Del 24 de novembre de 2016 fins al 19 de març de 2017 aneu a veure a les sales A del Museu Picasso de Barcelona, l’exposició temporal MITOLOGIES, OBRA GRÀFICA A LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU.
Pablo Picasso (25 d’octubre de 1881- 8 d’abril de 1973) s’insereix en la llarga tradició d’artistes i poetes que, en el decurs de la història, s’han inspirat en la mitologia grecoromana. Al llarg de la seva vida, Picasso, com tants altres artistes i literats, es va sentir atret, sobretot en l’obra gràfica i en el dibuix, pel món de la mitologia, tal com testimonia un dels seus primers dibuixos conservats, Hèrcules (1890), on representa aquest heroi mític (Hèracles, en grec) conegut per la seva extraordinària força sobrehumana:
En aquesta exposició, Mitologies, obra gràfica a la col·lecció del Museu, comissariada per Claustre Rafart, s’hi pot contemplar una selecció d’unes 40 obres de la col·lecció del Museu Picasso al voltant de l’atracció de l’artista malagueny pel món de la mitologia grecoromana durant un període ampli de la seva vida com a gravador. Els mites protagonitzen un gran nombre d’escenes tractades i elaborades amb diferents tècniques i materials: aiguafort, aiguatinta, punta seca, litografia,… treballades damunt planxes de coure, zinc, pedra, linòleum,… El resultat del tiratge d’aquestes planxes són unes estampes que destaquen per la seva llibertat de traç, el vigor expressiu i un ombrejat magnífic mostrant el domini de la tècnica i el geni creador de Picasso.
El recorregut de la mostra s’inicia amb dos dibuixos, punt de partida d’aquest tema en l’obra de l’artista. És impactant un dibuix datat pels volts de l’any 1900, La violació, protagonitzat per un sàtir que s’abraona damunt una dona que lluita per desempallegar-se’n. A continuació, s’exposa l’obra gràfica agrupada segons els protagonistes de la mitologia picassiana (Minotaure, Faune, Centaure, Dànae, Venus, Bacus,…) o per escenes específiques pròpies d’aquest cosmos, com poden ser les bacanals.
La proliferació dels mites grecoromans en l’obra de Picasso és rica i variada (Hèrcules, Apol·lo, Calidó, Cèfal, Melèagre, Nèstor, Políxena, Posidó, el Minotaure, Zeus i d’altres éssers fantàstics com ara centaures, faunes, les tres gràcies i les muses, …) per bé que són el Minotaure, el Faune i el Centaure els més representats. Aquests éssers mitològics híbrids assoleixen un gran protagonisme, i sovint esdevenen el reflex del mateix artista. El Minotaure és l’alter ego de Picasso i a través d’aquest mite va canalitzar tota la seva vigorosa masculinitat i les seves pulsions sexuals. El faune és un altre alter ego de Picasso i representa la seva alegria.
“Cap de faune”, linòleum 1968
A Picasso li interessa el mite clàssic com a portador de tota una gamma de significats insòlits i l’empra de manera fluida. El treballa de manera personal, a la vegada, que li serveix de pretext per comunicar idees. A grans trets, es pot dir que la presència del mite es manifesta en les seves composicions de tres maneres: en obres que respecten en l’essencial el mite clàssic; en obres on el mite apareix descontextualitzat i, aleshores, guanya nous valors; i en obres en què el recrea a partir dels treballs de grans artistes occidentals, amb els quals estableix un diàleg fructífer.
El Picasso gravador recrea escenes i personatges extrets del fecund món de la mitologia grecoromana, que representen idees o símbols i han perdurat fins als nostres dies. En tria les històries que l’afecten, que són el reflex de la seva dualitat home-artista, i les explica a través del mite emprant-lo sovint com a símbol al·legòric del procés creatiu, o com el reflex de les turbulències amoroses (com el seu amor en la dècada dels anys 30 per la jove Marie-Thérese Walter, 27 anys menor que ell) o d’altres aspectes de la seva vida quotidiana, proeses, plaers, dolor, tragèdia…
De l’any 1935 és l’aiguafort que va regalar dedicat al Museu d’Art Modern de Barcelona, La minotauromàquia, un any de profunda crisi interna en què Picasso es va sentir desmotivat per la pintura i es va dedicar a l’escriptura. Només amb aquest quatre, considerat un precedent directe del Guernica, ens hi podríem estar una bona estona intentant trobar-hi el diàleg que estableix amb altres artistes en l’amalgama de referències mitològiques i artístiques, ben entortolligades que ens porten al cabdell de fil d’Ariadna i Teseu amb les Filoses de Velázquez, la nena amb llum que recorda Antígona… amb d’altres de religioses com la mà de Déu de la Capella Sixtina o l’escala de la crucifixió de Crist…
En aquesta fusió de narració i història que esdevé el mite, Picasso aboca tot el seu geni creatiu. L’únic aspecte de la relació de Picasso amb el mite que ha quedat exclòs en aquesta mostra és el de la fidelitat al relat original: no s’han pogut exposar per qüestions de conservació una sèrie de gravats dedicats a Les metamorfosis inspirats directament en Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi.
No us perdeu aquesta petita exposició de 40 gravats i dibuixos mitològics al Museu Picasso de Barcelona i a les xarxes socials sota el hashtag #PicassoMitologia
I ja que sou al Museu, aprofiteu per veure la magnífica exposició temporal Cubisme i guerra
