Arxiu de la categoria: General

Zorba el grec, de Michael Cacoyannis

Publicat el per
4

 

FITXA TÈCNICA

Títol original:  Zorba, el grec

Director: Michael Cacoyannis

Guionistes: Michael Cacoyannis i Nikos Kazantzakis

Any d’estrena: 1964

Durada: 142 minuts

Repartiment: Anthony Quinn, Alan Bates, Irene Papas,Lila Kedrova i Sotiris Moustakas.

País d’origen: Estats Units, Regne Unit i Grècia.

Idioma: Grec modern

Gènere: Aventura i drama.

ARGUMENT

Basil (Alan Bates) és un estirat jove escriptor anglès de classe mitjana d’origen mig-grec, criat a Gran Bretanya, que ha heretat una petita propietat a Creta. Tot viatjant cap a allà, coneix Zorba (Anthony Quinn), un aventurer músic grec de mitjana edat ple de vitalitat i il·lusió per la vida. A mesura que Basil va coneixent-lo, se n’adona de la vida tan insulsa que porta i aprèn de Zorba a gaudir de la seva existència. Arribats a Creta, s’hostatgen a la pensió de la vídua francesa Madame Hortense (Lila Kedrova). També coneixeran la jove vídua del poble (Irene Papas), a qui  els habitants del poble no deixen tornar-se a casar.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=jeNsr_nQEfE[/youtube]

CRÍTICA

Una pel·lícula que destil·la les essències hedonistes i alhora tràgiques de la civilització mediterrània i concretament de l’antiquíssima Creta.Malgrat els seus aspectes punyents “Zorba el grec” s’erigeix ​​en un autèntic cant a la vida simbolitzat per aquest enorme Anthony Quinn en un dels papers de la seva vida (l’altre va ser a La Strada, curiosament dues pel·lícules filmades a Europa).Després de veure-la fan venir ganes de visitar l’illa de Creta i de ballar un bon sirtaki, apurant la vida fins a l’última gota (Carpe diem!).
I què dir de la fascinant i bellíssima Irene Papas:igual que el personatge interpretat per Alan Bates,em vaig enamorar d’ella, com ho senten.
Llàstima que no la passin per la tele ni a les tres de la matinada.Les noves generacions ens hem d’oblidar per un moment d’omplir el cap amb les noves tecnologies, i aprendre alguna cosa de la tendresa i la plana saviesa que transmet el personatge interpretat per Anthony Quinn.

Imad Tmara
1r Batxillerat Grec

Poderosa Afrodita, de Woody Allen

Publicat el per
11

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: Mighty Aphrodite.
  • Director: Woody Allen.
  • Guionistes: Woody Allen.
  • Any d’estrena: 1995.
  • Durada: 95 minuts.
  • Repartiment: F. Murray Abraham, Woody Allen, Claire Bloom, Helena Bonham Carter, Olympia Dukakis, Michael Rapaport, Mira Sorvino, David Ogden Stiers, Jack Warden i Peter Weller.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Comèdia.

ARGUMENT

En Lenny i l’Amanda són una parella que viu a Nova York, ell és cronista esportiu i ella una galerista d’art. Un dia, sopant amb uns amics, es treu el tema de la paternitat i l’Amanda planteja la possibilitat d’adoptar un fill. En un començament en Lenny s’hi nega rotundament però, uns dies més tard, sorgeix la oportunitat d’afillar un nadó de manera ràpida i senzilla. Tot hi haver-s’hi negat en un principi, una vegada el nadó és a casa en Lenny està encantat amb ell i arriba a estimar-se’l moltíssim.

A mesura que el nen va creixent, en Lenny, el seu pare, s’adona que és un nen molt intel·ligent i pensa que seria una bona idea conèixer la seva mare, que segur, seria una dona llesta i brillant. Així doncs, decideix buscar-la. Gran serà la seva sorpresa quan descobreixi que la mare biològica del seu fill és Linda Ash, una encantadora i tendra prostituta, no massa llarga que es dedica a fer pornografia i s’ha quedat a mig camí del seu somni; arribar a ser actriu.

TRÀILER

CRÍTICA

“Hilarante y tierna.” Carlos Boyero del Diari El Mundo.

“Espléndida comedia.” M. Torreiro del Diari El País.

“Deliciosa fábula urbano-social, irónica y desmitificadora.” Antonio Albert de Cinemania.

“Otra maravillosa película del maestro Woody Allen.” Miguel Ángel Palomo del Diari El País.

He de dir que estic totalment d’acord amb les crítiques que us acabo de posar, gràcies a la Lida i al seu entusisme en explicar el cor de la tragèdia grega i el llatinisme deus ex machina amb aquesta pel·lícula em puc considerar fan de Woody Allen i per primer cop vaig entendre el paper del cor grec, fins i tot millor que portant-nos a veure cada any les tragèdies gregues al teatre!

Per cert, quina relació hi trobeu amb el mite de Pigmalió?

Núria Yela
2n Batx. Grec i Llatí

Furia de Titanes, de Desmond Davis

Publicat el per
3

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Clash of the Titans

Director i guionistes: Desmond Davis i Beverley Cross

Any d’estrena: 1981

Durada: 118 min.

