Gènere: Drama, Antiga Roma, cine mut, origen del cine, cine èpic.
ARGUMENT
La trama es desenvolupa en els últims anys de l’imperi romà, i en la persecució dels cristians per part de Neró. Precisament el seu nom es deriva d’això fet, Quo vadis, domini? ( “A on vas, senyor?” ) Paraules segons la història cristiana pronunciades per l’apòstol Pere mentre fugia de la persecució romana. D’aquesta pel·lícula es deriven diverses històries, però la principal és l’amor entre Vinici (que és nebot de Petroni )i Lígia una jove cristiana – bàrbara, segrestada per una família romana. Un amor il·lícit entre contraris, que narra la quantitat d’obstacles a vèncer per a aquests dos personatges. A partir d’ allà es desenvolupen un nombre d’accions al voltant de Neró i els cristians. Al final de la pel·lícula Lígia acaba al costat de Vinici, Neró es suïcida i Sant Pere deixa la ciutat, trobant-se amb una aparició de Jesús, per després tornar i morir com a màrtir.
TRÀILER
[youtube]https://youtu.be/fDRFOPannr0[/youtube]
CRÍTICA
“Quo Vadis?” va ser una fita en les primeres pel·lícules èpiques històriques italianes. Degut a que és una pel·lícula bastant antiga, les imatges no són molt bones.
Personalment, tenint en compte l’època de la que és la pel·lícula, crec que està bastant bé.
La nau espacial de transport comercial USCSS Nostramo torna a la Terra provinent del planeta fictici Thedus. Els set membres de la seva tripulació estan en un estat de son criogènic. En rebre una transmissió d’origen desconegut, provinent d’un planetoide proper, l’ordinador central de la nau, «Mare», desperta a la tripulació. Al principi creuen que estan en les proximitats de la terra, fins que s’adonen que en realitat es troben en una regió fora del Sistema Solar. El capità Dallas va canviar el rumb de la nau per acudir a una transmissió d’origen desconegut rebuda cada dotze segons, i que Mare identifica com un senyal d’auxili. Dallas assumeix la responsabilitat d’investigar aquesta transmissió i, amb l’ajuda de l’oficial científic Ash, persuadeix la resta de l’equip perquè col·labori. Gràcies a càlculs de trajectòria realitzats per la nau, descobreixen que estan en el sistema extra solar Zeta II Reticuli, en els límits coneguts d’aeronavegació pels humans i amb rumb desconegut. Finalment, el nostramo arriba a la lluna d’un planeta gegant gasós i desconegut. En ell, la tripulació desenganxa el nostramo del remolc i descendeix al planetoide, d’on prové la transmissió; en el seu aterratge, la nau sofreix alguns danys. El capità Dallas, l’oficial executiu Kane i la navegant Lambert surten a la superfície del planetoide a investigar l’origen del senyal, mentre que el sotsoficial EllenRipley, Ash, i els enginyers Brett i Parker es queden a la nau per fer reparacions.
Dallas, Kane i Lambert descobreixen que el senyal ve d’una nau espacial alienígena encallada des de fa temps. Dins troben les restes fossilitzades d’un gran alienígena assegut a la cadira del pilot, amb un esvoranc en el seu abdomen perforat de dins cap a fora. Mentrestant, Ripley ordena a Mare que realitzi una minuciosa descodificació binària de la transmissió, per la seva correcta reinterpretació i, durant l’activitat, s’adona que és un senyal d’advertència. Dins de la nau abandonada, Kane descobreix una enorme càmera plena de nombrosos ous, un dels quals allibera una criatura que s’adhereix al seu casc, trencant el seu visor i deixant-ho inconscient. Dallas i Lambert el porten al nostramo, on Ash els permet entrar, tot i el protocol de quarantena proposat per Ripley. Un cop a l’interior de la nau, intenten arrencar a la feristela de la cara de Kane, però descobreixen que la seva sang és extremadament corrosiva. Finalment, la criatura es desprèn per si sola i cau morta. Amb la nau reparada, la tripulació desenganxa, acobla el remolc i reprèn el viatge cap a la Terra.
