertader heroi, que va saber veure els aspectes negatius de la ideologia política que havia defensat amb la mort al camp de batalla. Precisament és el fet que Aiken sigui capaç de fugir del patriotisme excessiu, el que fa que aquesta pel·lícula no sigui tan típicament “americana” a l’hora de tractar temes històrics tan gloriosos pels vencedors. Potser els ciutadans dels Estats del Nord no són “tan justos” com se’ls representa a la història. La guerra embogeix a tots els bàndols d’un conflicte.

A continuació, m’agradaria esmentar alguns referents clàssics que he trobat a La conspiració:

– El lligam familiar entre l’acusada (Mary Surratt) i el testimoni de defensa (Anna Surratt).

Frederick Aiken demana a Anna Surratt que sigui un dels testimonis en el judici en què es condemna la seva mare. Aiken explica a la jove Surratt que l’única manera de convéncer el Tribunal de la innocència de Mary Surratt és declarar que el veritable culpable és John Surratt, el seu germà i també el fill de Mary Surratt. Anna ha d’escollir entre salvar la seva mare o salvar el seu germà, que en aquells moments es troba a Canadà. Aiken fa entendre a la senyoreta Surratt que és l’última oportunitat de salvar la seva mare. Finalment l’Anna, amb llàgrimes als ulls, decideix explicar al Tribunal que va veure el seu germà John parlant en privat amb alguns dels altres sospitosos que es trobaven a la sala. Mary Surratt plorava i pregava a la seva filla perquè no delatés el que era també fill seu. El Tribunal Militar van pensar que Aiken havia manipulat el testimoni de l’Anna i llavors van considerar-lo invàlid. Ja era massa tard per la Mary: Alea iacta est.

Aquest conflicte entre els deures polítics i personals ens recorda al mite d’Antígona. Etèocles i Polinices, els germans bessons d’Antígona, han mort després de combatre entre ells pel tron de Tebes. El seu pare, Èdip, va decidir que els dos germans s’alternessin el poder; Etèocles no va voler cedir el tron a Polinices i aquest últim va intentar conquerir la ciutat sense èxit. Creont, oncle dels nois i nou rei, prohibeix el sepulcre de Polinices, ja que el considera culpable de l’infortuni d’Etèocles i de Tebes, en canvi ordenà fer els honors corresponents a Etèocles, l’heroi de Tebes. Les germanes dels prínceps, Antígona i Ismene, se senten destrossades per la mort dels dos joves i Antígona decideix desobeir el seu oncle i donar sepultura a Polinices. Creont ordena que Antígona sigui enterrada viva. A continuació, el fill de Creont, Hèmon, promès d’Antígona, es treu la vida i més endavant ho fa Eurídice, la seva mare. Creont se n’adona del seu error i quan decideix desenterrar Antígona, és massa tard, ja és morta.

Aquest conflicte ens pot recordar a la Guerrra Civil Americana, entre els exèrcits de la Unió i dels Estats Confederats. Però més concretament a la situació d’Anna Surratt, que en el moment de donar testimoni ha d’escollir entre culpar el seu germà i així salvar la seva mare o no declarar res sobre el seu germà i condemnar així a Mary Surratt. Antígona ha d’escollir entre els seus germans: obeir a Creont (partidari d’Etèocles) i ignorar Polinices o donar sepultura a Polinices i ser condemnada a mort per Creont.

– Habeas corpus:

Quan es dóna a conèixer el veredicte del cas, en que Mary Surratt és condemnada a mort juntament amb els altres sospitosos; Aiken considera que el Tribunal no ha tractat la senyora Surratt com s’hauria de tractar segons la Constitució. Frederick Aiken recorre a un habeas corpus. Un habeas corpus és una expressió llatina que significa “que tingui el teu cos”, en l’àmbit jurídic és un procés judicial que protegeix els ciutadans contra les detencions realitzades per una autoritat, agent, funcionari públic o particular, sense que hi concorrin el supòsits legals necessaris. Aiken aconsegueix un habeas corpus signat pel jutge Andrew Wylie que permetria que el cas de Mary Surratt fos traspassat a un Tribunal Civil i així tractat amb més igualtat i imparcialitat. Desafortunadament, el nou president dels Estats Units invalida el document i Mary Surratt és penjada amb els altres suposats culpables del complot.

