Tag Archives: Referents clàssics

DENIP 2012: Homer, Ilíada en veu alta

Els alumnes de llatí han llegit en veu alta Homer, Ilíada d’Alessandro Baricco, tot un monument a la guerra i alhora un amor obstinat per la pau.

Hem començat pel final del llibre d’Alessandro Baricco per tal d’explicar el perquè de la lectura de la Ilíada per a commemorar el dia de la pau i de la no violència als centres escolars:

  • “Una altra bellesa, postil·la sobre la guerra (per Laura)
  • Criseida (per Laia M.)
  • Tersites (per Chaima)
  • Hèlena (per Uxue)
  • Pàndar i Eneas (per Èric i Ivan)
  • La dida (per Sara)
  • Nèstor (per Marta S.)
  • Aquil·leu (per Rocío)
  • Diomedes, Odisseu (per Èric A.)
  • Pàtrocle (per Chaima)
  • Sarpèdon, Aiant Telamoni, Hèctor (per Laia B., Cristina i Míriam P.)
  • Fènix (per Lourdes)
  • Antíloc (per Chaima)
  • Agamèmnon (per Chaima)
  • El riu (per Laia S.)
  • Andròmaca (per Hady)
  • Príam (per Noèlia c.)
  • Demòdoc (per Sara)



Per què els alumnes de llatí han fet aquesta lectura en veu alta? És evident, ja que no es pot entendre l’Eneida de Virgili sense conèixer la Ilíada d’Homer. Ha estat una activitat que ens ha ajudat, a més a més, a ser conscients que cal fer més lectures en veu alta i que per entendre bé un text cal llegir-lo bé i això, fins i tot, costa a primer de batxillerat. També ens permet repassar i ampliar activitats ja fetes com els Guerrers de Troia en Google Maps; la guerra de Troia en deu obres d’art

Què esdevé la Ilíada d’Homer en mans d’Alessandro Baricco? Què ha desterrat completament? Has trobat a faltar aquesta absència? Per què la narració dels fets i de les gestes no nón narrats en tercera persona? Qui es fa càrrec de narrar els fets? Després de la lectura de La còlera d’Aquil·les i de la lectura en veu alta de la Ilíada polifònica de Baricco t’han vingut ganes de llegir la Ilíada d’Homer? Has vist la pel·lícula Troia?…

Un final tràgic i malaguanyat per a Theo Angelopoulos

Ahir el cineasta grec Theo Angelopoulos, guanyador de la Palma d’Or a Canes i el Lleó d’Or del Festival de Venècia, va morir als 76 anys després de resultar greument ferit per l’atropellament d’una motocicleta de la policia al Pireu, el port d’Atenes.
Creador d’una dotzena de llargmetratges, Angelopoulos va guanyar la Palma d’Or per la pel·lícula L’eternitat i un dia al festival de Canes del 1998. Al 1995 el director va realitzar La mirada d’Ulisses, que li va valer el Gran Premi de Canes.


La mirada de Theo Angelopoulos per ziocarlos

Ars longa, vita brevis. R.I.P., Theo Angelopoulos.

Nis i Euríal, l’amistat proverbial

Euríal i Nis (1827) de Jean-Baptiste Roman, Louvre

 

“A la amistad”

Contienden por morir en importuna

porfía Orestes i el focense amigo;

Niso se ofrece al rútulo enemigo,

i acompaña del teucro la fortuna.

En la fee de Damón sospecha alguna

no sufre Pithias, aunque ve el castigo,

ni rehúsa baxar Theseo contigo,

Piríthoo fiel, a la infernal laguna.

Pólux con Cástor parte el don divino,

i porqu’ el Orco satisfecho quede,

muriendo compra la fraterna vida.

Teme vivir el jouen prenestino

faltando Caspio. Tales cosas puede

de la amistad la fuerça no vencida.