Kane desperta aparentment il·lès, però durant un dinar abans d’entrar en hipersons comença a asfixiar-se convulsament fins que un ésser emergeix violentament del seu pit, matant-ho i ocultant-se en la nau. La tripulació decideix no fer servir armes convencionals, ja que la sang de la criatura podria corroir el casc de la nau, per això la tripulació intenta capturar al monstre amb sensors de moviment i llançaflames. Brett segueix al gat de la tripulació, «Jones», fins a una sala en la qual troba al monstre ja desenvolupat, que l’ataca abans de desaparèixer pels conductes de ventilació de la nau. Dallas el segueix amb la intenció de forçar a l’alienígena a entrar en una resclosa on pugui ser expulsat a l’espai, però l’ésser li tendeix una emboscada i el mata. Lambert implora a la tripulació restant que escapin en una llançadora, però Ripley, següent al comandament, es nega al·legant que la llançadora no podria donar suport vital a quatre persones. Després d’accedir a l’ordinador de la nau, Ripley descobreix que Ash va rebre ordres de portar la nau fins a la seva corporació propietària amb l’alienígena dins, a costa del que li pogués ocórrer a la tripulació. Ash l’ataca, però Parker intervé i li colpeja amb un extintor el que el decapita i revela a la tripulació que és un androide. Abans de ser incinerat, Ash notifica que els tripulants restants no sobreviuran. Més tard, aquests ideen un pla per activar el sistema d’autodestrucció de la Nostromo i escapar a la llançadora, però Lambert i Parker són assassinats per la criatura mentre van a per els subministraments necessaris per a la fugida.
Ripley inicia la seqüència d’autodestrucció i es dirigeix a la nau amb Jones, però l’Alien bloqueja el seu camí. Sense èxit, el sotsoficial intenta avortar l’autodestrucció, i torna a la comporta de la llançadora. Per a la seu alleugeriment, l’ésser ja no es troba aquí i aquesta aconsegueix escapar en la càpsula abans que la Nostromo exploti. Mentre es prepara per entrar a l’hipersò, Ripley descobreix que el monstre es troba amb ella en la llançadora. Després posar-se un vestit espacial, Ripley despressuritza la nau en obrir l’escotilla amb la intenció d’expulsar al ser a l’espai. Després llança un ganxo contra la criatura, manant fora. El cable del mateix embussa la porta i l’alienígena es manté subjecte a ell tractant d’introduir-se en la nau per un dels motors. Ripley activa el motor i l’impulsor envia a l’alienígena a l’espai, amb el que finalment es desfà del xenomorf. En les escenes finals se la veu entrant en un hipersò juntament amb el gat abans de la seva tornada a la Terra.
TRÀILER:
CRÍTICA:
Alien va tenir un gran èxit de taquilla i va rebre una gran acollida per la crítica. És una pel·lícula de terror situada en un futur de ciència-ficció molt realista gràcies a les tècniques que utilitzen. Algunes escenes són veritablement tenebres, tenses i angoixants. Aquesta pel·lícula té una relació amb Prometeu (Προμηθεύς) “el creador de l’home”.
Amb quin ètim grecollatí relacioneu el nom de la pel·lícula? Quins altres referents clàssics hi trobeu? Què n’opineu?
A l’última tasca que es va obrir —Familia mea, gens mea!— vam haver de fer un arbre genealògic sobre la nostra família o sobre una fictícia. Jo, gran fan de la sèrie de HBO ‘Game of Thrones’, vaig escollir la meva casa preferida, la Targaryen, per fer-ho. Per als que no hàgiu gosat veure aquesta meravellosa sèrie, us explico: es tracta d’una sèrie de televisió estatunidenca de fantasia medieval, drama i aventures, creada per David Benioff i D. B. Weiss per a la cadena HBO. Està basada en les exitoses novel·les Cançó de gel i foc, de l’escriptorGeorge R. R. Martin. La seva trama es centra en les violentes lluites dinàstiques de les diferents famílies o cases nobles per el control del Tron de Ferro del continent de Ponent. El passat dilluns 13 es va estrenar la cinquena temporada de la sèrie, i totes les xarxes socials (i els fans) es van tornar bogos a la desitjada nit del debut.