– Mary Surratt, condemnada a mort sent innocent.

Com que John Surratt no va aparèixer abans que la seva mare fos penjada, no hi havia cap prova que demostrés la innocència de Mary Surratt. De fet el testimoni de Anna Surratt, l’únic que va defensar la senyora Surratt, va ser considerat fals. El Tribunal Militar, en el qual hi havia militars que havien lluitat al costat de la Unió, validava i invalidava aquells arguments que els hi convenia. Mary Surratt no va ser protegida per les autoritats.

Aquesta situació ens recorda molt a la del filòsof Sòcrates (470-399 aC). Sòcrates va ser condemnat per corrompre el jovent i negar els déus de la ciutat d’Atenes. En la seva defensa, Sòcrates va assegurar no entendre perquè els atenesos volien el seu mal si ell simplement ajudava a la societat a arribar al Coneixement a partir de la refutació i el xoc d’idees. Sembla ser que el seu discurs no va ser prou convincent i el van condemnar. A continuació Sòcrates i l’acusador havien d’acordar quina mena de condemna rebria el filòsof. Sòcrates insistia que ell no havia fet cap mal i per aquest motiu pagaria una moneda i després seria convidat a sopar per diverses famílies d’Atenes en agraïment. L’acusador va proposar condemnar-lo a mort. El tribunal va haver de decidir entre una condemna massa lleu (ser convidat a sopar) i una altra massa severa (condemna a mort) i no va tenir altre remei que condemnar Sòcrates a mort. Les autoritats ateneses tampoc van saber comprendre el gran filòsof grec.

– La conspiració de l’assassinat d’Abraham Lincoln recorda a la de l’assassinat de Juli Cèsar.

Juli Cèsar va ser assassinat el 15 de març del 44 aC, va coincidir amb els idus de març. Els idus es celebraven el dia 15 dels mesos de març, maig, juliol i octubre; eren jornades de bons auguris. Després de que Juli Cèsar vencés a Pompeu a la Segona Guerra Civil Romana, el Senat va concedir-li plens honors, convertint-se així en un dictador. Aviat Cèsar es va guanyar molts enemics.

Diversos senadors van conspirar contra Juli Cèsar, decidint que el matarien en una sessió del Senat durant la jornada dels idus de març. El 15 de març del 44aC, el Senat es va reunir al Teatre de Pompeu i Juli Cèsar va assistir tot i les advertències dels seus amics fidels que ja havien escoltat rumors sobre la conspiració i la seva dona, que havia tingut un somni premonitori. Va ser Brut, el seu fillastre qui el va convèncer per a que assistís.

Luci Til·li Cimbre, un senador, va demanar a Cèsar que permetés que el seu germà tornés a Roma, el dictador ignorà la seva petició i llavors Publi Servili Casca, un altre senador, l’apunyalà. Cèsar cridà “Ista quidem vis est!” (“Per què tanta violència!”). L’assassí s’espantà i demanà ajuda al seu germà que també era senador: “ἀδελφέ, βοήθει!” (“Ajuda’m germà!”). Tot seguit els altres libertadores (“alliberadors”), és a dir, com s’anomenaven els propis conspiradors, van apunyalar Juli Cèsar fins que va morir. La principal conseqüència d’aquest fet seria l’esclat de la Tercera Guerra Civil Romana. Si voleu saber els noms dels libertadores (uns seixanta), feu una ullada aquí.

– Sic semper tyrannis:

Sic semper tyrannis és un llatinisme que significa “així sempre als tirans”. Entre els conspiradors de l’assassinat de Juli Cèsar estava el seu fill adoptiu, Marc Juni Brut, que va cridar aquesta expressió fent referència al règim dictatorial de Juli Cèsar que havia posat fi al sistema polític de la República. Aquest fet històric va portar a Roma a la seva Tercera Guerra Civil Romana.

