El riu de la vida

FITXA TÈCNICA

  • Nom original: A river runs through it
  • Director i guionistes: Robert Redford, Richard Friedenberg i Norman Maclean.
  • Any d’estrena: 1992
  • Durada: 123 min.
  • Repartiment: Brad Pitt, Craig Sheffer, Tom Skerrit, Brenda Blethyn, Emily Lloyd, Edie McClurg, Stephen Shellen, Joseph Gordon- Levitt.
  • País d’origen: Estats Units
  • Idioma original: Anglès
  • Gènere: Drama

ARGUMENT

Dos germans, Norman i Paul MacLean, creixen a la seva petita casa de camp amb els seus pares, a Montana. De petits ja se’ls veia diferents, Norman, el gran, és un nen tranquil i relfexiu, en canvi, Paul és més impulsiu. Estan educats amb una educació presbiterana.

Es distencien molt més quan un d’ells dos va a estudiar a la ciutat i l’altre es queda allà; aquest fet desperta velles picabaralles i els enfrontaments són pràcticament continus entre els dos. Passen els anys i Norman es converteix en professor i s’enamora, mentrestant, Paul es queda a casa. Encara que sempre hi ha alguna cosa que els mantidrà units: el riu on varen aprendre a pescar.

TRÀILER

[youtube]http://youtu.be/8m-M0MXwLog[/youtube]

CRÍTICA

-Caryn James (The New York Times): ” Vet aquí dues coses que pensava que mai diria: m’ha agradat la pel·lícula sobre la pesca amb mosca, i Robert Redford ha dirigit una de les pel·lícules més ambicioses i logrades de l’any.”

-Luis Martínez (Diario El País): “És un relat condensat en la mirada càlida dels herois que van de pas (…) Redford construeix amb un ritme pausat un drama tens, evocador i emotiu.”

· Podeu trobar alguna relació amb algun filòsof grec? Quin?

Nora Domingo i Marta Verde
2n batx C

Las crónicas de Narnia: el león, la bruja y el armario, d’Andrew Adamson

    FITXA TÈCNICA:

    Any d’estrena: 2005

    Durada: 137 min.

    Repartiment: Georgie Henley, Skandar Keynes, William Moseley, Anna Popplewell, Tilda Swinton, James McAvoy, Jim Broadbent, James Cosmo, Kiran Shah, Liam Neeson i Rupert Everett.

    País d’origen: Estats Units

    Idioma original: Anglès

    Gènere: Aventura, Fantasia i Acció

     

    ARGUMENT:

    Durant la Segona Guerra Mundial, s’està vivint un dels pitjors conflictes: La Batalla d’Anglaterra, en què la força aèria alemana bombardeja Londres. Davant això, els quatre germans Pevensie (Peter, Susan, Edmund i Lucy) són enviats a la casa d’un vell professor per estar sans i estalvis. Avorrits per les estrictes normes imposades per l’ama de claus, decideixen fer un cop d’ull a la mansió. Un dia, la Lucy troba un armari bellament decorat i entra per curiositat, transportant-s’ha en una màgica terra coberta de neu anomenada Narnia. Allà coneix a un faune, el Senyor Tumnus. L’invita a casa seva i intenta adormir-la amb una dolça melodia per portar-la a la Bruixa Blanca, reina de Narnia. En efecte, havia ordenat que l’hi portessin tot ésser humà. Però el faune s’apiada de la Lucy i l’hi ajuda a tornar al seu món. Al sortir, ella intenta convèncer els seus germans de la seva aventura però ningú l’hi creu. Una nit, ella torna a Narnia i el seu germà Edmund la segueix. Lucy va a casa del faune, però el noi es perd i es troba amb la Bruixa Blanca, i promet convertir-lo en príncep de Narnia si condueix als altres nens al seu castell. Al sortir els dos de l’armari, Peter i Susan l’hi pregunten a Edmund si aquell món màgic existeix. Ell ho nega i Lucy es posa molt trista. Però, temps després, al fugir de l’ama de claus, els germans Pevensi estan junts en l’armari. La primera criatura amb la que es troben és un castor que parla, el Senyor Castor. Ell els porta a casa seva. Juntament amb la seva esposa, explicant que el món en el que es troben és Narnia i que la guàrdia de la Bruixa Blanca s’han emportat al senyor Tumnus per ajudar a la Lucy. Els germans s’assebenten que existeix una profecia narniana en la que diu que dos fills d’Adàn i dos filles d’Eva (éssers humans) arribarien a Narnia per derrotar a la Bruixa Blanca i així convertir-se en els vertaders reis i reines, i els castors pensen que els germans Pevensie són els destinats. Els hi comuniquen que Aslan, el gran Lleó, està a Narnia i que tenen que trobar-se amb ell. Mentres parlen, Edmund s’escapa per reunir-se amb Jadis.

    Peter, Susan, Lucy i els senyors Castor comencen el seu viatge per trobar-se amb Aslan, i la Bruixa Blanca, en assabentar-se, els segueix. Degut a la presència del lleó, l’encanteri de l’hivern etern comença a trencar-se, la qual és obligada a desplaçar-se per trineu. Per fi els nens arriben al campament d’Aslan. Després, un destacament parteix per alliberar a Edmund de la bruixa. En assabentar-se del fet, la bruixa es dirigeix al campament i l’hi recorda que, segons els convenis establerts, tot traïdor té que ser entregat a ella. Aslan discuteix amb ella en privat i acorden que ell serà sacrificat per salvar al noi. Per la nit, la Lucy i la Susan acompanyen a Aslan fins a la Taula de Pedra, on la bruixa el mata. No obstant, degut a la Gran Màgia, Aslan no mor i les noies el descobreixen pel matí. Mentrestant, es lliure una batalla entre els exèrcits de Peter i la bruixa. Aslan i les noies arriben amb reforços: Els éssers que abans havien estat convertits en pedra són finalment salvats pel lleó. Finalment, derroten a la Bruixa Blanca. Peter, Susan, Edmund i Lucy són coronats reis i reines de Narnia, i Aslan se’n va. 15 anys després, sent els Pevensie ja adults, surten de caça, i es troben amb el fanal en que anys enrere es varen Lucy i Tumnus es varen conèixer. Arriben llavors fins al lloc per on havien arribat a aquell món. Tornan al seu, convertits un altre vegada en nens i descobrint que no ha passat ni tant sols un minut a la terra des de que es varen anar. A la nit següent, Lucy es dirigeix a l’armari per tornar a Narnia, però el professor Kirke, present a l’habitació, l’hi diu que ja no podrà tornar a Narnia per mitjà de l’armari, però que possiblement Lucy i els seus germans tornin d’una altra manera, en el moment menys esperat.

    TRÀILER:

    [youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cqKgpNB-rtY[/youtube]

     

    CRÍTICA:

    La pel·lícula fou aclamada per la crítica amb comentaris molt positius. La pàgina Rotten Tomatoes, l’hi va donar un 76% de critiques positives basada en 202 comentaris de crítics professionals amb una qualificació de 6.9/10. El crític Rogert Ebert va donar una qualificació de 3 estrelles sobre 4. El crític Leonard Martin també li va donar 3 estrelles de 4, afirmant:  “una valiosa e impresionante película familiar”, encare que també digué: “que se enciende un poco y los efectos especiales son extremadamente variables.” Duane Dudak del Millwaukee Journal Sentinel li va atorgar 3/4. Elizabeth Weitzman del New York Daily News li va donar 4 estrelles de 4 i digué: “Un viaje que atraviesa la generación, que se siente cómodamente familiar tanto emocionante y original.” La pàgina Metacritic li va atorgar una puntuació de 75/100 punts, basat en 39 crítiques. Inclús el crític Mick LaSalle del San Francisco Chronicle apareix com la segona millor pel·lícula de l’any 2005.

    En la meva opinió, aquesta pel·lícula em va agradar força. Trobo que les escenes de lluita, sobretot la batalla final, són increïblement realistes, aconseguint aquella sensació d’endinsar al propi espectador en el film, fent que es senti partícip del moment. Té una molt bona ambientació i posseeix uns grans efectes especials. És apte per passar una bona estona de cinema amb la família.

    Aquest film va obtenir diverses nominacions i dos premis en total. Són els següents:

    Premis Óscar:

    2005- Al millor maquillatge per Howard Berger i Tami Lane. Guanyadors.

    2005- Al millor so per Terry Porter, Dean A. Zapancic i Tony Johnson. Nominats.

    2005- Millors efectes especials per Dean Wright, Bill Westenhofer, Jim Berney i Scott Farrar. Nominats.

    Globos d’Or:

    2006- Millor Banda Sonora per Harry Gregson-Williams. Nominat.

    2006- Millor cançó original de Alanis Morissette. Nominada.

    Premis BAFTA:

    2005- Millor disseny de vestuari per Isis Mussenden. Nominada.

    2005- Millor maquillatge per Howard Berger, Gregory Nicotero i Nikki Gooley. Guanyadors.

    2005- Millors efectes visuals per Dean Wright, Bill Westenhofer, Jim Berney i Scott Farrar. Nominats.

    D’aquesta pel·lícula, vull destacar especialment el gran reguitzell de monstres mitològics que fan acte d’aparició. Podem trobar centaures, sàtirs, minotaures, grifos i molts altres éssers més.

    Per cert, si heu vist la pel·lícula i us va agradar, recomano el joc, on els jugadors es posaran a la pell dels protagonistes i viuran les mateixes aventures del film.

    Què us sembla?. Creieu que amb aquest film podem arribar a aprendre sobre els monstres mitològics?.