Juan de Arguijo núm 57 ed. Vranich

En aquest sonet, intitulat A la amistad, Juan de Arguijo esmenta la proverbial parella virgiliana Nis i Euríal entre un llistat d’amics fidels. Coneixes la història? (Virgili, Eneida IX 176-502). Què té de proverbial? Quina altra pervivència ha tingut? Coneixes les altres parelles d’amics? Què és per a tu l’amistat? Quin personatge voldries que fos el teu bessó en aquest tema?…

Si vols repassar la lectura PAU de l’Eneida, fes aquest qüestionari en línia.

El llatí dels tòpics literaris en un clip

A grecs i romans també els devem la creació dels principals temes i motius de la nostra tradició literària. Aquesta s’inicia a l’antiguitat clàssica. Alguns d’aquests motius han estat tan utilitzats, que han esdevingut fórmules tipificades i conegudes per tothom: són els tòpics literaris. Els tòpics literaris sovint són designats amb una expressió llatina referents a la vida (vita flumen, homo viator), el pas del temps (tempus fugitubi sunt?, carpe diem), l’amor (vulnus amoris, furor amoris, flamma amoris, militia amoris, foedus amoris) o  la mort (memento mori), entre d’altres.

Els hem buscat en la música, en Horaci i en la poesia posterior, però ara és el moment de fer recerca d’aquests tòpics en poemes i fragments literaris i presentar-los en un clip audiovisual. Jo he triat “Ancorada” de la jove poetessa valenciana Isabel García Canet (continuo reivindicant les poetesses!):

Té com a banda sonora la deliciosa interpretació de Rafa Xambó.

Quins referents clàssics hi ha? Es pot establir algun paral·lelisme amb l’Odissea d’Homer? Funciona el tòpic en “Ancorada”? Amb quins tòpics juga la poeta i com? Quin significat té el seu viatge? On ancora? Com és el món de la seva poesia? Per què és de vidre el seu vaixell? Per què fa un “auster viatge”? Què és, doncs, el seu poema?

Ara és la teva. Quin tòpic literari tries tu?

Ai, raïm!

 

«Sobre un epigrama de la poetessa Mero de Bizanci»

Epigrama

A l’àuria clastra penges d’Afrodita,

penjoll atapeït del suc de Dionís.

Ja la teva mare, la vinya, no t’abraçarà amb l’amable

sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.

Variació

Orfe de columna, com de l’om la vinya,

capitell de pàmpols, nèctar de raïm,

No envegis les fulles més tendres que et volten.

És que Dionís podrà protegir-les

del fred de desembre, dels llargs dits del vent?

L’hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte

en la teva llarga, daurada tardor.

Maria Àngels Anglada, Poesia completa (Sam Abrams, 2009)

Maria Àngels Anglada ja havia inclòs aquest epigrama votiu  (Anth. Pal. VI 119) de la poeta hel·lenística Mero de Bizanci a Les germanes de Safo (Edhasa, 1983) amb el títol “Ofrena d’un penjoll de raïm” amb la diferència que acabava el segon vers amb un punt i coma i que anava acompanyat del text grec:

κεῖσαι δὴ χρυσέαν ὑπὸ παστάδα τὰν Ἀφροδίτας,
βότρυ, Διωνύσου πληθόμενος σταγόνι∙
οὐδ’ ἔτι τοι μάτηρ ἐρατὸν περὶ κλῆμα βαλοῦσα
φύσει ὑπὲρ κρατὸς νεκτάρεον πέταλον.

En aquest epigrama de Mero de Bizanci (vid. Poetes gregues antigues), s’ofrena un brot de raïm en el pòrtic del temple d’Afrodita, dea de l’amor. Presenta punts comuns amb els epigrames de dedicacions de les poetes gregues Ànite de Tègea i Nossis de Lòcrida. El llenguatge és metafòric: el penjoll, ple de suc, és el fill de la vinya i productor de nèctar, és a dir, de vi, atribuït a Dionís, el déu del vi i de la vinya, de la saó del raïm. Segurament l’ofrena no era d’un penjoll real sinó més aviat pintat o esculpit en pedra. Desconeixem qui s’adreça al raïm; però, ben segur, que és l’oferent que recorda al penjoll de raïm que, en el temple de la deessa Afrodita, la seva mare, és a dir la vinya, ja no tornarà a abraçar-lo amorosament amb els seus sarments ni a fer-li créixer pàmpols sobre el cap. En definitiva, doncs, Mero descriu la immobilitat perenne del brot de raïm, símbol de fecunditat, de forma elaborada, d’adjectivació plàstica i molt sensual.

