Arxiu de la categoria: Drama

Es presenten conflictes entre els personatges que s’han de resoldre.

El riu de la vida

Publicat el per
Respon

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: A river runs through it
  • Director i guionistes: Robert Redford, Richard Friedenberg i Norman Maclean.
  • Any d’estrena: 1992
  • Durada: 123 min.
  • Repartiment: Brad Pitt, Craig Sheffer, Tom Skerrit, Brenda Blethyn, Emily Lloyd, Edie McClurg, Stephen Shellen, Joseph Gordon- Levitt.
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama

ARGUMENT

Dos germans, Norman i Paul MacLean, creixen a la seva petita casa de camp amb els seus pares, a Montana. De petits ja se’ls veia diferents, Norman, el gran, és un nen tranquil i relfexiu, en canvi, Paul és més impulsiu. Estan educats amb una educació presbiterana.

Es distencien molt més quan un d’ells dos va a estudiar a la ciutat i l’altre es queda allà; aquest fet desperta velles picabaralles i els enfrontaments són pràcticament continus entre els dos. Passen els anys i Norman es converteix en professor i s’enamora, mentrestant, Paul es queda a casa. Encara que sempre hi ha alguna cosa que els mantidrà units: el riu on varen aprendre a pescar.

TRÀILER

[youtube]http://youtu.be/8m-M0MXwLog[/youtube]

CRÍTICA

-Caryn James (The New York Times): ” Vet aquí dues coses que pensava que mai diria: m’ha agradat la pel·lícula sobre la pesca amb mosca, i Robert Redford ha dirigit una de les pel·lícules més ambicioses i logrades de l’any.”

-Luis Martínez (Diario El País): “És un relat condensat en la mirada càlida dels herois que van de pas (…) Redford construeix amb un ritme pausat un drama tens, evocador i emotiu.”

· Podeu trobar alguna relació amb algun filòsof grec? Quin?

Nora Domingo i Marta Verde
2n batx C

Espàrtac (1960)

Publicat el per
14

FITXA TÈCNICA

Nom original: Spartacus

Director i guionistes: Stanley Kubrick

Any d’estrena: 1960

Durada: 184 minuts

Repartiment: Kirk Douglas, Laurence Olivier, Jean Simmons, Charles Laughton, Peter Ustinov, Tony Curtis, John Gavin, Nina Foch, John Ireland, Herbert Lom, John Dall, Charles McGraw, Joanna Barnes, Harold J. Stone, Woody Strode, Peter Brocco, Paul Lambert, Robert J. Wilke, Nick Dennis, John Hoyt, Frederick Worlock

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Acció, Aventures, Biogràfic, Drama i Històrica

ARGUMENT

Narra la revolta d’Espàrtac de Tràcia, convertit en esclau i venut com gladiador a l’entrenador Léntulo Batiato. Tot comença quan, després de setmanes d’entrenament, lidera una rebel·lió.

Mentre es mouen d’una ciutat a una altra el nombre d’esclaus augmenta, doncs se li van unint nous alliberats. Sota el seu comandament intentaran arribar al sud d’Itàlia, on tenen previst embarcar-se per tornar a casa seva.

TRÀILER

CRÍTICA

A l’època que es va estrenar la pel.lícula, fou una gran innovació. Tots els efectes de so, vestuari i il·luminació Per aquesta raó va obtenir cinc premis:

– Premi Oscar 1961: al millor actor secundari (Peter Ustinov), a la millor direcció d’art i escenografia, a la millor fotografia i vestuari.

– Premi Globus d’Or 1961: a la millor pel·lícula- Drama.

– Premi Llorer d’Or 1961 (2n lloc): al millor actor secundari (Peter Ustinov).

– Premi Llorer d’Or 1961 (3r lloc): al millor actor (Kirk Douglas).

– Premi Golden Reel 1961: al millor muntatge de so.

COMENTARI PERSONAL

Una pel·lícula bastant llarga i una mica densa, però seguint la història, les gairebé 2 hores i mitja no es noten tant. Aquesta ha de ser una de les veritables “superproduccions” del cinema d’aquells temps per tot el que comporta: vestuaris, escenaris, extres, etc.

Les actuacions són correctes, encara que hi ha vegades que apareix el mateix actor en una mateixa escena fent diferents papers i, fixant-se, es nota.

La pel·lícula plasma bastant bé la crueltat  i la crítica social que es vivia en temps de l’imperi romà.

És un film recomanable per a curiosos de les civilitzacions antigues. Aquesta pel·lícula la recomano a partir de 14 anys, ja que es necessita un nivell mitjà de comprensió per entendre realment el recorregut de la història.

