Tag Archives: Referents clàssics

El rastre blau de les formigues de Ponç Pons

A principis d’estiu, entre les novetats editorials,  atreta per la coberta “El poeta” de Llorenç Pons Moll, vaig comprar, entre d’altres, El rastre blau de les formigues sense saber-ne aleshores res, simplement perquè en fullejar el llibre publicat en la  col·lecció de poesia dels Quaderns Crema, vaig veure que era del poeta menorquí Ponç Pons. N’hi ha que diuen que és un llibre d’aforismes, segurament un quadern de notes entre el dietari, la poesia i la filosofia, sens dubte són píndoles molt ben trenades d’humanitat i passió cultural.

Ponç Pons a Sa Figuera Verda, Menorca. Fotografia Time Out Barcelona

Poeta i professor, pagès i literat, amant de l’illa i de la natura, i sobretot lector apassionat  “Jo sóc jo i la meva biblioteca” (p. 67) Ponç Pons en la seva recerca de sentit i veritat (“In versu veritas” p. 185) ens recepta amb pulcritud des de la tranquil·la cabana de sa Figuera Verda a l’illa de Menorca “Terra de Muses” (p. 177) savis consells vitals d’austeritat i bonesa immers en cultura “Intent ésser un home natural, com recomanava Rousseau, però amb llibres, música i cine” (p. 165); “Hi ha escriptors que llegeixen. Jo sóc un lector passional i apassionat que, quan no pot més, escriu” (p. 58). “Vivim per escriure versos que donin sentit a viure” (p. 144); “Scribo, ergo sum” (p. 206).  “Qualitat de vida: poder adormir-te llegint i començar el dia escrivint” (p. 20) perquè “Els dies escrits són més viscuts”(p. 31). “Tres somnis de poeta són: viure en una illa literària, tenir una cabana al camp, fer l’amor amb les muses” (p. 10). Fixeu-vos amb quina tendresa defineix la poesia: “La poesia és allò que marca la diferència entre veure ploure i sentir ploure” (p. 123). Com a poeta, tot i que “les corones de llor amb què es premiava antigament l’art dels poetes sembla que aquí són d’espines” (p. 193), sap “Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer” (p. 28) sense oblidar, però, que “El Parnàs està ple, saturat, contaminat i és car. Jo visc millor en els afores” (p. 11). Recomana amb fervor la passió ja que en la seva faceta professional bé sap que “L’afectivitat augmenta l’efectivitat i l’únic consell que donaria a qui vulgui ser professor és que s’estimi els alumnes” (p. 64). Tot i que “De la qualitat d’ ensenyança. L’únic Homer que coneixen és Homer Simpson” (p. 114), “Víctimes d’un hedonisme fàcil i vulgar, intent demostrar als alumnes que la cultura és una forma immensa de plaers intel·lectuals” (p. 139). Té molt clar que “La meva feina és ensenyar; la meva vocació, aprendre” (p. 155). Recomana que “Per entendre bé un poeta i descobrir els seus mecanismes de creació se l’ha de traduir” (p. 115) i que “Es comença a traduir per gust, per estimació, per conèixer bé l’altra llengua i aprofundir més la nostra, però s’acaba convertint en una obsessió” (p. 116).

Ponç Pons és tot un humanista, un autèntic savi; bé sap que “Convé tenir referents, mestres, models… i els meus per viure a Menorca són Thoreau, Brenan i Graves” (p. 23) però també Spinoza, Steiner, Chatwin, Shakespeare, Llull, Txékhov, Dante, Cervantes, Kavafis, Homer, Hesíode, Heràclit, Ciceró, Virgili, Ovidi, Horaci, Marc Aureli, Montaigne, Wittgenstein, Camus, Kafka, Novalis, Valéry, Goethe, Virginia Woolf, Fernando Pessoa… A més de les referències bíbliques, els clàssics són un autèntic referent no sols en la forma breu i moral dels seus apotegmes sinó també en el contingut. “Ahir vaig acabar una antologia de poesia llatina i avui, com a homenatge, he sembrat un llorer” (p. 18). El llatí en estat pur és ben present en molts dels seus aforismes: “…et quod temptabant dicere versus erat” (Ovidi) (p. 49); “Universalitzar el localisme, no ser un poeta local. Fugir de solipsismes, ser un creador ple d’amor fati” (p. 9); “Boom turístic: un finis mundi” (p. 124); “Crear un nou Homo sapiens ludens ridens” (p. 147); “Filòsof del verba volant…” (p. 164) o  “mentre el món s’esfondra, construir una frase per no perdre la dignitas hominis” (p. 165); Més que un vell sapiens, ser un Homo discens” (p.172), etc.