Aquest és el mapa de la sèrie. A més, a dalt a la dreta, podeu veure la relació entre les diferents cases de ‘Game of Thrones’.
Tot i que potser d’entrada no ho hàgiu pensat, també té referents clàssics, com tot a aquesta vida:
El conegut Mur, que és la immensa muralla de gel que separa els Set Regnes de les terres salvatges, ve del Mur d’Adrià, que marcava la final de l’Imperi Romà i frenava les tribus bàrbares del nord del que avui és el Regne Unit.
Un dels personatges més estimats de la saga, Tyrion, també està entre una d’aquestes referències romanes: el petit dels Lannister podria ser Tiberi Claudi Cèsar August Germànic, al que es va apartar del poder durant molts anys per les seves deformitats físiques. Calígula el va fer senador i va arribar a ser emperador en l’època en què Roma va conquistar Britannia i el César es va descobrir com un gran estratega militar i polític molt estimat pel poble. A més, a Líban hi ha una ciutat anomena Tir. Els d’allí, s’anomenen Tyrius i, curiosament, Tyrion és allò que prové de Tir.
El foc valyri és verd i té la major capacitat destructiva de tot Ponent. Crema inclús a l’aigua, el que li atorga un poder quasi màgic. A la realitat, l’imperi bizantí va usar, durant anys, una arma molt semblant coneguda com foc grec. Aquesta substància química cremava sobre i sota l’aigua, fluid que inclús augmentava el seu poder i, gràcies a ell, l’imperi bizantí va aconseguir aturar, en diverses ocasions, l’expansió de l’Islam. Encara avui, es desconeix la seva fórmula creada per alquimistes d’Alexandria. Per això, sempre que es fa referència als fets històrics de ‘Game of Thrones’, es compara amb la batalla de les Aiguesnegres i el setge a Desembarcament del Rei al que va patir Constantinoble per part del Califat.
Es diu també que Valyria és l’Antiga Grècia o Roma i que el mapa de ‘Game of Thrones’ és el d’Anglaterra invertit.
Doncs bé, després de veure tots el referents que té, espero que us hagin entrat ganes de veure aquesta majestuosa sèrie i, si en trobeu cap altre, feu-m’ho saber amb un comentari!
Productora: Coproducció Bélgica-Francia-Italia; Elzévir Films / Europa Corp. / Indigo Film
ARGUMENT
En un petit poble d’Orient Mitjà, la tradició exigeix que les dones vagin a buscar aigua, sota un sol ardent, a la font que neix a la part alta d’una muntanya. Leila, una jove casada, proposa a les altres dones una vaga de sexe: no mantindran relacions sexuals fins que els homes col·laborin amb elles en el transport de l’aigua fins al llogaret.
La font de les dones és una pel·lícula que explica una història d’entre dones amb la complicitat d’alguns homes.
Aquesta pel·lícula ens mostra la capacitat de la dona per transformar la realitat, la seva fortalesa per afrontar els conflictes, la seva passió per la vida, la seva audàcia per resoldre les dificultats, la seva alegria, la seva capacitat d’aguant i sofriment també ens mostra l’autoritat de les tradicions i de l’ordre patriarcal que reprimeix i esclavitza a moltes dones.