    Sara Bernad

    2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

El rei lleó

Enllaç

 

FITXA TÈCNICA:

TÍTOL ORlGINAL: The Lion King, El rei lleó

DIRECTOR I GUIONISTES: Rob Minkoff i Roger Aller, (Director) Irene Mecchi, Jonathan Roberts i Linda Woolverton

ANY D’ESTRENA: 1994

DURADA: 88 minuts

REPARTIMENT:

Matthew Broderick (Simba)

Jeremy Irons (Scar)

Ernie Sabella (Pumba)

Nathan Lane (Timón)

Moira Kelly (Nala)

Robert Guillaume (Rafiki)

Rowan Atkinson (Zazu)

James Earl Jones (Mufasa)

PAIS D’ORIGEN: Estats Units
IDIOMAS ORIGINAL: Anglès
GÈNERE: comèdia, aventura i animació

 

ARGUMENT:

Simba és un cadell de lleó i successor al tron ​​de la selva, cosa que no agrada al seu oncle Scar i per això prepara un pla per ocupar el tron. Amb l’ajuda de tres malvades i ximples hienes, Scar ordeix un estratagema en què el seu germà i rei Mufasa mor. Simba creu que ha estat per culpa seva i decideix fugir a la selva. Allà coneix un suricata anomenat Timó i un facoquer anomenat Pumba. Aquests l’adopten i, a més de fer amistat, li ensenyen la filosofia de viure sense preocupacions: el Hakuna Matata. Mentrestant, el seu oncle Scar, al funeral de Mufasa i el seu fill Simba, pren el tron i anuncia el naixement d’una nova era.

Anys després, un Simba ja adult rescata Pumba de ser menjat per una lleona. Aquesta resulta ser la seva antiga amiga d’infància Nala, que en reconèixer-lo li demana que torni per recuperar el tron. El regne s’ha convertit en un autèntic despropòsit, mal governat i sense menjar ni aigua. Simba, que en un primer moment no vol renunciar al seu actual estil de vida, finalment accepta després d’entaular conversa amb un mandril anomenat Rafiki, el qual li parla sobre el seu pare. En aquest moment, l’ànima del seu pare apareix al cel, dient-li que ha de recordar qui és i d’on ve. Després que l’ànima de Mufasa desaparegui, Simba, juntament amb Rafiki, reflexiona sobre el que ell ha de fer i així se’n va immediatament a la seva llar a reclamar el tron.

Simba, a qui en un primer moment confonen amb el seu pare, és testimoni de la decadència del seu regne i enfurismat decideix actuar. És en aquest moment quan Simba obliga Scar a revelar el secret que guardava tots aquests anys: ser el responsable de la mort de Mufasa. Tot i que Simba al·lega que havia estat un accident, Scar se n’aprofita, i juntament amb les hienes, el porta fins a la vora d’un precipici. En aquest moment, un tro cau sobre el pasturatge sec i inicia un incendi. Simba rellisca. Llavors Scar confessa que ell va ser el veritable assassí del seu pare. Simba ple de ràbia salta sobre Scar i l’obliga a confessar públicament, traint i culpant les hienes del seu pla. Després d’una batalla final en què Scar acaba sent assassinat per unes furioses hienes, el cicle de la vida es tanca amb l’ascens al tron ​​de Simba, amb la rematada final d’un epíleg, en què Simba i Nala es casen i Rafiki presenta la nova i futura successora de tots dos.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=SCk6x1BXObY[/youtube]

 

 

CRÍTICA:

És una divertida, entretinguda i entranyable pel·lícula de dibuixos animats, ideal per als nens, que va suposar un gran èxit per a la Disney ja que es va convertir en pocs mesos en un dels films més taquillers de la història del cinema. A més, al llarg de la tardor del 2011-2012 es va reestrenar a tot el món en 3D amb gran èxit (va estar dues setmanes consecutives en el número 1 als EUA) sumant gairebé 400 milions de dòlars només als Estats Units per a un total mundial superior als 950 milions .

Tothom recorda i canta d’aquesta pel·lícula el Hakuna Matata, no us recorda el Carpe diem d’Horaci? Ara bé la trama d’aquesta pel·lícula és una autèntica tragèdia, és a dir, tracta arguments seriosos de tema mític. No us recorda a Hamlet de Shakespeare? Coincideixen també en el tòpic somnis imago mortis. Però, Hamlet alhora beu en la tradició clàssica i s’inspira en Orestes. Què tenen en comú, doncs, Simba i el fill d’Agamèmnon? Quin paral·lelisme podeu establir entre El rei lleó i l’Orestíada d’Èsquil?

En aquesta pel·lícula, hi podem observar que és una aventura d’animals per a un públic infantil, però dins d’ella podem veure fragments seriosos com quan es mor el pare de Simba o quan el regne va al naixement de Simba com si fos un déu.

També podem veure que la vida no és sempre tan bonica sinó que hi ha obstacles que hem de superar i demostrar que nosaltres podem superar, costi el que ens costi, i això que explico el podem relacionar a la part en què Scar li treu el tron ​​i Simba ho acaba aconseguint.

He escollit aquesta pel·lícula, ja que he vist el musical de “El Rey León” a Madrid i em va semblar una obra espectacular i molt ben interpretada, les decoracions eren fabuloses, tots els personatges (els animals) estaven molt ben representats. Em va encantar aquest espectacle i no només per com està fet sinó per la decoració que és sorprenent.

[youtube]http://youtu.be/JImpdt97Pm4[/youtube]

Rebeca Barroso
1r Batx. Grec i Llatí

Vacances a Roma de William Wyler

Vacances a Roma (Roman Holiday , en Anglès) és un clàssic del cinema. Es tracta d’una pel·lícula romàntica amb puntuals tocs còmics que explica una bonica història d’amor entre una princesa i un periodista. Audrey Hepburn dóna vida a l’Anne, una jove i elegant princesa, i el paper del periodista, Joe, està protagonitzat per Gregory Peck. Són dos grans actors que van destacar en el hollywood clàssic. Aquest film de 1954 va ser galardonat amb tres oscars (el primer a la millor actriu per Audrey Hepburn, el segon al millor guió adaptat per Dalton Trumbo i l’últim al millor vestuari per Edith Head).

La màgia d’aquesta pel·lícula és, en part, gràcies a la ciutat on es va rodar, Roma. L’anomenada ciutat eterna va ser el centre de l’imperi romà en els seus anys d’esplendor. Era inevitable que part d’aquesta herència clàssica aparegués en el film.

En aquest prezi, hi podem apreciar quins monuments visita la princesa Anne (Audrey Hepburn) junt amb el Joe Bradley (Gregory Peck).

La Lourdes ha indagat una mica més en la història d’aquests monuments per saber-ne els detalls més importants. Es mostren en el següent prezi:

En aquesta pel·lícula, no hi surten tots els monuments romans de la ciutat eterna. Quins altres monuments importants podem trobar a la ciutat eterna de la Roma clàssica? Quin ens hem deixat? (Al nostre bloc Aracne fila i fila el podeu trobar!)

Marta Serna Sánchez i Lourdes Caparrós Macià.

Hèrcules, de Pietro Francisci

Le fatiche di Ercole

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Le fatiche di Ercole

Director i guionistes: Pietro Francisci, Ennio De Concini, Gaio Frattini i Age & Scarpelli

Any d’estrena: 1959

Durada:

Repartiment: Steve Reeves, Sylva Koscina i Fabrizio Mioni

País d’origen: Itàlia i Espanya

Idioma original: Italià

Gènere: Pèplum

ARGUMENT:

La princesa Íole va en un carro tirat per uns cavalls desbocats. Hèrcules, que va de camí a la cort del rei Pèlias de Iolcos per instruir en l’ús de les armes al príncep Ífit, agafa un arbre i, posant-se davant, aconsegueix aturar-los. En agraïment, la noia li explica la història de l’arribada al poder del seu pare i el saqueig d’un dels més meravellosos tresors: el velló d’or. Alguns sospiten el que al final se sabrà: El rei Pèlias ha ocupat el tron fent servir el fratricidi. Hèrcules i la princesa se senten atrets mútuament, i es desenvolupa el romanç.

Una Sibil·la avisa el monarca que el seu poder serà posat en perill per un desconegut que, enlloc de portar dues sandàlies, en calci. En l’intent de matar un lleó per emular Hèrcules en les seves conquestes, parteix Ífit. L’heroi aconsegueix matar la fera i porta el cadàver del príncep mort a palau. El rei mana a Hèrcules de buscar Quiró per redimir-se. A punt de morir, Quiró parla a Hèrcules del velló d’or i li demana que es faci càrrec de Jàson, que l’ha tingut des que era un nen. Quan Jàson, nebot de Pèlias i legítim rei de Iolcos, arriba a la ciutat portant tan sols una sandàlia, l’usurpador s’espanta i dóna per bo l’encàrrec que es fa al recent vingut de recuperar el velló d’or, que es troba en la llunyania de la terra de la Còlquida.

Per poder arribar, Jàson i Hèrcules naveguen a bord de l’Argo, amb Ulisses i el seu pare Laertes, Argos, Càstor i Pòl·lux, el cantautor Orfeu, el metge Asclepi, entre d’altres. Després d’una tempesta en el mar, els Argonautes s’entretenen en un exuberant jardí juntament amb les amazones, governades per la reina Antea. Jàson s’enamora d’ella però més tard descobreixen que les amazones tenen l’objectiu de matar-los mentre dormin i fugen per la nit amb l’Argos. A les costes de la Còlquida, els Argonautes lluiten amb uns homes-mico mentre que Jàson aconsegueix matar un drac i recuperar el velló d’or.

Més tard, se celebra la tornada dels herois. Pèlias i el seu ajudant Euristeu es neguen a la petició de Jàson i roben el velló. Durant la batalla final, Hèrcules aconsegueix derrotar la infanteria del monarca fent malbé el pòrtic del palau. Finalment, Pèlias es mata amb verí i l’heroi ocupa el tron. Hèrcules i la princesa reprenen el seu romanç.