Aquesta expressió ha estat reutilitzada durant diverses ocasions en la història, entre elles en l’assassinat d’Abraham Lincoln. John Surratt, el fill de Mary Surratt, va pronunciar aquest llatinisme en el moment en que va disparar el president dels Estats Units. Pels ciutadans del Sud, Lincoln és vist com un tirà, ja que va abolir aquelles lleis que els Estats Confederats ja tenien. A més a més “Sic semper tyrannis” és el lema de l’Estat nord-americà de Virginia, com a símbol de la democràcia que sempre venç davant la tirania.

Escut de l’Estat de Virginia, EUA.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

La darrera legió de Doug Lefler

Publicat el 25 febrer 2013 per noradomingo

Respon

FITXA TÈCNICA

Nom original: La darrera legió
Director i guionistes: Director: Doug Lefler i Guionistes: Jez Butterworth, Tom Butterworth, Carlo Carlei, Peter Rader i Valerio Manfredi.
Any d’estrena: 2007
Durada: 110 minuts
Repartiment: Colin Firth, Ben Kingsley, Aishawarya Rai, Peter Mullan, Thomas Sangster, Kevin Mckidd, John Hannah.
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès
Gènere: Acció, aventures i bèl·lica

ARGUMENT:

La pel·lícula està inspirat en els esdeveniments del segle V, la caiguda de l’Imperi Romà sota l’últim emperador, Ròmul August. Això s’uneix a altres fets de la història que s’han produït a Gran Bretanya i elements fantàstics sobre la llegenda del rei Artur per proporcionar una base per a la llegenda artúrica. La història comença poc abans de la coronació de Ròmul com Emperador l’any 470. El seu pare, Flavio Orestes, és el cap general de l’exèrcit romà. Odoacer, líder de l’exèrcit de terra de bàrbar, fa certes demandes d’Orestes la nit abans de la coronació i Orestes es nega. El dia de la coronació, Roma és atacada pels bàrbars, que van matar Orestes. Ròmul es va refugiar a Capri juntament amb el seu assessor Ambrosino. Mentrestant, a Capri, és la mítica espasa Excalibur i Ròmul és rescatat de Capri pel general Aureli i alguns supervivents legionaris, acompanyats d’un guerrer bizantí anomenat Mira, que busquen l’ajuda dels bizantins, però s’adonen que ells han traït i els han lliurat d’Odoacer. Ròmul i Aureli van decidir buscar un refugi a la Gran Bretanya, on la Legió IX continua sent lleial a Roma. Al final de la pelicul·la Aureli i Mira, sobreviuen a la batalla, i adopten a Ròmul com el seu fill. Ròmul acaba sent el rei Pendragón, pare del rei Artur. També es descobreix que Ambrosino era el mag Merlí.

TRÀILER:

[youtube]http://youtu.be/R-OVAXXrV6o[/youtube]

CRÍTICA:

“Evoca a un montón de -mejores- películas en su intrincado recorrido que va desde el imperio romano a las leyendas artúricas, pero no ha cogido nada prestado que hubiera podido hacer el viaje disfrutable.”

Neil Genzlinger: The New York Times
“Medio decente visualmente, la cinta tiene problemas en casi todos sus aspectos y líneas, empezando por el casting, pasando por su planteamiento y acabando por los diálogos.”

José Manuel Cuéllar: Diario ABC
“El buen plantel de actores ayuda a sobrellevar una función tan liviana como fácilmente olvidable.”

Miguel Ángel Palomo: Diario El País
“Para últimos fans del péplum familiar. Lo mejor: el rescate en Capri. Lo peor: la caminata alpina tipo El Señor de los Anillos.

Fausto Fernández: Fotogramas

Diferencies entre el llibre i la pel·licula: Partint que aquest guió està basat en una obra de ficció ambientada en l’ocàs d’Occident, i no en una biografia o història real, hi ha moltes diferències entre la pel·lícula i la novel·la, però moltes més si revisem la història real.

La guerrera de molt bon veure, Mira, no apareix en la novel·la; resulta difícil de digerir una dona-soldat hindú en la cort de Constantinoble, però la ficció ho suporta tot. El personatge femení principal en el llibre és Livia, a qui Aureli salva de l’assalt d’Àtila a Aquilea sent una nena, i s’uneix al grup de camí a Britània. Aquesta complexa fugida a través d’una Gàl·lia dividida, gairebé un terç de la novel·la, ni apareix en la pel·lícula.

