Mirall hel·lenístic en què Afrodita renya Eros per trencar un alabastre

El déu de l’amor infant és en la tradició occidental un producte de l’època hel·lenística, passat pel sedàs romà. En canvi, en l’art grec de l’època arcaica i clàssica, Eros, dit també Cupido o Amor, és un adolescent gairebé sempre amb ales, tot i que de vegades apareix tibant l’arc. Aquest Eros adolescent encarna la bellesa i l’atracció amorosa; és el déu nascut al mateix temps que Gea i sorgit directament del Caos. Segons una altra versió, neix de l’ou engendrat per la Nit, una meitat del qual serà la Terra i l’altra, el Cel.  Acostuma anar acompanyat d’Hímeros o de Potos que simbolitzen el desig. A partir del segle V aC va adquirint un aspecte cada vegada més infantil i se’l fa generalment fill d’Afrodita. De mica en mica, se’l representa com un nen, sovint amb ales, que es diverteix fent cruels ferides als altres amb les seves fletxes o amb la seva torxa.  Gosa fer mal al mateix Zeus, o a Apol·lo o a la seva pròpia mare. En l’art hel·lenístic i romà, els Amors ja són nens, sovint rabassuts, que voletegen i imiten les accions dels éssers adults. Els poetes alexandrins el presenten jugant a astràbals amb Ganimedes o amb el seu germà Ànteros.

“El rapte de Psique” de William-Adolphe Bouguereau

Els amors de Psique i Cupido, l’únic mite propi d’aquest déu, han donat ales als artistes i així el trobem que es punxa amb una fletxa, li treu punta, li embenen els ulls, la mare el castiga, es punxa amb les espines de les roses, li pica una abella…També el trobem associat a temes més serioses com és el cas de l’Amor sagrat i l’Amor profà de Ticià. A partir del segle XV els amorets, esdevinguts un motiu ornamental, tot sovint es poden confondre amb angelets. Se’ls representa en garlandes, en seguicis, entre nimfes i faunes,… com a infants despullats, anomenats putti. Vien a La venedora d’Amors 1763, Fontainebleau reprèn a principis del període neoclàssic un motiu pompeià trobat el 1759 a la vil·la d’Ariadna a Stabiae.

El gest de silenci, conegut ja en les representacions antigues d’Eros, es veu reforçat pel somriure malèvol del déu infant a “Amor amenaçador” d’ Étienne Maurice Falconet (1716-1791).

“Amor amenaçador” d’ Étienne Maurice Falconet (1716-1791)(Rijksmuseum, Amsterdam)

Tot sovint formen part del seguici dels déus de l’Olimp i sobretot de Venus fins al  segle XIX. Fins i tot formen part dels Memento mori. La torxa cap avall representa la funció de geni de la mort.

“El rapte de Prosèrpina”, de Holbeck (Neue Pinakothek, Munich). Cupido branda la seva fletxa, agafat a la crin d’un dels quatre cavalls que tiren del carro de Plutó, que  agafa Prosèrpina, la jove deessa de qui es va enamorar a primera vista i la va raptar.

Ai, l’amor!

CUPIDON from CUPIDON-LEFILM on Vimeo.

Ai, Amor! Tot i que a Catalunya celebrem per Sant Jordi el dia dels enamorats, Sant Valentí té moltes referències clàssiques. Trieu una frase cèlebre en llatí i/o en grec i acompanyeu-la d’una cançó per anar ampliant L’empremta d’Orfeu, d’una obra d’art, de curtmetratges, d’animacions, de textos clàssics (grecs o llatins) o de tradició clàssica, de mots, amor plurilingüe… i comenteu els motius de la vostra tria. També podeu fer una targeta de Sant Valentí o una carta d’amor.

Que l’Amor us sigui ben propici! Així podreu saber per què Cupido és sempre un nen o un adolescent!