Sembla ser que “el capitell de pàmpols” que es troba “orfe de columna” en la Variació de Maria Àngels Anglada és un capitell que pertany a l’església de Sant Domènec de Girona i que surt en una fotografia de Jordi S. Carrera. Podríem establir, doncs, el següent paral·lelisme amb l’epigrama de Mero de l’epígraf: el pòrtic del temple d’Afrodita (que recorda el de les les dones del mimiamb IV d’Herodes, que la poeta de l’Empordà va incloure en els seus Retalls de la vida a Grècia i Roma, 1997) correspondria a l’església cristiana de Sant Domènec de Girona; el brot de raïm-epigrama correspondria al capitell-brot de raïm,  mancat de columna, en la paret de l’església gironina. El raïm-fill és un brot de raïm capitell. Així com el raïm-fill estava separat de la mare, la vinya, el raïm-capitell està separat de la columna (v. 5).  Hi ha una clara exhortació a no envejar les fulles verdes de la vinya (v. 7); les fulles que queden, després de la verema, ni Dionís podrà salvar-les  ja que queden exposades a les inclemències de l’hivern (v. 8-9). Aleshores, més val ser raïm esculpit en el capitell, és a dir pedra, que fulles que el vent glaçat de l’hivern farà caure i portarà inevitablement a la mort (v. 10-11).  Els versos de la variació, inèdits fins a la publicació de l’obra completa, ens presenten com se sent la poeta sense Afrodita, com es veu a si mateixa en la seva tardor.

Psique i Cupido i altres personatges mitològics de rondalla

Les rondalles mallorquines, de llarga tradició oral recollides pel rondallaire entre els rondallaires, Mossèn Antoni Maria Alcover, sota el pseudònim Jordi des Racó, Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, també beuen, entre d’altres, en la tradició grecollatina i hi trobem, sens dubte,  personatges mitològics clàssics, això sí,  passats pel sedàs de la pagesia mallorquina i per la domesticació de l’imaginari.

De les nits d’hivern de quan era petita, recordo encara els éssers mítics dels gegants de les rondalles: “Camina caminaràs, d’es cap de set dies trobà ja sa primera murada i sa portassa amb sos tres gegantots que la guardaven”… El príncep Corb; els gegants dels contes de Na Marieta, S’Aigo ballant, En Joanet Cameta curta, Na Tricafaldetes, Es Geperut, S’Ermita, Es tres germans, En Pere Poca Por… El gegant Polifem n’és cap de tots ells, ferotges i antropòfags:

Sent olor de carn humana
ja en menjarem aquesta setmana…

Aquests éssers de gegantina alçada apareixen lligats a les terres de vinya que produeixen grans vins, que els antics prenien de bon grat com a medicina, vinculats a les coses sagrades. Es troben a regions sagrades, assenyalades per grans monuments megalítics. No és d’estranyar que també es trobin a Mallorca, terra de vins, elogiats pel mateix Plini,  i de monuments talaiòtics.

En Joanet Manent d’Antoni Maria Alcover, a la rondalla homònima,  seria l’esforçat Hèracles fent els seus dotze treballs amb una sobrenatural força física: “Això era i no era un jovenot que nomia Joan Manent, tan esforcegat que no hi havia homo per ell una hora al redó. Era allò de no tenir sa força mesurada”. Com Hèracles matarà la serp de set caps o Hidra de Lerna:
“Sa serp adreça es set caps per envestir-lo; però en Manent alça sa garrota i la fa caure dalt es cap des mig i le hi deixa tot esflorat, i pega cop i altre cop an ets altres caps de sa serp i ja ho crec que n’hi esclafà de caps, fins que n’hi hagué”.