Miquel Saborit
4t ESO Llatí opt.1

Sòcrates de Rosellini

Publicat el per
11

FITXA TÈCNICA 

Nom original: Socrate
Director i guionistes. Roberto Rossellini, Renzo Rossellini, Jean-Dominique de la Rochefoucauld, Marcella Mariani
Any d’estrena: 1971
Durada: 120 min.
Repartiment: Jean Sylvère, Anne Caprile, Giuseppe Mannajuolo, Ricardo Palacios, Antonio Medina, Julio Morales
País d’origen: Itàlia
Idioma original: Italià
Gènere: Drama, Biogràfic

ARGUMENT

La pel·lícula narra amb detall els últims dies de Sòcrates, incloent el judici i la seva execució. Roberto Rossellini ens mostra el filòsof grec discutint a l’àgora i mostra també els esdeveniments polítics que el van portar a l’històric judici.  La pel·lícula està situada a Atenes entre en segle V i el segle IV a.C.

La pel·lícula està repartida en tres parts:

  • La primera part conté escenes on Sòcrates parla amb els seus amics i els joves de la ciutat d’Atenes. Allà els pot veure la relació entre coneixement i virtut, la felicitat, la justícia, el vincle entre ètica i política, etc . També es veu clarament la diferència entre l’art de persuadir i la recerca de la veritat, el mètode socràtic i les seves idees en relació al diàleg i l’escriptura .
  • La segona part presenta moments intensos de la pel·lícula que representen el judici de Sòcrates i la defensa que fa de si mateix . Basat en el relat de l'”Apologia“, aquesta part inclou l’acusació de Melit, Anitos i Licó. També apareix l’escena que esmenta l’Oracle de Delfos que anunciava que Sòcrates era l’home més savi d’Atenes, i ell diu que no ho és ja que ell no sap res, és un ignorant.  A partir d’això, el filòsof analitza en què consisteix la seva saviesa
  • La tercera i última part continua amb la defensa de Sòcrates. Apareix l’escena en què el filòsof proposa per a si una pena que irrita els jutges, pagar la mínima quantitat de diners possibles i que Atenes li pagui cada dia un sopar.  També es veu part del Critó, quan Sòcrates és visitat a la presó pel seu amic Critó. Allà es desenvolupa l’intens diàleg entre tots dos, que dóna l’ocasió a Sòcrates per reflexionar sobre la justícia, la llei i el deure del ciutadà. Sòcrates no vol fugir ja que diu que és el seu deure com a ciutada, i que si fa això no està sent just i sinó és just no serà feliç. També diu que l’home posa per davant la llei convencional per la llei de la natura. 

TRÀILER

[youtube]http://youtu.be/C74oQJD9Pko[/youtube]

CRÍTICA

La pel·lícula està plena de diàlegs socràtics que surten en alguns llibres de Plató. A més està impregnada de les idees de Sòcrates, com el mètode socràtic en contraposició amb la retòrica dels sofistes. També, ens ensenya que  més val saber que no sabem res que pensar-nos que sabem ja que llavors estem més lluny del coneixament. La vida de Sòcrates va estar per la injustícia de ser jutjat per fer qüestionar a la gent, i és que una vida sense qüestionar no val la pena vuire-la.

Què us ha semblat aquesta pel·lícula? L’havíeu vist abans? Quines altres idees hi veieu? Creieu que reflecteix la vida de Sòcrates i el seu pensament?

Irina Balart Casanovas

2n Batx. C

El jardiner fidel, de Fernando Meirelles

Publicat el per
2

FITXA TÈCNICA 

Nom original: The Constant Gardener
Director i guionistes: Fernando Meirelles i Jeffrey Caine
Any d’estrena: 2005
Durada: 128 minuts
Repartiment: Ralph Fiennes, Rachel Weisz, Hubert Koundé, Danny Huston, Bill Nighy, Pete Postlethwaite, John Sibi-Okumu i Packson Ngugi.
País d’origen: Regne Unit i Alemanya
Idioma original: anglès
Gènere: Drama

ARGUMENT

Justin Quayle (Fiennes) és un diplomàtic britànic destinat a Kenya, la seva dona, Tessa (Rachel Weisz), és assassinada al costat d’un home sospitós de ser el seu amant, un activista defensor dels drets humans de la regió. Quayle decideix llavors investigar els assassinats, i comença a descobrir que Tessa havia destapat una trama internacional de corrupció, burocràcia i accions lucratives de la indústria farmacèutica.

TRÀILER

CRÍTICA

En aquesta pel·lícula, hi podem veure, com en altres pel·lícules, un paral·lelisme amb Antígona. Com Tessa, la dona del protagonista es va enfrontar a una multinacional per destapar tot el que estaven amagant malgrat les conseqüències que això comportaria, tal i com li va passar a Antígona que vol enterrar el seu germà, malgrat que el rei Creont li ho prohibeix i la desobediència comporta per a Antígona la seva pròpia mort: condemnada a ser enterrada viva. A la vegada, el viatge que fa Quayle, qui prefereix les plantes abans que la gent, ens recorda al viatge que va fer Orfeu, en el qual va destapant tota la trama política i descobrint l’amor que sentia la seva esposa morta cap a ell. Aquestes dues trames avancen en paral·lel mostrant la revelació final del seu amor, al mateix temps que el problema polític està sortint a la llum, generant el veritable contrast de la pel·lícula. El mateix dilema en què es va veure enfrontat Orfeu quan sortint del món infernal es va girar per veure la seva esposa i la va perdre per sempre.

Andrea Balart 2n.Batx.C

Zorba el grec, de Michael Cacoyannis

Publicat el per
4

 

FITXA TÈCNICA

Títol original:  Zorba, el grec

Director: Michael Cacoyannis

Guionistes: Michael Cacoyannis i Nikos Kazantzakis

Any d’estrena: 1964

Durada: 142 minuts

Repartiment: Anthony Quinn, Alan Bates, Irene Papas,Lila Kedrova i Sotiris Moustakas.

País d’origen: Estats Units, Regne Unit i Grècia.

Idioma: Grec modern

Gènere: Aventura i drama.

ARGUMENT

Basil (Alan Bates) és un estirat jove escriptor anglès de classe mitjana d’origen mig-grec, criat a Gran Bretanya, que ha heretat una petita propietat a Creta. Tot viatjant cap a allà, coneix Zorba (Anthony Quinn), un aventurer músic grec de mitjana edat ple de vitalitat i il·lusió per la vida. A mesura que Basil va coneixent-lo, se n’adona de la vida tan insulsa que porta i aprèn de Zorba a gaudir de la seva existència. Arribats a Creta, s’hostatgen a la pensió de la vídua francesa Madame Hortense (Lila Kedrova). També coneixeran la jove vídua del poble (Irene Papas), a qui  els habitants del poble no deixen tornar-se a casar.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=jeNsr_nQEfE[/youtube]

CRÍTICA

Una pel·lícula que destil·la les essències hedonistes i alhora tràgiques de la civilització mediterrània i concretament de l’antiquíssima Creta.Malgrat els seus aspectes punyents “Zorba el grec” s’erigeix ​​en un autèntic cant a la vida simbolitzat per aquest enorme Anthony Quinn en un dels papers de la seva vida (l’altre va ser a La Strada, curiosament dues pel·lícules filmades a Europa).Després de veure-la fan venir ganes de visitar l’illa de Creta i de ballar un bon sirtaki, apurant la vida fins a l’última gota (Carpe diem!).
I què dir de la fascinant i bellíssima Irene Papas:igual que el personatge interpretat per Alan Bates,em vaig enamorar d’ella, com ho senten.
Llàstima que no la passin per la tele ni a les tres de la matinada.Les noves generacions ens hem d’oblidar per un moment d’omplir el cap amb les noves tecnologies, i aprendre alguna cosa de la tendresa i la plana saviesa que transmet el personatge interpretat per Anthony Quinn.

Imad Tmara
1r Batxillerat Grec

Never Let Me Go de Mark Romanek

Publicat el per
2

Caràtula

FITXA TÈCNICA

Títol original: Never Let Me Go

Director: Mark Romanek

Guionistes: Alex Garland (adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro)

Any d’estrena: 2010

Durada: 103 min.

Repartiment: Carey Mulligan,  Andrew Garfield,  Keira Knightley,  Charlotte Rampling,  Sally Hawkins,  Izzy Meikle-Small,  Charlie Rowe,  Ella Purnell,  Nathalie Richard,  Andrea Riseborough,  Domhnall Gleeson,  Oliver Parsons

País d’origen: Regne Unit

Idioma d’origen: Anglès

Gènere: Drama romàntic i Ciència ficció

 

ARGUMENT

La pel·lícula està ambientada a l’Anglaterra de les dècades 1970-1980, però hi apareixen certs avenços tecnològics inexistents aleshores, a més a més la psicologia dels personatges ens pot recordar fàcilment a l’època victoriana.

Kathy, Tommy i Ruth passen la seva infància a Hailsham, un internat anglès aparentment idíl·lic. Quan surten de l’escola, la terrible veritat de la seva vida els és revelada i la seva amistat comença a afeblir-se.

La pel·lícula és narrada per Kathy quan té 28 anys d’edat ja que ella recorda la seva infància a Hailsham, així com la seva vida adulta després de sortir de l’escola. La història es desenvolupa en una Anglaterra diferent, en què els éssers humans són clonats per proporcionar els seus òrgans per a trasplantaments. Kathy i els seus companys de classe han estat creats per ser donants, encara que la Kathy, ja convertida en adulta, està treballant temporalment com “cuidadora”, algú que dóna suport i convenç els donants que se’ls fa renunciar als seus òrgans i conseqüentment els sotmet a la mort.

 

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=p–J5_HMtlw[/youtube]

CRÍTICA

Never Let Me Go és una pel·lícula que t’horroritza i t’encisa al mateix temps. El destí tràgic que els espera als protagonistes és cruel i injust, tanmateix els fets estan explicats amb tendresa i harmonia. La vida dels personatges a l’internat era feliç i perfecta, en canvi quan assoleixen la majoria d’edat i han de marxar se n’adonen de la manca de sentit de la seva existència: no exerceixen cap paper fonamental en el món, excepte el de sacrificar-se perquè altres puguin viure amb els seus pulmons, fetges o ronyons. Aquesta visió apocalíptica de la vida impacta a l’espectador i el fa qüestionar-se diversos aspectes de la vida. Kathy, Tommy i Ruth recorden els herois i heroïnes grecs que intenten vèncer el seu destí, però aquest sempre els acaba sorprenent i se’ls emporta juntament amb la seva esperança.

Trobem un clar paral·lelisme entre Never Let Me Go i el mite de la Caverna de Plató:

El mite tracta sobre un grup d’esclaus que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen són ombres (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals.

Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests presoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el què ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.

Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences. Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.

Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

El Príncep Perdut de Stephen Poliakoff

Publicat el per
1

The Lost Prince

 

FITXA TÈCNICA

Títol original: The Lost Prince

Director: Stephen Poliakoff

Guionistes: Stephen Poliakoff

Any d’estrena: 2003

Durada: Dos capítols de 1h 30 min. (3 hores en total, aproximadament).

Repartiment: Matthew James Thomas, Miranda Richardson, Tom Hollander, Bill Nighy

País d’origen: Regne Unit

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

 

ARGUMENT

Aquesta mini-sèrie britànica recrea la curta vida del darrer fill de Jordi V d’Anglaterra: el príncep John (1905-1919). Ha estat un tema desconegut fins fa poc perquè la família reial britànica ho havia ocultat i, quan va sortir a la llum fa uns deu o quinze anys, va ser tot un escàndol per a la monarquia anglesa, semblant a l’enrenou originat amb Lady Di.

El príncep John era fill del rei Jordi V i de la reina Maria d’Anglaterra, però era diferent als seus germans: als cinc anys d’edat va començar a patir d’atacs epilèptics i en veure que el seu rendiment acadèmic no progressava, també van descobrir que el príncep patia d’un principi d’autisme. Poc a poc el petit John va quedar apartat del món exterior, doncs era una vergonya que el rei de l’imperi britànic tingués un fill “inapte”  per fer una carrera política i militar, i fins i tot una vida normal. A mesura que John creixia, s’anava separant de la seva família; amb l’excepció d’en Georgie, un dels seus germans.

Els pares del príncep van decidir enviar-lo a viure al camp, apartat de palau i apartat del món que li pertanyia per ser fill de qui era. La seva institutriu, Charlotte Bill “Lalla”, va ser l’encarregada de vetllar pel benestar i l’educació d’en John. La Lalla feia companyia al príncep quan patia dels seus atacs i poc a poc va aconseguir que en John anés millorant en els seus estudis i fins i tot que s’aficionés a dibuixar i a tenir cura del seu jardí. A més a més el príncep George visitava sovint el seu germà i la Lalla.

Van passar els anys i amb l’ajuda de la Lalla, en John va poder demostrar a la seva família que era un nen normal i corrent i que era capaç d’aprendre i comportar-se com un príncep. Els pares i sobretot l‘àvia van sorprendre’s amb l’avenç del petit i van emocionar-se en un recital de trompeta que ell mateix va protagonitzar juntament amb la seva estimada institutriu que l’acompanyava amb el piano.

La innocent i feliç infantesa del príncep va coincidir amb alguns esdeveniments històrics que van afectar directament a la seva família: la mort d’Eduard VII d’Anglaterra que va significar l’ascens al tron del seu pare Jordi V (1910), la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i l’assassinat dels seus parents russos: el Tsar i la família a mans dels bolxevics soviètics (1918).

De fet, el 1908, els Romanov van visitar els Windsor i en John va ser-hi present perquè encara no havia patit d’atacs epilèptics. En John va quedar meravellat dels seus parents de Sant Petersburg: el fort llaç familiar que els unia i com de feliços semblaven. Quan la notícia de l’abdicació de l’últim monarca rus (març de 1917) va arribar a les oïdes d’en John, va proposar que si no tenien on anar, podien venir a viure amb ell i ajudar-lo a tenir cura del seu jardí.

Un cop acabada la guerra, mentre jugava amb en George, va patir d’un atac epilèptic que li prengué la vida amb tretze anys. Qui va plorar més pel John van ser la Lalla i el príncep George. Aquest últim, quan acaba l’enterrament del germà, diu a la institutriu: “Després de tot, en Johnny era l’únic de nosaltres que es comportava tal i com era”. El príncep perdut a la història no va tenir temps d’entendre què era la maldat i la hipocresia, i  això mateix el va permetre ser lliure durant la seva curta vida.

Prince John

Fotografia del Príncep John del Regne Unit, 1913.

TRÀILER

Es tracta dels primers deus minuts de la mini-sèrie.

CRÍTICA

Stephen Poliakoff a més a més d’emocionar-nos i encisar-nos amb la dolça història de The Lost Prince, també ha donat a conèixer amb força fidelitat a la història, el testimoni d’un príncep, que va ser apartat d’aquest món per ser diferent, per patir d’una determinada malaltia que avergonyia a qui els envoltava. En la meva opinió, el director va ser molt valent de treure a la llum un tema tan controvertit que havia estat un tabú fins a llavors. Però Poliakoff no va ser l’únic en interessar-se per la vida d’aquest príncep, altres directors i escriptors van investigar sobre aquest mateix tòpic, com per exemple en aquest documental amb imatges i gravacions originals.

Tanmateix, The Lost Prince disposa d’una estreta relació amb un mite grecollatí que tots coneixem: el Minotaure. Ambdós protagonistes, en John i en Minotaure, són prínceps i per tant de nissaga reial (rei Jordi V del Regne Unit i rei Minos de Creta). Però més enllà del seu origen privilegiat, els dos personatges van ser apartats del món real per la seva família, els avergonyia com eren (epilèpsia i autisme en el cas d’en John i l’aspecte físic d’en Minotaure). El príncep John i el Minotaure van patir un tràgic final: una prematura mort, tot i que en el cas d’en John va ser accidental. John, com la criatura amb cap de brau i cos d’home, va viure en la foscor, però una foscor més clara en la seva casa rural i el seu preciós jardí. També hem de recordar que encara que la societat s’apartava d’ells, en John tenia la companyia i l’afecte de la Lalla i del seu germà Georgie, el Minotaure va ser estimat per la seva germana Ariadna.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Juana de Arco, de Luc Besson

Publicat el per
2

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Jeanne d’Arc

Director i guionistes: Luc Besson i Andrew Birkin

Any d’estrena: 1999

Durada: 160 min.

Repartiment: Milla Jovovich, Dustin Hoffman, Faye Dunaway, John Malkovich, Tchéky Karyo, Vincent Cassel, Pascal Greggory, Richard Ridings, Desmond Harrington, Timothy West, Rab Affleck, Stéphane Algoud, Adwin Apps, David Bailie, David Barber, Brian Poyser, Dominic Borrelli, Christian Barbier, Christian Bergner, Andrew Birkin, John Boswall i Vincent Regan.

País d’origen: França

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

 

ARGUMENT:

La història comença amb Joana d’Arc de petita (interpretada per Jane Valentine), confessant-se dels seus pecats en una església (per segona o tercera vegada en el mateix dia). El sacerdot està sorprès que Joana sigui tan profundament religiosa i li pregunta si tot va bé a casa respecte a la seva família i els seus amics. Res sembla anar malament en la seva vida, i el sacerdot entén que és una noia molt religiosa. Ella surt saltant de l’església, contenta d’haver estat perdonada per Déu i Jesús, però tornant a casa s’extravia, troba una espasa i té una visió violenta, sobrenatural. L’agafa i torna al seu poble, i és quan veu que l’exèrcit invasor anglès ha començat a cremar-ho tot. Joana, mentre es manté amagada a casa seva, observa com la seva germana gran és violada i assassinada. Després de sobreviure a l’atac, la noia se’n va a viure amb uns parents llunyans. Ella confessa al cura que vol oblidar els seus amics (com diu la Bíblia), però que no ho pot fer.

A Chinon (on es veu a un nen petit lluitant contra un guàrdia de palau), els Dofins, que estan a punt de coronar Carles VII com a rei de França, rep un missatge de Joana, que li demana un exèrcit per comandar contra els anglesos. El rei pensa que s’hauria de veure amb ella, però els seus consellers li diuen que podria tractar-se d’una assassina. La madrastra del monarca, Yolanda d’Aragó, li diu que hauria d’anar a veure-la, ja que la gent pensa que pot salvar França dels anglesos.

Joana arriba a Chinon, i Carles VII torna a ser advertit de la possibilitat de que la noia el vulgui matar. El rei idea el pla d’agafar un altre home com el seu doble, de tal manera que si algú intentés acabar amb ell, moriria l’home equivocat. Joana se situa davant el tron i diu a l’home que està assegut, Jean d’Aulon, que és un bon home, però que no és l’autèntic rei. Llavors, la persona que havia a Aulon falsament com a monarca, li diu que l’autèntic està entre la multitud, demanant-li que l’identifiqui. Joana camina entre la gent i milagrosament el troba en un cantó, començant a mirar-lo fixament, al mateix temps que ell respira fortament. En aquell moment, la noia li diu: “Tengo un mensaje del Rey de los Cielos para ti, y solo para ti”. Els dos es tanquen en una habitació privada i Joana li relata les seves visions, i que ha de comandar l’exèrcit francès per portar-los a la victòria contra els anglesos. El monarca diu a la noia que descansi i nomena Aulon com el seu assistent. La cort vol provar si realment és una enviada de Déu. Decideixen llavors examinar si és verge, de manera que respon afirmativament. Li pregunten si els seus coneixements en la guerra són suficientment bons per comandar un exèrcit. Com a última qüestió, volen que demostri si és en veritat una enviada de Déu. Finalment, amb una armadura i un estandart llarg i blanc, dirigeix l’exèrcit francès a Orleans, que estava sota el mandat militar de Juan Dunois, cercat pels anglesos. Molt més tard, Joana és empresonada pels enemics. Quan és traslladada a Rouen, ciutat francesa ocupada per anglesos, un misteriós home encaputxat i amb barba, que resulta ser la seva “consciència”, comença a qüestionar-li les seves visions, culpant-la de crim religiós i heretge per dir que rebia signes de Déu. Durant el judici, es nega a cooperar. El seu defensor causa revolt en la sala, i Pierre Cauchon, el bisbe, decideix que el cas s’ha de portar en privat. La “consciència” es presenta altre cop i continuen les preguntes. L’espasa era una espasa en el camp, diu ella. Ell li mostra diferents explicacions raonables del perquè una espasa en el camp, i li ensenya la irracionalitat de la seva idea de Déu donant-li l’espasa. Més tard, per evitar ser condemnada, li ofereixen un pacte: el bisbe li demana firmar uns documents a canvi d’escoltar la seva última confessió. Mentre firma, la “consciència” li diu que ja ha firmat un pacte abandonant Déu. Ja aliviat, el bisbe ensenya la firma de retractació al·legant que està totalment lliure de cap condemna. Els anglesos, frustrats, ideen un pla per aconseguir que cremin Joana. Els soldats es dirigeixen a la cel·la de la noia i li donen roba d’home. Li diuen a Cauchon que ella havia demanat portar una altra aparença, i això la feia dolenta. Tot i sospitant que els anglesos l’havien forçat a portar aquelles robes, Cauchon no fa res i abandona Joana al seu destí, sense escoltar la seva última confessió. La “consciència” si que s’ofereix a escoltar-la: els signes que ella va veure eren tan sols el que ella volia veure i no provenien de Déu; ella va lluitar en nom de la seva germana per venjança, i admet haver estat egoista i cruel. Finalment, Joana és cremada fins a la mort a la plaça de Rouen el 30 de maig de 1431, amb tan sols 19 anys.

 

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=v5yCiAjdnr0[/youtube]

CRÍTICA:

Tot i que els productors de la pel·lícula deien que estava estretament relacionada amb la història de Joana d’Arc, alguns van estar-hi en desacord, criticant la distorsió en la forma de representar les escenes de batalles medievals. Els crítics de cinema van donar molts tipus d’opinions, alguns catalogant els diàlegs de “cursis”. Apart de tot l’esmentat fins ara, a classe de Grec i de Literatura Catalana ens hem llegit recentment el llibre d’Antígona, de Sòfocles i la versió de Salvador Espriu. Respecte a això, podem apreciar un cert paral·lelisme entre el film i Antígona. Primer de tot, podem afirmar que la pròpia Joana encarnaria a la protagonista grega, perquè posseeix unes mateixes qualitats o característiques: és valenta, lluitadora del seus ideals i es manté ferma fins al punt de condemnar-la a mort. Cauchon, el jutge anglès, reflexaria Creont, mostrant-se egoista i tirà, amb el desig de veure-la morta. Una altra obra que hem treballat a grec i que podríem relacionar, seria Medea, d’Eurípides. En aquest aspecte, Joana seria una màrtir, abandonada a la seva sort i marcada per la injustícia de la societat.Espero contribuir a la recerca de la influència d’Antígona en el cinema de la meva companya Laia!

Independentment de les crítiques cinematogràfiques, en la meva opinió penso que es tracta d’una pel·lícula molt ben trobada i fidel a la vertadera història de Joana d’Arc. També destaco el realisme de les batalles que es van desenvolupant al llarg del film.

Retrat hagiogràfic de Joana d’Arc. També coneguda

com La donzella d’Orleans.

 

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

Ispansi de Carlos Iglesias

Publicat el per
2

Ispansi

FITXA TÈCNICA

Títol original: Ispansi (Españoles)

Director: Carlos Iglesias

Guionistes: Carlos Iglesias

Any d’estrena: 2011

Durada: 115 min.

Repartiment: Esther Regina, Carlos Iglesias, Isabelle Stoffel, Eloisa Vargas, Bruto Pomeroy, Isabel Blanco

País d’origen: Espanya

Idioma original: Castellà

Gènere: Drama històric i romàntic

 

ARGUMENT

Poc després d’esclatar la Guerra Civil espanyola, la República va enviar 3.000 nens a Rússia per protegir-los dels bombardejos dels nacionals. Els primers en sortir van ser els nens dels orfenats. Beatriz, filla d’una acabalada família de dretes, el pare i el germà de la qual eren falangistes, es va quedar embarassada d’un home que es va negar a casar-s’hi i va decidir amagar al seu fill en un orfenat de Madrid. En assabentar-se de l’imminent viatge del nen a Rússia, roba els documents d’identitat de la Paula, una republicana morta i s’ofereix com a voluntària per tenir cura dels nens. Emprendrà així un viatge terrible, envoltada d’enemics, a milers de quilòmetres del seu país i del seu món.

El juny del 1941, Hitler va envair Rússia. La contínua arribada de tropes soviètiques per a la defensa de Moscou entorpeix una i altra vegada el viatge dels espanyols. En una d’aquestes parades se’ls uneix Álvaro, un comissari polític del Partit Comunista d’Espanya.

 

TRÀILER

CRÍTICA

“Una metáfora de la concordia y armonía entre dos bandos incompatibles (…) la puesta en escena es aún más voluntariosa que su idea conciliadora y los retratos que hace son, aunque comunes, fuertes y eficaces.” – Crítica de E. R. M.
del 04/03/2011 publicada en el diari ABC.

És ben cert que el director explica la història amb força objectivitat, sobretot perquè és capaç de criticar les males accions dels dos bàndols i alhora justificar les seves creences. Per una banda, la Beatriz i la seva família són falangistes perquè tenen por que els republicans cremin la seva casa o atemptin contra ells. Per l’altra banda, l’Álvaro i els altres educadors dels nens espanyols a Rússia són d’ideologies d’esquerres perquè se senten explotats per les classes poderoses, les dretes. Encara que tots dos grups tenen un punt de raó, utilitzen la violència per imposar les seves idees i això no es pot justificar. El director fa que l’espectador es vegi incapaç de dir qui té raó: la Beatriz o l’Álvaro.

També hi podem trobar alguns referents clàssics:

– La relació d’amor i odi entre la Beatriz i l’Álvaro ens recorda a la relació entre Medea i Jàson.

Les creences polítiques, culturals i religioses de la Beatriz i l’Álvaro són totalment oposades però la parella se sent atreta per l’altre sense cap explicació, es tracta d’una relació d’amor i odi. Jàson i Medea també s’estimaven i van ser molt feliços durant els deu primers anys de matrimoni. Però un bon dia Jàson decidí deixar Medea per casar-se amb Creüsa (Glauce), la filla del rei Creont de Corint. Aquest fet va provocar una gran còlera en Medea envers el seu marit, tot i que cal dir que si no estimés Jàson de debò no l’importaria tant la seva infidelitat. Per aquest motiu Medea vol i no vol venjar-se, l’odia i l’estima. Com s’explica? Moltes vegades no es pot explicar el perquè de l’amor.

– La Beatriz és capaç d’abandonar la seva família i els seus ideals polítics i culturals (falangisme, religió, conservadorisme…) per seguir allò que més estima: el seu fill Javier.

Javier és el fill que Beatriz no va poder acceptar quan va néixer per ésser mare soltera, així que el va donar a un orfenat de Madrid i cada dia hi anava com a educadora voluntària dels nens. Quan van voler enviar en Javier a Rússia per protegir-lo de l’avenç de les tropes insurrectes, la Beatriz es va fer passar per una republicana per viatjar amb ell. Va haver de comportar-se i viure com una comunista convençuda, criticar els falangistes (la seva família inclosa) i renunciar els seus costums religiosos. Quan Javier mor atropellat per un tren durant la fugida del grup d’espanyols cap a Sibèria, Beatriz ho perd tot i confessa a l’Álvaro la seva identitat real. L’Álvaro, tot i les seves creences contràries, no ho explica a ningú i llavors sorgeix una bonica història d’amor però amb contínues desavinences de caire polític.

Antígona també renuncia la seva família, com Beatriz, per seguir Polinces, el seu estimat germà, com Beatriz segueix el seu fill Javier. La princesa tebana és capaç de trencar els seus llaços amb la seva germana Ismene, els seus oncles Creont i Eurídice i el seu cosí i promès Hèmon. Arran del conflicte pel tron entre els dos germans Etèocles i Polinices i la mort d’ambdós, Creont (el nou rei) ordena honorar el cos d’Etèocles i prohibeix enterrar el de Polinices i a més a més el considera “traïdor de la pàtria”, com si fos l’únic culpable del conflicte. Antígona no pot permetre una injustícia com aquesta envers el seu germà i decideix desobeir les lleis injustes per donar sepultura al seu germà. Creont condemnaria Antígona a mort. Aquest conflicte ens recorda molt a la Guerra Civil, on es van enfrontar les dues Espanyes, la nacional i la republicana, i on els vencedors van condemnar severament els perdedors. Salvador Espriu ja ho deia a la seva versió d’Antígona…

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Anna Karenina de Joe Wright

Publicat el per
3

Anna Karenina

 

FITXA TÈCNICA

Títol original: Anna Karenina

Director: Joe Wright

Guionistes: Tom Stoppard (adaptació de l’obra original de Lev Tolstoi)

Any d’estrena: 2012

Durada: 130 min.

Repartiment: Keira Knightley, Jude Law, Aaron Johnson, Kelly Macdonald, Matthew Macfadyen, Alicia Vikander, Olivia Williams

País d’origen: Regne Unit, França

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric i romàntic

 

ARGUMENT

L’Anna Karenina de Joe Wright es tracta d’una adaptació de la novel·la Anna Karenina de l’autor rus Lev Tolstoi, publicada l’any 1877. L’objectiu de Tolstoi era explorar la capacitat del cor humà d’estimar i de mostrar o millor dit criticar la societat de la Rússia imperial de l’últim terç del segle XIX, concretament les classes altes.

La preciosa i vivaç Anna Karenina porta l’estil de vida desitjat per totes les seves contemporànies: està casada amb en Karenin, un important funcionari a qui ha donat un fill, i la seva posició social a Sant Petersburg és envejable. Viatja a Moscou després de rebre una carta del seu germà, el faldiller Oblonski, demanant-li ajuda per salvar el seu matrimoni amb la Dolly. Al tren, Anna coneix la comtessa Vronski, la qual està esperant el seu fill, l’elegant oficial de cavalleria Vronski. Quan l’Anna és presentada a l’oficial, sorgeix un fort vincle entre ambdós joves.

TRÀILER

 

CRÍTICA

Anna Karenina ha estat guardonada amb l’Òscar a millor Disseny de Vestuari d’enguany. També estava nominada a millor Fotografia, millor Banda Sonora i millor Direcció d’Art. Amb aquesta primera presentació, podem deduir que Anna Karenina és d’aquelles pel·lícules amb les que gaudir (independentment de l’argument) de l’ambientació històrica i paisatgística, els meravellosos vestits que duen els personatges i una absorvent melodia que endinsa els espectadors a la Rússia Imperial.

A diferència de l’ambientació, l’argument ha rebut algunes crítiques negatives. Els actors interpreten uns personatges que alhora estan interpretant en un teatre. Dit així sembla una mica confós i no és estrany que els espectadors es perdin al començament de la pel·lícula perquè no saben qui actua, on es troba, qui el mira, etc. L’obra original de Lev Tolstoi no és tan complicada d’entendre, doncs els personatges actuen amb normalitat. Es tracta d’una iniciativa del director d’aquesta versió, Joe Wright, de situar l’acció de la pel·lícula en un teatre decorat com si es tractés la Rússia dels tsars. Aquest joc del “teatre” de Wright té la funció de donar èmfasi a la crítica social que Tolstoi feia a la seva novel·la: la hipocresia de la societat de llavors, que mirava el món com si es tractés d’una obra teatral i tingués el dret de criticar, xafardejar i valorar les actuacions dels actors. Anna Karenina es troba en el punt de mira de la societat russa de la dècada de 1870 per l’escàndol que ha comés (ser-li infidel al seu marit), tothom està pendent dels passos que fa.

Considero que l’ambientació teatral no és un defecte de la pel·lícula, sinó un joc enginyós de Joe Wright, qui vol posar a prova els espectadors, a veure si aquests entenen el sentit de “la interpretació dins la interpretació”. Tot i així sempre és millor llegir-se abans l’obra original o un resum d’aquesta a la Viquipèdia.

Respecte a l’actuació dels actors cal dir que és fantàstica i digna d’Òscar, especialment la de Keira Knightley (que interpreta a Anna Karenina) i la de Jude Law (que interpreta al marit, Alexei Karenin).

També podem relacionar el tema principal d’Anna Karenina amb Ovidi i el seu Ars Amatoria. La protagonista de l’obra de Tolstoi es deixa emportar per les seves passions amoroses, segurament inspirades per les novel·les romàntiques, les quals exalta l’amor prohibit entre d’altres coses. Ovidi escriu Ars Amatòria, una obra elegíaca que es tracta d’un manual de seducció i enamorament tant per a homes com per a dones. En ella, el poeta elegíac incita els enamorats a actuar segons els seus sentiments romàntics i seguint les instruccions d’Ovidi que alhora han estat enviades per la deessa Venus. Els joves han de posar-les en pràctica fins i tot amb dones casades i donzelles verges. Així com Anna Karenina va caure en la temptació, la filla i la néta de l’emperador August també van ser infidels als seus esposos després de llegir l’Ars Amatoria. L’emperador August, qui volia regenerar la societat romana del segle I aC i tornar als valors tradicionals, va sentir-se molt avergonyit de les seves descendents i les va desterrar pel seu mal exemple i haver comès el delicte d’incomplir el jurament de fidelitat matrimonial. August també va expulsar Ovidi, l’autor de l’obra que revolucionava el poble romà. Però en realitat, Ovidi no pretenia imposar aquests valors a la societat, sinó simplement crear una obra literària de pura ficció.

Anna Karenina i Vronski

Anna Karenina i l’oficial Vronski, fotografia extreta de la pel·lícula.

També ens pot fer recordar el mite de Medea, en aquest cas Anna Karenina és infidel a Alexei Karenin com ho és Jàson amb Medea. Jàson va unir-se amb Creüsa pensant que seria feliç i que no feia cap mal a ningú, finalment acaba perdent els fills com a conseqüència d’un atac de bogeria de la seva antiga esposa, Medea. Anna Karenina no perd el seu fill literalment, però és cert que quan Karenin descobreix la relació de la seva dona amb l’oficial Vronski, li prohibeix veure el seu fill Serguei.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx. Llatí i Grec