D’altra banda, Orestes no va morir a la seva casa a les mans dels homes d’Odoacer, sinó després de la revolta hérula de Ticí, igual que el germà va deposar el noi en Ravenna, i no a Roma. No hi ha constància que el jove Ròmul August sortís mai del seu confinament de Lucullanum (Castell dell’Ovo, Napoli), per la qual cosa l’excursió a Britània és part de la ficció de Manfredi. El seu rastre es perd en el 511. L’illa portava sense romans prop de setanta anys, per la qual cosa trobar-nos amb legionaris reconvertits a llauradors és una mica estrany ja que el més joves tindrien noranta anys. A més, la IX legió va ser liquidada en temps de Marc Ulpi Trajà.

Novel·la de Valerio Massimo Manfredi: La darrera legió

Nora Domingo i Marta Verde
2n Batxillerat C
Llatí.

Gladiator, de Ridley Scott

Publicat el 15 febrer 2013 per laaia1310

FITXA TÈCNICA

Nom original: Gladiator
Director: Ridley Scott
Guionistes: David Franzoni, John Logan i William Nicholson.
Any d’estrena: a l’any 2000
Durada: 155 min. / 171 min. (versió llarga)
Repartiment: Russell Crowe, Joaquin Phoenix, Connie Nielsen, Oliver Reed, Richard Harris, Derek Jacobi, Djimon Hounsou, David Schofield, John Shrapnel, Tomas Arana, Ralf Moeller i Spencer Treat Clark.

País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Drama bèl·lic.

ARGUMENT

La pel·lícula es situa cap a l’any 180 a.C. On el protagonista Màxim Decimus Meridius és un gran general hispà que ha conduït els exèrcits de l’emperador Marc Aureli nombroses victòries.

En un d’aquestes victòries en les quals l’exèrcit romà es conduït per Marc Aureli cap a una batalla sobre les tribus germàniques, una victòria la qual donarà fi a una llarga guerra en els límits de l’imperi romà. Amb aquesta gran victòria en Màxim en guanya la confiança y l’estima de l’emperador el qual encara tenint un fill, Còmode, decideix deixar el poder temporal fins que el senat de Roma assumeixi finalment el govern de l’imperi. Quan el seu pare l’informa de la seva decisió, Còmode assassina al seu progenitor en un atac de ràbia i es fa amb el poder.

Còmode intenta guanyar-se la lleialtat de Màxim, però el militar s’adona del que ha succeït. En aquest moment el general és traït pel seu amic, Cinquè, que a pesar instrueix als pretorians perquè l’executin a ell i a la seva família a Hispània. Màxim aconsegueix desfer dels seus botxins i emprèn el retorn a la seva llar a tota velocitat, però no arriba a temps de salvar la seva dona i el seu fill.

Un cop ha enterrat la seva família i adolorit i cansat per la seva mort es desmaia i inconscient cau en mans d’uns esclavistes que se l’emporten el nord d’Àfrica on es comprat per Pròxim i obligat a lluitar com a gladiador. Més tard se l’emporten al coliseu de Roma, on l’emperador Còmode a organitzat un jocs de gladiadors. On Màxim amb les seves victòries aconsegueix guanyar-se al públic amb el seu rostre tapat. Però al reu rostre queda descobert, ja que l’emperador sent una gran curiositat per saber qui s’amaga darrere d’aquella màscara.

Màxim és estimat pel públic per aquest motiu l’emperador no pot acabar amb la seva vida. Mentrestant el protagonista junt el seu antic amic i la germana de l’emperador conspiren l’enderrocament d’aquests, però l’emperador obliga a confessar-ho tot a la seva germana.

Més tard Còmode organitza una batalla al Colisseum contra el gran gladiador però aquests es apunyalat abans del combat per tal de perdre possibilitats de guanyar, tot y així Màxim mata l’emperador. Però Màxim ferit per la seva ferida acaba morint amb una visió abans de la seva mort de la seva estimada família.

TRÀILER

CRÍTICA

Gladiator, va ser una pel·lícula de romans espectacular i bastant el·laborada, ja que es van deixar bastants diners per fer-la.