A la rondalla  En Joanet fii de viuda, es podria comparar Fra-Pota amb un faune encaputxat amb potes i cuixes de cabrit i tors humà. “Com sa fia del Rei estava contempla qui contempla s’anell, s’hi presenta un bruixot que nomia Fra-Pota”.

Sa Muleta de Plata és una versió descafeïnada del famós cavall de  la guerra de Troia.  Un pare té amenaçada de mort la seva filla, òrfena de mare: “Mira -diu la dida a la tal Aineta-, farem una muleta de plata, buida, que hi càpigues dedins, amb una finestreta per entrar i sortir. Li farem ets ulls foradats perquè pugues goitar-hi. Ses cames i sa coa seran buides i t’hi posarem un sarronet de dobles de vint i menjar. Te fiques dins sa muleta, dos negrets sense que ells sàpien que hi ha dedins, la s’enduran dins d’un bosc que jo sé ben lluny, i ja anirà ton pare a aclarir tu per on pares…”.

Sa Sirena del Mar evoca l’episodi de les sirenes de l’Odissea d’Homer i s’adverteix els mariners dels perills de ser seduïts per les seves veus. “Sol anar ran de ses barques, canta qui canta per entretenir i destorbar es mariners en haver-hi turbonada, perquè no estiguen en lo que fan i se’n vagen a fons. Sobretot, hi ha que estar-hi ben alerta. La gent en canta aquesta cançó:

Sa sirena de la mar,

en tenir fortuna, canta,

perquè diu que la bonança

no estarà molt a tornar”.

A les rondalles, per exemple L’Amo en Biel Perxanc i la dona d’aigua, també s’hi recreen les dones d’aigua, que no són altra cosa que les Nàiades o nimfes de les fonts de la mitologia, que feien enfollir els homes. Ja veure que hi trobareu un paral·lelisme amb l’episodi d’Hil·las! Encara és ben popular a Mallorca, i quina por en feia de petita!, Na Mariaenganxa de pous i cisternes que enganxa els infants que s’hi aboquen.

A sa cova de Salamanca arribem a trobar el mateix filòsof Sèneca! És mestre i alhora estudiant en aquest indret de Sa Cova de Salamanca “d’on surten els lletraferits de casta granada”.

Aneu llegint rondalles i no pararem de trobar-hi paral·lelismes amb els mites i altres referents clàssics, però ara que heu llegit L’Ase d’or d’Apuleu, comenceu a estirar el fil dels referents de Psique i Cupido almenys per nou rondalles de l’Aplec: Es corpet des pou d’En Gatell, La bella Ventura o es ca negre sense nas, Es murterar del rei de FrançaEs reim del Rei moro amb set pams de morro,  En Joanet i sa donzella desencantada, Es Mèl·loro Rosso, Es fii d’es pescador

Una classe de grec amb Joma

Divendres passat, Joma ens va visitar a l’institut de Premià de Mar i ens va fer la classe de grec de primer de batxillerat. Ens va explicar com li va sorgir l’amor pels textos clàssics, ens va animar a llegir els poemes homèrics i ens va fer partícips d’alguns secrets dels seus dibuixos, especialment de l’Odissea ja que en una altra ocasió ens havia deixat enregistrar una il·lustració de la Ilíada que des de fa quatre anys publica cada setmana els seus dibuixos inspirats en els poemes homèrics en el Magazine de La Vanguardia:

La pervivència d’Ànite de Tègea en El metge d’Atenes de Teresa Pous

Aquest estiu vaig llegir amb fruïció El metge d’Atenes de Teresa Pous, una novel·la molt ben documentada d’un metge atenès, Alexandre, condeixeble d’Hipòcrates de Cos, que us recomano vivament. Aleshores poc m’imaginava que el destí, a través de la mare d’una exalumna, em concedís el do de conèixer personalment Teresa Pous i menys el plaer de presentar la seva obra a la biblioteca Martí Rosselló i Lloveres de Premià de Mar.