Repartiment: Laurence Olivier, Harry Hamlin, Maggie Smith, Ursula Andress, Claire Bloom, Flora Robson i Burgess Meredith.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT:

El rei Acrisi d’Argos (Donald Houston), tanca la seva filla Dànae (Vida Taylor) per allunyar-la dels homes mortals i captenir-se del compliment de la profecia segons la qual ell moriria si Dànae arribava a tenir un fill. Estant empresonada, el dèu Zeus (Laurence Olivier), es converteix en pluja d’or, deixant embarassada la noia. En descobrir el rei aquest fet, Acrisi expulsa la seva filla i el recent nascut Perseu tancant-los en una caixa de fusta per després llençar-los al mar, amb l’esperança de matar-los i evitar el seu destí. En retribució, Zeus no tan sols mata Acrisi, sinó que ordena al déu del mar Posidó que alliberi el monstre marí conegut com el Kraken perquè destrueixi la ciutat d’Argos, acomplint-se la profecia. Mentrestant, Dànae i Perseu floten segurs fins arribar a l’illa de Sèrifos.

Calibos (Neil McCarthy), fill de la dea del mar Tetis (Maggie Smith), és un home ben semblant que està destinat a casar-se amb la princesa Andròmeda (Judi Bowker), la filla de la reina Cassiopea (Sián Phillips) i heretar la rica ciutat de Joppa. Però el cruel i destructiu Calibos ha caçat i destruït tota cosa vivent que rodejava els “Pous de la Lluna”, incloent la seva manada de cavalls alats (menys Pegàs). Com a càstig per aquesta i moltes altres transgressions, Zeus el transforma en un sàtir, criatura que és posteriorment desterrada i condemnada a viure com un estrany en els pantans.

Tetis, furiosa pel destí del seu fill, exclama que si Calibos no es casa amb Andròmeda, no ho farà cap home. Com part de la seva venjança, la dea transporta Perseu (Harry Hamlin) des de Sèrifos fins a Joppa. Allà fa amistat amb el dramaturg i erudit Ammon (Burgess Meredith) i li explica la greu situació de la princesa: ella no es pot casar amb el seu pretendent fins que aquest no resolgui una endevinalla, i qui no la contesta correctament és cremat a la foguera. Equipat amb regals dels déus (una espasa, un escut i un casc que el torna invisible), Perseu captura Pegàs i segueix l’esperit d’Andròmeda que surt a la nit per rebre una nova endevinalla de part de Calibos. Coneixent la resposta, Perseu és casi assassinat però aconsegueix escapar, perdent el casc en el combat. L’heroi apareix a la següent cerimònia com a nou pretendent i aconsegueix resoldre l’endevinalla correctament mostrant la mà tallada de Calibos (un anell d’or amb dues perles) guanyant el dret de casar-se amb la princesa. En el temple de Tetis, Calibos suplica a la seva mare que es vengi de Perseu, però ella li respon que el protector de l’heroi és Zeus, però que sí pot venjar-se de la ciutat de Joppa.

En la cerimònia, Cassiopea s’atreveix a dir davant d’una estàtua de la dea del mar que la bellesa de la seva filla és superior a qualsevol deessa, inclosa ella. Llavors el cap de l’estàtua de la dea cau al terra i cobra vida, afirmant que Andròmeda sigui sacrificada verge dintre de trenta dies com a ofrena al monstre marí Kraken o la ciutat de Joppa serà destruïda. Perseu llavors busca la manera de matar el monstre però Pegàs és capturat per Calibos i els seus homes. Zeus demana a Atena (Susan Fleetwood) que li doni el seu mussol Bubo com a substitut del seu casc. Indignada, ordena a Hefest (Pat Roach) que li faci una rèplica del seu animal. El mussol guia a l’heroi fins arribar a les Bruixes de l’Estígia, tres dones cegues (Flora Robson, Anna Manahan i Freda Jackson). Aquestes li diuen que l’única manera d’acabar amb el Kraken és matant un altre monstre, la gorgòna Medusa, que fou castigada per Afrodita (Ursula Andress), utilitzant el poder de la seva mirada que podia convertir en pedra tot aquell que la mirava. Més tard arriben al santuari on viu i s’enfronten a Dioskil, gos guardià bicèfal de Medusa. Perseu aconsegueix decapitar el monstre amb l’ajut del seu escut. L’heroi demana al mussol que trobi Pegàs. Una vegada trobat, Perseu es dirigeix a Joppa, on es troba Andròmeda encadenada per ser devorada pel monstre. En un intent d’acabar amb aquest, Perseu és derribat i cau a l’aigua amb el cap de Medusa. En Bubo el recupera i l’heroi ensenya el cap de la gòrgona al monstre marí, que finalment és convertit en pedra.

Al final, els déus discuteixen el resultat de l’aventura. Zeus prohibeix que es prengui venjança contra ells i finalitza amb aquestes paraules: “Perseo y Andrómeda vivirán felices y juntos, tendrán hijos sanos y hermosos a los que educarán sabiamente. Y para perpetuar la proeza de su valor, ordeno que de ahora en adelante él ocupe un lugar prominente entre las estrellas y constelaciones…”

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=hBB5L8t-0Co[/youtube]

CRÍTICA:

Entre els personatges mitològics destaca Pegàs, el cavall alat amb el qual Perseu recorre el cel amb el seu escut i espasa, regal dels déus. En el llac Estígia coneix Caront, el barquer que porta els morts a l’Inframón i que el condueix fins al lloc on viu la gòrgona.