La lluita diària entre marits i esposes. L’exotisme del lloc, l’Atles Marroquí, les gents amb la seva manera de vida real, les friccions diàries en un lloc remot però que també succeeix a la nostra ciutat o poble, ens fan seguir sense pausa el curiós i senzill guió. Recomanada per a feministes, admiradors del Magrib, cinèfils que estiguin farts del cinema tòpic, i altres variades persones que desitgin gaudir d’un drama molt bé ambientat mes a baix de Ceuta.
Està ambientada a l’Atenes 411 a. C. Atenes i Esparta estan immersos en una guerra. Com sembla que els homes no aconsegueixen solucionar res, un grup de dones gregues, decideixen que la millor manera per acabar amb la guerra del Peloponès, és l’abstinència sexual.
Lisístrata, és una dona atenesa, que farta ja de no veure el seu marit, ja que aquest està sempre en guerres, decideix reunir un grup de dones, de diferents parts de Grècia. Lisístrata els planteja, que després de molt cavil·lar, ha arribat a la solució, de com acabar amb la guerra del Peloponès, i així poder veure els seus marits; això és ni més ni menys, que l’abstenció sexual. En un primer moment les dones s’escandalitzen, perquè consideren que tenir relacions sexuals era el millor del món. Després amb el pas del temps les dones accepten, i pacten un jurament, el qual resava, que excitarien els seus marits, però no practicarien el sexe. Cada dona s’encarrega de propagar el jurament per tota la seva ciutat, així cap home podria satisfer els seus desitjos sexuals.
Les dones prenen l’Acròpolis atenesa, on hi ha els diners de la ciutat, així no podria ser usat amb finalitats militars. El cor d’ancians intenta fer fora les dones de l’Acròpolis, mantenint una lluita verbal, entre els dos cors. Arriba un comissari amb arquers, per intentar fer fora les dones, però ni així ho aconsegueixen. La lluita verbal, passa a corporal. Algunes dones, intentar deixar-ho, doncs no suporten més, però Lisístrata les convenç perquè tornin al seu lloc, a l’Acròpolis.
TRÀILER:
CRÍTICA:
A la pel·lícula trobem ironia que és la figura del discurs en què es dóna a entendre el contrari del que es diu. La trama està molt ben adaptada i interpretada.
La pel·lícula atresora escenes meravelloses i sobretot els actors fan unes interpretacions fantàstiques, com per exemple Maribel Verdú, una de les nostres millors actrius.
A veure si esbrineu que agafa Bellmunt del Ralf König?
Aquesta crònica sobre la lluita del polític i activista Martin Luther King Jr. en defensa dels drets civils se centra en la marxa des de Selma a Montgomery, Alabama, en 1965, que va portar al president Lyndon B. Johnson a aprovar la llei sobre el dret al vot dels ciutadans negres.
TRÀILER:
[youtube]https://youtu.be/x6t7vVTxaic[/youtube]
CRÍTICA:
En aquesta pel·lícula hi trobem un cas d’Antígona en tota regla. Martin Luther King convoca una marxa el 1965 a favor del dret de vot i la igualtat contra la injustícia racial que és present arreu del país. Tot i les conseqüències que preveuen, els ciutadans negres decideixen reivindicar-se contra els que es neguen als seus drets com a ciutadans nord-americans. Aquests que es mostren valents, lluitadors i plens de coratge actuen en contra de les lleis de la ciutat, per tal de seguir les lleis morals, com Antígona. Creont es pot relacionar amb les forces de seguretat, que en aquest cas actuen encontra dels ciutadans negres, els quals els ataquen inclús arriben a matar. Al contrari d’Antígona, però, tot i les repercussions viscudes, els ciutadans negres surten victoriosos i aconsegueixen el seu propòsit.
En aquest treball, seguint la pervivència de l’Odissea en el cinema, he fet una petita comparació entre la història de la pel·lícula l’Odissea i les pel·lícules: Alícia en el país de les Meravelles, Robin Hood, El Mag d’Oz, Germà Ós, Stuart Little i Shrek. Aquí us deixo uns enllaços d’altres treballs on podeu trobar més informació, les pel·lícules comparades són: Simbad, On estàs, germà?, Els Simpsons, Els Ocells i Penèlope.