TRÀILER:

CRÍTICA:

Hèrcules és una pel·lícula de tema mitològic-fantàstic que es considera l’inici del subgènere del pèplum. Es base en la participació d’Hèrcules en el Viatge dels Argonautes segons explica les Argonàuticas, de l’autor grec Apol·loni de Rodes. Encara així, la història difereix molt entre la pel·lícula i el poema. Aquesta producció va llançar a la fama a l’aixecador de pesas Steve Reeves, qui ha quedat com a heroi del pèplum per antonomàsia. Tan Reeves com Koscina, l’amor d’Hèrcules en la pel·lícula, tornarien a interpretar els papers principals en la continuació: Hèrcules encadenat. A més a més, es poden observar moltes diferències entre els personatges de les històries tradicionals i les corresponents de la pel·lícula. Per exemple:

Amazones: El desenvolupament d’aquest passatge de la pel·lícula és completament diferent de la tradició clàssica; en ella, la reina de les Amazones que apareix en les aventures d’Hèrcules és Hipòlita, mentre que en el film és Antea. Quan els viatgers escapen amb l’Argos, les Amazones els criden des de la riba. En canvi, Hèrcules mana a Orfeu que canti i la resta que l’acompanyi per apagar el cor de les dones; en la tradició antiga, el músic fa servir la veu i la lira per apagar la veu de les sirenes.

Euristeu: En la tradició clàssica, és cosí d’Hèrcules i rei de l’Argòlida; en la pel·lícula és el còmplice del rei Pèlias.

Hèrcules: En l’àmbit clàssic, els dotze treballs van ser encarregats per Euristeu, a petició de la Sibil·la de Delfos, per purgar l’heroi d’haver matat els seus fills durant un atac de bogeria provocat de la dea Hera. En la pel·lícula, aquests treballs es limiten a dos: matar el Lleó de Nemea i el Toro de Creta, i són realitzats per Hèrcules de manera espontània i voluntària. En la tradició clàssica, Hèrcules abandona l’expedició en perdre el seu protegit i eròman Hilas; en el film, el protegit és Ulisses. Hèrcules renuncia a la seva condició immortal per estar a la mateixa alçada que els seus companys. La participació d’Hèrcules en el poema és molt anecdòtica, però en la pel·lícula té un gran pes.

Íole: En la tradició clàssica, és filla d’Èurit, rei d’Ecàlia; en la pel·lícula, és filla de Pèlias i per tant germana d’Ífit i cosina de Jàson.

Quiró: En la tradició clàssica, és un centaure el qual Hèrcules acaba matant per accident amb una fletxa coberta de verí. En la pel·lícula, Quiró és un home i no és mort per l’heroi.

Ulisses: No va ser mai un Argonauta, sinó el seu pare Laertes, rei d’Ítaca.

Deixant de banda tot l’anterior, comentaré la producció del film. Per als escenaris d’Hèrcules es van aprofitar els de Ulisses, pel·lícula de 1954 dirigida per Mario Camerini, amb Kirk Douglas com a protagonista. Aquesta pel·lícula va ser la primera filmada a Itàlia amb el sistema francès Dyaliscope per pantalla panoràmica. Per la factura general, es pot dir que és una producció de baix pressupost. Steve Reeves era un consumat genet i, per això, les escenes d’acrobàcies a cavall són seves. El productor Joseph E. Levine (1905-1987) va adquirir els drets de distribució de la pel·lícula als Estats Units i la va fer projectar en moltes sales (en 175 tan sols en l’àrea de Nova York); va ser un gran èxit en taquilla. Levine va portar a terme una campanya de saturació amb més de 600 anuncis visuals i una inversió de 120.000 dòlars de l’època, procediment llavors un tan novedós que s’ha convertit en quelcom habitual en els nostres dies.

Segons comentava Steve Reeves, les cadenes de la pel·lícula eren de fusta, però que van ser pintades perquè semblés metall. Es va contenir amb els seus moviments quan es balancejava per no fer mal als actors que interpretaven els enemics d’Hèrcules. Això va molestar el director, qui va donar instruccions a Reeves perquè colpejarà tan fort com pugués. Quan Reeves va contestar que no els volia fer cap mal, el director va exclamar:  !”Si ellos no se lastiman, entonces no se les paga!”.

Tot i que hi ha certes diferències entre aquesta i el mite clàssic, des del meu punt de vista crec que està força ben elaborada. Els decorats, a càrrec de Mario Serandrei, i el vestuari, de Giulio Coltellacci, estan molt ben aconseguits. Per altra banda, dintre de l’àmbit bèl·lic, els combats són bastant realistes. Tenint en compte l’època en què es va estrenar, va ser tota una innovació. Recomano aquest film a tots aquells a qui els agradi el cinema aventurer i històric.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí.