[youtube]https://youtu.be/sKsOpYkwqbQ[/youtube]

L’animació està a càrrec de Ray Harryhausen, el qual va fer en aquesta pel·lícula el seu últim treball. La història mostra l’idea que es tenia en l’Antiga Grècia de com els déus de l’Olimp manipulaven el món dels humans com ells volien. El remake d’aquest film es va estrenar en març de 2010. Està dirigida per Louis Leterrier i protagonitzada per Sam Worthington, Liam Neeson i Ralph Fiennes. Des del meu punt de vista, crec que és una pel·lícula força fidel al mite, tret d’alguna invenció per part del director, com per exemple el gos bicèfal Dioskil, Calibos o els escorpins gegants.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

Clash of the Titans, de Louis Leterrier

Publicat el per
5

FITXA TÈCNICA:
Nom original: Clash of the Titans
Director i guionistes: Louis Leterrier i Lawrence Kasdan
Any d’estrena: 2010
Durada: 180 min.
Repartiment: Sam Wothington, Gemma Arterton, Madds Mikkelsen, Alexa Davalos, Jason Flemyng, Nicholas Hoult, Liam Cunningham, Liam Neeson i Ralph Fiennes.
País d’origen: Estats Units
Idioma original: Anglès
Gènere: Acció i fantasía
ARGUMENT: Perseu (Sam Wothington) és fill de Zeus (Liam Neeson), i l’esposa humana d’Acrisi (Jason Flemyng), l’antic rei d’Argos. En altres paraules: Perseu és un semidéu. En adonar-se del fet, Acrisi mata la seva dona i tanca el cadàver en un cofre de fusta juntament amb el seu fill recent nascut, llençant-los al mar. Per aquest sacrilegi, l’home és transformat en una bèstia pels déus. Mentrestant, el pescador Dictis (Pete Postlethwaite) troba la caixa i decideix adoptar el nen.
Perseu creix amb la seva nova família que ara té una filla. Aquests visiten una illa on hi ha una estàtua de Zeus, però els habitants d’Argos, comandats pel nou rei, Cefeu, destrueixen l’estàtua i el cruel germà d’aquest, Hades (Ralph Fiennes) decideix venjar-se enviant un grup de dimonis alats que maten tothom, incloent la família adoptiva de Perseu. Ja que no pot salvar-los, surt a la superfície i els soldats supervivents l’agafen i el porten al centre de la ciutat on s’està celebrant una festa amb el rei Cefeu. Però Hades la interromp per advertir-los que si no sacrifiquen la princesa Andròmeda (Alexa Davalos) en el pròxim eclipse el monstre marí Cetos destruirà la ciutat com venjança.
Per demostrar el seu poder, el déu respira sobre la reina Cassiopea i es torna vella fins a morir. Amb l’ajut de vuit soldats, dos caçadors, varis troncs d’arbres vivents i un escorpí gegant, Perseu comandarà un grup per salvar la ciutat i venjar-se de l’assassí de la seva família adoptiva, per així evitar que el seu cruel tiet aconsegueixi derrocar el seu pare del tron i fer-se amb el poder de l’Olimp i el món. L’heroi s’enfrontarà a despietats monstres endinsant-se en territoris prohibits, on haurà de matar la gorgòna Medusa (Natalia Vodianova) per continuar la seva missió. Sols sobreviurà si pot acceptar el seu poder com un déu, desafiar la seva fatalitat i crear-se el seu propi destí.
TRÀILER:

[youtube]http://youtu.be/Rr_osICpsQs[/youtube]

CRÍTICA:
El remake de Furia de titanes va començar a desenvolupar-se el 2002 amb el productor Adam Schroeder i els escriptors John Glenn i Travis Wright. Van voler eliminar l’escena tradicional dels déus jugant a escacs, metàfora del seu domini sobre els éssers mortals. El productor Basil Iwanyk va reviure el projecte en 2006 amb una nova versió de Travis Beacham, admirador de l’original. Lawrence Kasdan i el director Stephen Norrington van firmar en 2007. Però Norrington no estava segur de dirigir el projecte, ja que per edat no va conèixer la pel·lícula original de 1981. Leterrier, que si que ho va fer, va contactar amb Norrington através del seu agent compartit per substituir-lo en 2008.
Leterrier va fer notar que la versió original Clash of the Titans va inspirar el punt culminant de la seva anterior pel·lícula The incredible Hulk (L’increïble Hulk)- un combat en una sala del tribunal amb columnes semblants a un temple – i comparant els superherois moderns amb els herois de la mitologia grega. Els escriptors Phil Hay i Matt Manfredi van remodelar el guió cinematogràfic de Kasdan, que havia sigut escrit amb una classificació R en ment. Leterrier va buscar la participació del llegendari mestre dels efectes especials Ray Harryhausen, i es va reunir amb l’artista conceptual de Hulk, Aaron Sims, que ja havia estat treballant en Clash of the Titans amb Norrington. Sims va tenir dificultats en dissenyar la Medusa, explicant el següent: ¿Són todas la misma serpiente (en su cabello)?, ¿se parecen más al cabello?, ¿son diferentes en silueta o a la luz?, ¿y cuanto de rostro humano tiene ella, o es más como una serpiente?…Estuve trabajando en un diseño y la gente dijo “Eso me recuerda a Voldemort”, porque no había nariz. Tienes que tener cuidado.
Segurament a arrel de l’èxit d’Avatar, la pel·lícula s’estrenà simultàniament en formats 2D, el tradicional, i 3D, però aquest últim és producte d’una adaptació durant el procés de post-producció, ja que el material es va rodar en 2D. Això, segons alguns crítics, ha implicat limitacions en algunes escenes d’acció, i el efecte tridimensional no està plenament aconseguit. La música seria composta per Craig Armstrong, però finalment ho va fer Ramin Djawadi, deixeble de Hans Zimmer. Matt Bellamy, del grup musical Muse, va declarar que van contactar amb ell per una possible col·laboració musical.
Per acabar, vull concloure aquest article amb unes quantes curiositats respecte aquest film, concretament en els llocs de filmació on es va portar a terme. La filmació va començar el 27 d’abril de 2009 a Londres, en els Shepperton Studios. El rodatge també va tenir lloc a Gal·les i a les illes Canàries (España), principalment en diferents localitzacions de l’illa de Tenerife, com el Parc Nacional del Teide. La costa d’Icod de los Vientos i Buena Vista del Norte, i zones de pinar de Chío,  al municipi de Guía de Isora. Així mateix, part del doblatge també es va portar a les Dunes de Maspalomas, a Gran Canària, i al Parc Nacional de Timanfaya, a Lanzarote. La fotografia aèria es va portar a terme a Islàndia i Etiòpia. La filmació de les escenes del volcà en la cavitat de Harriet de la cantera de pissarra de Dinorwic a Gales van transcórrer a finals de juliol. Aquesta cantera de pissarra també havia sigut utilitzada per localitzacions de Willow i Street Fighter. Aquest film, pel que fa a taquilla, va tenir una molt bona recaptació, 493.214.993 de dòlars a nivell mundial, mentre que a Nord-Amèrica (Estats Unids i Canadà), va guanyar 61,4 milions de dòlars, sent aquesta la més taquillera estrenada en un cap de setmana de Pasqua en Amèrica del Nord.
Per cert, si heu vist la pel·lícula i us ha agradat, recomano el videojoc, que és una adaptació del film. Permet als jugadors posar-se en la pell del mateix Perseu i seguir la coneguda història.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.