Thomas Bidegain, Rodney El Haddad, Jihad Hojeily, Nadine Labaki, Bassam Nessim
Música
Khaled Mouzannar
Fotografia
Christophe Offenstein
Repartiment
Nadine Labaki, Kevin Abboud, Claude Baz Moussawbaa, Julian Farhat, Ali Haidar, Layla Hakim, Yvonne Maalouf, Antoinette Noufaily, Kevin Abboud, Petra Saghbini, Mostafa Al Sakka, Sasseen Kawzally, Caroline Labaki
Productora
Coproducció Líban-Francia; Les Films des Tournelles / Pathé / Les Films de Beyrouth
Gènere
Drama. Comèdia. Musical. Comèdia dramàtica.
Premis:
2011: Festival de Toronto: Millor pel·lícula (Premi del Públic)
2011: Festival de Cannes: Secció oficial a concurs (secció “Un certain regard”)
2011: Critics Choice Awards: Nominada a millor pel·lícula estrangera
ARGUMENT:
Una comitiva de dones vestides de negre es dirigeixen al cementiri, sota un sol abrasador, estrenyent contra el seu cos fotos dels seus esposos, pares o fills. Totes comparteixen el mateix dolor, conseqüència d’una guerra funesta i inútil. En arribar a l’entrada del cementiri, la processó es divideix en dos grups: un musulmà i un altre cristià. En un país destrossat per la guerra, aquestes dones mostren la infrangible determinació de protegir les seves famílies de tota classe d’amenaça exterior. Amb enginy, inventant estratagemes esperpèntiques, intentaran distreure l’atenció dels homes perquè oblidin el rancor.
TRÀILER:
CRÍTICA
Labaki ens acosta una senzilla història, però efectiva, que aconsegueix entretenir, però alhora fa pensar l’espectador. Aquesta pel·lícula és un gaudi de principi a fi.
La història que ens presenta és el d’unes dones de poble que estan cansades de perdre homes, és a dir, avis, pares, fills i néts, i tots ells a causa d’una de les invencions més grandioses o estúpides, com és la religió. En un poble on viuen cristians i islamistes, la tensió es palpa en l’ambient.
Labaki porta un guió senzill, amb una història lineal, mantenint sempre al centre les dones, el seu dolor i el seu sofriment en una lluita unida, tant islamistes com cristianes, perquè no es desbordin els esdeveniments, i tot això envoltat de dosi còmiques, romàntiques i dramàtiques, donant a l’espectador aquestes gotes necessàries perquè no s’avorreixi i romangui amatent del desenllaç.
En fi, una història de persones senzilles, sense ostentacions cinematogràfics, destinat a persones que gaudeixen del cinema original, on el guió és el més important.
OPINIÓ
Ens ha agradat molt el principi de la pel·lícula i l’estranya coreografia així com el seu missatge de convivència i de pau entre diferents religions.
Aquesta pel·lícula és una comèdia quotidiana en un poble rural on es conviu amb diferents ideologies molt conflictives al llarg de la història com és la religió cristiana amb la musulmana, això implica un conflicte entre els uns i els altres, i la solució és contractar unes prostitutes perquè el conflicte estava arribant molt lluny. Trobem que és una comèdia molt entretinguda, divertida i curiosa. És curiós com un fet pot canviar la convivència d’un poble, amb el to pacífic de la dona. Però avui dia objectivament trobem que si ho apliquéssim a la vida real, seria impensable ja que la mentalitat còmica de la pel·lícula no es podria aplicar per exemple amb el Yihad, ja que la mentalitat que ells tenen és una altra.
Per cert, és ben clara la influència de la Lisístrata. Quin pes hi té la vaga sexual? Com queda diluït? En aquesta Lisístrata libanesa, com definiríeu els homes? i les dones? Què n’opineu?