El exorcista, de William Friedkin

FITXA TÈCNICA:

Nom original: The Exorcist

Director i guionistes: William Friedkin

Any d’estrena: 1973

Durada: 122 min.

Repartiment: Linda Blair, Ellen Burstyn, Jason Miller, Max Von Sydow, Lee J. Cobb, Kitty Winn, Barton Heyman i Jack McGowran.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Terror i Drama Psicològic

 ARGUMENT:

La pel·lícula comença amb unes excavacions arqueològiques a Al-Hadar, a prop de Nínive, Irak. El pare Lankester Merrin (Max Von Sydow) visita un lloc on una petita pedra s’assembla a una ganyota; es troba la criatura bestial. Merrin viatja cap endavant per trobar l’estranya estàtua de Pazuzu, que té un cap similar al que havia trobat. Mentrestant, el pare Damien Karras (Jason Miller), un jove sacerdot de la Universitat de Georgetown, a Washington D.C., comença a dubtar de la seva fe, mentre que fa front a una malaltia terminal de la seva mare.

Chris MacNeil (Ellen Burstyn), una actriu en Georgetown, nota canvis dramàtics i perillosos de la seva filla de 12 anys, Regan MacNeil (Linda Blair). La seva mare creu al principi que aquests canvis estan relacionats amb la pubertat, però els metges sospiten que es pot tractar d’una lesió cerebral. Regan suporta una sèrie de desagradables proves mèdiques. Quan uns raigs X no mostren res fora del normal, un metge informa que la noia ha de ser enviada a un psiquiatre. Els fets paranormals continuen, incloent el llit de la noia agitant-se violentament, sorolls estranys i diversos moviments inexplicables. Regan maldiu en una veu masculina demoníaca. Quan totes les explicacions mèdiques s’han esgotat, un metge li recomana un exorcisme, el que suggereix que si presenten símptomes de Regan són el resultat psicosomàtic d’una creença en la possessió demoníaca, llavors potser un exorcisme tindria l’efecte d’acabar amb ells. En la seva desesperació, Chris consulta el pare Karras, ja que és a la vegada sacerdot i psiquiatre. Durant un període en què el pare Karras observa Regan, que es refereix a sí mateixa com al dimoni, Karras pensa inicialment que pateix psicosi, fins que la registra parlant en un idioma estrany, que resulta ser anglès parlat al revés. Tot i que té dubtes, el pare demana el permís de l’Església per portar a terme un exorcisme.

El pare Merrin, que era un exorcista amb experiència, és enviat a demanar a Washigton per ajudar. Ell i Karras intenten expulsar l’esperit del cos de la noia. El dimoni es burla dels sacerdots, els amenaça i els agredeix, tant física com verbalment (incloent el dimoni imitant la veu de la mare de Karras) fins que Merrin pateix un atac de cor. Karras intenta realitzar la reanimació cardiopulmonar sense èxit, mentre que la noia riu diabòlicament. Després d’això i amb incontrolable fúria, Karras es llença sobre ella, reptant el dimoni a sortir del cos de Regan i entrar en el de ell. El dimoni ho fa, provocant que el sacerdot es llenci per la finestra del dormitori de Regan. Amb el pare Karras agonitzant al terra, un devastat pare Dyer (William O’Malley), administra els últims sacraments. Regan es recupera i no sembla recordar-se de la seva experiència. Chris i Regan se’n van de Georgetown, deixant enrere el terrible trauma.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0iS59iV2Ffs[/youtube]

CRÍTICA:

L’Exorcista ha estat una de les poques pel·lícules del cinema de terror en aconseguir excel·lent acollida de crítica i de públic, fins l’extrem de convertir-se en un clàssic de la cinematografia mundial i en un fenomen cultural. El seu èxit se li va atribuir a l’austeritat i al realisme de la història. La cinta va plantejar una dicotomia entre ciència i laïcisme contemporani per una banda, i formes de creença i religiositat aparentment superades en el segle XX. En paraules del director:  «Es una parábola del cristianismo, de la eterna lucha entre el bien y el mal». La cadena de ràdio espanyola Radio Nacional de Espanya (RNE) va presentar el 30 de juny de 2010 una adaptació radiofònica de l’Exorcista, protagonitzada per Fernando Huesca com el pare Karras, Max Von Sydow com a Merrin, Linda Blair com a Regan MacNeil i Lourdes Guerras com Chris MacNeil.

El 1977 es va entrenar Exorcista II: El Hereje sota la direcció de John Boorman, Richard Burton encarnant el pare Lamont, qui investiga els traumes psicològics de l’ara adolescent Regan després de l’exorcisme que va portar a terme en la primera part de la saga. Tanmateix no va aconseguir l’èxit esperat  per allunyar-se del terror absolut del primer lliuramenent i pel seu confús guió.

El 1990 va aparèixer El Exorcista III, dirigida per l’escriptor William Peter Blatty, basant-se en la seva novel·la Legión. La trama explicava la història del pare Dyer i el tinent Kinderman, i el seu retrobament amb qui creien mort: el pare Karras. En el 2004 es va estrenar Exorcista: El Comienzo, dirigida per Renny Harlin. Aquesta pel·lícula se situa a l’Àfrica, narrant el retrobament que el pare Merrin va tenir amb el mal després de descobrir unes restes d’una Església bizantina a Kenia.

El 2000, la Warner Bros Pictures va reestrenar la pel·lícula sota la moda de realitzar nous muntatges amb escenes no afegides en la versió original. En aquest cas, les escenes no aportaven canvis significatius al desenvolupament del film, la reestrena del qual es va publicitar com l’edició del realitzador: El Exorcista: con escenas nunca vistas. Les noves escenes contenien les primeres visites de la nena a l’hospital, una famosa escena en la que Regan baixa les escales de casa seva caminant a quatre cames amb l’espatlla girada (coneguda com “escena de l’aranya”). Una altra en què els sacerdots Karras i Merrin conversen en las escales de la família MacNeil, i una que canvia el final amb una espècie d’epíleg en què Kinderman i el pare Dyer conversen sobre la dualitat del bé i del mal.

Tota pel·lícula té un “costat obscur”, i aquesta no era una excepció, ja que van haver-hi una sèrie d’estranys esdeveniments durant el rodatge del film:

1- Es va incendiar un dels sets de producció, que va provocar el retard de la filmació durant sis setmanes.

2- Es van velar rotllos sense cap raó aparent i una sèrie d’accidents laborals van involucrar a diferents tècnics del rodatge.

3- Tant abans com poc temps després de l’estrena de la pel·lícula, van morir diferents familiars dels actors i també l’actor irlandès Jack MacGowran després de filmar la mort del seu personatge.

4- El director Friedkin va cridar fins i tot a un sacerdot perquè donés la seva bendició a tot l’equip de producció del film.

5- Gent afinadament a cercles satànics van pressionar al realitzador perquè abandonés el projecte i què fins i tot l’Església Catòlica va reprovar alguns passatges del guió pel seu to blasfem.

6- En l’estrena, nombrosos espectadors van patir atacs de nervis i els propietaris de les sales d’exhibició van decidir, com a reclam publicitari, apostar en les portes d’ambulàncies amb llits i metges perquè atenguessin els eventuals espectadors desmaiats.

S’està planejant fer un remake; però és poc probable que tiri endavant perquè cap pel·lícula posterior supera a l’original.

En la versió original, el tinent Kinderman li diu al pare Karras, en el seu primer retrobament, que li recorda a John Garfield. En canvi, en la versió espanyola, això s’ha doblat com: “¿Sabe que me recuerda a Marlon Brando en La ley del silencio?”.

En el lloc Rotten Tomatoes, la pel·lícula original aconsegueix el 85% d’aprovació, basat en 47 comentaris, mentre que la versió reestrenada en el 2000 aconsegueix el 88% d’aprovació sobre 81 comentaris.

En Metacritic, la seva aprovació és de 82%, amb 24 comentaris. Rober Ebert, del Chicago Sun Times, va qualificar a la pel·lícula amb quatre estrelles (la seva màxima puntuació) i va expressar: “El Exorcista es una de las mejores películas de su tipo jamás hechas, no sólo transciende el género de terror, de horror y de lo sobrenatural, sino que los transciende con esfuerzos serios y ambiciosos, en la misma direcció que Rosemary’s Baby de Roman Polanski”.

L’any 2008, la pel·lícula va ser seleccionada per la revista Empire com una de les 500 pel·lícules més grans del cinema mai filmades.

Tot i que William Friedkin li va encarregar el soundtrack de la pel·lícula a Lalo Schifrin, el director el va rebutjar per les seves exigències. En el seu lloc, Friedkin utilitza composicions de Krzysztof Penderecki com Polymorphia, String Quarter i Kanon for orchestra and tape. També un fragment del Tubular Bells de Mike Oldfield, una composició de George Crumb anomenada Night of the electric insects i algunes modificacions musicals de Jack Nietzsche i Steve Boeddeker.

Aquesta pel·lícula va guanyar gran quantitat de premis, entre d’altres, van ser aquests:

Premis Oscar:

1973– Millor Guió Adaptat de William Peter Blatty. Guanyador.

1973– Millor Só de Robert Knudson i Chris Newman. Guanyador.

Globos d’Or:

1974– Millor Pel·lícula-Drama. Guanyadora.

1974– Millor Director per William Friedkin. Guanyador.

1974– Millor Actriu de Repartiment per Linda Blair. Guanyadora.

1974– Millor Guió per William Peter Blatty. Guanyador.

Saturn:

1974– Millor Pel·lícula de Terror. Guanyadora.

De tot plegat, vull destacar sobretot l’habilitat lingüística que demostra la protagonista en cert punt de la pel·lícula parlant llengües mortes, entre d’altres. Per situar-vos, us faré cinc cèntims. En aquesta escena, el pare Karras manté una conversació amb la noia, concretament amb el dimoni. En certa part, la protagonista comença a parlar gran quantitat d’idiomes, demostrant el seu gran coneixement.