Agrada molt per la part de les lluites de gladiadors i per la seva part dramàtica, com l’escena quan Màxim troba a la seva família morta. Aquesta pel·lícula va guanyar molts premis:

– Un Oscar al 2001 al millor actor, a la millor pel·lícula, al millor vestuari, al millor so i als millors efectes.

– Un Globus d’Or al 2001 a la millor pel·lícula dramàtica i a la millor banda sonora original.

-Un BAFTa al 2001 a la millor pel·licula.

Aquest film ens mostra de moltes maneres la manera de viure del romans en aquella època, s’ha de dir que està elaborat des d’un punt de vista molt objectiu,ja que cal destacar que molts del personatges d’aquesta pel·lícula són reals. Però s’ha de dir que l’argument del film és fictici. Per això el que ens mostra és que encara que intenta mostrar la realitat, el film busca la intensitat i l’emoció per sobre de la veritat històrica. No obstant això, malgrat aquesta falta de rigor en els esdeveniments, el film de Scott presenta aspectes de la societat, l’urbanisme, l’art o les tradicions de l’Imperi Romà amb una important dosi de credibilitat. Al “Making of” de Gladiator seu director explica que volen ensenyar la colossal Roma d’una manera molt creïble, buscant “mostrar la grandesa de Roma i alhora la seva corrupció i decadència”, els dos emperadors de la pel·lícula són d’alguna manera la encarnació d’aquestes dues idees.

Un dels aspectes històrics millor reflectits pel film és el de les sempre presents disputes entre els partidaris de tornar a la República (representats per Grac i el propi Marc Aureli) i els defensors a ultrança de l’Imperi (Còmode i els pretorians, sobretot), tot i que hem de tenir en compte que els patricis estaven més interessats en perpetuar el seu poder econòmic i accedir al consolat, però això últim no s’acaba de veure a la pel·lícula. Un altre dels aspectes molt ben caracteritzats en la pel·lícula és l’exèrcit romà, del qual ens mostren destacaments d’infanteria i cavalleria, armes de curt i llarg abast, màquines de guerra, jerarquia dels comandaments … amb les característiques que podem observar en qualsevol llibre d’història militar romana. L’actitud dels soldats es mostra d’una manera més creïble que en altres pel·lícules, perquè s’ha volgut evitar la imatge dels soldats idealitzats que lluiten per la glòria, a Gladiator, com explica un dels consellers tècnics del film (en cap cas es parla d’assessor històric) és un exèrcit professional que lluita per la seva paga i no per la glòria personal o la de l’Imperi.

La tecnologia és un element que cal tenir en compte a l’hora de comparar Gladiator amb pel·lícules més antigues, i és que les possibilitats que ofereixen els efectes informàtics fan que la caracterització tingui més importància que la qualitat narrativa (gairebé l’única base de les velles produccions). També hi ha un gran esforç per reflectir de manera autèntica l’arquitectura romana de l’època. El principal edifici del llargmetratge, el Colosseu de Roma, va ser fet per ordinador amb un realisme sorprenent, i permet aconseguir una imatge absolutament creïble de l’espectacularitat que havia de tenir.

Per tant, en conclusió podem destacar que, la pel·lícula està plena d’errors històrics (Utilització d’estreps, octavetes impreses, entrada a Roma per un accés de terra en comptes d’una calçada, certs edificis, el veritable regnat de Còmode va durar més de 10 anys, Lucila va morir abans que el seu germà. ..), alguns buscats i altres, simples “ficades de pota”, de manera que es demostra que el caràcter històric de la pel·lícula no va preocupar molt als seus creadors. No obstant això, aspectes tan magnífics com la recreació de Roma o de la batalla en Germània, permeten que la imatge, si més no de la magnitud, sigui més realista que en pel·lícules més antigues, en què es buscava més el realisme dels fets que de les imatges.

Vosaltres creieu que es poden aprendre coses de la història de Roma amb aquesta pel·lícula?
Un romà es podia anomenar, segons les normes de praenomen Maximus?

“Mi nombre es Máximo Décimo Meridio, comandante de los Ejércitos del Norte, General de las Legiones Félix, leal sirviente del único emperador Marco Aurelio. Padre de un hijo asesinado, esposo de una esposa asesinada, y juro que me vengaré en esta vida o en la otra”