Alexander, d’Oliver Stone

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Alexander

Director: Oliver Stone

Guionistes: Oliver Stone, Christopher Kyle, Laeta Kalogridis

Música: Vangelis

Any d’estrena: 2004

Durada: 175 min.

Repartiment: Colin Farrell, Angelina Jolie, Anthony Hopkins, Val Kilmer, Jared Leto, Rosario Dawson, Jonathan Rhys-Meyers, Brian Blessed, Ian Beattie, Rory McCann, Elliot Cowan, Connor Paolo, Joseph Morgan, Gary Stretch, John Kavanagh, Raz Degan, Annelise Hesme, Nick Dunning, Toby Kebbell, Neil Jackson, Denis Conway, Féodor Atkine, Tim Pigott-Smith, Bin Bunluerit i Francisco Bosch

País d’origen: Estats Units amb la col·laboració dels Països Baixos, Alemània i França

Idioma original: Anglès

Gènere: Aventura, Històric, Acció, Biogràfic, Drama Històric, Romàntic i Bèl·lic

ARGUMENT:

La pel·lícula comença amb la mort del protagonista, en el 323 a.C., quaranta anys més tard, el seu amic i general Ptolomeu va relatant la seva vida. La història se situa a l’antiguitat, a l’època on Alexandre era rei de Macedònia. Va començar a regnar als vint anys. Es va apoderar primer de Grècia i, després de conquerir l’immens Imperi Persa, va seguir avançant cap a l’Índia. Va ser un gran estrateg que mai no va perdre una batalla, un home que va deixar empremta a la història de la humanitat gràcies als seus somnis i gestes al camp de batalla. Quan va morir, als 33 anys, havia forjat un imperi sense precedents en la història. Els personatges més influents de la seva vida van ser: Filippo, el seu pare; Olímpia, la seva mare; Hefestió, el seu gran amic; Roxana, la seva ambiciosa dona, i el general Ptolemeu, confident i lleial company d’armes.

TRÀILER:

CRÍTICA:

A banda dels premis que va rebre, la pel·lícula dirigida pel director Oliver Stone va tenir 3 versions. Una primera, que era el muntatge original, d’uns 175 minuts de durada. En la primera, el muntatge del director va sortir el 2005, quasi un any després que la primera versió s’estrenés en el cinema. La segona versió va ser realitzada pel mateix director de la pel·lícula i aquesta tenia una durada d’uns 167 minuts, és a dir, va fer una retallada a l’original. La tercera i última versió es tracta de la més extensa, gràcies als 214 minuts de durada que té, i va ser la versió “final”.

Parlant del tema econòmic de la pel·lícula, veiem que amb un pressupost de 155.000.000 de dòlars no va aconseguir triomfar a la taquilla americana, la més potent del món, on tan sols va aconseguir recaptar 34.000.000 de dòlars. La recaptació a la resta del món va fer de balança, ja que va guanyar uns 167.300.000 dòlars americans.

A grans trets, la pel·lícula intenta “explicar” la vida d’Alexandre, les relacions amb les persones més pròximes a ell, el seu caràcter, les batalles èpiques que va viure…La pel·lícula se centra massa a explicar el comportament d’Alexandre amb la seva família i els seus companys, deixant una mica d’una banda la part més d’acció que solen tenir aquestes pel·lícules. Per tant, podem dir que s’allunya dels trets característics del cinema de Hollywood, ja que poden fer una pel·lícula amb moltíssimes escenes de lluites, guerres… prefereixen centrar-se en el tema de relacions personals.

La pel·lícula intenta centrar-se en els seus aspectes més humans, en especular sobre els seus comportaments i sobre la influència que poguessin haver tingut en les seves decisions tots aquells que el van envoltar durant la seva existència.

A la pel·lícula, es fa entendre de moltes maneres que Alexandre té tendències homosexuals, és a dir, li agraden els homes. Aquest fet està basat en les creences que es tenen en relació al gènere sexual pel qual Alexandre se sentia atret. Tant a la pel·lícula com a la vida real es diu d’una manera relativament explícita que Alexandre se sent atret per Hefestió. A causa d’aquesta escena, un grup d’advocats grecs va amenaçar amb posar una demanda a la productora Warner Bros i el director Oliver Stone per insinuar la bisexualitat d’Alexandre el Gran, tot i que va renunciar a fer-ho després d’assistir a una visualització privada de la pel·lícula, com un pas exclusiu.