Aquí us deixo i desitjo que passeu uns quants minuts de terror en estat pur! Per cert, per què el diable sempre parla en llatí a les pel·lícules?

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec

“La legió de l’àguila” de Kevin Macdonald


FITXA TÈCNICA:

Director: Kevin Macdonald.
Productors: Focus Features, Film 4, Toledo Productions.
Guionistes: Jeremy Brock, Rosemary Sutcliff.
Actors: Jamie Bell, Channing Tatum, Donald Sutherland, Mark Strong.
Gènere: Aventura, Drama.
País: Regne Unit, Estats Units.
Durada: 114 min.
Any: 2011.
Títol Original: The Eagle.
Web Oficial: http://www.findtheeagle.com/.

SINOPSI:

A Britània, durant el segle II després de Jesucrist, dos homes, l’amo i l’esclau, s’aventuren més enllà de la frontera del món conegut en una recerca tan obsessiva com perillosa que els portarà fins als límits de la lleialtat i la traïció, de l’amistat i l’odi, del desengany i l’heroisme…

El realitzador Kevin Macdonald dirigeix ​​aquesta èpica aventura de romans.
L’any 140 dC, l’Imperi Romà s’estén fins Britània, encara que el seu domini no és complet atès que les tribus rebels de Caledònia (l’actual Escòcia) s’han fet forts al nord. Marc Aquila arriba a Britània, decidit a restaurar l’entelada reputació del seu pare, Flavio Aquila. Fa vint anys que els 5.000 homes de la Novena Legió, encapçalats pel Flavio i el famós emblema d’or, l’àguila de la Novena Legió, van marxar cap al nord, a Caledònia. Mai no van tornar. La legió i l’emblema desaparèixer entre les boiroses muntanyes. Furiós, l’emperador Adriano va manar aixecar un mur per segellar el territori. El Mur d’Adrià va esdevenir la frontera més septentrional de l’Imperi Romà, en el límit del món conegut.

Educat per esdevenir un brillant soldat i al comandament d’un petit fortí situat al sud-oest de l’illa, Marc fa prova d’un valor incommensurable durant un setge. Roma li elogia, però el separa del servei a causa dels seus greus ferides. Marc, desmoralitzat, refà a la vila del seu oncle Aquila, un oficial retirat. Durant una baralla de gladiadors, Marc demana impulsivament que perdoni la vida a un jove gladiador. Marc tracta Esca amb menyspreu, i l’esclau odia tot el que és romà. Però Esca jura servir a l’home que li ha salvat la vida.
En sentir que s’ha vist l’àguila d’or en un temple del llunyà nord, Marc decideix actuar i, acompanyat per Esca, creua el Mur d’Adrià. Descobreix que les muntanyes de Caledònia ocupen una vasta i salvatge regió. No li queda més remei que fiar-se de l’esclau si vol arribar al seu destí. Es troben amb Guern, un ex-legionari romà, i Marc comprèn que el misteri de la desaparició del seu pare segurament tingui a veure amb la identitat i lleialtat del seu esclau . Descobrir el secret es fa més urgent quan tots dos s’enfronten als guerrers del temible príncep dels Foca.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=-sYW482WQsY[/youtube]

CRÍTICA:

En aquesta pel·lícula, hi podem veure com funcionaven els exèrcits a l’Antiga Roma, com lluitaven les legions romanes, els armaments que utilitzaven i les dures condicions que havia en temps de guerra.

D’altra banda, la pel·lícula té aquest nom ja que les àguiles han estat utilitzades per molts pobles com a símbol nacional i especialment símbol imperial, mostrant tant poder com bellesa. L’Imperi Romà, per exemple, ha pres la forma més usual de l’emblema amb un àguila, l’Imperi Bizantí va aportar el símbol de l’àguila bicèfala.

La legió de l’àguila és una llegenda romana que se suposa que va desaparèixer amb la seva insígnia, l’àguila. D’altres pel·lícules que tracten aquest mateix tema serien L’última legió, Centurió.. Ara per aquells que no ho sàpiguen,la legió romana (del llatí legio, “lleva”) era la unitat militar bàsica de la Roma antiga. Consistia en 4.800 soldats d’infanteria i cavalleria, tot i que el nombre podia variar segons l’època o les necessitats concretes del moment. Cada legió tenia un nom i un número.

A la pel·lícula li falta profunditat en el guió i els discursos al voltant de l’honor sonen un xic gratuïts. És correcta l’actuació de Donald Sutherland. Em pensava que els britans no estaven massa ben aconseguits i que semblaven més aviat indis amb la cara pintada de blau; però em va sorprendre la realitat històrica amb què s’embadurnaven amb glast per ser més esfereïdors. Val a dir que la pel·lícula entreté i que es deixa veure.

Ana Mª Falcón Durán.
1r Batx. Grec i LLatí