Sopa de pollastre
La festa que m`agradava més era l`any nou xinès. Però no al 1970. Aquella nit de cap d`any, el di Di i jo estàvem ajaguts en un racó del menjador, molt poc il·luminat, gairebé adormits. La Lao Lao i els altres parents estaven arraulits al voltant de l`estufa i parlaven en veu baixa. De tant en tant, jo anava mirant a la porta.
Abans, el dia d`any nou a casa sempre havia sigut un dia de festa i celebració. Era un dia que els grans i sobretot els petits rebien regals dels membres de la nostra extensa família. Normalment, aquella ocasió la compartien amb nosaltres almenys vint convidats, entre parents, amics i amics d`amics. Les dones de la família, amb la Lao Lao al capdavant, es passaven el dia cuinant, i la cuina s`omplia de rialletes obertes i l`aroma intens de l`estofat de porc, la sopa de pollastre, el tofu amb espècies i els sucosos farcellets. El Di Di i jo, juntament amb els cosins i els amics, no paràvem d`entrar i sortir de la cuina en un esforç col·lectiu per tastar aquelles delicadeses abans que les servissin. A casa de la Lao Lao, la taula del menjador s`allargava fins que ocupava tot l`espai. Cada centímetre quadrat cobert de plats deliciosos. El primer brindis el feia la Lao Lao, per una bona salut i una llarga vida, i després venien els brindis de broma de tots els altres. Després de sopar, tots demanàvem a la meva tieta més jove que cantés, mentre el Da Jiu l`acompanyava amb la flauta. A vegades fins i tot convencíem la Lao Lao perquè també toqués el seu llaüt de bambú.
LI, Moying (2009): Neu de primavera. Créixer a la Xina de Mao, Bambú, Barcelona,
pp- 115-116.
