En aquesta obra Berio fa una dissecció de l’ànima femenina de la dona d’avui dia, portant-la fins a l’exasperació. Berio explota al màxim tots els recursos de la veu humana i incorpora a la partitura tot allò que és més propi de la veu parlada (crits, sanglots, xiuxiueigs…) que de la veu cantada.
En la partitura l’autor dóna indicacions d’expressió tals com: “somniant”, “frenètic”, “desesperat”, “histèric”. Es tracta més d’indicacions emotives que no pas de dinàmica musical com serien pianíssimo o forte.