Never Let Me Go de Mark Romanek

Publicat el per
2

Caràtula

FITXA TÈCNICA

Títol original: Never Let Me Go

Director: Mark Romanek

Guionistes: Alex Garland (adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro)

Any d’estrena: 2010

Durada: 103 min.

Repartiment: Carey Mulligan,  Andrew Garfield,  Keira Knightley,  Charlotte Rampling,  Sally Hawkins,  Izzy Meikle-Small,  Charlie Rowe,  Ella Purnell,  Nathalie Richard,  Andrea Riseborough,  Domhnall Gleeson,  Oliver Parsons

País d’origen: Regne Unit

Idioma d’origen: Anglès

Gènere: Drama romàntic i Ciència ficció

 

ARGUMENT

La pel·lícula està ambientada a l’Anglaterra de les dècades 1970-1980, però hi apareixen certs avenços tecnològics inexistents aleshores, a més a més la psicologia dels personatges ens pot recordar fàcilment a l’època victoriana.

Kathy, Tommy i Ruth passen la seva infància a Hailsham, un internat anglès aparentment idíl·lic. Quan surten de l’escola, la terrible veritat de la seva vida els és revelada i la seva amistat comença a afeblir-se.

La pel·lícula és narrada per Kathy quan té 28 anys d’edat ja que ella recorda la seva infància a Hailsham, així com la seva vida adulta després de sortir de l’escola. La història es desenvolupa en una Anglaterra diferent, en què els éssers humans són clonats per proporcionar els seus òrgans per a trasplantaments. Kathy i els seus companys de classe han estat creats per ser donants, encara que la Kathy, ja convertida en adulta, està treballant temporalment com “cuidadora”, algú que dóna suport i convenç els donants que se’ls fa renunciar als seus òrgans i conseqüentment els sotmet a la mort.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=p–J5_HMtlw[/youtube]

CRÍTICA

Never Let Me Go és una pel·lícula que t’horroritza i t’encisa al mateix temps. El destí tràgic que els espera als protagonistes és cruel i injust, tanmateix els fets estan explicats amb tendresa i harmonia. La vida dels personatges a l’internat era feliç i perfecta, en canvi quan assoleixen la majoria d’edat i han de marxar se n’adonen de la manca de sentit de la seva existència: no exerceixen cap paper fonamental en el món, excepte el de sacrificar-se perquè altres puguin viure amb els seus pulmons, fetges o ronyons. Aquesta visió apocalíptica de la vida impacta a l’espectador i el fa qüestionar-se diversos aspectes de la vida. Kathy, Tommy i Ruth recorden els herois i heroïnes grecs que intenten vèncer el seu destí, però aquest sempre els acaba sorprenent i se’ls emporta juntament amb la seva esperança.

Trobem un clar paral·lelisme entre Never Let Me Go i el mite de la Caverna de Plató:

El mite tracta sobre un grup d’esclaus que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen són ombres (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals.

Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests presoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el què ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.

Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences. Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.

Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

El silencio de los corderos, de Jonathan Demme

Publicat el per
4

 

 

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: The Silence of the Lambs.
  • Director: Jonathan Demme.
  • Guionistes: Ted Tally (Novela: Thomas Harris)
  • Any d’estrena: 1991.
  • Durada: 118 minuts.
  • Repartiment: Jodie Foster, Anthony Hopkins, Scott Glenn i Ted Levine.
  • País d’origen: Estats Units.
  • Idioma original: Anglès.
  • Gènere: Terror, suspense.

 

ARGUMENT

Clarice Starling és una jove brillant, que estudia per ser agent de l’FBI. Llicenciada en psicologia i criminologia serà escollida per entrevistar els homicides sistemàtics sota custòdia per establir un perfil psicològic, ja que creuen que això podria fer servei per enxampar altres assassins en sèrie. Més concretament, estan interessants en Buffalo Bill, l’assassí que està actuant al mitjà oest americà.

Ella serà l’encarregada d’interrogar el psiquiatre Hanníbal Lecter, més conegut com Hanníbal el Caníbal, empresonat des de fa 8 anys en una cel·la de molt alta seguretat de l’hospital psiquiàtric de Baltimore. Allí es donarà l’inici de nombroses converses entre ells i d’un joc psicològic que la Clarice haurà d’anar desvetllant poc a poc per poder esbrinar algunes coses de Buffalo Bill. Descobriran que Hanníbal sap la identitat de l’assassí i a partir d’aquí s’anirà desenvolupant la investigació, trobaran la crisàlide d’un borinot, més conegut popularment com a borinot de la mort i la investigació es veurà incentivada pel segrest de la filla de la senadora.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=mDKn4VL8o10[/youtube]


CRÍTICA

La pel·lícula és l’adaptació de la segona obra d’una tetralogia escrita per Thomas Harris, en la que el personatge principal i que més hi destaca és Hanníbal Lecter, un psiquiatre brillant que és també un perillós assassí caníbal. Serà interpretat magistralment per Anthony Hopkins, qui, segons molts crítics realitza la millor interpretació de la seva carrera. Un psicòpata sense escrúpols però educat, brutal però culte, caníbal però intel·ligent. Potser aquestes siguin algunes de les principals característiques d’un dels millors personatges que el cinema ens ha deixat. Gràcies a aquest paper, Hopkins es va emportar l’Oscar al millor actor.

També trobem en el paper principal femení a una espectacular i jove Jodie Foster, encarnant a Clarice Starling, una aspirant a agent de l’FBI que haurà d’enfrontar-se a una dura proba psicològica per resoldre una cadena d’assassinats.

L’estructura del guió és magnífica, la pel·lícula aconsegueix atrapar-te absolutament. En un principi són els assassinats els que t’intriguen però, més tard t’adones que el que realment et té atrapat és la complexitat, l’extravagància i peculiaritat del misteriós personatge Hanníbal Lecter. En el transcurs del film, van canviant les teves emocions respecte aquest personatge; al començament sents por, després respecte i més tard, sense adonar-te, acabes entrant en la seva ment perversa.

Un malvat culte i educat que va causar pànic, terror però també fascinació, i fins i tot admiració, una gran interpretació d’Anthony Hopkins!

En el film, la trama tracta bàsicament d’enxampar Buffalo Bill, un assassí en sèrie que assetja noies joves amb un perfil característic. Primer les rapta i més tard apareixen mortes, a totes els hi arrenca un tros delimitat de pell.

En una autòpsia a una de les víctimes, Clarice troba crisàlide a la gola de la noia. Quan analitzen la mostra, descobreixen que la crisàlide pertany a la papallona Acherontia atropos, més coneguda amb el nom de “el borinot de la mort”. Era estrany trobar aquest insecte en aquell clima, allò volia dir que havien sigut encarregades expressament.

Clarice explicarà aquesta troballa al doctor Hanníbal Lecter, qui farà una interessant interpretació d’aquest aspecte tan peculiar de l’assassí i antic pacient seu. Lecter explicarà a l’agent Starling que el símbol, el significat de les papallones, de les crisàlides és la metamorfosi, el canvi que es produeix en el cos de l’insecte. Buffalo Bill volia canviar, volia experimentar una metamorfosi. Li aconsella que busqui en clíniques sol·licituds de canvis de sexe.

El paral·lelisme clàssic que he trobat en aquesta pel·lícula és clarament la voluntat de metamorfosar-se de l’assassí. Si heu llegit les metamorfosis d’Ovidi, encara que sigui en adaptació, em sabríeu dir quina seria la que s’assembla més al cas de la pel·lícula? Quina de les històries és la que us agrada més i per què?

Si mireu el tràiler, a part d’esperonar-vos a mirar la pel·lícula, hi trobareu una expressió llatina. De quina expressió es tracta? Sabeu què vol dir i quan s’utilitza?

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec

Els Ocells d’Alfred Hitchcock

Publicat el per
2

Els ocells

FITXA TÈCNICA

  • Títol original: The Birds
  • Director: Alfred Hitchcock
  • Guionista: Evan Hunter
  • Any d’estrena: 1963
  • Durada: 119 min.
  • Repartiment: Tippi Hedren, Rod Taylor, Jessica Tandy, Suzanne Pleshette, Veronica Cartwright
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma d’origen: Anglès
  • Gènere: Suspens, terror

 

ARGUMENT

Melanie, una jove rica i snob de l’alta societat de San Francisco, coneix casualment en una ocelleria l’advocat Mitch Brenner, que ha anat a comprar un regal d’aniversari per a la seva germana Kathy. Mitch, quan coneix per la premsa l’esbojarrada vida de la Melanie, la tracta amb indiferència i se’n va de la botiga. Ella, que no està acostumada que la tractin així, encarrega uns periquitos i es presenta a casa de la mare de Mitch, a Bodega Bay, amb el pretext de regalar els periquitos a Kathy. Així que arriba, els ocells, embogits, comencen a atacar salvatgement els habitants del lloc. La situació s’agreuja a mesura que avancen les hores.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=R7J6WFVYU8Y[/youtube]

 

CRÍTICA

The Birds va rebre el Premi de Globus d’Or de 1964 per a la millor actriu (Tippi Hedren) i Premi DVD Exclusive Awards del 2000 al millor documental retrospectiu (All About ‘The Birds’ de Laurent Bouzereau). També va ser nominada als Premis Òscar de 1964 pels millors efectes especials, als Premis Edgar del mateix any com a millor pel·lícula i el Premi Satellite de 2005 com a millor DVD de clàssics del cinema.