Fascinat per Alexandre des de la infància, Stone somiava realitzar la seva història des de fa molts anys. Aquesta realització la va aconseguir en part gràcies a Robin Lane Fox que va exercir com a assessor històric. Autor del reeixit Alexander the Great, i professor d’història clàssica al New College (Oxford), des de 2002 va treballar estretament amb el director Oliver Stone tant en el guió com en la producció en general de la pel·lícula, assessorant als diferents caps de departament sobre una àmplia gamma de detalls històrics i arqueològics, des de vestuari fins a armes.

Com a curiositat, dotze cavalls de pura de raça espanyola i quatre frisons negres holandesos, propietat de Ricardo Cruz, van ser protagonistes de la pel·lícula. El protagonista Colin Farrell va passar una llarga temporada abans del rodatge en una finca de Madrid per aprendre a muntar a cavall de la mà de Ricardo Cruz, un dels millors domadors i especialistes de cavalls del món.

En conclusió, crec que el director fa un intent d’allunyar-se del que és típic a l’època, adaptar un mite clàssic per fer-ho més comercial, amb molta sang, guerres, batalles… i crec que ho aconsegueix, però a la pel·lícula li fa falta una bona retallada en relació a la duració, ja que bona part de la pel·lícula se la passen expliquen coses sense rellevància per l’acció de la pel·lícula. Finalment, opino que el personatge d’Olímpia, la mare d’Alexandre té un protagonisme massa gran a la pel·lícula, arribant al punt de fer-se molt monòtona la seva aparició.

Si em diguessin de puntuar la pel·lícula, li donaria un 6 raspat, i només per les escenes bèl·liques, que són les que més m’agraden amb diferència i la classe d’Aristòtil.

Quin vers del poeta romà Virgili apareix com a lema en aquesta pel·lícula (part inferior del títol)? Busqueu-lo en llatí.

Víctor Huete

Batxillerat Humanístic

La Sireneta de Walt Disney

Publicat el per
3

És molt curiós el fet que en la majoria de coses que tenim avui en dia es faci referència a la mitologia grega, tot i que a simple vista no sabem identificar-les.
Aquí tenim un clar exemple en la pel·lícula que tots coneixeu, anomenada “La Sirenita”, la qual tots heu sentit a parlar i la majoria haureu vist almenys un cop, i que potser mai hauríeu pensat que en aquesta pel·lícula de dibuixos animats i hi havia una referència grega.

FITXA TÈCNICA:

Títol Original: The Little Mermaid.
Any: 1989.
Nacionalitat: Estats Units.
Direcció: John Musker i Ron Clements.
Intèrprets: (Animació).
Música: Alan Menken.
Fotografia: (Animació).
Productora: Walt Disney Pictures.
Durada: 83 minuts.
Premis: 2 Oscars: Millor banda sonora original, cançó.

INFORMACIÓ SOBRE LA PEL·LÍCULA:

The Little Mermaid (La Sirenita) és una pel·lícula d’animació de l’any 1989, adaptada del conte del mateix nom de Hans Christian Andersen, produïda per Walt Disney Pictures i dirigida per Ron Clements i John Musker. Va ser l’última pel·lícula de Disney realitzada completament a mà i utilitzant càmeres de vídeo analògiques.

Es va estrenar el 15 de març de 1989 als Estats Units, i va ser l’única pel·lícula en la història que la seva data d’estrena mundial es va estendre per gairebé 800 dies (més de dos anys) entre l’Avant Premier i la seva estrena a Japó el 30 de gener de 1991.

És la vint i vuitena pel·lícula al cànon de llargmetratges animats de The Walt Disney Company i en la llista dels Clàssics de Walt Disney. Es va convertir en tot un èxit donant lloc a una nova època daurada a la companyia, a la qual van seguir altres grans èxits com “La Bella i la Bèstia”, “Aladdín” i “El Rei Lleó”.