Nom original:Aníbal ( Aníbal: el pitjor malson de Roma)
Director i guionistes: Edward Bazalgette,Matthew Faulk, Mark Skeet
Any d’estrena: 2006
Durada: 89 min.
Repartiment: Alexander Siddig, Emilio Doorgasingh, Mido Hamada, Hristo Mitzkov, Shaun Dingwall, Tristan Gemmill, Ben Cross, Valentin Ganev, Bashar Rahal, Rob Dixon
País d’origen: Regne Unit
Idioma original: Angles
Gènere: Acció, Drama, Biogràfic, Històric.
ARGUMENT
Aníbal, el pitjor malson de Roma, explora la vida d’un dels majors estrategues de la història. Aníbal va aconseguir frenar l’avanç de l’Imperi romà, portar a les seves tropes a través dels Pirineus i els Alps, davant les mateixes portes de Roma, tot desafiant l’enemic de la seva pròpia terra. Aquesta fabulosa superproducció anglesa de la BBC (British Broadcasting Corporation) combina per a tots els públics el drama de la història amb les últimes investigacions històriques i l’art de les animacions digitals.
TRÀILER
CRÍTICA
Aníbal va ser un dels majors conductors d’homes que mai ha existit, i també un dels pocs grans líders militars. Aquesta modesta producció televisiva és una bona manera d’apropar-nos a la seva figura. Té alguns errors de ambientació que no són adients, i algunes llicències històriques, però en general és bastant respectuosa, la reconstrucció de la Batalla de Cannas, és la major obra d’Aníbal, ja que és magnífica!
Aníbal Barca es probablement l’únic o un dels pocs grans conquistadors amb una intel·ligència superlativa i amb capacitat de superació, (vencedor dels Alps i gran estratega de Cartago) que ens ha arribat en exclusiva per les fonts dels seus enemics romans, que el van odiar com a la pesta, encara i així, no deixaven de respectar-lo, i en no pocs casos, admirar-lo. A més Corneli Nepote el va batejar com el més gran general que havia existit.
Alexander Siddig encapçala aquest repartiment d’un producte digne, però que li falta pressupost per establir unes cotes, que el portin a un nivell més elevat, recreant batalles tan apocalíptiques com la de Zama, on bona part del Mediterrani estava en joc.
Dintre del seus límits, aquest apropament a l’enemic a les seves portes, es digne d’elogi, i admirable en les seves pretensions, encara que Aníbal Barca i la seva època continua esperant aquella pel·lícula o sèrie televisiva a gran escala que ens apropa a aquell futur fenomen terrible i fascinant que va ser la segona guerra Púnica.
Bon dia, som en Raül Àlvarez i en Carlos Thiriet i en aquest apunt explicarem la perviència que té el poema èpic de La Ilíada d’Homer en el cinema i en sèries de televisió.
La Ilíada és una epopeia escrita en vers pel poeta grec Homer, del qual no es tenen clars els seus orígens. En aquesta es narren els esdeveniments de la guerra de Troia, un conflicte semi-mitològic que, segons la llegenda, va ocórrer durant el principi del segle XII a.C., encara que els historiadors antics no es van posar d’acord i alguns parlen de mitjans del segle XIII a.C.
A continuació analitzarem una sèrie de pel·lícules i sèries ambientades en la guerra de Troia, és a dir, en la Ilíada.
– Helena de Troia (1955): Pel·lícula estadounidense que es centra més en la ciutat de Troia abans de la guerra, doncs relata com Paris rapta Hèlena per la seva gran bellesa, a la qual arriba degut a un naufragi mentre viatjava a Grècia per pactar la pau. L’obra es centra sobretot en els fets de Briseida (l’esclava que Agamèmnon roba a Aquil·les, cosa que produeix el desacord entre ells dos) i el comiat d’Hèctor i Andròmaca (Hèctor sap, degut a una profecia, que morirà en la batalla, pel qual tem pel futur de la seva esposa i el seu fill, Astíanax, doncs sap que si els aqueus guanyen, acabaran com esclaus), i la mort del propi Hèctor.