No és gens estranya aquesta gran admiració cap  Els Ocells del gran mestre Hitchcock, tant ahir com avui. La pel·lícula, encara que aquest any commemori els seus cinquanta anys, no deixa de ser actual, no ens deixa d’impressionar cada cop que la veiem i encara que coneixem què passarà, ens mantenim en tensió durant els 119 minuts de duració. Davant d’aquesta obra d’art, les comèdies nord-americanes de famílies “felices” que fan barbacoes els diumenges haurien de treure’s el barret. El cinema de veritat és aquell que per un moment ens fa oblidar que estem veient una pel·lícula i el fet que els ocells persegueixin i matin els personatges del film ens fa dubtar sobre si la trama és ficció o realitat, realment els ocells ens poden treure la vida d’una manera tan cruel? Hitchcock afavoreix aquest clima de tensió i d’incertesa tot deixant un final obert, fent entendre explícitament que els ocells mai no deixaran en pau els protagonistes. Si ens fixem en la caràtula que podem veure en aquest apunt, el propi director assegura que es tracta de la pel·lícula més terrorífica que havia fet fins aquell moment, a la part inferior podem llegir: “recorda el proper crit que sentis pot ser el teu”. Amb aquesta presentació, Hitchcock ja ens fa tremolar i a la vegada ens captiva.

Melanie

La protagonista, Melanie (Tippi Hedren), sent assetjada i atacada pels ocells, escena de la pel·lícula.

 

Aquesta inquietant història ens recorda a diversos episodis mitològics:

– En primer lloc, hi ha un clar paral·lelisme entre els ocells de Hitchcock i les Sirenes de l’Odissea d’Homer. En aquesta obra homèrica, el valent i astut Odisseu i els seus tripulants han de superar una perillosa prova durant el seu viatge: unes dones alades que es fan dir “Sirenes” encisen els homes amb els seus cants i una vegada cauen entre els seus braços, elles els maten.

– En segon lloc, ho podem comparar amb les Harpies de Les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes. Les Harpies eren monstres alats amb cap de dona i urpes de fera salvatge, molt sovint confoses amb les Sirenes. El mite més conegut on prenen part és el de l’endeví cec Fineu, a qui les Harpies robaven el menjar o bé l’hi embrutaven amb els seus excrements quan anava a menjar-se’l. Quan els argonautes visiten Fineu, s’encarreguen d’allunyar-les per sempre, alliberant-lo d’aquest turment.

– En tercer lloc, també poden recordar els ocells del llac Estímfal amb els que es va haver d’enfrontar Hèrcules. Aquests ocells estaven consagrats al déu Ares i causaven grans danys als humans: els mataven, feien malbé les seves collites i per tant impedien que els animals s’alimentessin i morissin. El sisè treball d’Hèrcules fou expulsar aquestes bèsties, però com que eren tantes no les podia fer fora. Així doncs la deessa Atena el va ajudar donant-lo un cascavell de bronze que feia un soroll tan molest que tots els ocells van abandonar l’Estímfal i les terres del voltant.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

La caída del Imperio romano, d’Anthony Mann

Publicat el per
2

 

FITXA TÈCNICA:

Nom original: The fall of the Roman Empire

Director i guionistes: Anthony Mann, Ben Barzman, Basilio Franchina i Philip Yordan.

Any d’estrena: 1964

Durada: 188 min.

Repartiment: Stephen Boyd, Sophia Loren, Alec Guiness, James Mason, Christopher Plummer, Anthony Quayle, John Ireland, Omar Sharif, Mel Ferrer, Eric Porter, Finley Currie, Andrew Keir, Douglas Wilmer, George Murcell i Norman Wooland.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

ARGUMENT:

Viena, any 189 d.C. Les tropes de Marc Aureli (Alec Guiness) s’instal·len prop del riu Danubi. L’emperador i el seu conceller Timònides (James Mason) acullen els reis i procònsuls de l’Imperi amb el fi d’anunciar que l’emperador delegarà el poder al general Livi (Stephen Boyd) i no al seu fill Còmmode (Christopher Plummer). Marc Aureli mor i Livi renuncia al seu càrrec a favor del seu amic Còmmode, qui li encomana la missió de protegir l’imperi davant la mirada de desagrat de Lucil·la (Sophia Loren), també filla de Marc Aureli, que s’haurà de casar amb el rei de Síria (Omar Sharif) per dominar els enemics de l’Est.

Livi, amb l’ajut de Timònides intentarà convèncer el cap dels bàrbars (John Ireland) d’acceptar la ciutadania romana. En el Senat de Roma es vota a favor de la pau romana, desencadenant la ira de l’emperador Còmmode, que accepta obligat i envia Livi a la frontera Est, i a Lucil·la a Síria, país al que ha sotmès a una forta pressió fiscal. Lucil·la i Sohamus es revolten contra l’Imperi. Còmmode torna a cridar Livi perquè aturi la revolta. Sohamus mor en la batalla. Còmmode proposa a Livi governar junts, a canvi de crucificar els sublevats esclaus. Aquest es nega. L’emperador mana assassinar els bàrbars. Timònides acaba perdent la vida. Livi és empresonat i els seus amics el traicionen a canvi d’or. Còmmode li ofereix la possibilitat de salvar la seva vida en un improvisat quadrilàter. Livi guanya. El poble aclama Livi com a nou emperador, però aquest rebutja l’oferta, furiós per la negligència d’un Senat i una ciutadania sotmesa als designis de Còmmode.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qoTGoUaL3-Y[/youtube]

CRÍTICA:

Durant els títols de crèdit s’escolta la banda sonora composta per Dimitri Tiomkin, el leit-motiv de la qual és un tema religiós de cert aire funerari, una melodia que sintetitza l’esperit de la pel·lícula, un rèquiem al final d’una època marcada per una determinada civilització. Coneixent les inclinacions ideològiques del seu productor, Samuel Bronston, es pot interpretar que la pel·lícula identifica l’Imperi Romà com un paradís perdut, i que la seva corrupció interna el porta cap a la destrucció: de fet, no hi manquen escenes plenes de figurants que ballen feliços gràcies a l’or amb què Còmmode els ha comprat a Roma, la nova Babilònia: Aquella nova Babilònia podria ser, segons suggereix Bronston, la mateixa en què es pot convertir el món occidental coetani a ell, en què van tenir lloc diverses convulsions socials. D’allà que en últim pla de la pel·lícula- un pla general en que la meitat de l’enquadrament queda cobert pel fum d’un foc que consumeix els amics de Lucil·la i Livi mentre que en la segona aquests baixen per una escalinata, declinant l’oferta de regnar com a emperadors, horroritzats per la barbàrie- es presta a lectures conservadores del film.

