Quan arribem a l’època del Barroc i comencem a parlar dels castrati i veiem la pel·lícula “Farinelli il castrato” a tothom se li posen els pels de punta (especialment als nois…)  en saber per tot el que havien de passar aquells nens quasi adolescents.

Cal que sapigueu  que aquesta pràctica ja es va eliminar el 1902 quan el Papa Lleó XIII va prohibir que aquests cantants cantéssin al cor de la Capella Sixtina. L’últim castrat, Alessandro Moreschi, es va retirar el 1913!!!

El que si que hi ha actualment és un tipus de veu, la de contratenor, que té unes característiques tímbriques similiars. La tècnica que utilitzen aquests cantants és la del falset i la de la veu de cap. Amb aquesta tècnica els contratenors aconsegueixen fer una veu que  aquells que no hi estan acostumats sovint la confonen amb la d’una veu femenina, tot i que són totalment diferents.

No cal dir que la música pop també ha tingut els seus cantants de veu especialment aguda com els australians Bee Gees o actualment Mika. Els germans Gibb (Bee Gees) van fer autèntic furor als anys 70 i recentment la seva música s’ha tornat a posar de moda. Us preguntareu com s’ho fan per cantar unes notes tan agudes?!! Doncs utilitzant la mateixa tècnica que  la de la dels contratenors, fent veu de falset i veu de cap.

Us deixo algunes audicions: 

 “Ave Maria” cantat pel contratenor rus Slava Kagan-Paley

“Se ogni guardo” de A.VIVALDI cantada pel cantant francès Philippe Jaroussky. Tot i que ell mateix es defineix com contratenor, té uns aguts de soprano d’una gran bellesa i dolçor (hi ha que el classifica com a sopranista). Les seves agilitats són perfectes i l’expressivitat amb què intepreta Vivaldi o Handel m’emociona moltíssim.

També us deixo una de les cançons més famoses dels Bee Gees “Staying Alive”

Amb quin d’ells us quedeu.

“Castrats per amor a l’art”. Aquest és el títol d’una exposició que l’any 2006 es va fer a la Handel House Museum a la ciutat de Londres.

Durant uns 200 anys aproximadament, la veu dels castrats va ser un element imprescindible del Barroc (s. XVI al XVIII). El registre i color  de la seva veu  afegit a les seves habilitats vocals, va fer que Handel i altres compositors creessin obres exclusives per a ells.  Pocs cantants d’avui han aconseguit superar-los en delicadesa, virtuosisme vocal i coneixement de les possibilitats de la veu humana.

L’èxit d’aquest fenómen va coincidir amb la gran època de l’òpera seria, quan la veu irreal dels castrati encaixava a la perfecció en els personatges d’herois mitològics, deus i figures de llegenda.

Eren els preferits del públic. Superaven en potència i riquesa de matisos a les veus femenines. De fet, ells representaven en moltes ocasions papers femenins (com en les òperes i oratoris de Händel). Hem de tenir en copte que a les dones els estva prohibit cantar a l’esglèsia: Mulier taceat in ecclesia, segons una epístola de Sant Pau. 

Val la pena que feu una ullada a tot el que s’explica a “Castrats per amor a l’art”. No cal dir que sempre hi ha aquell element una mica morbós per exemple quan es parla dels castrats i de la seva vida amorosa, però no hem d’oblidar que la música Barroca i més concretament l’òpera barroca, no seria igual sense aquestes veus.

Una pel·lícula que val molt la pena per coneìxer aquesta època i el paper dels castrats en la música és “Farinelli il castrato“. Carlo Broschi, Farinelli, (vegeu “El gran Farinelli, il ragazzo” )va ser un dels castrats més reconeguts d’aquella època i una celebritat del moment equivalent al que avui seria una estrella de Hollywood. Tanta era la seva fama, que fins i tot Isabel de Farnesío esposa de FelipV el va anar a trobar buscant un remei musical a la depressió que patia el seu marit. Es veu que en les llargues nits d’insomni del monarca l’ùnic que el tranquilitzava eren les dolces melodies del cantant (pobre Farinelli!!!). Debia fer-ho molt bé perquè es va quedar a la cort espanyola més de 20 anys. Vegeu “Farinelli cantante privado de la corte espanyola”