– La ira de Aquil·les (1962): Pel·lícula italiana en la qual ensenya el desè any de la guerra de Troia, en el qual la tensió entre Aquil·les i Agamèmnon augmenta pel fet de Briseida. Els aqueus comencen a perdre força contra els troians pel enfrontament, cosa que produeix una profunda divisió en el campament grec.
– Hèlena de Troia (Tv, 2003): Aquesta és una sèrie estadounidense basada en La Ilíada, òbviament. Però no segueix íntegrament el procés del poema èpic, (relació entre aspecte d’un personatge en la Ilíada i en la mini-sèrie, diferents aspectes diferents entre les dues obres, etc).
Per exemple, en la sèrie, l’actor que fa d’Aquil·les és calb i de composició robusta, en canvi, en la Ilíada, Homer el descriu com un home amb cabell i poc robust.
També han canviat alguns aspectes de la seva personalitat, doncs en el poema, Aquil·les és un guerrer noble i fort, amb un codi moral molt característic i, en el fons, sent amor per Pàtrocle i els seus companys guerrers, però en la sèrie té una personalitat privada d’amor i ressentit profundament pel sentiment de venjança.
També omet personatges molt importants en la trama del poema, doncs Pàtrocle no surt, cosa bastant estranya, doncs és el desencadenant de la fúria d’Aquil·les.
Al cap i a la fi, són aspectes que no importen massa, doncs la mini-sèrie s’enfoca en la vida d’Hèlena, situada cronològicament al final de la guerra de Troia.
– Troia(Pel·lícula, 2004): Segurament aquesta és la recreació més coneguda de la Ilíada, encara que tingui moltes diferències amb el poema homèric, de les quals després parlarem.
En aquesta pel·lícula, protagonizada per Brad Pitt (Aquil·les) i Orlando Bloom (Paris), Aquil·les és un soldat de l’exèrcit d’Agamèmnon, que vol conquerir tot el món hel·lè. Per altra banda, els germans Paris i Hèctor, fills de Príam (rei de Troia), es troben a Esparta celebrant una pau que han signat amb el rei de la poderosa polis, Menelau, que és germà d’Agamèmnon.
Però llavors Paris té una trobada amorosa amb Hèlena, l’esposa de Menelau, i decideix portar-la amb ell a Troia. En cap moment es fa referència al judici de Paris, i per tant no sabem si Paris era estimat per Hèlena a causa de l’ajuda d’Afrodita o per algun altre motiu.
A l’inici de la pel·lícula podem veure una lluita interna d’Aquil·les, que no sap si escollir la glòria i la mort en Troia o una vida feliç i en pau al seu hogar. Finalment, malgrat les insistències de la seva mare Tetis, decideix anar a la guerra.
En el primer dia de guerra, Menelau va retar Paris a lluitar per Hèlena, i aquest va acceptar. Quan Menelau estava a punt de matar Paris, Hèctor l’atravessà amb la seva espasa i el matà, fet que a la història d’Homer no succeeix. També és assassinat Agamèmnon durant el saqueig de Troia per Briseida, que té un romanç amb Aquil·les.
La pel·lícula també ens mostra l’heroi Eneas com un jove que sembla no haver utilitzat mai una espasa, fet totalment contradictori amb la versió homèrica, en la qual el troià és un dels enemics més temibles dels aqueus. La diferència més important és que en la producció cinematogràfica no surt cap déu, i en la història d’Homer ells també prenen part en la lluita.
Quina us sembla la millor recreació de l’obra d’Homer? Creieu que pot tenir pervivència en altres àmbits com la literatura o l’art? Quines altres pel·lícules o sèries relacionades amb la Ilíada coneixeu?
Raül Àlvarez i Carlos Thiriet, alumnes de grec de 1r de Batxillerat