Deixant de banda aquelles disquicicions, el cert és que totes les produccions de Samuel Bronston filmades a Espanya, aquesta és l’única que conserva cert prestigi. El crític Quim Casas va notar en el seu anàlisi del film el següent: “Se nota en la pel·lícula la pugna entre els conceptes del productor i les idees del director: aquesta col·lisió d’interessos de vegades dóna estimables fruits, com en la seqüència de la marxa dels prínceps, ambaixadors i procònsols, és un moment molt propi de Bronston, però Mann li treu premeditadament solemnitat amb les diverses confusions de Marc Aureli i el seu conseller grec Timònides, incapaços de saber la identitat de la meitat dels personatges que el saluden. O en una escena amb carreres de quàdrigues entre Còmmode i Livi, concebuda com expressió d’una relació, la de rivalitat/apreci entre dos personatges”.

D’aquesta manera, en La caída del Imperio romano es poden veure dues pel·lícules: una espectacular plena de figurants que obeeixen als desitjos megalòmans de Bronston, i Mann filma els decorats per mostrar la seva luxosa construcció, no com escenaris d’un drama col·lectiu que se li escapa entre les mans. La segona és un film l’acció del qual avança lentament durant l’època hivernal, en el claustrofòbic decorat de fortificació en la frontera- molt westernià – i amb tocs de tragèdia shakesperiana: el diàleg de Marc Aureli amb si mateix sobre la proximitat de la mort.

Aquesta pel·lícula queda com la producció més tètrica ja no de Bronston, sinó de Hollywood sobre el món romà, amb permís d’Espàrtac.

Us atreviu a fer recerca i a trobar-hi les errades històriques, així com els seus encerts? Us recomano de seguir, a indicació de la Margalida, el llibre de Fernando Lillo Redonet El cine de romanos y su aplicación didáctica (Madrid, Ediciones Clásica 1994 pàgs. 95-101).

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.

El Príncep Perdut de Stephen Poliakoff

Publicat el per
1

The Lost Prince

 

FITXA TÈCNICA

Títol original: The Lost Prince

Director: Stephen Poliakoff

Guionistes: Stephen Poliakoff

Any d’estrena: 2003

Durada: Dos capítols de 1h 30 min. (3 hores en total, aproximadament).

Repartiment: Matthew James Thomas, Miranda Richardson, Tom Hollander, Bill Nighy

País d’origen: Regne Unit

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

 

ARGUMENT

Aquesta mini-sèrie britànica recrea la curta vida del darrer fill de Jordi V d’Anglaterra: el príncep John (1905-1919). Ha estat un tema desconegut fins fa poc perquè la família reial britànica ho havia ocultat i, quan va sortir a la llum fa uns deu o quinze anys, va ser tot un escàndol per a la monarquia anglesa, semblant a l’enrenou originat amb Lady Di.

El príncep John era fill del rei Jordi V i de la reina Maria d’Anglaterra, però era diferent als seus germans: als cinc anys d’edat va començar a patir d’atacs epilèptics i en veure que el seu rendiment acadèmic no progressava, també van descobrir que el príncep patia d’un principi d’autisme. Poc a poc el petit John va quedar apartat del món exterior, doncs era una vergonya que el rei de l’imperi britànic tingués un fill “inapte”  per fer una carrera política i militar, i fins i tot una vida normal. A mesura que John creixia, s’anava separant de la seva família; amb l’excepció d’en Georgie, un dels seus germans.

Els pares del príncep van decidir enviar-lo a viure al camp, apartat de palau i apartat del món que li pertanyia per ser fill de qui era. La seva institutriu, Charlotte Bill “Lalla”, va ser l’encarregada de vetllar pel benestar i l’educació d’en John. La Lalla feia companyia al príncep quan patia dels seus atacs i poc a poc va aconseguir que en John anés millorant en els seus estudis i fins i tot que s’aficionés a dibuixar i a tenir cura del seu jardí. A més a més el príncep George visitava sovint el seu germà i la Lalla.

Van passar els anys i amb l’ajuda de la Lalla, en John va poder demostrar a la seva família que era un nen normal i corrent i que era capaç d’aprendre i comportar-se com un príncep. Els pares i sobretot l‘àvia van sorprendre’s amb l’avenç del petit i van emocionar-se en un recital de trompeta que ell mateix va protagonitzar juntament amb la seva estimada institutriu que l’acompanyava amb el piano.

La innocent i feliç infantesa del príncep va coincidir amb alguns esdeveniments històrics que van afectar directament a la seva família: la mort d’Eduard VII d’Anglaterra que va significar l’ascens al tron del seu pare Jordi V (1910), la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i l’assassinat dels seus parents russos: el Tsar i la família a mans dels bolxevics soviètics (1918).