Al llibre hi trobem referències clàssiques com “Ha pujat amb il·lusió a l’Olimp i ha descobert que són ruïnes” (p. 48); “La caverna de Plató va ser la primera sala de cine” (p. 59) així com citacions d’Ovidi, Horaci, entre d’altres: “…ara entenc les Tristia d’Ovidi i, com planteja Horaci: “Per què hem de buscar terres/ escalfades per un altre sol?/ ¿Qui deixa la pàtria/ no fuig d’ell mateix?” (p. 51); referències indirectes al pensament heraclitià  (p. 137, 168…) o entrellucar llegendes virgilianes sobre la cria d’abelles (p.156). Feminitza la setència de Terenci  Homo sum, humani nihil a me alienum puto a “Mulier sum et nihil humanum a me alienum puto” (p. 201).

Recomana “Antidepressius naturals. Marc Aureli en pastilles” (p. 160) i als polítics joves “a Sòcrates li agradava ser contradit” (p. 162). Ens confessa “No m’avenc amb Plató… (p. 177). “Plató és l’ajuntament, l’església… Epicur, el camp, la platja” (p. 185). “Sóc un Ulisses que vol regressar a l’illa de la seva infància” (p. 161). “Caront amb un forabord travessant ànimes a un euro” (p. 175).

Ponç Pons convida el lector perquè “Un llibre també depèn de la qualitat del lector” (p. 192).  Clou el llibre “Hi ha tanta Literatura per viure i tanta vida per llegir…” (p. 206). Comenceu, doncs, per tota la literatura, filosofia, cinema, art i música que, des de sota un ullastre i en la cabana de fusta i sense llum artificial en la pau i tranquil·litat del camp menorquí en companyia dels seus animals (un ca, moixos, gallines i de les formigues estiuenques) al llarg de les diferents estacions de l’any, Ponç Pons ha traçat a consciència _”Escriure és traçar un camí de paraules per sortir d’un mateix i arribar als altres” (p.122)_ i amb tinta blava a El rastre blau de les formigues. Us emocionarà!

 “Tothom pot criticar un bon llibre, però pocs el poden escriure” (p. 112).

El món a l’inrevés. Carpe diem!

ConcursoClic Fotografía Es de Libro

La fotografia de l’alumna de Grec i de Llatí de primer de batxillerat Judit Giménez Roig ha estat la guanyadora de la categoria de Batxillerat i Cicles Formatius de Grau Mitjà del primer “Concurso ¡Clic! de fotografía de investigadores (muy) jóvenes” de Esdelibro

El món a l’inrevés. Carpe diem!

L’enhorabona Judit! L’enhorabona institut Premià de Mar! Realment la fotografia amb Premià de Mar cap per avall és magnífica i el referent clàssic horacià també.
A partir d’avui estarà exposada a la Feria del Libro de Madrid fins el dia 15 de juny juntament amb els treballs guanyadors de totes les edicions ESDELIBRO entre els quals n’hi ha uns quants (premis i mencions) del nostre institut! Feliciter! Tenim previst visitar la Feria del Libro i l’exposició dels nostres treballs i fotografies dia 14 de juny quan anem a Madrid a recollir la baldufa d’Edublogs per al blog Non omnis moriar premiat en la categoria d’alumnes de batxillerat.