 

Fotografia de Teresa Devesa. Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar

Hic et nunc, m’agradaria ressaltar, com ja tenia previst abans que els déus hi intervinguessin,  la part poètica de la novel·la de Teresa Pous que en les notes finals reconeix que per escriure aquests dos poemes es va inspirar en Les germanes de Safo de Maria Àngels Anglada ja que volia fer “sentir algun eco de sonoritat poètica provinent de les poetes hel·lenístiques” (Ed. Moll, pàg. 270), tot i que la trama de la seva novel·la se situa en l’ambient de màxim esplendor de la Grècia de Pèricles, Sòcrates o Hipòcrates. Amb el seu amable i afectuós permís i amb tot  el seu art poètic, reprodueixo els seus dos poemes que trobareu respectivament a la pàgina 99 (que en l’acte de presentació va llegir l’alumna de 4t  Elisa)  i a la pàg. 253  amb el qual clou la novel·la El metge d’Atenes, editorial Moll 2011:

 

Sóc un dofí
Solcant, prop de la bella nau, l’aigua tremolosa
i llençant des del mar profund el meu cap a l’aire,
emergeixo, alegre i content amb la meva figura.
La marea suau em durà a la riba
per jugar amb les ones altes a prop de la sorra.


Als navegants
Navegant! Sobre l’aigua tranquil·la
reposa els ulls fatigats.
El sol t’escalfa enmig de la immensitat blava.
Acull la llum vigorosa: per al guerrer
esperat consol en l’hivern cru.

 

En quins epigrames d’Ànite de Tègea, Teresa Pous es va inspirar per trenar aquests meravellosos versos? Doncs, personalment veig un paral·lelisme amb un dels epigrames més bells, al meu entendre, de la poetessa hel·lenística de Tègea,  l’epigrama Antologia Palatina VII, 215, probablement un epitafi dedicat a un dofí mort. En ambdós casos, és el propi dofí que en primera persona, tret no gaire habitual en Ànite, ens descriu la seva plenitud de la vida, amb els seus salts agilíssims, i s’enorgulleix al voltant de la nau; després ja sense vida, arrossegat per l’onada, reposa a la riba. Sembla ser que el dofí en vida s’encisava amb la seva efígie, pintada en l’esperó de fusta de la nau, costum molt estès a l’antiga Grècia.

Οὐκέτι δή πλωτοῖσιν ἀγαλλόμενος πελάγεσσιν

αὐχέν’ ἀναρρίψω βυσσόθεν ὀρνύμενος,

οὐδέ περί σκαλμοίσι νεώς περικαλλέα χείλη

ποιφύξῶ, τἀμᾀ τερπόμενος προτομᾀ·

ἀλλά με πορφυρέα πόντου νοτὶς ὦσ’ επί χέρσον,

κεῖμαι δέ ῤαδινάν τάνδε παρ’ ἠιόνα.

Ànite, Anth. Pal. VII 215

Enorgullit dels pèlags navegables,

ja no llençaré a l’aire el meu coll emergint des de la fondària,

ni, al voltant dels bells llavis de la nau, pels meus salts

estaré sense alè encisat amb la meva figura:

ans, el purpuri oneig del mar m’ha tirat a la costa

i jec en aquest sorral suau.

(trad. M. Capellà, PAM pàg. 158)

 

Teresa Pous s’inspira en Ànite i crea de bell nou el seu epigrama Als navegants, seguint el llegat dels epigramatistes grecs,  fa una autèntica imitatio cum variatione de l’epigrama de l’Antologia Palatina XVI 228 d’Ànite i del topos del fatigatus ab itinere on apareix descrit un locus amoenus, però en la immensitat blava del mar i en un moment en què el navegant es retira enmig de la cruesa de l’hivern a descansar, talment el vianant troba en la frescor de l’aigua fresca de la font, sota una penya, on l’aire murmura entre les fulles verdes, el pal·liatiu de la xardor de l’estiu. És molt curiosa la similitud antitètica entre Ànite i Teresa Pous. Maria Àngels Anglada una vegada referint-se a a l’Antologia Palatina va dir “aquí hi és tot”, tota Grècia batega en El metge d’Atenes de Teresa Pous i amb l’ epigrama  Als navegants, talment fermall d’or, clou la seva segona novel·la ,  bona part de la qual va redactar  a la Casa de la Literatura de l’ illa de Paros i que va veure la llum a la ciutat de Palma de Mallorca com a guanyadora del Premi Llorenç Villalonga de novel·la.

Ξεῖν’, ὐπό τὰν πέτραν τετρυμένα γυῖ’ άνάπαυσον

ἀδύ τοι εν χλωροίς πνεῦμα θροεῖ πετάλοις.

Πίδακά τ’ ἐκ παγᾶς ψυχρὰν πίε· δὴ γὰρ ὀδίταις

άμπαυμ’ εν θερμῶ καύματι τοῦτο φίλον.

Ànite, Anth. Pal. XVI 228

 

Foraster, reposa sota la penya els membres cansats;

dolç, de veres, murmura l’aire entre les fulles verdes;

beu la fresca aigua de la font, car per als caminants

aquesta és una estimada treva en la xardor roent.

(trad. Margalida Capellà)

 

Fotografia de Teresa Pous. Museu de Delos

També aquest estiu vaig trobar un clar referent a la poetessa hel·lenística de Tègea, “l’Homer femení”, en  el nom de la gossa Locris (Poll. V 48)  i Teresa Pous amb afectuositat ens ho va confirmar  i, a més, en va sentir alegria perquè és també una gran amiga dels animals, fins al punt que també dedica El metge d’Atenes a la seva “gossa Kiria i al Black la companyia mentre escrivia el llibre” (pàg. 278 i última). Ara bé, en Ànite,  la gossa lladradora Locris s’ha mort per la mossegada d’un escurçó quan s’ha apropat  a un matoll:

Era festa i vaig sortir a passejar amb la meva gossa Locris (…) Locris perseguia alegrement les primeres papallones, que anaven de flor en flor. No en caçava cap i canviava d’objectiu (…).
Els animals també sentien la força vivificadora de la naturalesa. Feia goig veure les mules, les cabres i els xais mastegant l’herba amb fruïció. Locris, a la seva manera, expressava el plaer primaveral compartit per tantes criatures vives. Feia salts esbojarrats, corria endavant, agafava troncs amb la boca, me’ls portava, els tornava a deixar a terra, em mirava i, quan veia el meu somriure ample, em pujava a sobre esperant les meves moixaines.
_Locris! Vine! Vine cap aquí! Locris, vine!
Dir el nom de la gossa va fer girar aquella dona distingida (…)

_Els mots ens tornen a unir -va dir referint-se al nom de la Locris ja que era el mateix del de la gossa que ella tenia quan ens vam conèixer. (Teresa Pous, El metge d’Atenes, ed. Moll 2011, pàgs. 213-215)

 

Ώλεο δή ποτε, καὶ σὺ πολύρριζον παρά θάμνον,

Λόκρι, φιλοφθόγγων ὠκυτάτη σκυλάκων·

τοῖον ἐλαφρίζοντι τεῶ ἐγκάτθετο κώλω

ἰόν ἀμείλικτον ποικιλόδειρος ἒχις.

Ànite, Poll. V 48

 

També tu, un dia, vas finir entre les mates de moltes arrels,

Locris, la més àgil de les gosses amigues dels lladrucs;

en la teva pota lleugera, et deposà

un tal verí amarg, un escurçó de coll bigarrat.

(trad. Margalida Capellà)

 

Sens dubte, és un retrobament atzarós i preuat! Una casualitat que troba el seu paral·lelisme amb el protagonista de El metge d’Atenes!
Deús de l’Olimp! No podia ser! Impossible! Era impossible que fos…Vaig sentir una punxada al cor i les cames em començaren a tremolar. Allò era un miratge, em deia a mi mateix…” (pàg. 215).