De fet, el 1908, els Romanov van visitar els Windsor i en John va ser-hi present perquè encara no havia patit d’atacs epilèptics. En John va quedar meravellat dels seus parents de Sant Petersburg: el fort llaç familiar que els unia i com de feliços semblaven. Quan la notícia de l’abdicació de l’últim monarca rus (març de 1917) va arribar a les oïdes d’en John, va proposar que si no tenien on anar, podien venir a viure amb ell i ajudar-lo a tenir cura del seu jardí.

Un cop acabada la guerra, mentre jugava amb en George, va patir d’un atac epilèptic que li prengué la vida amb tretze anys. Qui va plorar més pel John van ser la Lalla i el príncep George. Aquest últim, quan acaba l’enterrament del germà, diu a la institutriu: “Després de tot, en Johnny era l’únic de nosaltres que es comportava tal i com era”. El príncep perdut a la història no va tenir temps d’entendre què era la maldat i la hipocresia, i  això mateix el va permetre ser lliure durant la seva curta vida.

Prince John

Fotografia del Príncep John del Regne Unit, 1913.

TRÀILER

Es tracta dels primers deus minuts de la mini-sèrie.

CRÍTICA

Stephen Poliakoff a més a més d’emocionar-nos i encisar-nos amb la dolça història de The Lost Prince, també ha donat a conèixer amb força fidelitat a la història, el testimoni d’un príncep, que va ser apartat d’aquest món per ser diferent, per patir d’una determinada malaltia que avergonyia a qui els envoltava. En la meva opinió, el director va ser molt valent de treure a la llum un tema tan controvertit que havia estat un tabú fins a llavors. Però Poliakoff no va ser l’únic en interessar-se per la vida d’aquest príncep, altres directors i escriptors van investigar sobre aquest mateix tòpic, com per exemple en aquest documental amb imatges i gravacions originals.

Tanmateix, The Lost Prince disposa d’una estreta relació amb un mite grecollatí que tots coneixem: el Minotaure. Ambdós protagonistes, en John i en Minotaure, són prínceps i per tant de nissaga reial (rei Jordi V del Regne Unit i rei Minos de Creta). Però més enllà del seu origen privilegiat, els dos personatges van ser apartats del món real per la seva família, els avergonyia com eren (epilèpsia i autisme en el cas d’en John i l’aspecte físic d’en Minotaure). El príncep John i el Minotaure van patir un tràgic final: una prematura mort, tot i que en el cas d’en John va ser accidental. John, com la criatura amb cap de brau i cos d’home, va viure en la foscor, però una foscor més clara en la seva casa rural i el seu preciós jardí. També hem de recordar que encara que la societat s’apartava d’ells, en John tenia la companyia i l’afecte de la Lalla i del seu germà Georgie, el Minotaure va ser estimat per la seva germana Ariadna.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Legend , de Ridley Scott

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Legend

Director i guionistes: Ridley Scott i William Hjorstberg

Any d’estrena: 1985

Durada: 94 min.

Repartiment: Tom Cruise, Mia Sara, Tim Curry, David Bennent, Alice Playten, Billy Barty, Cork Hubbert, Peter O’Farrell, Kiran Shah, Annabelle Lanyon, Robert Picardo i Tina Martin.

País d’origen: Estats Units i Regne Unit

Idioma original: Anglès

Fotografia: Alex Thomson

Montatge: Terry Rawlings

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT:

 

Aquesta pel·lícula ens trasllada a un bosc mític, habitat per fades, goblins, unicorns i mortals. La història gira entorn d’un dels seus habitants, en Jack (Tom Cruise), i la seva promesa, la princesa Lilly (Mia Sara). Un bon dia, caminant tots dos pel bosc, veuen uns preciosos unicorns. La noia, captivada per aquests llegendaris animals, es sent temptada de tocar-los, però en Jack li diu que no ho faci, perquè està totalment prohibit, però tot i així, no fa cas i acaba tocant-los. Llavors és quan tots els animals estranys que viuen en el bosc, es revolten contra en Jack. Mentrestant, El Senyor de les Tenebres (Tim Curry), intentarà estendre la nit eterna assassinant l’unicorn d’aquelles terres. Encara que no sembla haver-hi salvació, en Jack i els seus amics faran tot el possible per evitar que el món se submergeixi en una edat de gel sense fi i així poder salvar la princesa.

 

TRÀILER:

 

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=9rW_u7wfvTE[/youtube]

 

CRÍTICA:

Potser la majoria de vosaltres no coneixeu aquesta pel·lícula, ja que es va estrenar en la dècada dels 80, concretament el 1985. Encara que no va tenir un èxit molt notable en la seva estrena, va ser nominada pels premis de l’acadèmia (millor maquillatge) i posseeix un grup de fans incondicionable. Inicialment, va ser editada amb una banda sonora de Jerry Goldsmith, per posteriorment canviar-la per una altra de Tangerine Dreams amb la col·laboració de Jon Anderson, el vocalista del grup Yes. Tot i que com he dit anteriorment que es tracta d’un film molt poc conegut, tanmateix el seu director ha produït pel·lícules tan populars com Gladiator. Jo personalment, trobo que és una pel·lícula que està bastant ben elaborada a nivell estètic. La recomano a tots aquells que els hi agradi el cinema fantàstic.

A continuació i ja per acabar, us plantejaré les meves preguntes. En la primera, començaré dient que observeu amb atenció la caràtula de la pel·lícula, concretament fixeu-vos en el protagonista, que està en el centre. Mireu el dibuix del seu escut. Us sona d’alguna cosa aquest personatge? qui és?. La última pregunta és aquesta: Què era un unicorn?

Sara Bernad

2n de Batxillerat Grec i Llatí