El dia de la Gran Competició Esportiva em vaig llevar ple de confiança en mi mateix. No puc dir que els entrenaments de salt d`alçada haguessin estat un èxit, però em sentia com si tingués ales als turmells. Feia sol, l`aire era net i era un d`aquells dies ideals que no fa fred ni calor. Vaig anar directament a la cuina i em vaig servir un bon plat de corn flakes amb llet i iogurt. Per acabar de donar-me energies, hi vaig posar un parell de plàtans i una taronja tallats a trossos. Quan anava a inaugurar el plat, va treure el cap la mare.
-Qué menges, nen?
-Ja ho veus: corn flakes.
-D`on els has tret?
-Vaig fer una ràtzia pel súper.
-I per què no prens la llet amb galetes, com sempre?
-Perquè als corn flakes hi ha molta més energia. Que no ho has vist als anuncis?
-Nen –va fer una pausa, com si dubtés de revelar-me el que anava a dir-. La publicitat no sempre diu la veritat.
Vaig aparcar la cullera uns segons.
-Ja ho sé, mare, ja ho sé, però és que a Califòrnia mengen corn flakes per esmorzar.
-A Califòrnia…- va repetir amb aquella cara que fa ella quan no entén res de res.
Vaig continuar menjant. Omplint-me el cos d`energia concentrada, mentre la mare sortia de la cuina.
MORET, Xavier (1999): La vida és rara, Barcelona, Cruïlla, Gran Angular, 105, p. 125-126
