“Phyllis and Demophoon” d’Edward Coley Burne-Jones (1870)
In memoriam Manel Pla
(Adaptació de diferents mites grecs a cura de Margalida Capellà)
Temps era temps, una princesa tràcia de nom Fil·lis es va ben enamorar. Un bon dia va arribar a les costes del seu país un nàufrag que tornava de la guerra de Troia. Aquest va resultar ser un jove príncep, fill del rei Teseu d’Atenes. De seguida es van prometre i el pare de la princesa els va regalar el dret a succeir-lo en el tron. Demofont, però, sentia enyor de la seva terra i desitjava retornar a Atenes. Després d’insistir molt, se’n va anar amb la promesa de tornar-hi. Fil·lis li va anar a dir adéu en un lloc, anomenat després dels ‘Nou camins’, i li va donar un petit cofre, dient-li que contenia un objecte sagrat de la mare Rea, i que no l’obrís fins que no hagués perdut l’esperança de tornar al seu costat.
El príncep se’n va anar i ben aviat es va oblidar de tornar. Fil·lis l’esperà i l’esperà. Passà el temps i arribà el dia convingut. El príncep no havia arribat encara i Fil·lis baixà fins a nou vegades al port a esperar el seu promès. En veure que ja no vindria, li va entrar una enorme pena i es va morir d’amor. La van enterrar i sobre la seva tomba hi va créixer un arbre de tronc clivellat, un ametller; però era un ametller sec, sense cap fulla. El príncep al cap de temps va tornar i es va entristir moltíssim en saber que la seva estimada era morta. Es va posar a plorar i tot plorant va abraçar l’arbre que creixia damunt la tomba. Fil·lis, convertida en ametller, s’alegrà de veure el seu promès i li féu saber que encara l’estimava cobrint l’arbre d’unes flors molt boniques que feien un perfum molt especial i agradable. L’ametller aviat es va tornar verd i va fer molts ametllons, com a fruit del seu amor.
Tots els anys, l’ametller perdia les fulles per celebrar la mort de la princesa i, amb els darrers freds hivernals, es cobria miraculosament de petites flors blanques i rosades i, al cap d’un mes, apareixien les fulles verdes en recordança de l’encontre amb el príncep, i després fructificaven els ametllons en ametlles.
L’ametller, encara ara, és l’arbre que primer floreix i, abans que l’hivern acabi, ens anuncia la primavera. És l’arbre dels enamorats i les seves flors són tot un símbol d’amor, de mort i de resurrecció.
(Vegeu Els ametllers)
Un relato narrado con una sensibilidad envidiable, enhorabuena por transmitir tan bien esa historia. El almendro y especialmente sus flores siempre me provocan una gran sonrisa.
Muchas gracias, Ana. Cuando florecen los almendros, unos pocos aquí en el Maresme (cerca de Barcelona), siento nostalgia de mi isla natal. Mallorca ya debe estar cubierta de flores blancas y debe oler a miel. La fascinación por los almendros me viene de pequeña. Recuerdas aquella canción de Maria del Mar Bonet “Història d’una jovençana que es transforma en un arbre” en Bon viatge faci la cadernera? De todas formas, la sonrisa es el mejor antídoto.
Cruenta natura que has esclatat aquests dies en esplendorosa primavera en acollir la terra la llavor de les cendres de l’amic. El teu festí exhuberant de llum, flor i calor, però, no eixugarà per més que m’abraci el plor del meu cor, condemnat de per vida a l’enyor.
Sempre et duré al cor.
A la llar de l’Oleguer tenen plantats uns ametllets que, efectivament van florir fa pocs dies davant de la sorpresa d’aquests petits infantons. Avui ja en recollien alguns pètals i ben aviat tindran els ametllons entre les mans. Segur que als menuts els encantaria sentir aquesta història tan ben explicada, tan senzilla i complexa a la vegada, com la majoria de coses que ens envolten.
Una abraçada
Joan Marc
Molt maca la història m’ha agradat molt. Sí, és veritat: els atmellers són molt bonics.
La història que relates no és exempta d’una poetissitat extraordinària. Jo me’n recordo que de petita per Tots Sants passava per un jardí d’ametllers en la terra que m’ha vist créixer i on romandré en pensament.Aquests arbres sempre m’han aportat tendresa i enyorança; sentiments que no s’han de perdre mai.
Una abraçada
Virgínia Giner
que maca la història, et fan venir ganes de tenir novio y tot jajajaj….y ara que ve san valenti mmmm “me buscare uno”
El que m’agrada de tenir novio son els regals que et donen per sant valenti res mes jeje!!!
wenu la història es molt romantica.
quina història tan maca.
m’ha agradat molt.
els ametllers són mol macus.
Però els novios.. jajajaj!
petooonsss Margalida 🙂
LA història és maca al final, perque al principi no m’agradat. primer ningú no mor d’amor(tema apart que l’amor existeixi) i em fa molta rabia que despres cuan torna el noi la plori molt a la seva estimada, perque ell l’estima..dons si tan l’estimava perque va trigar tan en tornar?que feia mentres ella lesperava?segur que sol no estaria…si es maca
ola ma agradat multisim!
jeje
adeu us estimu!
sok la gemaa!:)
En Demofon aquest la va cagar ben cagada xD
Aixó no es fa, home!