Escriptors clàssics que conviuen amb nosaltres

Imatge de previsualització de YouTube

El nostre aràcnida ens ha enregistrat a l’IES Margarita Salas de Majadahonda aquest vídeo d’una interessant exposició itinerant (de diversos professors dirigida per Cristina Martín Puente de la UCM) i m’ha sobtat que en les múltiples referències d’escriptors clàssics en places, museus, biblioteques… no n’hi hagués cap de Catalunya. De fet, la presència de la mitologia en l’art ha fascinat sempre ben molt, però no s’ha prestat mai gaire interès a la presència dels autors clàssics en l’art, tot i que aquest han gaudit d’un gran prestigi al llarg de la història i sovint formen part de l’imaginari col·lectiu; de fet, sovint surten de les biblioteques i llibreries per ocupar un espai en places i carrers, en els museus així com en vidrieres, monedes i segells. Avui que anem a les conferències PAU de llatí i de grec que cada any organitza la secció catalana de la SEEC us demano de començar a localitzar-los. A veure qui en trobarà i sabrà discernir el seu significat? Tanmateix, aquesta activitat de recerca queda oberta per tal que anem localitzant els escriptors clàssics que conviuen amb nosaltres i no sols en els noms dels carrers com en aquest Google maps:

 

Mostra Carrers de Barcelona: Escriptors clàssics en un mapa més gran

Regala, regala petons

De petons ja en trobem a l’Odissea d’Homer. En el mite grec de Pigmalió i Galatea un petó romàntic és utilitzat per donar vida a una estàtua femenina. Tot i que besar, d’antuvi ha estat una part dels rituals de festeig (com el petó dels noucasats, herència dels petons dels nuvis romans per tal de segellar un contracte); tanmateix, hi ha antropòlegs que afirmen que els grecs no conegueren el petó fins que Alexandre el Gran va envair l’Índia l’any 326 aC. Per cert, el grec Plutarc ens diu a Moralia que les núvies gregues mossegaven un codony abans de fer el primer petó al marit.

Els romans van ser, sens dubte, uns grans besadors i, de ben segur, aquesta és també una herència clàssica que hem heretat. Els romans tenien tres categories diferents de petons, més específiques que els nostres bes, petó i besada: osculum o petó a la galta; basium o petó als llavis i savolium, un petó profund (el que coneixem com el petó francès o amb llengua). Els primers cristians sovint es van saludar amb un pacis osculum, un petó sant a la galta. La majoria dels temes essencials de petons van ser ben definits en fonts llatines clàssiques, que es van convertir en els models dels escriptors posteriors. Deixant de banda, els petons d’amistat, els de Judes, els dels peus als emperadors i papes o el petó de la mort al finat, val a recordar el poeta Catul i el petó sensual en els seus poemes a Lèsbia, amb qui va tenir una relació ben tempestuosa (vid. El Fil de les Clàssiques):

Imatge de previsualització de YouTube

Imatge de previsualització de YouTube

Els poetes de tots els temps han estat conscients del petó com una rica i flexible imatge poètica, la importància podria oscil·lar entre el sagrat i el profà, entre el de tendra intimitat al d’agressió transgressora. Un petó, de fet, no és només un petó: és un símbol que el poeta pot utilitzar per accedir a una rica tradició de la imatgeria plena de significat. Des del Càntic dels Càntics, que s’obre amb la invitació més cèlebre d’un petó, a la poesia amatòria d’Ovidi i Tibul (Elegies I, 8), la unió dels llavis ha arribat a simbolitzar la unió de Déu amb els seus creients, la barreja d’esperits de dos amants, l’excitació, les burles i la satisfacció dels desitjos carnals fins i tot la passió dels amants incontrolats devorant-se uns als altres, que cobreix el cos de l’altre amb marques de mossegades i talls sagnants que després se sanen amb més petons.

No és sorprenent, doncs, que els exemples de petons juganers en la poesia clàssica van ser àmpliament imitats per poetes humanistes. El més cèlebre entre els renaixentistes petons poètics van ser els Basia  del poeta holandès Johannes Secundus (1511-1536), un recull de poesia neollatina que va ser molt llegit a tot Europa. Encara que ell no va viure prou per veure més d’uns pocs poemes en impressió. Igual que Catul i altres models, Secundus es basa en la seva pròpia experiència: els Basia parlen de la seva relació amb una tal “Neera “, una dona espanyola que va conèixer durant el seu servei a la cort de Carles V d’Espanya ( 1533-1535 ).Els Basia d'”aquest gran, sant  besador” com el va anomenar Goethe es van llegir i van ser admirats pels poetes francesos de la Pléiade, Joachim du Bellay, Pierre de Ronsard  i Antoine du Baf, així com per Giambattista Marino, Paul Fleming, entre d’altres. Vet aquí un tastet d’aquests bestials petons:

Quis te furor, Neaera

inepta, quis iubebat

sic involare nostram,

sic vellicare linguam,

ferociente morsu?

an, quas tot unus abs te

pectus per omne gesto

penetrabiles sagittas,

parum videntur? istis

ni dentibus protervis,

exerceas nefandum…

Hi ha petons en les obres d’art (fins i tot en la ceràmica grega), en el cinema i també en la música: “Besos” de El Canto del loco; “Comiéndote a besos” de Rozalen o “Fes-me petons” de Manel i “Petons entre camions” d’Anna Roig…

Bé, tot això per dir-vos que el “Regala petons” del grup osonenc Obeses (liderat pel músic i cantant de Tona, Arnau Tordera) ha estat el protagonista musical del Nadal a TV3 i a Catalunya Ràdio. El lloc escollit per presentar-lo no podia ser un altre que l’escenari de l'”Oh Happy Day“, un dels èxits de la temporada (amb alguns noms amb referents ben clàssics: Geriona, Flumine…) i a mi aquesta nadala m’ha recordat Catul i m’ha inspirat aquest apunt (no tinc remei!).

Imatge de previsualització de YouTube

Lletra de la cançó

Regala petons
Regala, regala petons.
Regala, regala petons,
embolica’ls amb els llavis
i acompanya’ls amb bombons.

N’hi ha de mil maneres,
totes fascinants:
n’hi ha de més grollers i d’elegants,
n’hi ha alguns que semblen màgics o bé tràgics,
n’hi ha de més subtils, o d’intranquils,
estètics i poètics.

Hi ha el gran petó de diva,
amb una mica de saliva.

El bell petó d’amor amb gran fervor:
el famós petó de cine.

Hi ha el petó com cal que és el que et fa la iaia per Nadal,
i el que em fas tu és celestial.
Regala petons, regala petons,
que és Nadal i es desenfrenen
totes les passions.

Regala, regala petons.
Regala, regala petons,
embolica’ls amb els llavis
i acompanya’ls amb bombons.

N’hi ha de tots els tipus,
és meravellós:
Algun és més senzill i algun, pompós,
n’hi ha algun que és com de plàstic, fa molt fàstic,
n’hi ha de molt sensats, desenfadats,
preciosos, llefiscosos.

El dens petó de tieta
et deixarà la cara neta.
I n’hi ha un de perillós molt luxuriós:
el temut petó caníbal.
El petó de pintallavis és el més embrutadís
i el teu em durà al paradís!

Regala petons, regala petons,
que és Nadal i es desenfrenen
totes les passions.

Regala petons, regala petons,
que és Nadal i es desenfrenen
totes les passions.

Més, més, omple’n els carrers.
Més, més, omple’n els carrers.
No podem viure sense ells.
Regala, regala petons.
Regala, regala petons,
embolica’ls amb els llavis
i acompanya’ls amb bombons.

Regala petons, regala petons,
que és Nadal i es desenfrenen
totes les passions.

Regala joguines als infants, però no t’oblidis de regalar petons tot l’any.
Muac, muac. Oscula mille! Basia mille!

Enfilem les lectures prescriptives de Llatí PAU Catalunya 2013/14

Tal com ja us vaig fer saber a començament de curs, enguany hi ha noves lectures prescriptives de segon de Llatí, no són noves del tot perquè ja s’han treballat en anys anteriors; però són diferents de les del curs passat (una selecció de l’Eneida de Virgili i Ars amatoria d’Ovidi). El curs vinent (2014/15) tornarà Ars amatoria d’Ovidi i una selecció més reduïda de la del curs 2010/11 de l’obra Ab urbe condita de Tit Livi.

Anem a pams i tractem el que és prescriptiu aquest curs (2013/14) per a l’examen de Llatí de les PAU Catalunya 2014: Miles Gloriosus de Plaute i una selecció de l’obra d’Horaci.

Continuarem treballant la lectura de la comèdia de Plaute i anirem al XIX Festival Juvenil de Teatre Grecollatí dia 25 de març a l’Hospitalet de Llobregat a veure el Miles Gloriosus en català pel grup Ela-Ela Teatre de l’institut Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat.

Començarem per llegir Horaci. Abans, però, hem de saber qui era i què va escriure; quins són els temes de la seva poesia; quina pervivència té la seva obra? etc. Començarem a estirar del fil per tota la feina que ja tenim feta a El Fil de les Clàssiques, a Aracne fila i fila, a L’empremta d’Orfeu i a La cinta de NIKH i per tal de no perdre’ns anirem recordant i alhora ampliant tot el que anem trobant i fent en aquest nou bloc, obert ad hoc, sobre Horaci i la seva pervivència arreu: Non omnis moriar. Què n’opineu? Hi participareu activament?

Lectura prescriptiva PAU Llatí 2014

Celebritas uirorum ac mulierum…

Un epitafi (del llatí epitaphius “oració fúnebre” a partir del grec ἐπιτάφιος “relatiu a la sepultura; funeral”: ἐπί “sobre” + τάφος “tomba”) és una inscripció sepulcral. N’hi ha de molt coneguts, sobretot dels personatges cèlebres; deixant de banda els tristos, n’hi ha de poètics i d’altres de molt de divertits, sarcàstics o venjatius.

Per què creieu que ens han arribat tants epitafis romans? Què pretenien? Què és la Celebritas? …

Els nombrosos epitafis funeraris romans han posat noms i cognoms a ciutadans de fa dos mil anys. Us proposo un any més de buscar-los a la xarxa, en els llibres, en les vies sepulcrals, en els museus, … i torneu a la vida, tot comentant o publicant a la xarxa els seus epígrafs funeraris, a personatges cèlebres, però també a homes, dones i infants que van voler perpetuar-se en el temps.

De ben segur, els romans avui publicarien els seus epitafis a la xarxa amb elegància i amb amor. És també aquesta una herència clàssica? Llegiu aquestes esqueles i ja m’ho comentareu! Recordeu els epitafis que es van dedicar a Steve Jobs? (Vid. recordeu el seu discurs Memento mori!)…Per a nosaltres el sexe ja no és tabú, i la mort?

Pregunta a la historia – Epitafios funerarios en Roma – 31/05/12Escuchar audioPregunta a la historia - Epitafios funerarios en Roma - 31/05/12

Us atreviu ara a fer-ne un? El vols inscriure en pedra? No us oblideu de compartir-lo:

El llegat de Sísif

Sísif, en grec Σίσυφος, era un rei llegendari de Corint, fill d’Èol. És un personatge cèlebre per la seva astúcia i per la manca d’escrúpols. És famós pel terrible càstig que li va imposar Zeus per haver revelat que ell mateix havia raptat Egina, la filla d’Asop. Zeus el va fulminar i el va enviar als Inferns, on el condemnà a empènyer eternament fins al cim un enorme roc que davallava dalt d’un pendent. Quan la roca arribava a terra, Sísif l’havia de tornar a pujar fins al cim.

Sísif vaig veure també, que sofria intenses tortures
per traginar un penyal enorme a força de braços.
Prou s’hi emperpalava amb les mans i els peus, per empènyer
costa amunt el penyal; però sempre que estava per fer-li
ja tramuntar el crestall, l’hi tirava enrera una força,
i rodolava al pla, la roca sense vergonya;
i ell aleshores de nou empenyia, tesant-se, amb els membres
tots amarats de suor i la pols nimbant-li la testa.

Homer, Odissea XI 593-600 (trad. Carles Riba)

…tu, Sísif, agafes i empenys amunt la roca que ha de tornar a baixar.

Ovidi, Metamorfosis IV 460 (trad. Ferran Aguilera)

El següent documental de tv3 El llegat de Sísif Sense ficció 2012 d’ Anna Barreda i Lluís Montserrat explica l’origen del debat sobre la “cultura de l’esforç” a Catalunya:

Per què creieu que han posat aquest títol a aquest programa? Creieu que és un títol adient? En què s’inspiren: en el mite grec o en l’obra d’Albert Camus? Què n’opineu de la cultura de l’esforç? Per què i per a què cal esforçar-se? “La cultura de l’esforç” gaudeix de bona o de mala salut? Quines faules d’Isop ens ensenyen la mateixa lliçó moral? Què ha quedat de Sísif, metàfora del sacrifici i el treball etern, repetitiu i absurd? Hem renunciat a ser hereus del seu llegat? La globalització ens està igualant en valors? …

Esperem que l’esforç per aprendre, per tirar endavant, per sortir-nos de la crisi … no sigui un treball de Sísif!

“La poma escollida”

Aquesta tarda de dilluns he anat a sentir a la biblioteca del Serra amb els alumnes de català de 4t E i F l’actor Francesc Ten que ha recitat textos sobre l’amor d’autors clàssics i contemporanis com ara Martorell, Shakespeare, Salvat-Papasseit, Rodoreda, Vicent Andrés Estellés o Manuel de Pedrolo. L’activitat En veu alta està subvencionada pel Departament d’Ensenyament. Entre aquests fragments de l’Antologia literària sobre l’amor , que amb molt bon encert va triar Rosa Marina, hic et nunc vull destacar “La poma escollida” de Josep Carner pel seu  classicisme, especialment en l’ús dels antropònims d’origen grec Alidé i Lamon:

“La poma escollida”

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

A nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

Josep Carner i Puig-Oriol

La poma escollida recitat per Sílvia Bel:

Josep Carner tenia un gran i profund coneixement de la llengua i la cultura grega. Quin tipus d’amor representen Alidé i Lamon?  Quin simbolisme té en aquest poema la poma? Quines altres històries de pomes coneixes? Recordes “Agavé i les castanyes”? “Les gracioses ametlles“?  i “Les magranes flamejants“?…

Polifem, gegant enamorat

Villa Del Casale Vestibolo Di Polifemo

Polifem és el gegant més conegut de la mitologia grega. És el protagonista d’una de les aventures de l’heroi grec Odisseu, més conegut amb el nom d’Ulisses. Ens l’explica Homer a l’Odissea I 71 i IX 187  i Virgili a l’Eneida III 628-681. Aquest ciclop és fill de Posidó i de la nimfa Toosa, filla de Forcis. És un gegant horrible, alt i pelut, amb un ull rodó enmig del front, és un pastor que viu en una cova i devora carn crua, tot i que coneix el foc. De l’episodi homèric, Eurípides en el seu drama satíric  El Ciclop ens conta la seva aventura amb Odisseu i el presenta com a antropòfag. Té captius a la seva gruta Ulisses i alguns dels seus companys fins que s’embriaga per beure massa vi. Ulisses el deixa cec amb una estaca. No és insociable del tot perquè, quan Ulisses s’escapa, crida els altres ciclops perquè li donin un cop de mà, tot i que no se sap fer entendre.

Ara bé, després d’Homer, Polifem esdevé l’heroi enamorat de la nereida Galatea. Filoxen de Citera és el culpable d’haver transformat el ciclop en un ésser enamoradís i tendre. És ben estrany com un ésser tan horrible i salvatge com ens el presenta Homer pot sucumbir també a l’amor! Pobre Polifem! Ell tot galant es va enamorar de qui no tocava, de la més bella, de la més coqueta, de Galatea; però la nimfa marina el trobava massa pallús, massa babau. Així Teòcrit ens ho explica en el seu Idil·li onzè. La bella i la bèstia! (val a recordar Psique i Cupido a L’ase d’or). De fet, Galatea estava enamorada del jove i bell Acis que va ser transformat en un riu. Ovidi (a les Metamorfosis,  XIII 759 i en l’adaptació de Narracions de mites clàssics ho hem vist a “Escil·la i Glauc” ed. Teide pàg. 158) reprèn el mateix tema. Teòcrit i Ovidi van explicar aquesta història d’amor no correspost. Mentre Teòcrit es va fixar en un Polifem desconsolat que pateix mal d’amor, és refusat per Galatea i opta per cantar les seves penes com a remei terapèutic (qui canta els mals espanta!); Ovidi va destacar el Polifem més cruel: empipat i gelós mata Acis amb una roca i els déus compadits el transformen en un riu.

Paisatge amb Polifem de Nicolàs Poussin. Museu Hermitage

Aquest ciclop ha gaudit d’una llarga tradició literària en el cinema, el l’art, en la música, en el còmic, en les rondalles catalanes i en tota la literatura:

A tall d’exemple:

La Fábula de Polifemo y Galatea, del màxim representant de la poesia culterana,  Luis de Góngora y Argote, publicada el 1613, consta de 504 hendecasíl·labs en octaves (11A-11B-11A-11B-11A-11B-11C-11C) sobre el tema d’Acis, Galatea i la venjança de Polifem tot seguit uns quants que descriuen Polifem. Com el descriu?  En quin autor antic s’inspira Góngora? Com descriuries la seva llengua?

Un monte era de miembros eminente
este que, -de Neptuno  hijo fiero,
de un ojo ilustra el orbe de su frente,
émulo casi del mayor lucero-;
cíclope, a quien el pino más valiente,
bastón le obedecía, tan ligero,
y al grave peso junco tan delgado,
que un día era bastón y otro cayado.

Negro el cabello, imitador undoso
de las obscuras aguas del Leteo,
al viento que lo peina proceloso,
vuela sin orden, pende sin aseo;
un torrente es su barba impetüoso,
que -adusto hijo de este Pirineo-
su pecho inunda, o tarde, o mal, o en vano
surcada aun los dedos de su mano. […]

En català, a Camí de Sirga de Jesús  Moncada; a L’ull de Polifem de Teresa Costa- Gramunt (Arola editors, 2004): vid. El vel d’Harmonia.

De ben segur has sentit més d’una vegada El gegant de l’ull al front:

Quin Polifem t’agrada més? Pot ser un ésser alhora cruel i enamoradís? Creus que les Muses i el mal d’amors van de la mà o més aviat l’amor no deixa viure a qui el pateix i porta mandra i poques ganes de fer res? Què n’opines de tot plegat?

DENIP 2012: Homer, Ilíada en veu alta

Els alumnes de llatí han llegit en veu alta Homer, Ilíada d’Alessandro Baricco, tot un monument a la guerra i alhora un amor obstinat per la pau.

Hem començat pel final del llibre d’Alessandro Baricco per tal d’explicar el perquè de la lectura de la Ilíada per a commemorar el dia de la pau i de la no violència als centres escolars:

  • “Una altra bellesa, postil·la sobre la guerra (per Laura)
  • Criseida (per Laia M.)
  • Tersites (per Chaima)
  • Hèlena (per Uxue)
  • Pàndar i Eneas (per Èric i Ivan)
  • La dida (per Sara)
  • Nèstor (per Marta S.)
  • Aquil·leu (per Rocío)
  • Diomedes, Odisseu (per Èric A.)
  • Pàtrocle (per Chaima)
  • Sarpèdon, Aiant Telamoni, Hèctor (per Laia B., Cristina i Míriam P.)
  • Fènix (per Lourdes)
  • Antíloc (per Chaima)
  • Agamèmnon (per Chaima)
  • El riu (per Laia S.)
  • Andròmaca (per Hady)
  • Príam (per Noèlia c.)
  • Demòdoc (per Sara)


  • Per què els alumnes de llatí han fet aquesta lectura en veu alta? És evident, ja que no es pot entendre l’Eneida de Virgili sense conèixer la Ilíada d’Homer. Ha estat una activitat que ens ha ajudat, a més a més, a ser conscients que cal fer més lectures en veu alta i que per entendre bé un text cal llegir-lo bé i això, fins i tot, costa a primer de batxillerat. També ens permet repassar i ampliar activitats ja fetes com els Guerrers de Troia en Google Maps; la guerra de Troia en deu obres d’art

    Què esdevé la Ilíada d’Homer en mans d’Alessandro Baricco? Què ha desterrat completament? Has trobat a faltar aquesta absència? Per què la narració dels fets i de les gestes no nón narrats en tercera persona? Qui es fa càrrec de narrar els fets? Després de la lectura de La còlera d’Aquil·les i de la lectura en veu alta de la Ilíada polifònica de Baricco t’han vingut ganes de llegir la Ilíada d’Homer? Has vist la pel·lícula Troia?…