ARGUMENT:

Ariel és una sirena somiadora que creu que viure fora de l’aigua és el millor que li podria passar a la vida. Un dia de tempesta salva un príncep (el Príncep Eric) d’un vaixell que naufraga i cau bojament enamorada d’ell, però quan el seu pare (el Rei Tritó) descobreix els somnis de la seva filla i el seu amagatall secret en el qual guarda tots els petits tresors que ha anat trobant dels humans, aquest, furiós, arrasa amb tot.

Ariel decideix anar a fer un pacte amb Úrsula, la bruixa del mar. Gràcies a ella, esdevé ésser humà i es retroba amb el príncep, a qui està a punt de conquerir, però intervé Úrsula per evitar-ho i Ariel torna a convertir-se en sirena i esclava de la bruixa del mar.

No obstant això, el seu pare decideix fer un canvi de presoner i es posa a disposició d’Úrsula a canvi de la llibertat de la seva filla. Ariel, amb l’ajuda dels seus amics Sebastià, Flounder i el príncep Eric, aconsegueix derrotar la bruixa i destruir-la, revertint els encanteris d’Úrsula i alliberant Tritó. Quan Tritó s’adona de l’amor entre Ariel i Eric, decideix convertir-la en ésser humà, per a posteriorment celebrar les noces entre els dos enamorats.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=II-gskeb61w[/youtube]

Llegint aquest article i aplicant els coneixements que tenim sobre la mitologia grega, direm el que simbolitzen el personatge d’Ariel i el de Tritó.

Les sirenes (en grec antic, Σειρήν Seirến) són éssers fabulosos, en concret nimfes o deïtats marines descrites com dones boniques amb una cua de peix, que enamoraven als mariners amb els seus cants.
La representació més comú les descriu com belles dones amb cua de peix en lloc de cames, com Tritó.

Com podem observar a la pel·lícula, Ariel enamora el Príncep Eric amb els seus cants, el qual era un nàufrag que es va a costar a ella en sentir-la i es va salvar, fent referència així a la simbologia que tenen les sirenes en la mitologia grega.

Per una altra part, Tritó està basat en la mitologia grega del déu Posidó.
Té un gran trident que li serveix per combatre i també per tancar el pany del seu món, té el cabell blanc, una gran barba del mateix color i la seva meitat inferior és la d’un peix de color verd blavós.

No hem de confondre els següents personatges i hem de tenir clar el que significa cadascun:

Neptú és el déu dels mars i els terratrèmols.
Tritó és el déu missatger de les profunditats.

Posidó (Neptú a la mitologia romana) és el déu grec del mar. Sovint se li representa sostenint un trident.

Ana Mª Falcón Durán

1r Batx. Grec

Peabody i Sherman a la Guerra de Troia

Publicat el per
2

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: “Mr. Peabody and Sherman”
  • Director i guionistes: Rob Minkoff
  • Any d’estrena: 2014
  • Durada:93 minuts
  • Repartiment: Max Charles, Ty Burrell, Ariel Winter, Stephen Tobolowsky
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Comèdia d’aventures

ARGUMENT

 El gos més conegut del món, un tità dels negocis, inventor, premi nobel, medallista olímpic, un geni…, el Sr. Peabody, i el seu fill trapella Sherman amb la seva màquina del temps -el Vueltatrás en castellà- s’embarquen en l’aventura més estrambòtica mai vista i coneixen, entre d’altres, Maria Antonieta durant la revolució francesa.

 Tanmateix, Sherman vol impressionar la seva amiga Penny i li mostra la màquina. Sense voler acaben creant un forat a l’univers, tot provocant el caos en els esdeveniments cabdals de la història entre els quals hi ha l’antic Egipte, la guerra de Troia i el cavall de fusta… Coneixen personatges famosos com Van Gogh, Einstein, Lincoln i Shakespeare. Abans que passat, present i futur quedin tocats, el Sr. Peabody hi ha de posar solució i ha d’asumir un gran repte: el de ser pare. Acabaran deixant junts petjada en la història.

TRÀILER

CRÍTICA

Les aventures de Peabody i Sherman és una comèdia d’aventures que combina ciència ficció, viatge en el temps, personatges excèntrics, referents mitològics de la guerra de Troia i un diàleg intel·ligent, enllaçats amb la relació estranya d’un gos i el seu fill, un nen.

Si l’aneu a veure, ja ens explicareu què us ha semblat i quins personatges i esdeveniments de la història de l’antiguitat clàssica hi surten. Com? Per què?

Creieu que els infants poden, a més de passar-s’ho d’allò més bé, aprendre història i mitologia amb Les aventures de Peabody i Sherman?…

Dins del cavall de fusta, coneixen Agamèmnon, Menelau, Ulisses i els guerrers grecs!

Per cert qui creieu qui són? Fàcil!

Èria
2n ESO

Titanic, de James Cameron

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Titanic
  • Director i guionistes: James Cameron
  • Any d’estrena:1997
  • Durada:195 minuts
  • Repartiment: Leonardo DiCaprio, Kate Winslet, Billy Zane, Kathy Bates, Frances Fisher, Gloria Stuart, Bill Paxton, Bernard Hill, David Warner, Victor Garber, Jonathan Hyde, Suzy Amis, Danny Nucci, Jason Barry, Ewan Stewart, Ioan Gruffudd
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama romàntic i aventura

ARGUMENT

Jack (DiCaprio) és un jove artista i guanya en una partida de cartes un passatge per viatjar a Amèrica en el Titanic, el transatlàntic més gran i segur mai construït. A bord coneix a Rose (Kate Winslet), una jove d’una bona família vinguda a menys que va a contreure un matrimoni de conveniència amb Cal (Billy Zane), un milionari cregut a qui només interessa el prestigiós cognom de la seva promesa. Jack i Rose s’enamoren, però el promès i la mare d’ella posen tot tipus de traves a la seva relació. Mentrestant, el gegantí i luxós transatlàntic s’aproxima cap a un immens iceberg que desembocarà en un final tràgic.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=zCy5WQ9S4c0[/youtube]

CRÍTICA

Després de veure aquesta pel·lícula, que he de confessar que no havia vist, puc dir que m’ha agradat, el fet de barrejar allò conegut com és la tragèdia amb una història d’amor que ens permet estar en aquell tràgic escenari des del principi de la pel·lícula fins al últim minut, és sorprenent, Un equilibri perfecte entre amor i tragèdia que la fa especial, única, i per això és tan famosa. Aquesta famosa història d’un amor gairebé adolescent on tot té cabuda: els somnis, l’idealisme, la utopia, però que a part de somniar, haurà d’enfrontar-se no només a la catàstrofe de l’iceberg sinó a la societat avariciosa desitjosa de poder que representen els dolents, com per exemple, Cal.

James Cameron aconsegueix explicar-nos i fer-nos vibrar amb mil i una històries que ens commouen i ens porten cap a l’inamovible final. El triomf d’aquesta pel·lícula és degut a la força i al sentiment amb què està narrada. Una mostra d’això és veure el món tal com el mostren en la pel·lícula, dividit en classes. En aquest sentit, Cameron aconsegueix fer de l’accident una situació simbòlica. Un altre element a destacar és la reconstrucció fidedigna del que va passar realment. Magníficament narrada i plena de sentiments.

Aquesta pel·lícula té diverses referències amb el món clàssic, com per exemple,  el RMS Titanic pertanyia al trio de Transatlantics Olympic. i tant ‘Titanic’ com ‘Olympic’ fan referència a criatures mitològiques, per què creieu que és això? També trobem un paral·lelisme entre el final del RMS Titanic i  el dels Titans, per què? A què creieu que és degut això? D’on prové el nom de Titanic i per què? Podríem dir que el seu enfonsament fou una nèmesi divina, provocada per la hybris dels seus constructors? Una altra referència al món clàssic és la imatge de Leonardo Dicaprio i Kate Winslet en la proa del vaixell, a quina escultura grega us recorda això? I per últim, amb quina oda horaciana relacionem aquesta pel·lícula? Per què?

Elisa Moya

2n. Batxillerat C Llatí i Grec

Referents clàssics a Painkiller Jane

Publicat el per
1

El diumenge passat vàrem descobrir a la tele un capítol de la serie Painkiller Jane que tenia referents. El vam començar a veure i era bastant interessant però de cop i volta, va aparèixer un referent clàssic, demostrant un cop més que les referències al món grec i romà són ben presents.

Painkiller Jane és una sèrie de ficció i d’acció  produïda per la televisió nord-americana-canadenca basat en el personatge de còmic del mateix nom. Transmès pel Sci Fi Channel als EUA a partir del 13 abril de 2007 i Global al Canadà, va estar protagonitzada per Kristanna Loken com el personatge titular. El 15 d’agost de 2007, que va ser cancel·lada després d’una temporada de 22 episodis. Segons he llegit, aquest capítol que a continuació us explicaré és el millor de la temporada, amb un argument i una intriga sorprenent.

La sèrie està protagonitzada per Loken com Jane Basco, la protagonista principal. Ella, comença com una agent de la DEA, on en el decurs del seu treball es troba amb Andre McBride (Rob Stewart), qui és el líder d’un equip d’agents que treballen per a una agència del govern no especificada. L’equip es basa en una estació de metro en desús anomenat Deckard Street. Ella es veu obligada a unir-se a l’equip després d’arribar “massa lluny” en les seves operacions. Llavors es revela que la missió de l’equip és identificar i neutralitzar “NEUROS”, mutants humans amb poders mentals paranormals. Es teoritza que les aberracions interfereixen amb la capacitat del cervell per distingir el bé del mal.
Durant l’episodi pilot, Basco descobreix que ella també té habilitats sobrehumanes, poders regeneratius sobrenaturals d’invulnerabilitat.

Doncs bé, aquest capítol correspon al quart de la primera temporada, l’única que es va emetre ja que després es va cancelar degut a que la cadena Sci Fi no estava passant per un bon moment i també, s’hi va afegir que els primers capítols eren força bons però a mesura que els capítols passaven, s’anava baixant de qualitat i per tant, d’espectadors. En baixar l’audiència, la cadena la va cancel·lar, encara que va deixar emetre una temporada sencera, és a dir, 22 episodis.

Aquest capítol, anomenat ‘Atrapame si puedes‘ tracta sobre un home que té visions sobre desastres que succeiran al seu voltant i quan les té, intenta avisar la gent per evitar el desastre però el prenen per boig i acaba succeint, fet que porta la mort de moltes persones. Com veu el futur, intenta avisar la protagonista de la sèrie, Jane, que si el seu equip l’intenta cercar, moriran i també morirà ell. Jane, el creu i intenta parar el seu equip, però no ho aconsegueixen i això porta al desenllaç tràgic amb la mort de l’home amb visions, canviant el futur dels altres homes de l’equip.

Trobem un paral·lelisme amb Cassandra (en grec, Κασσάνδρα) filla de Príam i d’Hècuba. Aquest mite ens diu que Cassandra, de petita, es va quedar adormida, juntament amb el seu germà bessó Helen, al temple d’Apol·lo. Les serps sagrades de l’altar del déu van llepar-los les orelles i així van rebre el do de la profecia. En créixer, es va fer sacerdotessa d’Apol·lo però va rebutjar l’amor d’aquest i aquest, va fer caure sobre ella la maledeccció de que ningú no cregués els seus vaticinis, igual que l’home d’aquest capítol de Painkiller. Cassandra anuncià repetidament la caiguda de Troia, sobretot després que se sabés que el seu germà Paris estava viu i després, quan aquest va dur Hèlena a Troia, però ningú no la va creure i finalment.

Lady Emma Hamilton, com Cassandra, de George Romney

Aquesta sèrie va sortir d’un còmic, com ja us he dit, anomenat igual que la sèrie, creat per Jimmy Palmiotti i Joe Quesada per Event Comics el 1995.

Després de veure aquest capítol mitjançant l’enllaç que us hem proporcionat, trobeu cap altre referent clàssic? Què en penseu d’aquest? Trobeu relació amb Cassandra o no? Com us sentiríeu si un dia us aixequéssiu i poguéssiu vaticinar desgràcies sense que ningú us fes cas?

Elisa Moya i F. Xavier Gras

2n Batx. C Grec