Si tan enamorat estava com es que es va olblidar tan rapidament d’ella?
Y ara m’he quedat amb la curiositat de saber que hi habia a la capsa!
Pingback: El Fil de les Clàssiques » Blog Archive » Els ametllers de nou florits!
Pingback: Aracne fila i fila » Blog Archive » Ametllers
Ens ha agradat molt aquesta recreació que fas de la història de Fil·lis i Demofont i ens hem pres la llibertat de reproduir-ho al nostre bloc:
L’ametller, l’arbre que primer floreix
Suposem que no et molestarà.
Salut, gràcies i endavant.
Amics arbres • Arbres amics
En absolut, és tot un honor per a mi i per a El Fil de les Clàssiques. Moltíssimes gràcies per fer-m’ho saber aquí. M’ha agradat molt el relat amb veu sintètica! Arbres amics, amics arbres és un bloc que fa temps i de tant en tant segueixo. M’agrada molt. Ara que a classe treballem els mites ovidians que es transformen en arbres, a partir de Narracions de mites clàssics 2a part, farem alguna visita i esperem que alguna col·laboració des d’ Aracne fila i fila. Bona florida de l’ametller!
preciós! osigui es nota que és un mite, però nose, el trobo interessant. A mi tot el que són els mites relacionats amb l’amor, 😛 m’encanten. M’agrada creure que existeixen. Però nose, personalment trobo que Demofon va fer malament. Encara que diuen que més val tard que mai…
Molt maca aquesta història, m’agradat molt
Hola!
Un relat molt bonic. A l'”Ars amandi”, es posa aquest mite com a exemple en consell dels versos propers al [350].
En aquest moment, el consell que Ovidi ens dóna és que, quan tenim una relació, primerament hem de fer que la nostra parella s’acostumi a nosaltres i, després, quan s’hi hagi acostumat, deixar-li un temps de repòs, és a dir, marxar. És la causa d’aquesta absència la que provoca la mort de la jove Fil·lis. Per tant, les absències no han de ser massa llargues, sinó que han de ser d’una durada suficient perquè l’amor retorni amb més força que abans.
Crec que és un consell bastant útil. No crec que s’hagi d’acostumar la parella a estar amb tu, ja que la rutina, sobretot quan ets jove, no és una cosa massa agradable. Tot i això, és cert que, quan has estat un temps sense alguna cosa, després en tens més ganes i et sembla encara millor que abans.
Adéu!!
Hola 🙂
M’ha semblat molt maca la història i sobretot molt romàntica. Tot i que és una mica excessiu el fet de morir d’amor, m’agrada aquest tipus d’històries són les que més m’arriben al cor.
Moltíssimes gràcies per aquesta història tan preciosa.
L’has explicada molt bé i has mostrat el sentiment que es mereix, la veritat és que sempre m’han agradat molt les flors de l’ametller i ara que he llegit el mite m’agraden molt més.
Gràcies, adeu! 🙂
Moltes gràcies, noies! Els vostres comentaris m’han emocionat i això que encara els ametllers no estan florits! Coneixeu la cançó de la Maria del Mar Bonet que evoca aquesta història? Al bloc la trobareu!
Una història bella i trista, com moltes de les estem treballant enguany. L’amor tot s’ho val, i alguns dels consells d’Ovidi són ben aprofitables.
Ho has relacionat bé amb el text ovidià, Carla, però ara podríeu comentar la segona part del consell. Què passa si el temps de separació és llarg? Quins exemples mitològics es posen per il·lustrar-ho?
Gràcies pel text, Margalida.
Hola!
M’agrada’t molt aquesta historia, es súper romàntica!
Crec que aquesta historia ens dona un bon consell que també el podem veure en el llibre que estem llegint aquest any a llatí, l’art d’estimar.
En una part d’aquest llibre Ovidi ens dona un consell que diu que facis que el teu enamorat o enamorada s’acostumi a tu, i quan això passi absentat perquè pugui trobar-te a faltar, però Ovidi ens aconsella de que la absència no sigui molt llarga perquè amb el temps l’ànsia disminueix, com jo diria “qui molt s’absenta aviat deixa de fer falta”.
Pingback: [BLOCKED BY STBV] Aracne fila i fila » Blog Archive » Ara que ha tornat Demofont
http://alfredosanchezgarzon.blogspot.com.es/2012/04/la-luz-de-los-almendros-del-rincon-de.html
Pingback: L’EMPREMTA D’ORFEU » En el Muelle de San Blas de Maná
Pingback: “Els ametllers de Sarrià”, de Josep Carner | El Fil de les Clàssiques
http://navegandoporgrecia.com/amores-de-invierno/
Pingback: El pas del temps, acció artística a partir de textos llatins | El Fil de les Clàssiques