“Castrats per amor a l’art”. Aquest és el títol d’una exposició que l’any 2006 es va fer a la Handel House Museum a la ciutat de Londres.

Durant uns 200 anys aproximadament, la veu dels castrats va ser un element imprescindible del Barroc (s. XVI al XVIII). El registre i color  de la seva veu  afegit a les seves habilitats vocals, va fer que Handel i altres compositors creessin obres exclusives per a ells.  Pocs cantants d’avui han aconseguit superar-los en delicadesa, virtuosisme vocal i coneixement de les possibilitats de la veu humana.

L’èxit d’aquest fenómen va coincidir amb la gran època de l’òpera seria, quan la veu irreal dels castrati encaixava a la perfecció en els personatges d’herois mitològics, deus i figures de llegenda.

Eren els preferits del públic. Superaven en potència i riquesa de matisos a les veus femenines. De fet, ells representaven en moltes ocasions papers femenins (com en les òperes i oratoris de Händel). Hem de tenir en copte que a les dones els estva prohibit cantar a l’esglèsia: Mulier taceat in ecclesia, segons una epístola de Sant Pau. 

Val la pena que feu una ullada a tot el que s’explica a “Castrats per amor a l’art”. No cal dir que sempre hi ha aquell element una mica morbós per exemple quan es parla dels castrats i de la seva vida amorosa, però no hem d’oblidar que la música Barroca i més concretament l’òpera barroca, no seria igual sense aquestes veus.

Una pel·lícula que val molt la pena per coneìxer aquesta època i el paper dels castrats en la música és “Farinelli il castrato“. Carlo Broschi, Farinelli, (vegeu “El gran Farinelli, il ragazzo” )va ser un dels castrats més reconeguts d’aquella època i una celebritat del moment equivalent al que avui seria una estrella de Hollywood. Tanta era la seva fama, que fins i tot Isabel de Farnesío esposa de FelipV el va anar a trobar buscant un remei musical a la depressió que patia el seu marit. Es veu que en les llargues nits d’insomni del monarca l’ùnic que el tranquilitzava eren les dolces melodies del cantant (pobre Farinelli!!!). Debia fer-ho molt bé perquè es va quedar a la cort espanyola més de 20 anys. Vegeu “Farinelli cantante privado de la corte espanyola”