El voler generós dels déus crec que m’ha unit a Teresa Pous i m’agradaria que les poetes gregues antigues, tot i les escasses notícies que tenim de les seves vides silenciades i de la seva obra poètica, siguin rescatades de l’oblit del temps!

Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ  κρίσις χαλεπή (Hipòcrates, Aforismes I, 1)

Vita brevis, ars longa, occassio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.

Tot passejant entre sepulcres romans…

En temps dels romans, les vores dels camins principals eren l’equivalent als nostres cementiris. Us convido a passejar virtualment per un dels camins d’accés a la ciutat de Bàrcino, entre els diferents sepulcres, coneguts com cupae, amb els seus epitafis adreçats als vianants que accedien a les ciutats per tal de perpetuar la memòria del difunt (poc es devien imaginar ells que fins i tot perduressin en la realitat virtual!).

Una vegada fet el passeig pel tram litoral de la Via Augusta que resseguia la via de la Porta Praetoria, hauríem de triar una inscripció sepulcral de Bàrcino, de Bètulo, d’Iluro, de Cabrera de Mar … i retre homenatge als nostres avantpassats romans, ja que ells amb aquests epitafis varen volen deixar constància del seu pas per aquest món, així com el seu paper social i la fidelitat amb els seus parents. D’aquesta manera, la seva dignitat i les seves virtuts quedaven públicament assegurades per sempre i nosaltres sabem encara de les seves vides gràcies a la perdurabilitat d’aquestes inscripcions.

A textos llatins per a Halloween, Fernando Lillo ens ofereix, a partir de la pàg. 4, unes normes molt bàsiques i alhora efectives per llegir aquestes inscripcions sepulcrals dedicades a persones difuntes, de les quals val a recordar hic et nunc les següents:

1) Una invocació als déus mans D(is) M(anibus) S(acrum) (consagrat als déus mans). 2) El nom del finat en nominatiu o en datiu 3) L’edat del decès indicada per AN(norum), també A, ANN i després el número. 4) La fórmula H(ic) S(itus/a) E(st) S(it) T(ibi) T(erra) L(evis) (Aquí està enterrat/da. Et sigui la terra lleu). 5) El nom de la persona o persones que paguen o manen fer la inscripció i sovint el parentiu amb el difunt. 6) Un verb indicant la col·locació o la realització de la inscripció: F(ecit/ecerunt) (va fer/ varen fer), F(aciendum) C(uravit/uraverunt) (va tenir curar de fer-la/varen tenir cura de fer-la), P(osuit/osuerunt) (la col·locà/la col·locaren).

Vid. Festes de difunts, festes d’alegria; el vídeo de l’exposició; Festa de difunts; El llatí i el lèxic de la mort; Els romans i les supersticions envers els morts; Referències clàssiques per Tots Sants

De les nostres manualitats, quina simula la tomba cristiana?:

No us perdeu aquesta exposició de l’IES San Tomé de Freixeiro de Vigo.

“Qui té por de T.S.Eliot?”

L’apunt Què és un clàssic? publicat avui a Aracne fila i fila, i els comentaris fets a classe de Llatí de segon, tot preparant les proves de Selectivitat, m’han despertat el record d’aquest poema «Qui té por de T.S. Eliot?» de Marta Pessarrodona, inclòs dins A favor meu, nostre (Barcelona: La Sal, 1981). A veure, si esbrineu quin altre motiu em porta a donar-lo a conèixer hic et nunc i per què té aquest títol?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l’ànsia que t’ofreno.

Feliç qui sap
escriure sempre —i seduir en escriure’l—
com al primer poema.

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d’espígol.


Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.

Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t’estima.

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.

Marta Pessarrodona i Artigues

Tot seguit el poeta Jordi Valls llegeix el poema “Qui té por de T.S. Elliot?, de Marta Pessarrodona, a la zona d’adults de la Biblioteca Singuerlín, de Santa Coloma de Gramenet per celebrar el Dia Mundial de la Poesia 2011: