La setmana passada mentre miràvem la televisió el meu germà va posar un canal on feien la sèrie Los padrinos mágicos, concretament un capítol que hi sortien alguns dels déus grecs, com poden ser Zeus (déu suprem de l’Olimp), Posidó (déu dels mars) i l’Àrtemis (deessa de la caça i del regne animal); i també algunes criatures mitològiques com el centaure (meitat home, meitat cavall) i el pegàs (un cavall amb ales).
No vaig poder mirar el capítol sencer però desprès vaig estar buscant-lo per internet per poder fer un article sobre ell i finalment el vaig trobar:
Coneixeu alguna sèrie més on hi surtin personatges de la mitologia grega? Quina? Us sembla interessant que surtin personatges mitològics a les sèries de televisió? Us sembla una bona manera d’aprendre mitologia?
Hades, senyor de l’inframón, planeja destruir al déu Zeus. Per aconseguir la seva venjança consulta el seu futur a les moiras-graies i aquestes li diuen que si el fill de Zeus, Hèrcules, lluita quan els planetes s’alineïn, és a dir, quan hagin passat divuit anys, serà una amenaça per als seus plans i no aconseguirà regnar sobre l’univers. Per destruir el petit Hèrcules, abans que pugui ser major i tingui més força, Hades envia als seus dos sequaços del mal, Pena i Pànic a segrestar-lo per convertir en mortal al bebè Hèrcules i posteriorment, matar-lo. Just en el mateix instant que li estan donant la poció perquè esdevingui mortal, apareixen dues persones (Amfitrió i la seva dona Alcmena), i els dos sequaços es veuen obligats a amagar-se. Més tard, es converteixen en serps per poder matar al nen, però com aquest no s’havia begut l’última gota de la poció, no s’havia convertit completament en mortal i tenia la força d’un déu, i el nadó aconsegueix acabar amb les dues serps.
Alguns anys després, Hèrcules és un jove que intenta ser acceptat utilitzant la seva enorme força per ajudar, però fa una gran destrossa en un mercat per no poder controlar la seva força, fet que el porta a voler descobrir la veritat del seu passat, ja que pensa que aquesta força no és normal, i els seus pares adoptius li expliquen que el van trobar abandonat i que tenia el medalló dels déus. D’aquesta manera, Hèrcules es dirigeix cap al temple de Zeus, allà li demana al déu respostes sobre el seu passat. Zeus, encarnant en l’enorme estàtua que el representa, li diu que ell és el seu pare i que ho van raptar de petit, però que ha d’esdevenir un heroi per tornar a la muntanya de l’Olimp. Zeus li lliura a Pegàs, un regal de part del seu pare donat de petit, i li diu que busqui a Phil, un sàtir entrenador d’herois, que l’ajudarà a fer-se gran i, així tornar a ser un déu.
El somni de Phil és entrenar al major dels herois, però tots els seus antics alumnes (Odisseu, Perseu, Teseu, i fins al propi Aquil·les) van ser un fracàs. Després de pregar milers de vegades a Phil que ho accepti, Hèrcules és acceptat per aquest i, així es converteix en el seu entrenador. En acabar l’entrenament Phil aconsella a Hèrcules que viatgin a Tebas, ja que és una de les ciutats que pateix més catàstrofes i sempre es trobava en problemes, i el que necessitaven era un heroi que els salvés de tantes desgràcies. En el camí a la ciutat, Hèrcules sent un crit d’una noia a la qual decideix ajudar, ja que és una damisel·la en perill. Aquesta és Mègara i la salva d’una criatura, el centaure (Nessos), que l’estava molestant. Més tard, es descobreix que Meg treballa per Hades i que intentava convèncer al centaure d’unir-se a l’exèrcit del déu del mal. Hades, en descobrir que Hèrcules segueix viu li dóna a la noia la missió de seduir-lo.
A Tebes, Hèrcules es converteix en un dels herois més aclamats, després de vèncer diversos monstres (La Hidra de Lerna, Medusa i el Lleó de Nemea entre d’altres). Així i tot, Zeus li adverteix que el fet de ser famós no el porta a ser un heroi veritable i menys un déu i, que encara li queda feina per fer.
Phil descobreix els plans d’Hades i informa a Hèrcules que Meg només jugava amb ell, però discuteixen i Phil se’n va. Hades utilitza a Meg perquè Hèrcules perdi els seus poders durant un dia, temps suficient perquè Hades destrueixi l’Olimp, destroni a Zeus i conquisti la terra. Hèrcules accepta amb la condició que Meg no pateixi cap dany.
Hades allibera un grup de titans perquè ataquin la muntanya de l’Olimp i a un ciclop per matar Hèrcules. Zeus es veu superat en força i és atrapat. Alhora, Hèrcules s’enfronta al ciclop, guanyant-lo, però no per la seva força, ja que no té, sinó pel seu enginy i amb l’ajuda moral de Phil qui torna després que Meg vagi en la seva cerca. Hèrcules crema l’ull del ciclop i el lliga pels peus amb una corda, cosa que fa que aquest caigui i provoqui un petit tremolor que fa que una columna del temple es vagi a caure sobre Hèrcules. Meg, interposant-se, el salva deixant-se aixafar i, morint. Com el contracte es trenca, Hèrcules recupera la seva força i marxa a l’Olimp a vèncer els titans. Aconsegueix destruir no només els plans d’Hades, sinó també salvar la vida de Meg. Tot i així, rebutja l’oportunitat de convertir-se en déu per viure a la terra amb la seva estimada.
TRÀILER:
CRÍTICA:
‘Hèrcules’ va ser el llargmetratge d’animació de Disney que més va apostar per l’humor absurd i referencial durant la seva ‘Renaixement’ de la dècada dels 90. No és que títols bàsics com ‘La bella i la bèstia‘ (1991), ‘El rei lleó‘ (1994) o ‘El geperut de Notre Dame‘ (1996) no tinguessin moments còmics -de fet, la hibridació de gèneres , des l’aventura fins al (melo) drama romàntic , passant per la fantasia i la comèdia sempre ha estat un signe distintiu de les pel·lícules d’animació de l’estudi, orientades a ser gaudides per un multi – target familiar, però la mà dels directors i guionistes de les dues, Ron Clements i John Musker , es nota en aspectes com el joc amb referències (anacròniques) de la cultura popular .
En la resta d’aspectes, la versió Disney del mite d’Hèrcules, semidéu fill de Zeus que s’ha de guanyar el seu lloc en l’Olimp superant dotze proves, aconsegueix un acostament particular a la mitologia grega (encara que el protagonista no es digui Hèracles) que demostra molta més solidesa i cura que , per exemple, altres casos de mitologia pop com ‘Furia de titanes’ (1981). Menció especial mereix James Woods com la veu d’Hades, fent que el déu del Inframundo sigui un dels vilans més memorables de Disney només gràcies a la seva forma de parlar a cent síl·labes per segon (aspecte molt suavitzat en el doblatge espanyol). Per cert, per què només hi ha cinc Muses en comptes de nou?
Durant els últims dies de l’Imperi Romà, els bàrbars huns estan fent el seu camí cap a Europa. Un guerrer, anomenat Atila, assumeix el lideratge dels huns i uneix els clans bel·ligerants sota la seva bandera. Però això no és suficient per a ell, Atila pretén formar un imperi, i ell veu Roma, estarrufat sota el lideratge de l’incompetent Valentinià Caesar, al seu abast. En un intent de sufocar una invasió dels huns, l’ambiciós general romà Flavi Aeci intenta formar una aliança amb Atila contra el seu enemic comú, Teodoric, el rei visigot. Però aquest pla fracassa, i aviat arriba a estar clar que és inevitable un enfrontament violent entre els tres exèrcits.
Aquesta mini sèrie està bé si es vol passar una bona estona, però si un vol saber sobre el veritable Atila, rei dels huns (406-453) seria millor buscar un llibre d’història o una enciclopèdia. Entenc que s’hagin pres llibertats, tant per qüestions de temps com pel fet que desconeguem molt sobre Atila i dels huns, però hi ha altres que fan que es perdi credibilitat.
1- L’home de confiança del rei hun es diu Orestes (un nom grec) .
2- Encara que els romans s’havien cristianitzat feia un temps (es fa esment d’això), encara veiem escenes d’orgies i hi ha estàtues de déus pagans. No apareix el papa sant Lleó en cap moment . A més la capital de l’Imperi d’Occident estava a Ravenna en aquesta època.
3- Aparentment la manera de vestir és anacrònica, especialment la dels soldats.
4- Les atrocitats hunes van ser molt més grans. Crec que van voler rentar la imatge a Atila.
5- El regnat d’Atila va ser més gran i tenia més de 40 anys en morir.
6- Hi ha un gran canvi en els últims anys d’Atila, que pot causar confusió.
Tot i això, el telefilm rescata fets o personatges que probablement la majoria de l’audiència no conegués abans, com el conflicte entre Àtila i el seu germà Bleda, la seva aliança inicial amb Roma, les seves campanyes inicials contra l’Imperi d’Orient i la figura de Flavi Aeci. Les actuacions, l’escenografia i la fotografia són bones. Les “coreografies” de les escenes de combats (encara que els exèrcits huns eren molt més grans) també estan ben fetes i emocionen (no sé si s’ajusta a com van ser les veritables batalles).
Pel·lícula del Youtube
[youtube]http://youtu.be/CCrbxHA2Qjw[/youtube]
Espero que us hagi agradat i que sentiu la necessitat de buscar més informació sobre aquest període de la història i sobre la relació dels romans amb els huns.
Director i guionistes: Pietro Francisci i Ennio De Concini
Any d’estrena: 1959
Durada: 105 min.
Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Sylvia Lopez
País d’origen: Itàlia, Espanya i França
Idioma original: Italià i Francès
Gènere: Pèplum
ARGUMENT:
La base de la trama és una espècie de barreja entre diferents llegendes i obres de teatre gregues: en particular, de les tragèdies Els set contra Tebes, d’Èsquil i Èdip a Colonos, de Sòfocles. La història d’Hèrcules i la reina Omfàlia està agafada directament de la mitologia grega, si bé es suprimeix tota referència al travestisme, a l’intercanvi de rols sexuals entre Hèrcules i Omfàlia i l’ambigüitat de l’heroi en aquest terreny. L’única referència a les tasques de filament i costura a les que es dedicava Hèrcules amb les assistents d’Omfàlia en la tradició clàssica es limita a aquesta frase: “Tejí los hilos (de mi memoria) juntos”. El film s’allunya molt de la tradició, barrejant tots els esdeveniments a l’atzar i presenta un conjunt de personatges diferent de les fonts clàssiques.
De camí a Tebes, Hèrcules, Íole i Ulisses arriben a Colonos. L’heroi ha d’impedir una disputa entre els germans Etèocles i Polinices pel dret d’ocupar el tron de Tebes. Abans de completar aquesta tasca, l’heroi beu del que seria la Font de l’Oblit i perd la memòria. És hipnotitzat per una dona que representa la dansa de Shiva i queda captiu d’Omfàlia, reina de Lídia. La reina acostuma a mantenir els homes fins que es cansa d’ells i els converteix en estàtues. El jove Ulisses tractarà que Hèrcules recobri la memòria. Etèocles pretén fer de Íole víctima de les feres en l’amfiteatre. Hèrcules mata tres d’ells, rescata la seva esposa i ajuda l’exèrcit tebà a lluitar contra uns assaltants enviats per Polinices. Els dos germans, en última instància, lluiten l’un amb l’altre per quedar-se amb el tron i acaben matant-se. Més tard, és escollit per aclamació el sacerdot Creont. Omfàlia, en veure perdut l’amor d’Hèrcules, es treu la vida.
TRÀILER:
[youtube]http://youtu.be/KUmTP4GtJvk[/youtube]
CRÍTICA: Ja en el moment de l’estrena, la crítica de l’època entenia i interpretava correctament la pel·lícula (i el pèplum, en general ). El desembre de 1960, l’Heraldo del cinema deia d’ella: Tiene las mismas características que Hércules, aunque tal vez la supera en puerilidad y en motivos para que el público se ría, a veces porque está hecha un poco en broma, y a veces porque las exageraciones son divertidas. La distribució internacional va dotar a la pel·lícula amb diferents noms, contradictoris entre sí de vegades. A Argentina fou titulada Hércules sin cadenas i que, fins i tot, es va convertir a Omfàlia en reina de Saba i de les amàzones. En l’especial sobre el pèplum en la revista Fotogramas ( número 1.849 ), es deia que Sylvia López, intèrpret en el personatge d’Onmàlia, donava vida a “la más excitante mantis religiosa del género, a medio camino entre Ayesha de Rider Haggard y la Antinea de Pierre Benoît, y encarnada con equilibrio entre la grosería y la prestancia”.
Poc va poder gaudir de la popularitat de la pel·lícula Sylvia López, ja que morí a causa d’una leucèmia pocs mesos després de l’estrena. En definitiva, Hércules encadenado o també ben dit Hércules y la reina de Lidia, és un film que pertany al subgènere del Pèplum, dirigit per Pietro Francisci. Podem dir que es tracta d’una seqüela continuació de la pel·lícula Hércules ( Le fatiche di Ercole, 1958 ) i també està lliurament basada en diverses obres clàssiques.
Lectors, tots el coneixeu: l’heroi grec Hèrcules. El mes passat va aparèixer a la cartellera la pel·lícula Hèrcules: L’origen de la llegenda(The legend of Hercules), de Renny Arlin. I sabeu què? Ens equivoquem, i força.
La llegenda d’Hèrcules posseeix el que cal per esdevenir un mite respectable i perenne i, tot i això, la indústria del cinema no ho respecta. Fa més de dos anys que la meva professora va exposar el més gran dels herois per la quantitat d’històries sobre la seva vida. Us en faig cinc cèntims: en l’antiguitat, Hèrcules era heroi per ser fill d’Alcmena i de Zeus, el qual la va enganyar prenent la forma del seu marit. En tornar aquest, l’esposa va concebre Íficles; i els dos engendrats van néixer alhora. D’altra banda, la deessa Hera, enfollida, va intentar que l’heroi morís, car era fill d’una unió extramatrimonial. El petit, com que era tan fort, va escanyar les dues serps. A l’heroi li quedava un llarg camí per ser encara més famós: Hera, anys després, el va fer tornar boig, i ell mateix va assassinar la seva primera esposa, Mègara, i els seus tres fills. Com una ànima en pena, va consultar l’Oracle de Delfos, que li va encomanar que servís al rei de Micenes. D’aquesta manera comencen els ressonats dotze treballs d’Hèrcules (matar el lleó de Nemea, matar l’hidra de Lerna, capturar el gos Cèrber i treure’l dels inferns, etc.). Després es va casar amb la princesa Deianira. Aquesta fou raptada per un centaure que pretenia violar-la i, abans de ser abatut per l’heroi, li va dir a que de la seva sang -verinosa- se’n podia fer un filtre d’amor. Més endavant, en sospitar que Hèrcules l’abandonaria per la princesa Íole, Deianira li va enviar la túnica del centaure untada amb la sang verinosa, creient que el seu estimat tornaria boig per ella, i quan li van dir que l’heroi havia mort, es va suïcidar, desesperada pel seu acte. L’heroi va abandonar la seva part mortal i va ascendir a l’omnipotent Olimp, on va fer les paus amb l’esposa de Zeus, que li va donar en matrimoni Hebe, la deessa de la joventut. Aquesta és, doncs, la veritable vida d’Hèrcules. I, en efecte, res de tot això es percep en aquesta producció.
L’origen de la llegenda pretén posar en escena el creixement inventat d’Hèrcules, des del moment en què Zeus s’uneix amb Alcmena (diferent al mite original, ja que no pren l’aparença d’Amfitrió), fins que l’heroi enamorat d’Hebe (amb qui, segons el mite, es casa pòstumament) és enviat pel seu padrastre, ja que Hebe s’ha de casar amb el seu germà, a una emboscada a Egipte, on el fan esclau i l’envien a Sicília per lluitar com a gladiador. Allí s’adona de la seva naturalesa excepcional i es desfà de tot individu. Finalment, torna a Grècia per alliberar el seu poble de la tirania d’Amfitrió i la seva estimada de les urpes del seu germà. I afegeixo que, dels dotze treballs esmentats, només s’hi troba la mort del lleó de Nemea.
Així, puc sintetitzar la meva opinió amb un incoherent símil: és com inventar que la Blancaneu, la dels set nans, s’uneix amb un nan abans de mossegar la poma enverinada i, després, es fa amiga de la bruixa que vol ser la més lletja del regne. Segueix sent una heroïna, però, ben barrejat, és un conte que no es troba bé, oi?
S’entén que la funció d’aquestes creacions és arribar al públic, no pas per explicar el que un dia els antics van compondre, sinó per obtenir beneficis enriquidors. Ara bé, és el públic qui demana arguments d’aquesta mena, farcits de batalles, escenes pujades de to, músculs, etc. Un públic que se sotmet a l’entreteniment i a l’oci, i no a la veracitat dels fets. I, per tant, és evident que aquests mateixos espectadors exigeixen la creació de déus o herois per destruir-los, de la mateixa manera que jo intento entendre-ho per condemnar-ho.
Des d’un punt de vista objectiu, nosaltres incitem els guionistes a caure en l’error. Ells, mentrestant, se’n riuen d’un públic que cada vegada és menys exigent, car és considerat ignorant, i aposten pels bíceps i per una història d’amor -anacrònica, com ja he dit. I clar que sí: les hores d’exercici físic a les que s’ha sotmès el protagonista són admirables; i ai!, l’amor… Permeteu-me pensar que els guionistes, malauradament, no han volgut consultar fonts clàssiques, com què va escriure’n el poeta romà Ovidi, per exemple. No sembla tan difícil evitar les macedònies i mantenir-se fidels i objectius. Siguem crítics: no tot s’hi val, i encara menys quan es tracta de modificar mites clàssics que no perden la jovenesa i la frescor. Aquesta indústria s’hauria de preguntar en quin lloc, entre la memòria i l’oblit, entre l’èxit i el fracàs, poden quedar les seves obres. Com a subjectes socials actius, hem d’intentar que ningú faci que la cultura clàssica desaparegui, que no sigui “l’ombra d’un somni”, que ningú talli el fil d’Ariadna, i llançar-la a les estrelles.
Dani Colom, estudiant de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona
